L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Més allà

«Més allà» redirigix ací. Per a atres acepcions, vore Més allà (desambiguació).

L'atre món o el més allà, és un concepte religiós sorgit de la mitologia comparativa associat a l'històrica religió protoindoeuropea. El terme és un calc semàntic procedent del llatí orbis alius («un atre món/Terra»), usat pel poeta romà Lucano en la seua descripció del Un atre Món celta. D'ací deriven otherworld en anglés, oltremondo en italià o jenseits en alemà. Varis conceptes religiosos, mitològics o metafísics (com el regne de sers sobrenaturals i el regne dels morts) són comparables en cultures de tot lo món.[1][2][3]

Ilustració que representa l'un atre món en la mitologia celta, de Stephen Reid, en Els ardits de Finn (1910), de T. W. Rolleston.

Mentres que este món comprén la totalitat de tots els fenomens que obedixen a les lleis de la naturalea, l'atre món representa un regne de supernaturalisme, en el que se situen els Deus o móns dels esperits de les diverses religions. La realitat de la naturalea (en grec physis) s'utilisa a sovint com sinònim de l'ací i ara, i el món dels esperits (psique) s'associa en conseqüència en el més allà. Este punt de vista es contrapon a consideracions filosòfiques i científiques que pràcticament invertixen els juïns anteriors, com la Revalorisació de tots els valors de Nietzsche o Més allà del ben i del mal'. En conseqüència, l'ací i ara caracterisa un estat psicopatogénico de la consciència que juja el seu propi comportament i el de totes les demés persones segons les idees religiosament ancorades del ben i del mal i, per tant, és incapaç de percebre adequadament les lleis de la realitat natural (físic d'un atre món).

Localisació

 
Dante i Beatrice contemplen la part més alta del cel; ilustració de Gustave Doré.

La vida despuix de la mort pot entendre's en un sentit espacial, com un àrea en la que viuen un o més deus o sers espirituals (com les ànimas dels difunts, possiblement també els encara no naixcuts), o tindre un significat que posa l'émfasis més en el factor temps. Pres en este sentit, significa, per eixemple, el periodo llimitat de temps que les ànimes o esperits tenen des del final de la seua existència físicament mensurable - com la vida despuix de la mort. Açò dura fins que renaixen com a castic (doctrina de la reencarnació, alternativament al infern) o entren en l'eternitat com recompensa, és dir, una existència atemporal més allà de tota causalitat, tot devindre-desaparició. D'açò tracta el Nirvana en l'Índia, l'Empyreum de Deu en l'Occident cristià i la causa primera de tot en la filosofia. La vida despuix de la mort es definix i descriu de forma diferent en els mits, religions i moviments filosòfics de l'història de la humanitat. És prou típic que els deus poderosos de les religions es consideren sers espirituals nobles que ademés tenen la visió de conjunt més completa (fins a la omnisciencia), per lo que es pensa que residixen dalt (maximizar fins a l'imperi del cel), mentres que als deus deposts o caiguts se'ls crida dimonis o diables i estan jerárquicamente en casa, avall. Este dualisme ben-mal caracterisa moltes concepcions del més allà, en la mida en que es tracta de superlatius diví-demoníacs de comportaments o juïns de valor molt humans o inclús «massa humans». La vida despuix de la mort també sol referir-se a certs llocs de la Terra inaccessibles o de difícil accés, per eixemple, la montanya, les coves, els boscs i atres zones tabú o santuari que es consideren morada d'alguns deus. Segons atres tradicions, el més allà es troba en un inframón sobrenatural, un regne dels morts situat en les profunditats de la terra, o inclús «dalt» en el cel, per lo que estos térmens solen entendre's com a fets concrets. És més rar que s'utilisen en el propòsit de la descripció metafòrica d'un estat de consciència que conduïx al més allà de lo que pot pensar-se i experimentar-se en la vida quotidiana. Per eixemple, algunes ensenyances senyalen que el més allà només pot trobar-se dins del ser humà (metafòricament: en el «cor») i que, per tant, l'ànima també es troba allí. Aixina, les idees que apunten a una vida despuix de la mort «espai-temporal» es completen o substituïxen per una atra, segons la qual no sembla necessari tindre que beneir primer lo temporal -com es diu- ans que el regne dels cels siga accessible, ya que està en la terra, pero dins. Ocorre lo mateix en l'infern: ya té lloc en la vida quotidiana en la terra, pero està causat pel fet de que el regne interior dels cels ha segut tancat a l'ego per certs acontenyiments -el cos es convertix en la masmorra o inclús en la tomba de l'ànima-. Per eixemple, Jesús de Nazaret sembla haver equiparat als chiquets sans en un regne dels cels terrenal, també en el sentit de que és possible bloquejar el seu accés interior a lo més elevat dels sers espirituals, que és un requisit previ per al seu comportament: ¡Ai dels que els furten la clau! Seran ofegats en una pedra de molí al coll en les profunditats de la mar (Lucas 17:2).

