Cynara scolymus

Cynara scolymus

La carchofa (Cynara scolymus) és una planta herbácea del gènero Cynara en la família Asteraceae; és cultivada des de l'antiguetat com a aliment en climes templats.

La part comestible de la planta consistix en els botons florals ans que florixquen. El capoll de Cynara scolymus en ciernes és un grup de moltes flors tubulars chicotetes en ciernes (una inflorescència), recobertes de numeroses bràctees coriáceas, imbricadas, sobre una base comestible. Una volta que els capolls florixen, l'estructura canvia a una forma tosca, a penes comestible. Una atra varietat de la mateixa espècie és la penca, una planta perenne originària de la regió mediterrànea. Existixen tant formes selvades com a varietats cultivades (cultivares). La planta és coneguda en diferents noms, entre ells alcachofera, morrillera, morrilla, carchofa, aucaucil , alcacil o alcaucil, entre atres numerosos noms vernàculs.

Descripció

Cynara scolymus alcança d'1,4 a 2 metros d'altura. Torna a brotar del cep tots els anys, passat l'hivern, si la fredor no la va gelar. Tira un rosetón de fulls sancers fins a profundament segmentades encara que menys dividides que les del penca i en poques o cap espina. Els fulls tenen color vert clar en el fes i en el envés estan cobertes per unes fibrillas blanquecinas que li donen un aspecte pàlit. Tant el rabillo del full com la vena principal tenen costelles llongitudinals molt eixints.

Quan la planta entallece, tira un refillol més o menys alt, rollizo, pero també costilludo i asurcado en cada volta fulls més escassos i menys dividides a mida que estiguen més altes en dit talle. En el seu apex, i en algunes divisions laterals, duen unes cabezuelas molt grosses, cobertes de numeroses bràctees coriáceas, en la base de les quals està lo tendre i comestible. En florir, endurixen molt dites bràctees i no es poden aprofitar per a menjar, encara que no arrematen en espines com la de les penques.

Distribució

Originalment procedent del Mediterràneu occidental, va ser més tart introduïda i cultivada en numerosos països templats en tot lo món.

Els holandesos varen introduir les alcachoferas en Anglaterra a on ya en 1530 varen escomençar a créixer en Boreham, Essex, en el jardí d'un palau d'Enrique VIII.

Varen ser introduïdes en Estats Units en el XVIII a través de Luisiana pels francesos i de Califòrnia pels espanyols .

Propietats

Despuix del aigua, el component majoritari de les flors de Cynara scolymusas són els hidrats de carbono, entre els que destaca l'inulina i la fibra. Els minerals majoritaris són el sodi, el potassi, el fòsfor i el calcio; i entre les vitaminas destaca la presència de les vitamina B1, vitamina B3 i chicotetes cantitats de vitamina C. No obstant, lo més destacable de la seua composició són una série de substàncies que es troben en menuda cantitat, pero dotades de notables efectes fisiològics positius:

Les seues flors, de la mateixa manera que les del penca, contenen tres enzimas: pepsina, quimosina i paraquimosina, que servix com quall de la llet per a l'elaboració de formages. Dits formages reben generalment el calificatiu de formage de flor; per eixemple el «Formage de flor de Guia», en Gran Canària.

Usos medicinals

S'utilisa en forma d'extractes secs i d'atres preparacions galénicas:

• Usos recolzats per senyes clíniques

  Per al tractament de molèsties digestives (per eixemple: dispèpsia, sensació de plenitut, flatulèncias, nàusees, dolor d'estòmec i bossadas). Com a tractament adjunt de la hipercolesterolemia suau a moderada. Segons un estudi de 2017, s'ha demostrat que l'extracte de carchofa és un excelent antiinflamatorio i antioxidant de l'organisme, lo que ho faculta com coadyuvante per al tractament de l'obesitat, diabetis i d'atres malalties que cursen en inflamació.

• Usos descrits en la farmacopea i en atres documents

  S'usa oralment per al tractament de l'ateroesclerosis i per a disfuncions del renyó (pel seu efecte diurético). Un estudi ha indicat que pot ser beneficiós en el tractament del síndrome del intestí irritable, pero més ensajos clínics són necessaris abans de poder fer-se recomanacions terapèutiques.

• Usos descrits en medicina tradicional

  Utilisada en el tractament de l'anèmia, diabetis, febra, gota, reumatisme i pedres en vies urinàries. Per les seues qualitats depurativas, i la seua alta cantitat en fibra, el consum de carchofa beneficia la pèrdua de pes. Un atre dels beneficis està relacionat en la salut del fege, ya que el seu consum permet la protecció de dany i promou el creiximent de teixit nou.

