Para-ho
El Para-ho era un barco sagrat, un trirreme mensager de la flota d'Atenes durant el V El seu nom significa "playero", i procedix de παρά "al costat" i ἅλς "mar". Hi havia una atra nau que complia les mateixes funcions anomenada Salaminia.
Segons Aristóteles el seu administrador era elegit pels estrategos en votació a mà alçada.[1]
El Para-ho apareix en més freqüència en les fonts lliteràries i epigràfiques de l'época clàssica que qualsevol atra nau individual.[2] Va transportar a casi tots els atenienses, que estan documentats, en missions diplomàtiques en els sigles V i IV a. C., i apareix en la majoria de les missions del tesorer (tamías) del Para-ho actuant com a embaixador en cap.[2] L'unitat de la tripulació del Para-ho sembla indicar que estava composta de membres d'un genos cridat Páraloi.[3] Va ser crucial en la prevenció d'un colp d'Estat oligàrquic en Samos en 411 a. C. En donar la notícia d'este acontenyiment en Atenes, no obstant, varen trobar que un colp d'Estat oligàrquic havia tingut lloc allí (cf. Els Quatrecents), i varen ser confinats; un membre de la tripulació, escapant, va dur la notícia d'este succés a la flota en Samos, començant el periodo de la divisió oberta entre la ciutat i la flota.
Tots els anys els atenienses l'enviaven a l'illa de Delos, carregat en ofrenes i passagers, que anaven a eixercitar o complir cerimònies religioses en els altars d'Apolo i Artemisa.
Es dia al viage citat, theōriga i a les vérgens, teoras i mentres el navío es trobava absent, no podia eixecutar-se en Atenes, a cap reu condenat a mort (per esta raó va transcórrer un més entre la condenaació i la mort de Sócrates). La seua tripulació era coneguda per les seues opinions vehements, partidàries de la democràcia.
En 405 a. C., el Para-ho va ser un dels barcos que varen escapar de la Batalla de Egospótamos en Conón, que va ser enviat a informar a Atenes de la derrota i la seua arribada va desnugar el pànic.[4]
Mentres Alejandro Magne estava en Tir en la seua flota, «va aplegar procedent d'Atenes la nau Para-ho duent als embaixadors Diofantes i Aquiles, encara que també actuaven en calitat de tals tots els seus tripulants. Estos varen retornar en la seua missió complida, ya que Alejandro va tornar als atenienses (motiu principal de l'expedició) que havien segut capturats presoners en Gránico».[5]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Aristóteles, Constitució dels atenienses 61.7
- ↑ Jordan, Athenian Navy, pp. 174-175
- ↑ Jenofonte, Helèniques II.2.23.
- ↑ Flavio Arriano, Anábasis d'Alejandro Magne III.6.2
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Diccionari universal de història i geografia, Madrit, 1846-50, 8 toms
- Kagan, Donald. The Peloponnesian War, Penguin Books, 2003. ISBN 0-670-03211-5
- Jordan, Borimir, The Athenian Navy in the Classical Period, Berkeley, University of Califòrnia Press, 1975. ISBN 0-520-09482-4
- The Joint Association of Classcial Teachers, El Món d'Atenes: Introducció a ala cultura clàssica ateniense, Barcelona: Promocions i Publicacions Universitàries, 1988, p. 45. ISBN 978-84-7665-388-3
Bibliografia complementària
[editar | editar còdic]- Tot sobre Atenes Clàssica:.., Barcelona: Grijalbo, 1973
- Valdés Guia, Miriam, Política i religió en Atenes arcaica:.., Oxford, 2002
- Wilson, Emily, The Death of Socrates:.., London: Profile, 2007
- El contingut d'est artícul incorpora material d'una entrada de l'Enciclopedia Libre Universal, publicada en castellà baix la llicència Creative Commons Compartir-Igual 3.0.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Páralo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.