Gela
Gela és una ciutat de la costa sur de Sicília en la Província de Caltanissetta. El municipi té una extensió de 276 km², en una densitat de 262 hab./km² i 73 485 habitants. Va ser en l'antiguetat una de les més importants ciudades estados griegas i en 1943 les seues plages varen ser les primeres en ser alcançades durant la invasión aliada de Sicilia. En 1957 en la planura i en el golfo de Gela el descobriment de reserves de petróleo va transformar l'economia local d'agrícola a industrial en la construcció d'un gran establiment petroquímic a l'est de la ciutat que va deixar de funcionar en 2014. La planura de Gela constituïx una important regió agrícola per a la producció de vegetales en invernaderos, vino, alcachofas, almendras, aceitunas, de trigo i abans també algodón. La ciutat conta en uns 30 quilómetros de grans plages d'arena a lo llarc del golf que pren el seu nom, dos ports actualment poc explotats i una reserva natural al voltant del llac Biviere.
Història
Historia antigua
.jpg)
Gela va ser una antiga ciutat grega de Sicília en la costa sur de l'illa, entre Agrigento i Camarina, en la desembocadura del riu Gela.
Tucídides diu que va ser fundada cap a l'any 688 a. C. per una colonia de cretenses i rodios dirigida per Antífemo de Rodas i Éntimo de Creta. Els rodios venien de Lindos i la ciutat es va cridar inicialment Lindis (latín Lindii) pero en el temps va prendre el nom del riu.[1]
Poc es coneix de la seua història en els primers sigles. Va lluitar en els habitants natius de l'interior i va haver algunes lluites de faccions, en una d'elles va participar Telines, ancestro de Gelón. En 582 a. C. varen fundar la colónia d'Agrigent que pronte es va fer més poderosa que la metròpoli, especialment baix el tirano Fálaris.
La constitució era oligárquica i aixina va seguir fins que Cleandro de Gela va assumir el poder absolut (505 a. C.-498 a. C.), que va transmetre al seu germà Hipócrates de Gela (498 a. C.-491 a. C.), baix el que Gela va tornar a tindre una espècie d'hegemonia i extendíó el seu poder a una bona part de l'illa, sometent les ciutats de Leontino, Calípolis i Naxos. Va ocupar Zancle que va cedir als colon de Samos i va fer la guerra a Siracusa, que va haver de cedir Camarina a canvi de la pau.[2]
A la mort de Hipócrates li va succeir Gelón, que va seguir la política expansionista i en 485 a. C. es va apoderar de Siracusa. Gelón va dirigir tots els seus esforços a engrandir la seua nova capital i va fer emigrar a la mitat de la població de Gela a Siracusa.[3] El seu successor Hierón I va condenar a l'exili a molts ciutadans de Gela, pero despuix de l'expulsió de Trasíbulo de Siracusa (466 a. C.) els exiliats varen retornar a la seua ciutat i la varen repoblar, restablint la seua llibertat, i varen enviar un grup de colon a Camarina que havia estat despoblada per orde de Gelón.
De 466 a. C. a 406 a. C. varen ser anys de gran prosperitat per a Gela i en general per a Sicília. Gela va seguir la llínea política que seguien casi totes les ciutats dóricas de l'illa i que estaven al costat de Siracusa en contra de la expedición de Atenas (415 a. C.) i varen enviar un cos d'eixèrcit, al que despuix de les primeres victòries varen afegir 600 hòmens més i cinc barcos.
En 406 a. C. els cartagineses varen invadir l'illa i varen ocupar i varen destruir Hímera, Selinunte i Agrigent.[4] Despuix de la destrucció d'Agrigent els seus habitants es varen refugiar en Gela,[5] i esta ciutat va demanar ajuda a Dionisio I de Siracusa, pero pese a que este va visitar la ciutat[6] i va instalar un gobierno democrático, no va prendre les mides adequades per al seu defensa.
