Anar al contingut

Batalla de Artemisio

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Thermopylae & Artemisium campaign map.png
Batalla de Artemisio

La batalla de Artemisio va consistir en una série d'enfrontaments navals que varen transcórrer durant tres dies en el context de la segona guerra mèdica. La batalla va tindre lloc al mateix temps que l'enfrontament terrestre de les Termópilas, en agost o setembre de 480 a. C., front a les costes d'Eubea, i va enfrontar a una aliança de polis gregues (que incloïa a Esparta, Atenes, Corinto i unes atres ciutats-estat) en l'Imperi persa de Jerjes I.

L'invasió persa va ser una resposta tardana a la derrota sofrida en la seua primera invasió a Grècia, que havia acabat en la victòria ateniense en la batalla de Marató. Jerjes havia reunit un eixèrcit i una armada immensos, i es va llançar a la conquista de tota Grècia. El general ateniense Temístocles va propondre que l'aliança grega bloquejara l'alvanç de l'eixèrcit persa en el pas de les Termópilas i, simultàneament, immovilisara a l'armada enemiga en l'estret d'Artemisio. En conseqüència, es va despachar una força naval aliada composta de 271 trirremes per a que aguardara l'arribada dels perses.

Cap a fins de l'estiu, prop de Artemisio, la flota persa va quedar atrapada per una airegada front a les costes de Magnesia i va perdre aproximadament un terç dels seus 1200 barcos. Despuix d'aplegar a Artemisio, els perses varen fer que un destacament de 200 barcos rodejaren la costa de Eubea per a intentar atrapar als grecs, pero els navío es varen trobar en una atra tormenta i varen naufragar. El combat principal de la batalla va succeir despuix de dos dies de menuts enfrontaments. Abdós bandos varen lluitar tot el dia, sofrint pèrdues més o menys similars, pero en ser més menuda, la flota aliada no podia permetre's aquelles pèrdues.

Despuix de l'enfrontament, els aliats varen rebre la notícia de la derrota de les seues tropes en les Termópilas. ya que la seua estratègia exigia conservar tant les Termópilas com Artemisio, i donades les seues baixes, els aliats varen decidir retrocedir a Salamina. Els perses varen invadir Beòcia i varen capturar Atenes, que havia segut evacuada. No obstant, i en la busca d'obtindre una victòria decisiva sobre la flota aliada, els perses varen ser derrotats més vesprada en la batalla de Salamina a fins de 480 a. C. Temerós de quedar atrapat en Europa, Jerjes es va retirar a Àsia junt en gran part del seu eixèrcit, deixant a Mardonio la missió de completar la conquista de Grècia. No obstant, a l'any següent l'eixèrcit aliat va véncer de manera decisiva als perses en la batalla de Platea, posant fi a l'invasió.

Historiografia

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Heródoto.
Archiu:AGMA Herodotus 7307.jpg
Bust d'Heródoto. Museu de l'Àgora d'Atenes.

La principal font sobre les guerres mèdiques és el historiador grec Heródoto, naixcut en 484 a. C. en Halicarnaso, Àsia Menor (en aquella época, baix la jefatura dels perses), i a qui la historiografia considera el «pare de l'Història».[1] Heródoto va escriure el seu Històries aproximadament en 440-430 a. C. en un intent per rastrejar els orígens de les guerres mèdiques, que encara serien història relativament recent (les guerres varen concloure en 450 a. C.).[2] L'enfocament de Heródoto era completament nou i, a lo manco dins de la societat occidental, sembla haver segut l'inventor de l'Història tal com la coneixem en l'actualitat.[2] En paraules de Tom Holland:

Per primera volta, un croniste es propon rastrejar els orígens d'un conflicte no fins a un passat tan antic o remot que resultara fabulós, sense atribuir-ho als desijos o caprichos d'algun deu, ni tampoc al destí manifeste d'un poble, sino a explicacions que ell mateixa poguera verificar.
Holland[2]


