Eixèrcit antigónida

Eixèrcit antigónida

El eixèrcit antigónida va ser l'eixèrcit de Macedònia en el periodo en que va ser governada per la dinastia Antigónida a partir de 276 fins a 168 a. C. Va ser vista com una de les principals forces helenísticas de combat en el món grec fins a la seua derrota final, a mans dels romans en la Batalla de Pidna en 168 a. C. A pesar d'això va haver un breu resorgiment en 150 a 148 a. C. en el tumult d'Andrisco, un supost hereu de Perseo.

A partir de tropes mercenàries en molt pocs efectius, baix Antígono Gónatas, en 270 a. C., l'eixèrcit antigónida eventualment es va convertir en la força dominant de la Grècia helenística, en les campanyes de lluita contra Epiro, la Lliga Aquea, Esparta, Atenes, Rodas i Pérgamo, per no mencionar a les numeroses tribus tracias i celtes que amenaçaven a Macedònia des del nort.

L'eixèrcit antigónida, de la mateixa manera que l'eixèrcit d'Alejandro Magne, es basava principalment en la falange macedonia, que va ser una sòlida formació de hòmens armats en escuts chicotets i llargues piques cridades sarisses. La majoria de les tropes macedonias que servien en l'eixèrcit provenien dels números de la falange, que contenia fins a un terç a dos terços de tot l'eixèrcit en campanya. Ademés de la falange l'eixèrcit antigónida tenia el seu cos d'èlit, peltastas, numerosos macedonios i aliats de cavalleria i sempre una considerable cantitat d'aliats, infanteria mercenària i tropes auxiliars.

Eixèrcit baix Antígono Gónatas

Quan Antígono Gónatas va prendre el càrrec del seu pare, Demetrio I de Macedònia, va heretar poc més que una extensió a través de Grècia en una guarnició d'uns pocs mercenaris. Pero usant estes forces mercenàries va ser capaç de derrotar a un eixèrcit invasor celta en Lisimaquia en 277 a. C. Açò va donar a Gónatas el tro de Macedònia, que havia estat en crisis des de les invasions dels gálatas en 279 a. C. No obstant, quan Pirro de Epiro va invadir Macedònia en 274 a. C. L'eixèrcit de Antígono despuix de haver sofrit algunes chicotetes derrotes i desercions en massa, finalment es varen passar a l'eixèrcit de Pirro. Una més volta, Gónatas es va quedar en un grapat de seguidors i mercenaris. Estes forces varen ser de considerable ajuda a Esparta quan Pirro va assaltar la ciutat en 272 a. C. Pirro pronte va ser assessinat per un esforç combinat de espartanos, argivos i Antígono Gónatas. Despuix de haver recuperat Macedònia despuix de la mort de Pirro, Gónatas va governar fins a 239 a. C. En este punt el regne Antigónida provablement no tenia eixèrcit permanent, l'únic cos permanent, ademés dels mercenaris, serien els Agêma (guàrdies de cavall o a peu). L'eixèrcit es componia provablement d'una leva d'agricultors que eren cridats quan s'esperava una campanya. Casi totes les operacions en l'estranger i la guarnició varen ser portades a terme per mercenaris. Per les tensions financeres que varen assolar el regne, Gónatas contractava principalment mercenaris gálatas i celtes, ya que eren molt més barats que els grecs, Antígono Gónatas va governar directament sobre l'original regne de Macedònia, no obstant va posar el territori recent adquirit baix el control d'un strategos en poders militars. Despuix de la seua mort Gónatas havia consolidat el domini Antigónida en Macedònia, no obstant, en la pròpia Grècia, Macedònia va ser més dèbil de lo que hi havia estat baix Alejandro Magne. No obstant, açò canviaria en els seus successors.

Eixèrcit de 239 a 168 a. C.

Demetrio II, pare del futur Filipo V de Macedònia, va governar solament per dèu anys, pero en el seu regnat va lliurar moltes campanyes contra els tracios del nort, els celtes i les tribus ilirias, aixina com a una aliança aqueo-etolia. No obstant, la seua repentina mort va deixar a Antígono Dosón com regente per al jove Filipo. Un resorgiment espartano baix Cleómenes III va conduir la guerra en el Peloponeso, i la Lliga Aquea baix Arato de Sición va convéncer a Antígono Dosón per a ajudar-li. Dosón va dirigir una campanya en contra de Cleómenes en 224-222 a. C. Açò va culminar en la batalla de Selasia en 222 a. C., en la que Cleómenes va ser derrotat per un eixèrcit aliat, principalment compost per un eixèrcit de 13 300 macedonios i 5300 mercenaris.