En 405 a. C., els cartagineses es varen presentar davant de la ciutat i la asediaron. Gela no tenia una posició defensiva forta i les seues muralles no eren molt bones, pero els habitants varen resistir i varen poder rebujar el primer atac, donant temps a l'arribada de Dionisio en un eixèrcit. El siracusano va atacar el camp cartaginés, pero va ser derrotat i llavors va aconsellar als habitants que es rendiren i abandonaren la ciutat. Aixina Gela va quedar buida i els seus habitants es varen retirar a Leontino. Els cartagineses la varen ocupar i varen saquejar.[7]
Poc temps despuix, Dionisio I i Cartago varen acordar la pau i es va permetre als habitants de Gela retornar a la seua ciutat en la condició de no restaurar les fortificacions i de pagar un tribut.[8] Gela va complir en el pacte, pero ya no va retrobar el seu antic esplendor.
En 379 a. C., Gela va proclamar el seu abandó del bando cartaginés i es va unir a Dionisio en l'expedició contra les ciutats occidentals de Sicília i pese a les diferents vicissituts de la guerra varen conseguir permanéixer independents, llibertat que els va ser reconeguda pel tractat de 363 a. C.
En 357 a. C., es va unir a Dión quan va desembarcar en Sicília. En 338 a. C., despuix de la victòria de Timoleón, Gela, que estava en una forta decadència, va ser repoblada per un grup de colonos, alguns, antics pobladors, que vivien en atres llocs i uns atres procedents de l'illa de Ceos. Això va permetre a Gela aumentar la seua prosperitat a un nivell no massa alt pero sí acceptable.
Durant les guerres de Agatocles figura com una ciudad-estado independent. Quan en l'any 311 a. C., Gela, es va rebelar contra Agatocles, el tirà va ser a l'illa des de África i va ocupar la ciutat matant a quatre mil dels seus habitants. Derrotat Agatocles en el riu Economos, es va refugiar en el seu eixèrcit en Gela, a on es va poder defendre dels cartagineses. Pero en l'any 309 a. C. els agrigentinos, dirigits per Jenódico, es varen rebelar i varen proclamar l'independència de les ciutats gregues, entre elles Gela, que va ser la primera en assumir el nou estatus i unir-se a Jenódico.
Com a ciutat independent va tornar a ser pròspera. Res més se sap de la seua política interior d'aquells anys i quan torna a ser mencionada estava en mans de Fintias, déspota d'Agrigent, que va fundar una nova ciutat que va cridar Fintias en la desembocadura del riu Hímera, i per a poblar-la va fer eixir d'allí als ciutadans de Gela, i per a que no pogueren tornar la va fer demolir.[9]
Anys despuix alguns antics habitants de Gela es varen establir en el lloc de l'antiga ciutat. Se sap que va ser devastada pels mamertinos, pero no apareix en la primera guerra púnica (en la que solament es menciona als gelanos en conexió en la ciutat de Fintias), pero despuix de la conquista romana la ciutat va tornar a existir com a entitat separada de segon orde. Cicerón diu que Escipión va tornar a la ciutat les estàtues que li havien segut arrebatades per Verres; pero Estrabón creïa que en el seu temps estava deshabitada i la menciona junt en Naxos i Calípolis entre les ciutats famoses desaparegudes.[10] Pero provablement no cal prendre les paraules de Estrabón en sentit lliteral, sino més be que era una ciutat en molt pocs habitants, puix Plinio el Viejo i Claudio Ptolomeo la mencionen encara com una menuda ciutat, pero despuix ya no torna a aparéixer i va deure acabar per despoblarse totalment.
La seua situació ha segut objecte de controvèrsia: la moderna Alicata, en la desembocadura del riu Salso, va ser la primera ubicació proposta (es va trobar una inscripció, pero es pensa que les ruïnes de la ciutat que es troba en este lloc corresponen a Fintias), pero en general s'ha admés que estava en la moderna Terranova, a uns 30 km més a l'est, en la desembocadura del Fiume vaig donar Terranova. Esta ciutat va ser fundada per l'emperador Federico II en el XIII i encara es troben algunes ruïnes d'una antiga ciutat, entre elles els restants d'un temple i una part de les muralles, i en les excavacions s'han trobat numerosos objectes (monedes, gots, etc.).