Alguns dels historiadors antics posteriors, pese a seguir els seus passos, varen criticar a Heródoto, sent Tucídides el primer d'ells.[3][4] No obstant, Tucídides va decidir començar la seua història en el punt a on Heródoto el havia deixat (en el lloc de Sestos), i per lo tant era evident que considerava que la narració de Heródoto era lo suficientment precisa per a no necessitar una reescritura o correcció.[4] Plutarco va criticar a Heródoto en el seu ensaig Sobre la maldat de Heródoto, a on ho descrivia com Philobarbaros (amant dels bàrbars) per no ser lo suficientment favorable als grecs, lo que sugerix que Heródoto en realitat hauria realisat un treball raonable des del punt de vista de l'objectivitat.[5] L'opinió negativa sobre Heródoto va aplegar fins a l'Europa renaixentista, encara que les seues obres es varen seguir llegint àmpliament.[6] No obstant, a partir de el XIX la seua reputació va ser rehabilitada dràsticament gràcies a varis descobriments arqueològics que varen confirmar una i una atra volta la seua versió dels fets.[7] L'opinió moderna predominant és que, en general, Heródoto va efectuar un treball extraordinari en la seua Històries, pero que certs detalls específics (en especial el número de tropes i les dates) deuen observar-se en escepticisme.[7] De totes maneres, alguns historiadors encara creuen que Heródoto va inventar gran part de lo narrat.[8]

El historiador siciliano Diodoro Sículo, que va escriure el seu Biblioteca històrica en el I, també proporciona una crònica de les guerres mèdiques, per a la qual es basa en el historiador grec Éforo de Cime. Dita crònica concorda prou en el relat de Heródoto.[9] Cert número de historiadors antics també varen descriure les guerres mèdiques, encara que en menor detall; entre ells es troben Plutarco, Ctesias i es mencionen atres autors, com el dramaturc Esquilo. Les evidències arqueològiques, com per eixemple la Columna de les Serps, respalen vàries de les afirmacions realisades per Heródoto.[10]

Context

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Guerres mèdiques.


Les ciutats estat gregues d'Atenes i Eretria havien respalat l'inexitosa tumult jónica contra l'Imperi persa de Darío I en 499-494 a. C. L'Imperi Persa encara era relativament jove, i els seus pobles somesos eren propensos a tumults.[11][12] Ademés, Darío era un usurpador i havia ocupat una part significativa del seu temps en extinguir els tumults contra el seu govern.[11] El tumult jónica havia amenaçat l'integritat del seu imperi, i Darío va jurar venjar-se dels involucrats, en especial d'aquells que no foren part de l'imperi.[13][14] Darío també va vore l'oportunitat d'expandir el seu domini pel territori dividit de l'Antiga Grècia.[14] Una expedició preliminar al mando de Mardonio, realisada en 492 a. C. en l'objectiu d'apropiar-se dels passos per terra cap a Grècia, va concloure en la reconquista de Tracia i va obligar a Macedònia a convertir-se en un regne client de Pèrsia.[15]


En 491 a. C., Darío va enviar emissaris a totes les ciutats estat de Grècia per a solicitar un obsequie de «terres i aigües» com a gest simbòlic de la seua sumissió davant ell.[16] Despuix de haver rebut una demostració del seu poder l'any anterior, la majoria de les ciutats gregues varen accedir a les peticions. No obstant, en Atenes, els embaixadors varen ser somesos a juí i eixecutats, mentres que en Esparta, senzillament, varen ser tirats a un pou,[16] lo que va posar a esta última en guerra contra Pèrsia.[16]

Com a resposta, Darío va reunir un eixèrcit expedicionario amfibi al que va posar baix el mando de Datis i Artafernes en 490 a. C. Estes mateixes tropes varen atacar després Naxos abans de rebre la rendició de les demés illes Cícladas. A continuació l'eixèrcit expedicionario va marchar sobre Eretria, a la qual va sitiar i va destruir.[17] Per últim, l'eixèrcit persa es va llançar a l'empresa d'atacar Atenes i va desembarcar en la baïa de Marató, a on va chocar contra un eixèrcit ateniense àmpliament inferior en número. En la batalla que va sobrevindre, els atenienses varen obtindre una victòria sorpressiva que va resultar en la retirada a Àsia per part de l'eixèrcit persa.[18]

Archiu:Map Greco-Persian Wars-es.svg
Mapa del món grec en época de la guerra.

