Eisangelia
El terme eisangelia () es referix, en la seua forma més comuna, a una denúncia de qualsevol tipo.[1] En el vocabulari jurídic de l'Antiga Grècia té un valor tècnic per a designar una série de procediments que tenien en comú ser introduïts baix la forma de denúncia.
En el sistema jurídic ateniense, feya referència específica a tres tipos de causes. Segons Cecilio de Caleacte l'eisangelia es va utilisar contra els delictes nous no arreplegats en les lleis. Segons Teofrasto contra certs crims específics: Segons el filòlec Max Fränkel la definició de Cecilio es referix al periodo precedent al arcontado de Euclides (403/402 a. C.), mentres que la de Teofrasto es referix al periodo següent.[1] En qualsevol cas, la peculiar naturalea de la eisangelia consistia en l'acció pública per a perseguir els delictes que posaren en perill la seguritat de l'Estat o de la democràcia.[2]
El procediment es diversificaba segons l'autoritat a la que es dirigia;[3] pero la variant de llei més important era la que s'amprava per a les persecucions polítiques i que començava per una eisangelia davant l'Assamblea del poble (Ekklesía) o davant el Consell (Boulé). Esta última s'utilisava solament contra els magistrats per una mala administració; la primera servia contra tot ciutadà acusat de haver comés un crim polític.[4]
El procediment més comú estipulava que l'acusador presentara una acusació formal per escrit al pritano, que ho convertia en assunt de la Boulé (que en alguns casos, abans de Euclides, es remetia alguna eisangelia a l'Ekklesía), que podia acceptar o rebujar l'acusació; l'acusat, que no era cridat a declarar, podia ser arrestat si la Boulé ho considerava necessari, i si l'acusació era d'alta traïció, no era posat en llibertat encara que s'oferiren garanties. Alternativament, l'acusador podia expondre l'acusació en la primera sessió de la pritania (cridada ) i la Ekklesía votava si estava d'acort en l'acusació; i si era acceptada, donava instruccions a la Boulé per a que fera un decret (en grec antic προβούλευμα, proboulema).
Història
La eisangelia va ser instituïda inicialment per Solón (originalment era jujada en l'Areópago, despuix en la Boulé) i va ser suspesa baix el govern d'els Quatrecents,[5] i provablement baix el dels Trenta Tirans.[6] Sent arcont Euclides va ser promulgada la llei de la eisangelia (), que enumera els delictes castigats en ella.
No obstant esta llei, diversos delictes no considerats en eixa llista eren tramitats per mig de eisangelia.[6]
Descripció
La llei sobre la eisangelia davant el poble era regida per una llei la major part de la qual és citada en el discurs d'Hipérides per a Euxemenipo.[7] Estipula que una denúncia (eisangelia) es pot ser duta davant l'Assamblea contra:
aquell que intente derribar la democràcia o s'una a uns atres per a derribar-la, o participe en una conspiració; aquell que ha entregat a l'enemic una ciutat, barcos, una força de terra o de mar en campanya; aquell que, sent orador no prenga la paraula en l'Assamblea per a servir els interessos del demōs d'Atenes.
Hipérides no cita tot el text de la llei i, per eixemple, omet en la tercera secció un clàusula que estipula que enganyar al poble en promeses era un crim que justificava una eisangelia.[8] Totes les fonts d'esta época mostren que la eisangelia davant el poble, segons esta llei votada a finals del V, servia exclusivament per als tres crims citats per Hipérides.[9] A voltes s'ha alvançat que oferia també un recurs contra tot crim greu que cap llei prevea;[10] pero segons Hansen esta opinió solament té com a respal la tradició lexicogràfica, la qual no està d'acort en les fonts de l'época.[11]
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 «Eisangelia» (en anglés). Consultat el 6 de febrer de 2015..
- ↑ Marzi y Leone, Malcovati, p. 91.
- ↑ Harpocración, s.v., «eisangelia»
- ↑ Hansen, 1975, pp. 27-28.
- ↑ Aristóteles,, 30.4.
- ↑ 6,0 6,1 Marzi y Leone, Malcovati, p. 92.
- ↑ Hipérides, 3,7-8.
- ↑ Hansen, 1975, pp. 13-14.
- ↑ Talheim, 1902, pp. 339-352.
- ↑ Rhodes, 1972.
- ↑ Hansen, 1980, pp. 91-93.
Bibliografia
- Fonts primàries
- Aristóteles. «Constitució dels atenienses» (en anglés). Consultat el 4 de febrer de 2015.
- Fonts secundàries
- Marzi, Mario (1995). Oratori attici minori (en italià), UTET. ISBN 978-88-02-02633-6.
- Plantilla:Cita DGRBM
- Hansen, Mogens Herman (1975). Eisangelia: the Sovereignnty pf the people's court in Athens in the fourth Century BC and the Impeachment of Generals and Politicians (en anglés), Odense: Univ Pr of Southern Denmark. ISBN 978-8774921363.
- Hansen, Mogens Herman (1993). La démocratie athénienne à l'époque de Démosthene (en francés), París: Belles Letres. ISBN 978-2-84734-581-0.
- «Eisangelia at Athens. A reply».JHS.100
- Lipsius, J.H. (1905). Dones attische Recht und Rechtsverfahren (en alemà), Leipzig.
- (190).«Zur Eisangelie in Athens».Hermes.37
- Rhodes, P.J. (1972). The Athenian Boule (en anglés), Oxford University Press. ISBN 0198142919.
- Rhodes, P. J. (1981). A Commentary on the Aristotelian s.v. (en anglés), Oxford: Oxford Clarendon Press. ISBN 0198149425.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Eisangelia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.