El nom de Gela derivaria de la paraula sícula psela (fret o gelat) conectada en la paraula llatina gelu (gèl). El riu Gela era considerat un deu i apareix en les monedes de la ciutat en cap humà en el títul de Sosipoais. El camp de Gela (el territori) s'estenia cap a l'oest, i era molt fèrtil. Produïa ademés, sal, que era un producte molt apreciat. El llímit en Agrigent per l'oest era el riu Hímera. Cap a l'interior s'estenia uns 35 km a on els Itineraris encara mencionen una estació de nom Gelasium Philosophianis (actual Piazza) que es creu que marcava el llímit del territori.
En la ciutat va nàixer Apolodoro de Gela, un poeta còmic (que no cal confondre en Apolodoro de Caristo). Va ser el lloc de residència de Esquilo quan va ser expulsat de Atenas, i va morir d'accident en la ciutat (456 a. C.), sent la seua tomba visible durant molt temps. Pausanias diu que la ciutat tenia el seu tesoro en Olimpia[11] i menciona algunes estàtues fetes per Dédalo que estaven en la ciutat, pero que despuix varen desaparéixer.[12] Una estàtua colossal de Apolo, que estava en les afores de la ciutat, li la varen dur els cartagineses en 405 a. C. i la varen enviar a Tiro, a on encara estava quan Alejandro Magno va entrar en la ciutat fenicia.
Demografia
| Any | 1861 | 1871 | 1881 | 1901 | 1911 | 1921 | 1931 | 1936 | 1951 | 1961 | 1971 | 1981 | 1991 | 2001 |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Població | 13 754 | 14 851 | 17 328 | 22 019 | 23 996 | 25 902 | 30 547 | 32 885 | 43 678 | 54 774 | 67 058 | 74 806 | 72 535 | 72 774 |
Lugares de interés
.jpg)
Despuix de la creació del polígon industrial en els primers anys 60 del passat sigle, Gela va assistir a un gran desenroll urbà fins a quintuplicar l'originària extensió de la ciutat. El caixco històric fundat per Federico II de Suecia i Sicília en el 1233 estava rodejat per fortificacions alçades en els sigles XIII i XVI en cinc portes principals i un castell en la zona surest. En els carrers Verga, Istria i Mediterràneu es conserven seccions de la fortificació en menudes torres d'observació, la Porta Marina i alguns restants del castell i els seus antics almagasens de blat en la plaça del Calvari. La ciutat s'urbanisava a través d'un sistema de carrers ortogonals en els eixos principals paralels a la plaja i una gran cantitat de patis que constituïen com un menut centre de vida per als veïns. Tot carrer presentava menudes lloses blanques com les que es conserven en la carrer Morello. A l'oest de la ciutat vella es troba l'antic jardí municipal dedicat a Giuseppe Garibaldi i prop la menuda Iglésia dels Pares Capuchinos en estilo neogótico. Entre més de trenta iglésies que adornaven la ciutat es distinguix la Chiesa Mare (catedral) en la plaça Umberto I en estil neoclàssic i construïda en el XVIII. La iglésia i el convent de Sant Agustín (XVI) es troben en la plaça en el mateix nom, a on està també el Teatre municipal Esquilo (reconstruït) i l'antiga iglésia i convent de Sant Francisco de Paola (XVIII). En el camí Vittorio Emanuele, carrer major de la ciutat, es pot visitar el museu arqueològic i la zona arqueològica de l'antiga ciutat grega que en la seua primera fase de vida ací tenia el seu acrópolis en diferents templos i un barri de cases i tendes. Del temple més gran, el temple C, queda solament una columna i unes pedres del sol. Per un atre costat queden moltes ruïnes de l'antic barri en els seus edificis de pedra. El Museu de Gela és un dels més rics de Sicília en el camp del arte griego pero també prehistòric. Entre els elements més famosos d'este museu es troben les "Arulas" que adornaven els temples, els vasos a imàgens roges i negres de la colecció Navarresa i les molt originals caps de Gorgona i Sileno (personages de la mitología griega) i de cavall. En la costa de Gela s'ha recuperat un barco del VI, el més antic del Mediterráneo, que està a l'espera de ser ensenyat al públic en un Museu específic que encara no s'ha obert. En la part oriental del tossal, en la zona de Cape Soprano, hi ha atres llocs d'interés com la menuda Iglésia de Sant Blas en estil Normano (XII) i els Banys Termals grecs (IV) en el carrer Europa. En el carrer Indipendenza es troba el parc arqueològic de Cape Soprano a on es conserven les antigues i molt ben conservades fortificacions gregues construïdes per Timoleón de Siracusa en el IV És un eixemple molt important de sistema de defensa militar de la ciutat grega i ademés es troben en un lloc preciós pel seu paisage i la naturalea. No molt llunt de Gela, en la carretera a Catania, es troba el castillo cridat Castelluccio del XII o XIII que mira els camps cultivats de carchofes i blat de l'àmplia llanura de Gela. En la zona d'estiueig a uns 8 quilómetros a l'oest de Gela, a enriquir el paisage de plages dorades està la torre Manfria del XVII.
