Temple

El terme temple[1] (del llatí templum) designa un edifici sagrat. En el seu orige, designava la zona del cel que l'augur utilisava per a contemplar qué aus la travessaven i en quin sentit, establint aixina els auguris.[2] Moltes religions, si no totes, posseïxen edificacions que es consideren sagrades i que són utilisades com a llocs de cult pels seus partidaris i seguidors.
El temple sumerio-acadio
Devem distinguir entre "temples alts" i "temples baixos". En els santuaris més antics, els primers eren construïts a modo d'una terrat artificialment elevada, sobre la que s'alcen els temples de rajola. Més tart adquirixen la forma de torres i se'ls cridarà zigurat. Els primers que ordenen construir-los són els reis de la III dinastia de Ur, Urnammu i Shulgi. S'aplega al cim per mig d'escalinates i rampes. El temple sembla haver segut considerat com una porta que potser conduiria al cel.
El terrat junt al temple alt era cridada gi-gun-na en sumerio o gegunnum en acadio. El temple del cim, habitualment consagrat al deu de la ciutat, s'edificava tan alt per a preservar-ho de l'amenaça del robo i profanació pels enemics.
La traça distintiva del temple sumerio és la naos en àngul, de manera que en penetrar en ella no es podia vore l'image del deu fins a haver donat un gir. Al costat del temple hi havia un pati prou gran. En el periodo acadio el temple es tornarà més auster.
El temple egipcíac
- Artícul principal → Temple egipcíac.


Els primers temples monumentals construïts en pedra varen ser els de la civilisació de l'Antic Egipte, durant l'Imperi Antic (2700-2200 a. C.), destacant per el seu magnificencia el conjunt de temples de l'Imperi Nou en Luxor i Karnak.
En la religió egipcíaca el temple és l'image terrestre de la morada celestial, i les estàtues que representaven als deus eren considerades depositario del Ka del deu, i la seua situació dins del temple, la naos. Estos temples, més que llocs de cult, eren considerats morades de l'esperit de la divinitat i per este motiu, solament el faraó i els sacerdots podien entrar en les zones «privades» del recint sagrat, permaneixent la noblea en els patis aledaño i el poble davant els pilonos.
Els temples commemoratius s'erigien en la ribera oriental del Nilo. Els temples funeraris en l'occidental, vinculats als complexos de les piràmides o a les necròpolis reals.
La religió egipcíaca tenia un caràcter mistérico de gran complexitat, i els rituals necessitaven de sacerdots jerarquizados. El clero va tindre gran poder i influència en diversos periodos. En una primera época, els Imakhus tenien funcions civils i religioses, no hi havia distinció. En els temples hi havia un Sum sacerdot (com el Sum sacerdot de Amón) que era el delegat del faraó per a realisar el cult; també hi havia profetes i un clero inferior, encarregat de les tasques auxiliars. Durant el periodo tardà d'Egipte també existia un influent clero femení, destacant Nitocris, la sacerdot del deu Amón.
El temple egipcíac de l'Imperi Nou
En el temple de l'Imperi Nou, tots els elements tenen el seu significat, com l'avinguda de les esfinges (dromos), l'entrada entre pilonos, en obeliscs arrematats en un piramidión, que simbolisaven els rajos del Sol. Despuix un pati i una àmplia sala hipóstila que precedix al pronaos i a la naos, que van sent cada volta més menudes i obscures: els capitells es van plegant, i les columnes també mermen en altura. El temple es complementava en una série de sales que servien de residència, escoles, tallers i almagasens, que s'anexaven al temple. Una atra part del mateix és el llac sagrat, que es troba junt a la naos, en el que es trea al deu en una barca sagrada durant les festes, que era quan el poble egipcíac aprofitava per a venerar-ho.
El palau minoico

