Juí de Sócrates
El juí de Sócrates es referix al juí i posterior eixecució del filòsof ateniense Sócrates en 399 a. C. Sócrates va ser enjuïciat i condenat pels tribunals del govern democràtic d'Atenes baix les acusacions de corromper als jóvens, falta de creència en els deus i tractar d'introduir atres nous, encara que el càrrec públic (graphé) establit oficialment en contra seua va ser el d'impietat (asebéia).[1][2][3]
Dos dels contemporàneus de Sócrates —Platón i Jenofonte— varen descriure el juí, un dels més famosos de l'Antiguetat.
El juí
[editar | editar còdic]Antecedents del juí
[editar | editar còdic]En el moment del seu enjuïciament, feya anys que Sócrates era una figura coneguda en Atenes. La comèdia d'Aristófanes Els núvols (Nephelai), presentada en 420 a. C., tenia a Sócrates com un dels personages principals, mostrant-ho com un estafador pomposo i rimbombante.
Sócrates jamai va escriure una llínea (estava en contra d'aixòcita requerida), pero el seu discípul Platón va elaborar molts «diàlecs socráticos», en el seu mestre com a personage central. Moltes de les persones més influents de l'época es varen resentir pel examen creuat de Sócrates, ya que en les seues preguntes refutaba les reputació de sabio i virtuosos. La molèstia de la majoria de la gent considerava el elenchos li va guanyar a Sócrates l'epítet de «crític d'Atenes».
El método socrático era imitat en freqüència pels jóvens atenienses, trastornant en gran medida l'orde social i els valors morals ya establits. Inclús pese a que el mateix Sócrates va lluitar per Atenes i va advocar a favor de l'obediència a les lleis, al mateix temps va criticar la democràcia, especialment la pràctica ateniense d'eleccions de grup, ridiculisant que en cap atre ofici podia una persona ser elegida d'eixa forma.
Esta crítica va aumentar la suspicàcia dels demócrates, en especial quan els seus aplegats eren descoberts com a enemics de la democràcia. Alcibíades va traïcionar a Atenes en favor d'Esparta (encara que el fet va ser segurament una qüestió de necessitat més que ideològica), mentres Critias, la seua exdiscípulo, va ser un dels líders dels Trenta Tirans (l'oligarquia pro espartana que va governar Atenes durant alguns mesos, despuix de la seua derrota en la guerra del Peloponeso), a pesar de que també hi ha registres de la seua enemistat.
Sumat a tot açò, Sócrates mantenia una visió particular sobre la religió. Va realisar vàries referències a la seua esperit personal, o daimon, encara que va afirmar explícitament que mai se li havia impost, sino que li advertia sobre varis acontenyiments possibles. Molts dels seus contemporàneus sospitaven del daimon de Sócrates, considerant-ho un rebuig a la religió de l'Estat. En general, es veu al daimon de Sócrates com alguna cosa similar a l'intuïció. Ademés, Sócrates dia que viure les virtuts era més important que el cult donat als deus.
El procés
[editar | editar còdic]
El primer element del juí va ser l'acusació formal. Els tres hòmens en presentar càrrecs contra Sócrates varen ser:
- Ánito, fill d'un ateniense prominent, Antemión.
- Meleto, poeta, és el que presenta la denúncia davant l'arcont.
- Licón, del com poc se sap; d'acort en Sócrates platònic, era representant dels oradors.
Després de haver decidit que existia un cas davant el qual devia donar-se una resposta, l'arcont va indicar a Sócrates que es presentara front a un jurat de ciutadans atenienses, per a contestar als càrrecs de corrupció dels jóvens atenienses i asebeia (impietat).
Els juges varen ser seleccionats per loteria d'entre un grup de ciutadans voluntaris varons (la ciutadania no incloïa a dònes, esclaus ni estrangers residents) pertanyents a cada classe social. A diferència de qualsevol juí portat a terme en moltes societats modernes, en majoria els veredictes eren regla més que excepció (per a una versió satírica dels juges i tipos de persones que es podien trobar en ells, vore la comèdia d'Aristófanes Les avespes).
Sócrates es va enfrontar a un jurat compost per 501 ciutadans (el tamany habitual de l'Heliea per a juïns públics) i en acabant de que ell i el seu acusador hagueren presentat les seues dissertació, el jurat va votar a favor de condenar-ho per 280 contra 221.
A continuació, Sócrates i el fiscal varen sugerir vàries sentències alternatives. Despuix d'expressar la seua sorpresa davant lo poc que va ser necessari per a declarar-ho culpable, Sócrates va propondre en forma de broma una sentència composta per menjars gratuïts en el Pritaneo (un honor que era reservat als benefactors de la ciutat i els guanyadors dels Jocs Olímpics), després es va oferir a pagar una multa de 100 dracmes o "1 mina d'argent", la qual cosa equivalia a una quinta part de les seues possessions i era prova irrefutable de la seua pobrea. Per últim, va acordar pagar la suma de 3000 dracmes o "30 mines d'argent" (l'idea li havia segut proposta per Platón, Critón, Critóbulo i Apolodoro, els qui també li garantisaven el seu pagament). El seu acusador va propondre la pena de mort.
Els seguidors de Sócrates li varen recomanar fugir,[4] la qual cosa era esperat (i inclús hauria segut acceptat) per la ciutadania; pero ell es va negar per principis. Per coherència en la seua pròpia filosofia d'obediència cap a les lleis, va portar a terme la seua pròpia eixecució bevent la cicuta en la qual ho havien proveït.[5] Aixina, es va convertir en un dels primers dels escassos «màrtirés» intelectuals. Sócrates va morir a l'edat de 70 anys.
El juí de Sócrates descrit pels seus contemporàneus
[editar | editar còdic]En la primera tetralogia de diàlecs de Platón (Eutifrón, Apologia, Critón i Fedón), el discípul de Sócrates centra la seua trama en el juí i eixecució del seu mestre. Jenofonte també va escriure una Apologia de Sócrates.
Vore també
[editar | editar còdic]- Sócrates
- Meleto
- Jenofonte
- Apologia de Sócrates, obra de Jenofonte
- Platón
- Apologia de Sócrates, obra de Platón
- Heliea
Notes
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Juicio de Sócrates» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.