Despuix de la mort de Dosón, Filipo va ascendir al tro, i casi immediatament va escomençar a fer campanyes. Les guerres contra Etolia, Esparta i Elis, aixina com una invasió a Dardania varen mantindre a Filipo ocupat en els anys 220-217 a. C. i li varen donar una gran experiència militar. No obstant, el regnat de Filipo estaria marcat per la guerra en Roma, que va culminar en un tractat en Cartago que varen conduir a la primera guerra macedónica. La primera guerra va terminar en un punt mort i la Pau de Fenice, lo que va permetre a Filipo mantindre els seus territoris recent adquirits de les seues campanyes contra els etolios, aliats de Roma. Entre 205 i 201/200 a. C. Filipo va utilisar la pau per a reorganisar el sistema de reclutament i introduir nous còdics disciplinaris estrictes per al eixèrcit.

La pau no va durar molt i una aliança en Antíoco III del Imperi Seléucida que va permetre a Filipo una campanya en Àsia Menor va dur a una aliança de Pérgamo, Atenes i Rodas, que varen apelar a Roma per ajuda. En 199 a. C. els romans havien infligido algunes chicotetes derrotes als macedonios i havien reclutat també a les Lligues Etolia i Aquea al seu bando. Un eixèrcit baix Tito Quincio Flaminino va ser enviat a Grècia i va fer campanya contra Filipo V en 198 a. C., en el Valle Aoo, que Filipo va defendre utilisant artilleria cuidadosadament colocada i tropes hostigadoras, lo que va causar moltes víctimes romanes. En una maniobra de flanquege, Flaminino va conseguir expulsar a Filipo i ho va perseguir fins a Tesalia, a on en 197 a. C. les dos parts es varen reunir en la batalla de Cinoscéfalos. Ací Filipo va ser derrotat definitivament, en 8000 dels seus hòmens morts i 5000 presos presoners, aproximadament la mitat de tot el seu eixèrcit.

La derrota va deixar a Filipo en un regne debilitat. Per això el rei va instaurar un sistema de reformes i va reorganisar el seu regne, especialment incrementant la seua base de recursos humans per a futures campanyes. Va promoure les famílies numeroses i va importar tracios dels districtes que s'hi havia anexionado recentment al domini macedonio. Aixina en autumne de 187 a. C. Filipo va desplaçar a part de la població dels pobles i ciutats costeres a la frontera nort en Peonia i llavors va traslladar successivament a tracios als districtes evacuats. Açò macedonizó la frontera i ademés va facilitar la defensa. Els tracios desplaçats als pobles i ciutats estaven baix l'autoritat directa de Filipo com a rei i ademés eren un esquadró útil per a vigilar als ciutadans sospitosos. Es varen obrir mines noves, es varen profundisar les antigues i es varen aumentar les llabors agrícoles i portuàries per a incrementar les rendes del regne.

En general estos moviments socials i econòmics varen enfortir el regne a la mort de Filipo i l'ascensió del seu fill Perseo de Macedònia. En vespres de la tercera guerra macedónica, Perseo, gràcies al seu pare, tenia suficient gra per a l'últim eixèrcit per dèu anys, sense fer us de les collites en o fòra de Macedònia, els diners suficients per a contractar a 10 000 mercenaris per 10 anys, un eixèrcit totalment reconstituido i "armes per a tres eixèrcits, com Perseo posseïa en el seu armerías". De fet, quan Lucio Emilio Paulo, el comandant romà que va derrotar a Perseo en Pidna en 168 a. C., va prendre el tesor real antigónida va trobar 6000 talents sobrants. L'eixèrcit que posseïa Perseo en la Tercera Guerra macedonia va ser de 44 000 hòmens, 29 000 d'ells macedonios. Comparat açò en l'eixèrcit de Dosón en Selasia que tenia 13.300 macedonios o l'eixèrcit de Filipo en Cinoscéfalas (18 000 infants macedonios, 2000 de cavalleria i 5500 mercenaris). Els anys de la pau i la consolidació havien aumentat la leva nacional en 9000 hòmens. No obstant, en la batalla de Pidna en 168 a. C. Perseo va ser durament derrotat en la pèrdua de 20 000 a 25 000 morts i 11 000 presoners. Despuix d'esta derrota el regne antigónida es va dissoldre ràpidament, en Perseo convertint-se en un presoner romà i Macedònia dividint-se en vàries repúbliques autònomes.