El palau minoico és centre polític, religiós, econòmic, almagasén central, centre social, residència real, etc. Estos complexos se situaven en llocs alts propencs a la costa, sobre un tossal, per lo que són espais plens de desnivells, en rampes i escales, puix seguixen la topografia del terreny. El palau, en la seua estructura laberíntica i densa, constituïx un ordenat microcosmos. Al voltant del pati central es troben espais arquitectònics de múltiples usos.
Existixen murs mestres compartits a partir dels quals es construïxen atres murs perpendiculars, causant un efecte “pentine”, molt característic dels palaus minoicos. Es dividixen aixina habitacions diferents. Algunes estàncies minoicas seguixen l'esquema dels espais del mégaron de Micenas. Hi haurà zones destinades a almagasenament o activitats públiques, i atres destinades a vivenda. L'arquitectura minoica és fluïda i no té un eix central. No es tracta de ciutats axials, com seran les micénicas, sino d'espais asimètrics, plens d'interseccions i circulació espiral. L'arquitectura minoica és adintelada. Les columnes es caracterisen pel fuste roig que es va estretint cap a la base, coronat per un capitell almohadillado. És una arquitectura molt decorativa.
El temple grec
La civilisació de l'antiga Grècia va erigir els temples més bells i armoniosos, model reproduït pels arquitectes de l'Imperi romà i periòdicament utilisat com a cànon i referent en l'arquitectura religiosa i profana occidental.[3]
Arcaisme
La planta del temple, derivada del mégaron micénico, és el gran aporte de l'época arcaica. És interessant tindre en conte que no es tracta d'un espai per als fidels, que realisen les cerimònies fòra del temple, sino per a l'estàtua del deu.
Per a entendre la seua estructura, en la seua construcció es comença utilisant materials pobres, com l'atobó o la fusta. Les primeres columnes eren troncs d'arbres tallats verticalment en un astral: les estrías són recorts d'eixos precedents. Els troncs es recolzaven en una base de pedra que els protegia de la humitat. Cap a l'any 600 a. C. eixos materials són substituïts per pedra i marbre, encara que es manté la forma exterior del temple.
Totes les parts del temple grec -—decorat en la seua totalitat en vius colors— s'ordenen segons estrictes lleis de simetria i proporció. Aixina, per a que el temple no semble deformat en la lluntea s'aumenta subtilment el tamany de les columnes dels extrems, que de lo contrari semblarien més estretes.
Órdens arquitectònics
- Artícul principal → Órdens clàssics.
Pronte es configuren els dos órdens principals: dòric i jònic, entenent per «orde» el sistema de proporcions matemàtiques que domina l'arquitectura. Des del principi, l'orde dòric, en les seues formes poderoses, s'associa a la solemnitat. En canvi, l'orde jònic, naixcut en la costa d'Àsia Menor, aporta una major fantasia i elegància.
Planta del temple
L'estructura bàsica s'organisa entorn a la cella o naos —sala a on es guarda l'estàtua del deu—, que se situa entre un espai anterior o pronaos, i un atre posterior, cridat opistodomo. Una excepció és el cridat temple in antis, que solament posseïx la cella i un pòrtic d'entrada.
El número i disposició de la columnes servix per a diferenciar els diversos tipos de temples. Seran perípters si les columnes rodegen tot el perímetro exterior; pròstil, si solament apareixen en la frontera; o anfipróstilos, quan se situen en els dos costats curts del temple. Per últim, segons el número de columnes de la frontera es pot parlar de temple dístilo (dos), tetràstil (quatre), hexástilo (sis), octóstilo (huit), etc.
Classicisme
L'arquitectura del periodo arcaic havia servit per a establir els órdens dòric i jònic i per a dissenyar, de manera casi definitiva, la planta del temple grec.
El periodo clàssic supon, en els seus inicis, la culminació d'eixa herència, en obres com el Temple de Afea en Egina o el Temple de Zeus en Olimpia. A mitan del V es realisa, baixe el govern de Pericles, un ambiciós programa de construcció d'edificis religiosos. Estos són erigits en la part més elevada, l'acrópolis d'Atenes, i suponen la consagració dels órdens dòric i jònic.
Al mateix temps, es crea un nou orde de columnes: el corinti. És interessant fer notar que, segons la tradició grega, el seu inventor no és un arquitecte, sino l'escultor Calímaco. S'explica aixina que l'orde corinti oferixca un sentit més decoratiu i estilisat. L'orige és molt curiós: Calímaco havia trobat en el sol una cistella sobre fulls d'acant; inspirant-se en eixa troballa, idea la forma del capitell corinti.
Progressivament es va ser introduint la columna corintia, consagrada en el Temple d'Apolo, en Bassae. En els sigles IV i III es generalisarà l'ocupació de l'orde corinti. És, per últim, l'época en que sorgix una tipologia que ya tenia precedents en l'arquitectura grega: el tholos, edifici de planta circular. El periodo clàssic alberga excelents eixemples en els santuaris de Delfos, Epidauro i Olimpia.
Helenisme
Les formes arquitectòniques d'époques precedents varen quedar antiquades davant la voluntat de crear noves i més grandioses concepcions de l'espai. Comença aixina el predomini de la verticalitat.
En les regions més orientals, l'art se servix d'influències més exòtiques a on normalment s'impon l'orde jònic, com en el Temple d'Apolo en Dídyma. Un atre centre religiós important va ser el Temple de Asklepios en Kos, illa situada prop de la costa sur d'Àsia Menor.
Per lo general, els órdens clàssics —dòric, jònic i corinti— es lliberen de les normes rígides en columnes més allargades; els triglifos es multipliquen i els capitells tenen dissenys nous. És freqüent que es combinen els órdens en un mateix edifici, lo que produïx efectes decoratius.
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ Grassi, Ernesto (2003). El poder de la fantasía: observaciones sobre la historia del pensamiento occidental (en es), Anthropos Editorial. ISBN 9788476586495. Consultat el 12 de enero de 2018.
- ↑ Janson, H. W.; Janson, A. F. (7 de abril de 1988). Historia del arte para jóvenes (en es), Ediciones AKAL. ISBN 9788476002681. Consultat el 12 de enero de 2018.