• Advertències sobre l'utilisació de preparacions fetes a partir d'extractes de Cynara scolymus

A) Reaccions adverses: En alguns estudis s'han demostrat molèsties gastrointestinals, incloent diarrea suau, acompanyada de rampes abdominals, dolor en la part superior del abdomen, nàusees i ardor d'estòmec. En atres estudis només s'han trobat llaugeres molèsties gastrointestinals. Poden ocórrer reaccions alèrgiques en pacients sensibilisats.

B) Contraindicació: Hipersensibilidad o alèrgia a les alcachoferas i obstrucció dels conductes biliars.

C) Advertències: Es creu que és possible l'interacció en anticoagulants del tipo de les cumarinas.

D) Precaucions:

• Generals: Els pacients en pedres en la vesícula biliar deurien demanar consell mèdic abans d'utilisar preparacions medicinals obtingudes a partir d'esta planta.
• Embaràs, efectes teratógenos i no teratógenos: No està recomanat el seu us degut a que no es dispon d'estudis de seguritat i eficàcia.
• Us pediàtric: Per la falta d'estudis de seguritat i eficàcia, no està recomanat el seu us en menors de 12 anys.

I) Posología: Per a fer recomanacions generals sobre la dosis a utilisar es deu conéixer la purea dels extractes utilisats.

Història

Archiu:Carxofa.jpg

Camp de carchofes en flor

Esta planta podria ser originària d'Egipte o del nort d'Àfrica. La planta denominada Cynara ya era coneguda per grecs i romans. Segons pareix se li otorgaven poders afrodisíacs i pren el seu nom d'una chicona seduïda per Zeus, i despuix transformada per est en alcachofera.

Durant l'Edat Mija no es coneixia la alcachofera, i es pensa que en esta época, del cultiu successiu de les penques, els horticultores poc a poc els varen transformar fins a conseguir la carchofa. Ya era consumida en l'Itàlia de el XV. Vinguda de Sicília, apareix en la Toscana cap a 1466. La tradició diu que va ser introduïda en França per Catalina de Médicis a la que li agradava menjar cors de alcachofera. Esta florentina les va dur des de la seua Itàlia natal en casar en el rei Enrique II de França. Luis XIV era aixina mateix un gran consumidor de alcachoferas. Els colon espanyols i francesos en Amèrica la varen introduir en este continent. En el temps, en Califòrnia, les penques han aplegat a ser hui en dia una autèntica plaga, eixemple de planta invasora d'un hàbitat en el que no es trobava anteriorment.

Cultiu i varietats

Producció

Segons la FAO, els 10 països en major producció en 2018 han segut els següents - en tonellades i orde decreixent:

Varietats cultivades

Archiu:Pleubian 22 Artichauts 2010.jpg

Plantació de Cynara scolymus.

Archiu:Artischocken. CAPS 29

Capolls de Cynara scolymus en el mercat.

• Argentina i Chile
  • Cultivar Chilena: Tindria un orige francés, i es creu que hauria derivat dels cultivares francesos Vert de Provence, Vert Grossa de Laon o Grossa Camus de Bretanya.
  • Argentina o Blanco de Sant Joan: Originària de la "Blanca de Tudela" espanyola.
  • Espanyola:També blanca, de caps més menuts i produïx gran cantitat de brots basals.
  • Ñato: Originalment cultivada en els cinturons hortícoles de l'Argent i Rosario.
  • Francés: Cultivar tipo Romanesco, més precoç que Ñato.
  • Or Vert, Gurí i Gauchito: noves varietats clonales desenrollades en els dèu últims anys.
• Espanya.

• • Blanca de Tudela: Varietat allargada de color vert i tamany menut. Molt cultivada en Navarra, La Rioja, Múrcia, Alacant, Prat del Llobregat i el nort de la Província de Castelló de la Plana (Benicarló).
  • Monquelina: Tipo pràcticament desaparegut.
• EE. UU.
  • Green globe
  • Imperial Star
  • Emerald
  • Varietats multiplicades per llavor
• França.
  • Camus de Bretanya: És la més gran d'entre les alcachoferas ( en dos o tres s'alcança el quilo ). El capítul de color vert tendix a formar-se redonejat. Es consumix hervir o al vapor en una vinagreta. Els cors de la alcachofera poden ser preparats en conserva.
  • Vert de Laon: Més rústica que la precedent, s'adapta millor a la fredor. La forma és la mateixa pero la alcachofera és més menuda, Li la denomina també "cap de gat".
  • Violeta de Provença: Molt més menuda i de forma cònica en les bràctees violáceas. Es cultiven abundantment en la regió mediterrànea i es venen en els mercats en el nom de alcachofera "bouquet". Es pot menjar crua quan encara no està totalment madura (es diu en este moment "poivrade" ), o curada en vinagreta o cuinada.
• Itàlia.
  • Espinosa: En dir dels italians és la millor de les alcachoferas crues. Deu el seu nom a les extremitats espinoses de les seues bràctees. En mastegar-la és al mateix temps carnosa i crujiente.
  • Romanesco: Grossa, redona i de color violeta. Inclou decenes de subtipos locals an la zona del Lacio i Campània. Producció en primavera.
  • Francesino: Similar al tipo francés "violeta de Provença", d'a on sembla que prenga al nom. La més estesa en el sur, incloent la regió de Apulia i Sicília com els majors productors
  • Brindisino/Catanese: Pareguda a l'anterior pero més oberta i adaptada a zones més càlides. S'usa molt per al processat industrial.