Reconstrucció indo-europea

Moltes mitologia de tipo indo-europea compartixen la creència d'alguna forma d'un atre món més allà de la mort,[1] i en molts casos com en les mitologia perses, gregues, germanes, celtes o eslaves es deuen creuar unes aigües (generalment un riu) per a accedir a ell,[3] sent les ànimes guiades per un home major.[2] En la mitologia grega les aigües d'este riu llavaven els pecats i els recorts mentres que en els mits celtes i germànics les aigües representen l'immersió en el saber, sugerint que mentres els recorts del difunt estan llavant-se hi haguera un bebedor de les aigües que obtindria inspiració d'elles.[3] L'ànima viagera generalment troba un gos guardià en l'entrada a l'atre món.[3] Són eixemples el grec Cerbero, el ca de tres caps d'Hades, i l'hindú sarvarā (सर्वरा), un dels gossos de Yama, els noms dels quals potser deriven de ḱerberos («motejat»), d'orige indo-europeu.[3]

L'atre món es descriu de maneres diferents segons la mitologia, incloent prats, illes o edificis, lo que fa difícil averiguar cóm s'imaginava l'atre món en la religió original protoindoeuropea.[3] Sí que se sap de l'existència del mitema dels mellizos divins, puix Yemo era el governant dels morts i el seu bessó Manu, el primer home.[4]

Persa

el pont Cinvat (en avéstico Cinvatô Peretûm, «pont del juí» o «pont de voltons»), o també el Pont del Requiter en el zoroastrisme és el pont que separa el món dels vius del dels morts. Totes les ànimes deuen creuar el pont en morir. Dos cans en quatre ulls cada u guarden al final del pont. Un mit relacionat és el de Yama, el governant hindú dels inferns, quí custodia les portes d'Infern en el seu dos cans de quatre ulls.

Celta

Moltes històries immram i atres texts migevals proporcionen evidència d'una creència celta en l'atre món, com El viage de sant Brandán. Un atre eixemple clàssic d'un «més allà» celta és el Viage de Bran (en celta, Bran mac febal). Ya que la vida dels celtes està molt relacionada en la mar i en el clima fret i humit d'Europa del nort, l'atre món és a sovint retratat com una illa a l'oest d'Irlanda, segons la tradició oral i inclús apareix en alguns mapes de l'época migeval.[5] L'atre món celta es sincretizó en les creències cristianes de cel i infern, de la mateixa manera que l'arbre mundial escandinau.[6] Un eixemple d'influència escandinava és l'aparició en el Viage de Sant Brandán de Lasconius, un anàlec de la serp mitològica escandinava Jörmundgander. En la mitologia celta, els animals de l'atre món són rojos i blancs, colors que encara hui en dia són símbols religiosos i polítics.[7]

Germànic

De la mateixa manera que en la mitologia celta, en la mitologia germànica les pomes s'associen a l'atre món.[4] En la tradició mitològica escandinava es mencionen localisacions com en la mitologia irlandesa; aixina i tot, a diferència d'esta va haver intents de localisar-els en un mapa.[2] En els llibres de l'Edda es nomenen moltes ubicacions incloent la llar dels deus com el d'Odin en Valhalla o d'Ullr en Ydalar.[2] El Gylfaginning i el poema noruec Draumkvaede relaten viages cap a l'atre món.[2]

Eslau

Els protoeslavos creïen en un lloc mític a on els pardals volaven en caure l'hivern i a on les ànimes anaven despuix de la mort: el regne de Vyraj, i era a sovint identificat com el paraís.[8] També creïen que la primavera venia a la Terra des de Vyraj.[9] Les portes de Vyraj detenien als mortals abans d'entrar i eren guardades per Vés-els, qui a voltes prenia la forma animal de Raróg, duent en les seues garres les claus a l'atre món.[10] Vyraj estava lligat al deu eslau Rod que vivia dellà la mar, al final de la Via Làctea.[10] Era normalment imaginat com un jardí en la corona del arbre còsmic. En les branques anidaban les aus, que eren identificades com les ànimes humanes.[9] Quàn les poblacions eslaves gradualment es varen convertir al cristianisme (vejau: Cristianisació de la Rus de Kiev), va sorgir una nova versió d'esta creència, en la que hi havia dos regnes: un d'anàlec al mit original, un lloc celestial a on anidaban els pardals, i l'atre un inframón plagat de culebras i zmeys (dragó eslau), associat a l'infern cristià.[11][10][12] Esta variant guarda moltes semblances en Nav, una atra representació eslava de l'inframón.

Greco-romà

En la mitologia greco-romana, la llar dels deus era el monte Olimp (Grècia) mentres que les ànimes viajaven al inframón o a les Illes Afortunades despuix de morir.