Com a conseqüència, Darío va començar a reunir un immens nou eixèrcit en el qual pretenia subyugar per complet a Grècia; pero, en 486 a. C., els seus súbdits egipcíacs es varen rebelar, lo que va pospondre de forma indefinida tota expedició a Grècia.[12] Darío va fallir mentres preparava el seu alvanç contra Egipte, i el tro de Pèrsia va passar al seu fill Jerjes I.[19] Jerjes va esclafar el tumult egipcíac i va recomençar veloçment els preparatius per a invadir Grècia.[20] ya que esta seria una invasió a gran escala, va exigir planificació a llarc determini, arreplega de reserves i conscripció de soldats.[20] Jerjes va decidir crear un pont en el Helesponto per a permetre que el seu eixèrcit entrara en Europa, i que devia cavar-se un canal a lo llarc de l'istme del mont Athos, el canal de Jerjes (una flota persa havia segut destruïda en 492 a. C. mentres rodejava aquell veta).[21] Abdós proea evidenciaven una ambició excepcional que hauria estat més allà de les possibilitats de qualsevol estat contemporàneu.[21] Per a principis de 480 a. C., els preparatius havien acabat i l'eixèrcit que Jerjes havia congregat en Sardes va marchar cap a Europa, creuant el Helesponto per mig de dos ponts de pontones.[22]


Els atenienses també s'havien estat preparant per a la guerra en els perses des de mediats dels anys 480s a. C., i en 482 a. C., seguint els consells del polític ateniense Temístocles, es va prendre la decisió de construir una enorme flota de trirremes que seria necessària per a que els grecs enfrontaren als perses.[23] No obstant, els atenienses no contaven en suficients tropes per a combatre per terra i per mar; en consegüent, la lluita contra els perses exigiria una aliança per part de les ciutats estat gregues. En 481 a. C., Jerjes va enviar embaixadors per tota Grècia per a solicitar terres i aigua, encara que botant-se en forma delliberada a Atenes i Esparta.[24] Per lo tant, l'aliança va començar a reunir-se al voltant d'estos dos estats. A fins d'autumne de 481 a. C. es va realisar un congrés de ciutats estat en Corinto,[25] i es va realisar una aliança confederada (simmachia) de polis gregues. Dita aliança posseïa la facultat d'enviar emissaris per a demanar ajuda i de despachar tropes des dels Estats membre cap als punts defensius despuix d'una consulta en conjunt, alguna cosa extraordinari per al caòtic món grec, en especial degut a que moltes de les ciutats estat que varen acodir al congrés seguien estant tècnicament en guerra entre elles.[26]

El congrés va tornar a reunir-se en la primavera de 480 a. C. Una delegació tesalia va propondre que els aliats es congregaren en l'estret vall de Tempe, situat en la frontera de Tesalia, i bloquejaren d'eixe modo l'alvanç de Jerjes.[27] Es va despachar una força de 10 000 hoplitas cap a la vall de Tempe, creent-se que l'eixèrcit persa tindria que passar per allí. No obstant, una volta en el lloc, Alejandro I de Macedònia va donar l'avís de que la vall podia circunvalarse a través del Sarantoporo Pass i que el tamany de l'eixèrcit de Jerjes era marejant, per lo que els grecs es varen retirar.[28] Poc despuix, varen rebre la notícia de que Jerjes havia creuat el Helesponto.[27]

