Anar al contingut

Yapigios

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Els yapigios o yápigos (en grec antic Ἰάπυγες, en llatí Ĭāpyges. en umbro Iabuscer) varen ser un antic poble indoeuropeu de provable orige ilirio que es va establir, durant el II mileni a. C.,[1] en l'actual regió italiana d'Apulia (coneguda en l'Antiguetat com Yapigia), mesclant-se inicialment en els ausonios (preexistente poble itálico d'estirp llatí-falisca) i,[2][3][4][5] posteriorment, en els italiotas de la Magna Grècia;[4] fins a ser federats pels romans a principis de el III, i després definitivament assimilats per estos últims per mig de l'obtenció de la plena ciutadania romana despuix de la guerra Social, a principis de el I[6]

Algunes fonts antigues tracten als yapigios i mesapios com a sinònims, i varis escritors de l'época romana es referien a ells com Apuli en el nort, Poediculi en el centre, i Sallentini o Calabri en el sur. Estes discrepàncies en els exònims i endónimos poden indicar que les estructures subétnicas yapigias eren inestables i a voltes fragmentades. A mitan de el III, els observadors contemporàneus dividien generalment als yapigios en tres pobles: els daunios en el nort, els peucetios en el centre i els mesapios en el sur.[7]

Nom

La regió era coneguda pels grecs de el V com Iapygía (Ἰαπυγία), i els seus habitants com els Iápyges (Ἰάπυγες). Provablement era el terme que utilisaven els indígenes per a designar-se a sí mateixos.[7] El nom Iapyges també s'ha comparat en el dels yápodes, una tribu iliria del nort de Dalmacia.[1]

Algunes fonts antigues tracten a i mesapios com a sinònims, i varis escritors de l'época romana es referien a ells com apuli en el nort, poediculi en el centre, i sallentini o calabri en el sur. Estes discrepàncies en els exònims i endónimos poden indicar que les estructures subétnicas yapigias eren inestables i a voltes fragmentades. A mitan de el III, els observadors contemporàneus dividien generalment als yapigios en tres pobles: els daunios en el nort, els peucetios en el centre i els mesapios en el sur.[7]

Geografia

Apulia i Calàbria, retallat de "Map of Ancient Italy, Southern Part", de William R. Shepherd, 1911.

Yapigia (actual Apulia) estava situada en el surest de la península itálica, entre els Apenins i la mar Adriático.[8]

La zona noreste de la regió, dominada pel massiç del monte Gargano (m), era en gran part inadequada per a l'agricultura i abandonada als boscs.[8] Al sur i a l'oest del Gargano s'estenia la major planura de l'Itàlia peninsular, la Tavoliere delle Puglie. Encara que està formada principalment per arenes i graves, la planura també està solcada per varis rius. Antigament, la terra era la més adequada per al cultiu de cereals i, sobretot, per al pastoreig d'ovelles en hivern. El riu Ofanto, un dels més llarcs de la península itálica, marcava el llímit meridional de la planura.[8] A pesar del seu nom, els impenetrables monts Daunos (1152 m), a l'oest de la planura, estaven fortament controlats pels hirpinos, una tribu d'idioma osco que parlava samnita.[9]


Yapigia central estava formada pel replanell de Murgia (686 m), una zona pobra en rius. La mitat occidental del massiç solament era apta per al pastoreig d'ovelles; més prop de la mar, la terra estava més adaptada al cultiu, i provablement es va utilisar en l'antiguetat per a produir cereals.[10]

En la península de Salento, el paisage era més variat, encara que encara sense formació fluvial. Se sap que en esta zona es cultivaven olives durant l'época prerromana, pero l'escala de la producció és incerta.[10] Vàries colónies de la Magna Grècia estaven situades en la costa del golf de Tarento, prop dels indígenes mesapios del sur de Yapigia, entre les que destaquen Tares, fundada a finals de el VIII, i Metaponto, fundada a finals de el VII[10]

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Pallottino, 1992, p. 50.
  2. ↑ Boardman y Sollberger, 1982, pp. 839–840.
  3. ↑ Mallory y Adams, 1997, p. 278.
  4. ↑ 4,0 4,1 Salvemini y Massafra, 2005, pp. 7–16.
  5. ↑ Matzinger, 2017, p. 1790.
  6. ↑ Small, 2014, p. 28.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Small, 2014, p. 18.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Small, 2014, p. 13.
  9. ↑ (1989).Phoenix.43(3)
    225–235.doi:10.2307/1088459.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 Small, 2014, p. 14.