Còdics militars de Anfípolis

Filipo V, en algun moment a principis del II va introduir una série de nous còdics per a la disciplina en el seu eixèrcit. Els còdics de Anfípolis, un eixemple d'estes noves mides, incloses les multes per falta d'equip i armament. Estes incloïen multes de dos óbolos per no tindre el konos (caixco), tres óbolos per una sarissa i un dracma pel seu escut. També se sap que el falangita ordinari, a partir d'este còdic, havia segut equipat en una camisa de cuiro o lli coneguda com linotorax i no una coraza metàlica, ya que les multes per falta de corazas es llimitaven solament als oficials. Els còdics també s'ocupaven de l'organisació dels campaments. Hipaspistas varen ser a establir les seues tendes de campanya «immediatament despuix dels del rei i el seu entorn immediat».

Peltastas i Agema

De la mateixa manera que l'eixèrcit d'Alejandro Magne, l'eixèrcit dels antigónidas tenia els seus cossos hipaspistas, pero se'ls coneixia en l'eixèrcit antigónida com els peltastas. Este cos va ser la principal guàrdia d'infanteria de l'eixèrcit regular. No obstant, no deuen ser confosos en les tropes hostigadoras del mateix nom, indicats pel seu propi escut, la pelta. El cos peltasta, de la mateixa manera que els hipaspistas d'Alejandro, varen ser «una força d'infanteria... que combatia al costat de la falange en la batalla, pero atres voltes amprat per a emboscades, marches forçades i expedicions especials». Alguns eixemples de les seues accions especials seria la seua emboscada en Lincestis i el seu us com a força de choc en la pren de Cefalonia. En Pidna el cos va combatre com a part de la falange, en el que varen ser massacrats fins a l'últim home. El cos peltasta va ser provablement de 5000 hòmens en un batalló d'èlit de 2000 dins del cos, cridat agêma. El cos va ser organisat provablement en quiliarquías subdivididos com els de la falange.

Sobre els hipaspistas, encara varen seguir existint en l'eixèrcit. No obstant en lloc d'una unitat de combat varen ser un cos personal i guardaespales del rei. Per eixemple, un hipaspista va ser enviat per Filipo V a Lárisa per a cremar els papers de l'estat despuix de la derrota en Cinoscéfalos.

Calcáspidas i Leucáspidas

De la mateixa manera que la falange d'Alejandro, la falange dels antigónidas es basava principalment en hòmens «reclutats territorialmente entre els llauradors de Macedònia». Els «bàrbars» es varen instalar en Macedònia, aixina com als tracios, etc., se'ls varen donar terres a canvi de servir en la falange. Baixe els antigónidas, la falange constituïa una part molt major de l'eixèrcit que baix Alejandro. En Selasia conformava el 34 % de l'eixèrcit; en Cinoscéfalos, el 62 % i en Pidna, el 49 %. La pròpia falange antigónida es dividia provablement en dos cossos separats, els calcáspidas («escuts de bronze») i els leucáspidas («escuts blancs»). Varen estar junts formant una força de 10 000 hòmens en l'eixèrcit de Antígono Dosón en Selasia en 222 a. C., encara que el número exacte corresponent a cada cos es desconeix. Els calcáspidas provablement estaven més disposts per al servici de combat prolongat que els leucáspidas, ya que a voltes li'ls troba en expedicions lluntanes sense l'atre cos.