Archiu:Variedad Gauchito.jpg

Varietat «Gauchito», d'Argentina.

Taxonomia

Cynara scolymus va ser descrita per Carlos Linneo i publicat en Species Plantarum, vol. 2, p. 827–828, 1753[3].

Citologia

Número de cromosomas: 2n=34

Etimologia

• Cynara:nom genèric que deriva del grec χινάρα,-ας o χυνάρα, provablement derivat de χυων-χυνός, cyon-cynos, "gos", per les bràcteas involucrales que, per la seua forma, s'assemblen a les dents de dit animal. Va passar al Llatí com cinara i s'usava també per a designar a la penca.
• scolymus: Del Llatí scǒlŷmos, i, derivat del grec σχόλυμος, i evocat per Plinio el Vell en el seu Naturalis Història com una espècie de penca (XXI, 94-96), referint-se provablement al Scolymus hispanicus o maculatus.

El nom de alcachofera procedix de l'àrap al-kharshûf; el nom alcaucil (també arcacil, alcacil i alcací), de l'àrap al-qabsíl. En tant el nom morrilla i morrillera deriven del diminutivo del sustantiu castellà morra, que designa a la part superior del cap.

Sinonímia

Archiu:Cosecha de alcachofas.jpg

Cull de carchofes.

• Cynara cardunculus subsp. flavescens Wiklund
• Cynara cardunculus var. ativa Moris.
• Cynara cardunculus subsp. scolymus (L.) Hegi
• Cynara cardunculus subsp. scolymus (L.) Beger

• Cynara cardunculus var. scolymus (L.) Fiori
• Cynara communis Lam.
• Cynara esculenta Salisb.
• Cynara hortensis Mill.

Noms vernàculs

Castellà: carchofa (28), carchofa picada, carchofa real, carchofa selvada, carchofes (4), alcachofera (14), alcachofero, alcacil, alcacil cultivat, alcací, alcancil (3), alcancilera, alcanciles (2), alcarchofa (2), alcarchofera, alcarcil (2), alcaucil (5), alcaucil cultivat, alcaucil selvada, alcauciles, alcaucique (2), alcaucí, alcaulera (3), arcacil, arcancil, arcaucil, arcauciles, carchofa (2), cardillo, penca (7), penca alcachofero (3), penca de menjar, flor de penca, morrilla (4), morrillera (3), penca. Entre parénteis, la freqüència del vocablo en Espanya; en negreta, els més usats.