Bibliografia

  • Bilingualism and the Latin Language (en en), Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-81771-4.
  • (1982) The Cambridge Ancient History: The Prehistory of the Balkans; and the Middle East and the Aegean world, tenth to eighth centuries B.C., 2 edició (vol. III (part 1)), Cambridge University Press. ISBN 0521224969.
  • «Messapic», Handbook of Comparative and Historical Indo-European Linguistics (vol. 3) (en en), Walter de Gruyter. ISBN 978-3-11-054243-1.
  • (2004) Indo-European Language and Culture, Blackwell Publishing. ISBN 1-4051-0316-7.
  • “Livy 9.20 and Early Roman Imperialism in Apulia” . Història: Zeitschrift für Alte Geschichte 55 (4): 397–417. ISSN 0018-2311.
  • (1982) «The Colonial Expansion of Greece», The Cambridge Ancient History: The Expansion of the Greek World, Eighth to Sixth Centuries B.C., 2 edició (vol. III (part 3)), Cambridge University Press. ISBN 0521234476.
  • Cultural borrowings and ethnic appropriations in antiquity (en en), F. Steiner. ISBN 978-3-515-08735-3.
  • (2022) «Albanian», The Indo-European Language Family, Cambridge University Press. ISBN 9781108499798.
  • “Die illyrische Namengebung, 3. Götternamen” (de) (1 de octubre 1946). Würzburger Jahrbücher f. D. Altertumswissenschaft 1 (Heft 2): 199–204.
  • Recherches sur els Messapiens, IVe-IIe siècle avant J.-C., Bibliothèque dones Écoles françaises d'Athènes et de Rome. ISBN 2728303606.
  • «Els cultes de l'Adriatique méridionale à l'époque républicaine», Els cultes polythéistes dans l'Adriatique romaine (en fr), Ausonius Éditions. ISBN 978-2-35613-260-4.
  • (1997) Encyclopedia of Indo-European Culture, Routledge. ISBN 978-1-884964-98-5.
  • Li lingue frammentarie dell'Itàlia antica: manuale per lo studio delle lingue preromane (en it), U. Hoepli. ISBN 978-88-203-4166-4.
  • «The Lexicon of Albanian», Handbook of Comparative and Historical Indo-European Linguistics (vol. 3) (en en), Walter de Gruyter. ISBN 978-3-11-054243-1.
  • A Companion to Ethnicity in the Ancient Mediterranean (en en), John Wiley & Sons. ISBN 978-1-4443-3734-1.
  • «The Beliefs and Rites of the Apulians, an Indigenous People of Southeastern Italy», Roman and European Mythologies (en en), University of Chicago Press. ISBN 978-0-226-06455-0.
  • (2005) Storia della Puglia. Dalle origini al Seicento (vol. 1) (en it), Laterza. ISBN 8842077992.
  • «Pots, Peoples and Plaus in Fourth-Century B.C.E. Apulia», The Italic People of Ancient Apulia: New Evidence from Pottery for Workshops, Markets, and Customs (en en), Cambridge University Press, pp. 13–35. doi:10.1017/CBO9781107323513.004. ISBN 978-1-139-99270-1.
  • Studies in the Romanization of Italy, University of Alberta. ISBN 0888642415.
  • The Latin Language, University of Oklahoma Press. ISBN 080612136X.
  • (1989) «Rome and Italy in the Early Third Century», The Cambridge Ancient History: The Rise of Rome to 220 B.C., 2 edició (vol. VII (part 2)), Cambridge University Press. ISBN 0-521-23446-8.
  • (2007) Indo-European Poetry and Myth, Oxford University Press. ISBN 978-0199280759.
  • (1992) The Illyrians, Oxford, United Kingdom: Blackwell Publishing. ISBN 0-631-19807-5.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Yapigios&oldid=1459741»