Anábasis (Jenofonte)
La Anábasis o Expedició dels Dèu Mil (també La retirada dels Dèu Mil o La marcha dels Dèu Mil; en grec clàssic Κύρου Ανάβασις, que significa «pujada o marcha terra adins de Ciro») és un relat del historiador grec Jenofonte, un discípul de Sócrates que va participar com a aventurer i posteriorment com a comandant en l'expedició.
Començ de l'expedició
[editar | editar còdic]Tots els manuscrits disponibles coincidixen en donar a l'obra el títul de Κύρου Ανάβασις, Anábasis de Ciro, és dir, «pujada o marcha terra adins de Ciro».[1] La paraula grega anábasis fa referència a una expedició de la costa cap a l'interior d'un país;[2] pel contrari, catábasis és el viage des de l'interior a la costa.[2]
En l'aventura descrita per Jenofonte, encara que l'expedició de Ciro el Jove és una anábasis des de Sardes, en la costa oriental del mar Egeo, cap a l'interior de Pèrsia, en el seu major partix l'obra narra el viage de tornada dels Dèu Mil des de Mesopotamia fins a la costa del mar Negra. Per lo tant, l'expedició té més que vore en una catábasis que en una anábasis. És provable que Anábasis fora el títul que va donar a l'obra Jenofonte quan va escomençar el relat i seguira conservant-ho en prolongar-se la ruta, que ademés d'una anábasis i una catábasis seguix en una parábasis, o expedició per la costa fins a Tracia. El títul alternatiu, Expedició dels Dèu Mil, té orige també en el mateix text de l'obra, a on s'utilisa el terme myriás, «miríade» o «dèu mil», que era l'unitat de conte utilisat pels eixèrcits perses, i que Jenofonte ampra com a equivalent a myríoi, també «dèu mil» en el significat vago de «innumerables». Ya que el número inicial de soldats en l'expedició era de 12 000, en alguns manuscrits es va començar a utilisar l'expressió per a designar al conjunt de mercenaris.[3]
Manuscrits
[editar | editar còdic]El text de l'obra es conserva en una série de manuscrits medievals, les diferents versions de la qual s'han pogut cotejar en fragments en papir descoberts a principis de el XX.[4] Els filòlecs varen classificar inicialment els manuscrits en dos categories segons la seua aparent fiabilitat: els codices meliores i els codices deletiores. Els editors decimonónicos basaven el text en els codices meliores (sobretot en el manuscrit C) i solament usaven els deletiores per a corregir els estanys dels primers o els errors més evidents. No obstant, el descobriment dels papirs va obligar a reconsiderar la situació, ya que, en molts casos, la llectura dels codices deletiores es demostrava preferible i es va constatar que els meliores contenien un text «perfeccionat» o parcialment retocat pels copistas i filòlecs bizantino.[5]
Codices meliores
[editar | editar còdic]- Manuscrit C: o còdex Parisinus 1640 (1320).
- Manuscrit B: Parisinus 1641 (XV).
- Manuscrit A: Vaticanus 987 (datació incerta).
- Manuscrit I: Etonensis (XV).[5]
Codices deletiores
[editar | editar còdic]- Manuscrit F: Vaticanus 1335 (XII).
- Manuscrit M: Venetus martianus (sigles XII-XIII), que conté a la seua volta:
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Vàries, 1999, p. 28.
- ↑ 2,0 2,1 Martín Alonso Pedraz (1966): Història de la lliteratura mundial.
- ↑ Vàries, 1999, pp. 28-29.
- ↑ Vàries, 1999, p. 42.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Vàries, 1999, p. 43.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Anábasis (Jenofonte)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.