Transportes
La ciutat es pot alcançar solament per mig de carreteres des de Caltanissetta, Enna, Catania i les províncies creuades per la carretera que conecta tota la costa sur de Sicília (115).
Gela està conectada a la ret de ferrocarril regional i la seua estació és la més important en el trayecte entre Siracusa i Caltanissetta. Fins a 2011 l'estació de Gela estava conectada directament també en Catania a través de Caltagirone.
L'aeroport més propenc se situa en Comiso, a uns 34 quilómetros de distància de la ciutat. El aeropuerto de Catania, conectat directament per autobús, es troba a uns 100 quilómetros.
En Gela hi ha un servici urbà de transports en una llínea principal que conecta l'estació en el caixco històric, Cape Soprano (hospital) i Macchitella (plaja) i més llínees per a conectar els diferents barris de les afores.
Economia
Hasta 1960
.png)
L'economia de Gela i de les seues afores fins als primers anys 1960 estava centrada en el sector de agricultura, en la cría de ovejas, en l'indústria del pescado i de la producció artesanal d'alguns productes com a argila i esponges. Molta importància tenia l'exportació dels diferents productes de la zona per mig de barcos. La llanura de Gela, la segona més àmplia en l'illa, estava cultivada en algodón, trigo, olivos i viñas. En els anys 50 Gela ademés constituïa un destino turístico per les seues plages i el seu monuments històrics. La ciutat tenia una decena de hoteles.
A partir de 1960
En 1957 en esta zona es va descobrir petróleo i al començament de la década de 1960 va escomençar la construcció del polo industrial petroquímic. Llavors la majoria dels treballadors locals va deixar la seua antiga ocupació per a anar a treballar com a obrers en la nova indústria. En esta manera tots els sectors sobre els quals l'economia local s'havia sustentat fins a llavors varen sofrir una greu crisis i Gela es va convertir en una de les zones de gran desenroll industrial de l'illa en més de 4000 empleats en les empreses locals. A partir dels finals dels anys 1970 el número d'empleats va escomençar a caure progressivament fins al tancament de la refineria de petròleu ENI en 2014 que en els plans de l'empresa deuria deixar lloc a una menuda refineria per a la producció de biogás.
Referències
- ↑ Tucídides VI,4.
- ↑ Heródoto VII,154.
- ↑ Heródoto VII,155-156.
- ↑ Diodoro Sículo XIII 57,62,88,90,108.
- ↑ Diodoro Sículo XIII,89.
- ↑ Diodoro Sículo XIII,93.
- ↑ Diodoro Sículo XIII,108-111.
- ↑ Diodoro Sículo XIII,114.
- ↑ Emanuele Zuppardo - Salvatore Piccolo, Terra Mater: sulle Sponde del Gela greco, Betania Editrice, Caltanissetta (2005).
- ↑ Estrabón VI,2,5.
- ↑ Pausanias Vaig vore,19,15.
- ↑ Pausanias VIII,46,2; IX,40,4.