Geras (mitologia)


En la mitologia grega, Geras (Γῆρας / Gễras) era la personificació de la vellea. Era una divinitat menor, associada al desgast físic i a la pèrdua de forces que acompanyen al pas del temps. A penes ha superat l'etapa de personificació abstracta i no posseïx mits propis. Els poetes romans ho denominen com Senectus.[1] Nos ha donat les veus «geriàtric» i «senectud», per eixemple. Note's que en grec γῆρας és un sustantiu masculí pero en llatí senectus és femení.
Iconografia
Les representacions de Geras procedixen de vasijas áticas del V a on apareix junt a Heracles. És important senyalar que no es conserva un mit escrit antic a on es relate l'interacció de Heracles en Geras; les escenes en ceràmica són el principal testimoni visual i els texts clàssics no expliquen una història concreta sobre eixa trobada.[2]
Varis pélices de figures roges ilustren a Heracles colpejant a Geras en un clava, representant clarament a la vellea derrotada o confrontada per la força jovenil s'interpreta simbòlicament.[3] En un atre apareix Heracles conversant en Geras, sugerint un diàlec o interacció més complexa entre joventut i vellea.[4] Una àmfora ática també ilustra un escena de Heracles perseguint a Geras.[5]
Texts mitográficos
Geras
Geras a penes apareix en la mitografia. En la Teogonia se nos diu que Geras va ser el penúltim fill en nàixer, concebut de Nix sense unió.[6] A l'inici del vora V de la Odissea se nos diu que, com cada matí, Eos s'alça per a dur la llum al món, deixant al seu consort Titono gitat. I llavors es reunix en el concili dels deus en l'Olimp, al voltant de Zeus.[7] Un escoliasta, en comentar la reunió dels deus, introduïx una nota etimològica i genealògica en la que enumera diverses personificacions naixcudes de Nix, seguint la tradició hesiódica. Entre elles apareix Geras, identificat explícitament com a personificació de la vellea.[8] Filóstrato relata que Gadir està situat en el confín d'Europa i els seus habitants són gent exageradament dedicada a la religió, fins al punt de que tenen erigit un altar a Geras, i són els únics hòmens que entonen himnes a Tánatos («Mort»).[9] En el corifeo de Les aus es diu que la «vellea residix en l'Olimp», encara que com a simple alegoria i no com a personificació.[10]
Senectus
Els poetes romans tampoc li concedien mits a la Senectud. Higino i Ciceró, en els seus passages cosmogónicos, diuen que Senectus és filla de Nox i Érebo.[11][12] Séneca i Virgilio afigen que Senectus mora en el vestíbul de l'inframón, junt a uns atres daimones similars, ora als peus d'un om negre, ora prop de les corrents del Cocito.[13]
Boccaccio, que interpreta els mits de manera alegórica, diu que Senectus és la catorzena filla de Érebo. L'autor comenta la simbologia de la vellea. Senectus representa l'última etapa de la vida, propenca a la mort, encara que l'ànima racional pot aspirar a la perpètua joventut en virtut i saber. És freda i seca, seguint la naturalea del seu pare Érebo (rigidea i fredor) i dels seus germans. Inèrcia i tremolació són característiques del seu cos, reflectint la debilitat física de la vellea. Senectus, com a filla de Érebo i Nox, hereta la llentitut i el torpor del cos, pero a canvi aumenta la prudència i el juí de la ment. D'esta manera, la vellea és venerable i respectable, i es considera que els jóvens deuen sometre la seua força al saber dels vells.[14]
Referències
- ↑ Senectus, com a personificació de la «Vellea», en Ciceró (De natura deorum III, 17), Higino (Faules, prefaci), i Virgilio (Eneida, VI, 268‑270).
- ↑ L'episodi de Geras i Heracles potser estiga relacionat en l'episodi del ganado de Gerión. Res cert hi ha d'això, pero s'ha associat etimológicament a Gerión en Geras. El testimoni de Filóstrato i l'altar de Geras en Gadir també oferix alguna pista al respecte.
- ↑ Este pélice es troba en el museu del Louvre, París
- ↑ Este pélice es troba en el Museu Nacional Etrusc de Roma
- ↑ Esta àmfora es troba en el Museu Britànic
- ↑ Hesíode, Teogonia 225.
- ↑ Homero: Odissea V, 1-5
- ↑ Escolio a Odissea V, 1
- ↑ Filóstrato: Vida de Apolonio de Tiana V, 4
- ↑ Aristòfanes: Les aus, 605 ss.
- ↑ Higino: Faules, prefaci
- ↑ Cicerón: De natura deorum III, 17
- ↑ Virgilio: Eneida VI, 268; Séneca: Hércules furiós; Séneca: Edipo, 582
- ↑ Boccaccio: Genealogia deorum gentilium I, 28
- Este artícul conté una traducció derivada de «Geras (mitología)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.