Método socrático

Sócrates dialogant.

El método socrático o debat socrático és un método de dialèctica o demostració llògica per a l'indagació o busca de noves ideas, conceptes o prismes subjacents en l'informació. Este método va ser aplicat àmpliament per als escrits orals dels conceptes morals clau. Va ser descrit per Platón en els diàlecs Socráticos; per açò, Sócrates és habitualment reconegut com el pare de l'ètica occidental o filosofia moral.

És una forma de busca de veritat filosofal. Normalment concernix a dos interlocutors en cada tanda, en un liderant la discussió i l'atre asentir o concordant a certes conjectura que se li mostren per a la seua acceptació o rebuig. Este método se li acredita a Sócrates, qui va escomençar a enredrar-se en dits debats en els seus companyers atenienses despuix d'una visita al oràcul de Delfos.

Un diàlec socrático pot passar en qualsevol moment entre dos personas quan estes busquen la resposta a una pregunta si esta l'admet per mig del seu propi esforç de reflexió i raonament. S'escomença fent tot tipo de preguntes fins que els detalls de l'eixemple són evidenciats per a després ser usats com a plataforma per a alcançar valoracions més generals.

La pràctica implica efectuar una série de preguntes al voltant d'un tema o idea central, i respondre les atres preguntes que apareguen. Normalment, este método s'usa per a defendre un punt de vista en contra d'una atra posició. La millor forma d'evidenciar l'encert d'un «punt de vista» és fer que l'oponent es contradiga a sí mateix i d'alguna forma aprove el «punt de vista» en qüestió (vore la reducció l'absurt).

El terme preguntes socráticas, juí socrático o cuestionamiento socrático és usat per a descriure este tipo d'interrogatori, en el qual una pregunta es respon com si esta haguera segut una pregunta retòrica. Ej.: ¿Puc menjar champiñones?. A lo que es contesta en una atra pregunta com si la primera no ho anara o fòra retòrica: ¿Acàs no són els champiñones comestibles? Aixina es força a realisar al preguntador una nova pregunta que aporte més llum al seu discurs.

Método

Elenchos (del grec: ἔλεγχος, un escrutini creuat en el propòsit de la refutació, més coneguda com «elenchus», és la tècnica central del método socrático).

En els primers diàlecs de Platón, la tècnica de elenchos és la tècnica que Sócrates usa per a investigar, per eixemple, la naturalea o definició ètica dels conceptes com justícia i virtut. D'acort en la seua formulació generalisada, esta té els següents passos:

Un primer interlocutor A establix una tesis o afirmació, per eixemple: «El corage és la resistència per a l'ànima», lo que l'interlocutor B considera incert i per això ho llança per a la seua refutació i examen.
L'interlocutor A rep del seu interlocutor B la seua opinió en les seues premissas adicionals. Per eixemple: «El corage és alguna cosa bo i acceptable, no obstant, la resistència ignorant o inconscient o sense un fi no és bona».
Llavors l'interlocutor A argumenta, i l'interlocutor B ho reconeix, que eixes premisses adicionals impliquen lo contrari de la tesis original, és dir, «El corage no és la resistència per a l'ànima ya que si el corage és bo i la resistència no ho és en tots els seus casos, llavors el corage no pot ser resistència».
L'interlocutor B mostra que ell ha demostrat cóm la tesis de l'interlocutor A és falsa i per tant la seua negació és certa.

Al mateix temps l'interlocutor B podria advocar perque la primera premissa és falsa i que en realitat la resistència és mala i per tant el corage no és la resistència. Ya que s'ha partit d'eixa premissa suposta. No obstant, quan se seguix estant d'acort per abdós o si no s'està pero no es donen arguments per al canvi d'opinió llavors són les atres hipòtesis les que deuen ser incorrectes. Lo que s'ha fet és descartar hipòtesis en busca de la veritat. Per a evitar caure en la falàcia del raonament circular es deu estar d'acort en la primera premissa i dispost a rebujar-l'en cas que es troben hipòtesis certes que no sustenten a la premissa.

La naturalea exacta de les eleccions està subjecta a un gran debat, en particular concernent a sí és un método positiu, que dirigix cap al coneiximent, o un método negatiu usat solament per a refutar falses afirmacions autoproclamadas com a coneiximent; és dir, es pot descobrir noves idees a partir de la simple deducció llògica de les premisses o pel contrari solament es pot averiguar si la premissa és certa o falsa.

El método socrático, és un método negatiu d'eliminació de hipòtesis, en el qual les millors hipòtesis són trobades per mig de l'identificació i l'eliminació d'aquelles que conduïxen a contradiccions. Consistix en una busca de les hipòtesis subjacents o axiomas que subconscientement donen forma a les nostres opinions i en fer-les el centre del nostre escrutini per a determinar la seua consistència en atres creències. La seua forma bàsica és una série de preguntes formulades com a test de llògica i fets en l'intenció d'ajudar a una persona o grup a descobrir les seues pròpies creències sobre un tema, explorant les definicions, buscant caracterisar i catalogar les propietats compartides per vàries i diferents premisses. Aristóteles va atribuir a Sócrates el descobriment del método de definició i inducció, el qual, ell va proclamar com l'essència del método científic. Encara que Aristóteles també va alegar que este método no era apte per a l'ètica.

