Cíane

Cíane

Cíane desfent-se en llàgrimes. Gravat (1581) de Virgil Solis per a ilustrar la faula d'Ovidio.

Cíane deshaciéndose en lágrimas (en grec antic Κυανῆ, Cíane, "blau obscur"), en la mitologia grega, és una náyade de Siracusa (Sicília). El llac i el riu a on habitava duen el seu nom.

Mitologia

Cíane es va opondre a Hades, deu del inframundo, durant el rapte de Perséfone. En resultar inútil el seu encabotament, va caure en una mar de llàgrimes, terminant per dissoldre's, i va originar un manantial i Hades, encolerizado, la va transformar en un llac de color blau intens.

La versió d'Ovidio és la següent. Hi ha entre Cíane i la pisea Aretusa una ensenar que tanquen dos estrets eixints. Allí habitava Cíane l'azulada, de qui va prendre nomene la font, la més célebre entre les nimfes sicilianes. Traent el cos per damunt de l'aigua fins a la part alta de la pancha, va reconéixer a la deesa i va dir: «No anireu més llunt, puix no pots ser el gendre de Ceres contra la seua voluntat; el teu deure hauria segut demanar-la, no raptar-la. Perque, si se'm permet comparar coses chicotetes en grans, yo també vaig ser amada per Anapis. I no obstant, despuix de moltes pregàries, i no aterrorizada com esta, ho vaig acceptar per marit». Va dir, i estenent els seus braços lo més que va poder, es va interpondre en la seua marcha; no va contindre el Saturnio [Hades] per més temps la seua ira i, azuzando als seus espantosos cavalls, va afonar el seu real ceptre, llançat per poderós braç, en lo profunt de l'abisme. La terra, ferida, li va permetre el pas cap al Tàrtar i va donar acolliment pel centre del cràter al desenfrenat carro. Per la seua banda, Cíane, entristida pel rapte de la deesa i per vore's desdenyada la llei de les seues aigües, du en el seu pit silenciós una ferida inconsolable i es desfà tota en llàgrimes, i es va afinando fins a convertir-se en les aigües de les que havia segut feya poc el poder suprem. Podries vore el ablandamiento dels seus membres, la nova flexibilitat dels seus ossos, les ungles que perdien la seua rigidea; les parts més fines del seu cos són les primeres en licuarse, els blaus cabells i els dits, les cames i els peus (puix és cosa d'un moment la transformació dels membres menys grossos en ones gelades); despuix d'estos, els muscles, l'esquena, els costats i el pit es desfan en fins arroyuelos; finalment, en lloc de verdadera sanc, ya corre aigua per les venes corrompidas i res queda a lo que pugues agarrar-te.

Era amant del deu fluvial Anapo. Va citar el seu amor en Anapo com un eixemple de relació consensuada, mentres intentava convéncer a Hades de que no es duguera a Perséfone per la força.

Els siracusanos tenien la costum de fer sacrificis anuals prop d'esta font manantial. Celebraven les festes anomenades Coreges, en honor a Core (un atre nom de Perséfone), instituïdes per Heracles, durant les que alguns bous se sumergien en la font de Cíane. Les portes sagrades agrigentinas, que es troben prop de la tomba siracusana, s'han dedicat a Cíane.

Apropiadament, el grec clàssic kyanos significava 'blau-verdoso' (d'ahí el color cian) i aludix a l'aigua de llac i rieres.

Diodoro Sículo conte que Eolo, fill d'Hípotes, es va casar en Cíane, filla de Líparo, fill d'Ausón. Este Eolo és el personage al que, segons conta el mit, va visitar Odiseo en el curs del seu pelegrinage. Els fills que li varen nàixer a Eolo, en número de sis, varen ser Astíoco, Juto i Androcles, i també Feremón, Yocasto i Agatirno; tots varen alcançar un gran renom gràcies a la fama del seu pare i als seus propis mèrits.

Vore també

• (403) Cyane
• Cianea, una náyade una del Meandre.