Cavalleria

L'importància i proporció de cavalleria en l'eixèrcit antigónida va ser molt menor que en l'eixèrcit d'Alejandro. Mentres que la proporció de cavalleria front a infanteria en l'eixèrcit d'Alejandro va anar aproximadament d'1 a 6, en l'eixèrcit tardà antigónida la proporció va ser aproximadament d'1 a 20. No obstant es deu recordar que Filipo II va tindre una proporció similar de cavalleria a infanteria. La raó d'una força montada major en les campanyes d'Alejandro va ser la gran cantitat de territori a creuar, especialment en Pèrsia. Els alvanços ràpits i la capacitat de cobrir grans distàncies varen ser la clau de l'èxit en les campanyes d'Alejandro. En comparació als comandants antigónidas la falta de qualsevol presència enemiga de cavalleria real i distàncies curtes significava que la cavalleria no era molt necessària, i com tal l'infanteria pesada tornava a la batalla campal. Antígono Dosón tenia solament 300 cavallers macedonios en ell en Selasia en 222 a. C., encara que per al regnat de Filipo V este havia aumentat la cantitat de cavalleria, en Filipo tenint al voltant de 2000 cavallers macedonios i tesalios en 197 a. C. Un tracte just de la cavalleria macedonia va ser en realitat la suministrada per Tesalia, que va seguir al camp a cavall als reis antigónidas com ho varen fer per a Alejandro i el seu pare. No obstant, l'us de la cavalleria tesalia va disminuir en 196 a. C. quan els romans, triunfantes despuix de Cinoscéfalos, varen entregar les parts de les Macedònia Tesalia als seus aliats els etolios. Perseo, per la seua extensa campanya de reclutament pel seu pare i un periodo de 30 anys de pau, va ser capaç de reclutar 3000 unitats de cavalleria macedonia pròpiament dita per a servir en ell en la tercera guerra macedónica. L'unitat de cavalleria de la guàrdia central era l'esquadró real o sagrat. Esta unitat sembla haver tingut entre 300 i 400 efectius, ya que Doson tenia eixa cantitat en ell en Sellasia i Filipo V tenia 400 cavallers «de la casa» en ell en les seues campanyes. Per la falta general de cavalls natius, els macedonios usualment complementaven la seua cavalleria en la d'aliats i mercenaris. En Sellasia, junt als 300 de Doson, hi havia 600 cavallers aliats i 300 mercenaris. Mentrestant, en Pidna, Perseo tenia com a aliat 1000 cavallers tracios baix el mando de Cotis, el rei dels Odrisios. La falange d'infanteria depenia en gran mida de la cavalleria que, per supost, caria d'efectius en els antigónidas. La debilitat i l'abandó de les forces en els flancs, lo que és més important, les forces de cavalleria, varen dur a l'explotació de breches en la falange en Cinoscéfalos i Pidna.

Bibliografia

• Diodoro Sículo, Biblioteca històrica.
• Tito Livio, Història de Roma des de la seua fundació].
• Plutarco, Vida de Pirro, "Vida de Flaminino, Vida de Cleómenes, Vida d'Emilio Paulo.
• Polibio, Històries.
• Chaniotis, Angelos (2006), "War in the Hellenistic World".
• Cary, M. (1978), "A History of the Greek World 323 to 146 BC".
• Connolly, Peter (2006), "Greece and Rome at War".
• Errington, R. Malcom (2008), "A History of the Hellenistic World 323-30 BC".
• Hammond, N.G.L. (1965), "The Opening Campaigns and the Battle of the Aoi Stena in the Second Macedonian War", JRS, Vol.56, p. 39-54.
• Hammond, N.G.L (1984), "The Battle of Pydna", JHS, Vol.104, p. 31-47.
• Hammond, N.G.L. (1988), "The Campaign and the Battle of Cynoscephale in 197 BC", JHS, Vol.108, p. 60-82
• Hammond, N.G.L. & Walbank, F.W. (1988), "A History of Macedònia: Volume III, 336-167 BC".
• Hammond, N.G.L (1989), "The Macedonian State".

• Head, Duncan (1982), "Armies of the Macedonian and Punic Wars 359 BC to 146 BC".
• Heckel, Waldemar & Jones, Ryan (2006), "Macedonian Warrior".
• Morgan, J.D. (1981), "Sellasia Revisited", AJA, Vol.85, No.3, p. 328-330.
• Penrose, Jane (2005), "Rome and her Enemies: An Empire created and destroyed by War".
• Sekunda, Nicholas (1995), "Seleucid and Ptolemaic Reformed Armies 168-145 BC (2) The Ptolemaic Army".
• Tarn, W.W. (1913), "Antigonos Gonatas".
• Tarn, W.W. (1930), "Hellenistic Military and Naval Developments".
• Walbank, F.W. (1940), "Philip V of Macedon".
• Walbank, F.W. (1967), "A Historical Commentary on Polybius", Volume III.
• Webber, Christopher (2001), "The Thracians 700 BC-AD 46".