Per tant, Temístocles va propondre als aliats una segona estratègia. La ruta cap als territoris del sur de Grècia (Beòcia, Ática i el Peloponeso) demandarien que l'eixèrcit de Jerjes travessara el pas de les Termópilas, que era sumament estret. Els hoplitas grecs podrien bloquejar en facilitat dit pas, independentment del número de tropes perses. Ademés, per a evitar que els perses rodejaren les Termópilas per mar, les armada ateniense i aliada podrien bloquejar l'estret de Artemisio. El congrés va aprovar esta estratègia doble.[29] No obstant, les ciutats del Peloponeso varen realisar plans per a retirar-se i defendre l'istme de Corinto en cas que fracassara lo planejat, mentres que s'evacuava en massa a les dònes i chiquets d'Atenes a la ciutat peloponesa de Trecén.[30]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Cicerón, Sobre les lleis, i.5.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Holland, pág. xvi–xvii
  3. ↑ Tucídides, Història de la guerra del Peloponeso, per eixemple, I, 22
  4. ↑ 4,0 4,1 Finley, pág. 15.
  5. ↑ Holland, pág. xxiv.
  6. ↑ David Pipes. «Herodotus: Father of History, Father of Lies». Archivat des d'el original, el 18 de giner de 2009. Consultat el 6 de juliol de 2009.
  7. ↑ 7,0 7,1 Holland, pág. 377.
  8. ↑ Fehling, pp. 1-277.
  9. ↑ Diodoro Sículo, Biblioteca històrica, XI, 28-34.
  10. ↑ Nota a Heródoto, IX, 81
  11. ↑ 11,0 11,1 Holland, pp. 47-55.
  12. ↑ 12,0 12,1 Holland, pág. 203.
  13. ↑ Heródoto, V, 105
  14. ↑ 14,0 14,1 Holland, pp. 171-178.
  15. ↑ Heródoto, VI, 44
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 Holland, pp. 178-179.
  17. ↑ Heródoto, VI, 101.
  18. ↑ Heródoto, VI, 113.
  19. ↑ Holland, pp. 206-206.
  20. ↑ 20,0 20,1 Holland, pp. 208-211.
  21. ↑ 21,0 21,1 Holland, pp. 213-214.
  22. ↑ Heródoto, VII, 35
  23. ↑ Holland, pp. 217-223.
  24. ↑ Heródoto, VII, 32.
  25. ↑ Heródoto, VII, 145.
  26. ↑ Holland, pág. 226.
  27. ↑ 27,0 27,1 Holland, pp. 248-249.
  28. ↑ Heródoto, VII,173.
  29. ↑ Holland, pp. 255-257.
  30. ↑ Heródoto, VIII, 40

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Fonts antigues

[editar | editar còdic]

Fonts modernes

[editar | editar còdic]
  • Burn, A. R., "Pèrsia and the Greeks" en The Cambridge History of Iran, volum 2: "The Medien and Achaemenid Periods", Ilya Gershevitch, ed. (1985). Cambridge University Press.
  • Fehling, D. Herodotus and His "Sources": Citation, Invention, and Narrative Art. Traduït per J. G. Howie. Leeds: Francis Cairns, 1989.
  • Finley, Moses (1972). «Introduction», Thucydides – History of the Peloponnesian War (traduït per Rex Warner), Penguin. ISBN 0140440399.
  • Green, Peter. The Greco-Persian Wars. Berkeley: University of Califòrnia Press, 1970; edició revisada, 1996 (tapa dura, ISBN 0-520-20573-1); 1998 (rústica, ISBN 0-520-20313-5).
  • Holland, Tom. Persian Fire. Londres: Abacus, 2005 (ISBN 978-0-349-11717-1)
  • Köster, A. J. Studien zur Geschichte dones Antikes Seewesens. Klio Belheft 32 (1934).
  • Lazenby, J. F. The Defence of Greece 490–479 BC. Aris & Phillips Ltd., 1993 (ISBN 0-85668-591-7)


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Batalla_de_Artemisio&oldid=873345»