Esoterisme

Segons les tradicions esoteristas de diverses cultures, l'home posseïx una multitut de «vehículs físics» diferenciats segons el seu grau de «densitat», dels quals el cos terrestre és només un. Els «cossos de matèria sotil» (especialment el «cos astral») es consideren d'un atre món, ya que se supon que duren més que l'existència terrenal. En l'ocultisme s'afirma que en l'ajuda d'estos portadors es poden mamprendre «viages al més allà» (vejau viage astral). Les diverses tradicions sobre este tema es varen resumir en una doctrina uniforme en Teosofia, entre unes atres. Segons algunes idees esotèriques, en un regne d'un atre món, la pròpia vida està a disposició de l'interessat com en una película, que pot tornar a vore cada segon voluntat. La gent infeliç veu les parts mals una i una atra volta, mentres que la gent feliç no té necessitat de fer-ho. Despuix de la mort, s'obri un túnel en una llum lluenta al final, cap a la que t'assentes fortament atret. Despuix de travessar el túnel, primer et saluden tots els teus coneguts, parents i amics que ya han fallit. La llum lluenta és Deu. Les persones que estan allí tenen el mateix aspecte que en la vida terrenal, només que molt més bell. Totes les malties i defectes físics han desaparegut. És un lloc completament diferent a la terra. No obstant, els que estan en l'atre costat poden tornar a la terra i vore als que estan en este costat i també intervindre en la vida d'este costat. Pràctiques que hui es categorizan com a esotèriques, en particular l'endevinació de la sòrt i la màgia, ya es condenen enèrgicament en el Tanaj, les Sagrades Escritures del judaisme.[13] Pràcticament totes les religions del món ho rebugen, per eixemple el Catecisme de l'Iglésia Catòlica:

Deuen rebujar-se totes les formes d'adivinación: us de Satanás i dimonis, nigromancia o atres accions que erròneament es pense que poden «desvelar» el futur. Darrere d'horòscops, astrologia, quiromancia, interpretació de presagios i oràculs, clarividencia i consulta a un médium s'amaga la voluntat de poder en el temps.

l'Iglésia Evangèlica d'Alemània escriu:

L'esoterisme és rebujat per les iglésies perque s'associa en pràctiques amagades, espiritisme, OVNI creència, etc.

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Gods, goddesses, and mythology, Volume 11, C. Scott Littleton, Marshall Cavendish, 2005,
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 The Lost Beliefs of Northern Europe Hilda Ellis Davidson, Routledge, 2002 ISBN 0-203-40850-0, ISBN 978-0-203-40850-6. pp.67-76
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 The Oxford introduction to Proto-Indo-European and the Proto-Indo-European world J. P. Mallory, Douglas Q. Adams, Oxford University Press, 2006, ISBN 0-19-928791-0, ISBN 978-0-19-928791-8. Page 439.
  4. ↑ 4,0 4,1 Death, war, and sacrifice: studies in ideology and practice, Bruce Lincoln, University of Chicago Press, 1991, ISBN 0-226-48200-6, ISBN 978-0-226-48200-2. Pages. 32-38
  5. ↑ In J. J. C. Smart, Philip Pettit, Richard Sylvan & Jean Norman (eds.), Metaphysics and Morality: Essays in Honour of J. J. C. Smart. B. Blackwell (1987)
  6. ↑ Dreams and Visions in the Anglo-Saxon Conversion to Christianity. Davis, Patricia M. Dreaming, Vol 15(2), Jun 2005, 75-88. https://dx.doi.org/10.1037/1053-0797.15.2.75
  7. ↑ The Mabinogi and other Medieval Welsh Tals Patrick K. Ford, University of Califòrnia Press, 1977, ISBN 978-0-520-25396-4. Page 35.
  8. ↑ Людмила Викторовна Евдокимова (1998). Мифопоэтическая традиция в творчестве (en rus).
  9. ↑ 9,0 9,1 Kempiński, Andrzej (2001). Encyklopedia mitologii ludów indoeuropejskich (en polac), Warszawa: Iskry. ISBN 978-83-207-1629-0.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 Szyjewski, Andrzej (2004). Religia Słowian (en polac), Kraków: Wydawnictwo WAM. ISBN 978-83-7318-205-9.
  11. ↑ Левкиевская (13 de febrer de 2019). Мифы и легенды восточных славян. ISBN 9785457607705.
  12. ↑ Елена Левкиевская (2010). [1] (en rus). ISBN 9785457607705.
  13. ↑ Georges Minois (1998). Història del futur - Oràculs, profecies, utopies, previsions, Artemis & Winkler, pp. 29 f..; Ivor S. Davidson: El naiximent de l'Iglésia, 2003, pp. 163-167; Wehr, pp. 32-34; Stuckrad, pp. 41-47.

Bibliografia

  • Numen.49(1)
61–102.ISSN 0029-5973.doi:10.1163/15685270252772777.
  • West, Martin L. (2007). Indo-European Poetry and Myth, Oxford, England: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-928075-9.
    • Andoni Cossio (2021) Sir Orfeo as the Source for the Medieval romanç Topoi of Abduction and Otherworld Rampant within The Hobbit’s Mirkwood, ANQ: A Quarterly Journal of Short artículs, Notes and Reviews, DOI: 10.1080/0895769X.2021.1967105


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Més_allà&oldid=1496882»