Vore també

• Penca mariano
• Cynar

Bibliografia

• Acquadro A., et al. (2005). Development and characterisation of microsatellite markers in Cynara cardunculus. L. Genome 48 (2): 217-225.
• Cointry, E.L.; García, S.M.; López Anido, F.S.; Firpo, I.T.; Cravero, V.P. i Muñoz, S. 2005. Aumentant l'espectre varietal en alcaucil (Cynara scolymus L.): Gauchito FCA i Gurí FCA. Horticultura Argentina 24(56/57): 5-7.
• Comino C., et al. (2007). Isolation and functional characterization of a cDNA coding a hydroxycinnamoyltransferase involved in phenylpropanoid biosynthesis in Cynara cardunculus. L. BMC Plant Biology 7: 14.
• David J. Keil: Cynara. In: Flora of North America Editorial Committee (Hrsg.): Flora of North America North of Mexico. New York and Oxford, 1993+. Bd. 19, S. 89. en llínea, abgerufen am 4. Februar 2008
• Font Quer, P. Plantes medicinals - El Dioscórides renovat, Editorial Llabor, Barcelona, 1980.
• Gabriella Sonnante, Domenico Pignone, Karl Hammer: The Domestication of Artichoke and Cardoon: From Roman Claves to the Genomic Age. In: AOBPreview, 4. Juli 2007. doi:10.1093/aob/mcm127
• Mireille Jochum-Guillou, Marion Zerbst: Artischocke – die gesunde Delikatesse. Trias, Stuttgart 1998, ISBN 3-89373-466-X
• Gallais A., Bannerot H. (1992) Amélioration dones espèces végétales cultivées. Objectifs et critères de sélection. INRA Editions.
• Englisch W, Beckers C, et al. « Efficacy of Artichoke dry extract in patients with hyperlipoproteinemia». Arzneimittelforschung. 2000 Mar;50(3):260-5.
• Walker AF, Middleton RW, Petrowicz O. Artichoke leaf extract reduïxes symptoms of irritable bowel syndrome in a post-màrqueting surveillance study.Phytother Res. 2001 Feb;15(1):58-61. Résumé [archive]
• Gebhardt R. Inhibition of cholesterol biosynthesis in HepG2 cells by artichoke extracts is reinforced by glucosidase pretreatment.Phytother Res. 2002 Jun;16(4):368-72. Résumé [archive])
• Gebhardt R. Inhibition of cholesterol biosynthesis in primary cultured rat hepatocytes by artichoke (Cynara scolymus L.) extracts. J Pharmacol Exp Ther. 1998 Sep;286(3):1122-8. Résumé [archive] et Texte complet [archive]
• Brown JE, Rice-Evans CA. Luteolin-rich artichoke extract protects low density lipoprotein from oxidation in vitro. Free Radic Res. 1998 Sep;29(3):247-55. (Résumé [archive])
• De Paolis A., et al. (2008). Characterization and differential expression analysis of artichoke phenylalanine ammonia-lyase coding sequences. Physiologia Plantarum 132: 33-43.
• Kraft K. « Artichoke leaf extract- recent findings reflecting effects on lipid metabolism, liver and gastrointestinal tracts». Phytomedicine 1997;4(4):369-78. Vaig citar et décrit dans  : Blumenthal M, Goldberg A, Brinckmann J (Ed). Expanded « Commission I» Monographs, American Botanical Council, publié avec Integrative Medicine Communications, États-Unis, 2000, p. 10 à 12.

• Fintelmann V, Petrowicz O. Long-term administration of an artichoke extract for dyspepsia symptoms. Results of an observational study. Natura Med 1998; 13: 17-26. Vaig citar et décrit dans: Barnes Joan, Anderson A. Lindo, Phillipson David J. « Herbal Medicines», Pharmaceutical Press, Gran-Bretagne, 2002, 2i édition, pp 61 à 66
• Holtmann, et al. « Efficacy of artichoke leaf extract in the treatment of patients with functional dyspepsia: a six-week placebo-controlled, double-blind», multicentre trial. Aliment Pharmacol Ther. 2003 Dec;18(11-12):1099-105.
• Lanteri S., et al. (2004). Amplified fragment length polymorphism for genetic diversity assessment in globe artichoke. Theoretical and Applied Genetics 108 (8): 1534-1544.
• Mabberley, D.J. 1987. The Plant Book. A portable dictionary of the higher plants. Cambridge University Press, Cambridge. 706 p. ISBN 0-521-34060-8
• Marakis G, Walker AF, et al. Artichoke leaf extract reduïxes mild dyspepsia in an open study.Phytomedicine. 2002 Dec;9(8):694-9.
• Pittler MH, Thompson CO, Ernst E. Artichoke leaf extract for treating hypercholesterolaemia.Cochrane Database Syst Rev. 2002;(3):CD003335. (Résumé, parell pubMed [archive])
• Pignone D., Sonnante G. (2004). Wild artichokes of south Italy: did the story begin here?. Genetic Resources and Crop Evolution 51: 577-580.
• Portis E., et al. (2005). Genetic structure of island populations of wild cardoon [Cynara cardunculus L. var. sylvestris (Lamk) Fiori] detected by AFLPs and SSRs. Plant Science 169 (1): 199-210.
• Robbins, W.W., M. K. Bellue, and W. S. Ball. 1970. Weeds of Califòrnia. State of Califòrnia, Dept. of Agriculture. 547 pp.
• Sonnante G., et al. (2007). On the origin of artichoke and cardoon from the Cynara gene pool as revealed by rDNA sequence variation. Genetic Resources and Crop Evolution 54: 483–495.
• Sonnante G., et al. (2002). Genetic variation in wild and cultivated artichoke revealed by RAPD markers. Genetic Resources and Crop Evolution 49: 247-252.
• Sonnante G., Carluccio A.V., De Paolis A., Pignone D. (2008) Identification of artichoke SSR markers: molecular variation and patterns of diversity in genetically cohesive taxa and wild allies. Genet. Res. Crop Evol., 55: 1029-1046
• Sonnante G., De Paolis A., Pignone D. (2004). Relationships among artichoke cultivars and some related wild taxa based on AFLP markers. Plant Genetic Resources: Characterization and Utilization 1: 125-133.
• Sonnante G., Pignone D., Hammer K. (2007). The domestication of artichoke and cardoon: from Roman claves to the genomic age. Annals of Botany 100: 1095-1100.