Sócrates generalment va aplicar este método d'anàlisis a conceptes que semblen no tindre una definició concreta o definida. Per eixemple, conceptes pertinents a la moral com a virtuts de pietat, saber, templanza, corage i justícia. Este anàlisis desafiava les creències morals implícites dels interlocutors, duent a colació inconsistencias i casos inadequats que no quadraven en les seues creències i que normalment resultaven en perplexitat o desconcert conegut com aporía. A la vista d'estes incompetències, el mateix Sócrates va declarar la seua ignorança, a on uns atres encara proclamaven tindre encert o coneiximent. Sócrates creïa que el seu coneiximent o percepció de la seua ignorança li feya ser més sapient que aquells que, encara que ignorants, clamaven tindre coneiximent. Encara que esta creència sembla ser paradòxica o contradictòria a primera vista, de fet li va permetre a Sócrates descobrir els seus propis errors a on uns atres assumien que estaven encertats. Este fet, és conegut per l'anècdota de l'oràcul de Delphi que es va pronunciar dient que Sócrates era el home més sapient entre tots els hòmens.

Sócrates va usar esta afirmació junt en la de que era conscient dels seus llímits en les seues crides. Conseqüentment, va dir que un bon i bondadoso mandatari consistia que este cuidara de la seua ànima, moral verdadera i del seu enteniment ya que la riquea no du la bondat pero la bondat du en si la riquea i qualsevol atra bendició tant individualment com per a l'estat i la vida sense anàlisis, diàlec o discussió no val la pena viure-la. I en açò en ment el método socrático va ser amprat.

Els motius actuals o moderns per a l'us d'este método no són necessàriament equivalents. Sócrates rarament va usar el método per a desenrollar teories consistents, en lloc d'això ho va usar per a explicar els mits. Parménides de Elea es mostra usant el método socrático per a desgranar i apuntar els flocs de la teoria platònica de la forma. En lloc d'aplegar a respostes, el método va ser usat per a trencar i fer caure les teories que es mantenien darrere de axioma i postulats que es prenien per garantisats pero que despuix d'examinar-los deixaven de tindre sentit o eren incongruents en les deduccions.

Un eixemple d'eixercici de método socrático, pot donar-se en un dilema moral: vosté és el conductor d'un tren en el que estan fallant els frens i deu elegir entre l'opció de matar a cinc treballadors en el seu pas per una ruta alternativa, o la de matar a tots els 300 passagers del tren. Per a aplicar el método socrático es deuria demanar a l'auditori fer arguments sobre lo que deuria fer-se. Després, procedir a fer sugerències de manera provocadora, motivant a cada interventor a defendre i articular les raons i valors que subyacer a la seua decisió (¿és millor salvar a molts a costa d'uns pocs?), i després aplicar eixos raonaments a atres dilemes morals en els quals l'aplicació de la mateixa decisió podria no resultar tan defendible (que eixos 5 treballadors fora molt importants). En cada ronda de preguntes, es deu procurar concentrar-se en derribar els supòsits dels interventors en un afany de “recompondre la veritat” – que és precisament la tasca del professor socrático en classe. Si alguna volta li pregunten si està exponent les seues pròpies idees, conteste que se sol esperar fins al final de la discussió, i inclús llavors pot ser que es preferixca utilisar una miqueta de “engany pedagògic” (assumir una posició que no es compartix necessàriament) en la finalitat de motivar als seus alumnes a examinar les seues pròpies premisses.

Algunes preguntes d'estil socrático són:

¿Qué vols dir realment en...?
¿Cóm aplegues a eixa conclusió?
¿Qué és lo que realment s'està dient?
Supon que t'equivoques. ¿Quines conseqüències tindria això?
¿Cóm podria saber que lo que dius és veritat?
¿Per qué és açò important?

Influenciat pel temperament del docent. El método comença elegint un estudiant aleatoriament i preguntant-li sobre un argument central expost per un del públic o jurat que típicament està en el costat de la majoria per al cas assignat. El primer pas és demanar a l'estudiant si pugues parafrasear l'argument, per a assegurar que l'estudiant ha llegit i que té un enteniment bàsic sobre l'argument o tema del cas. Assumint que l'estudiant ha llegit el cas, el professor pregunta si l'estudiant està d'acort en l'argument. El professor després du el típic joc d'advocat del diable intentant forçar a l'estudiant a defendre la seua posició refutando arguments en contra d'ell.

Estes preguntes poden tindre unes poques modalitats. Algunes voltes estes busquen atacar presunció sobres les quals l'estudiant va basar la seua resposta anterior fins a trencar-les. Algunes atres preguntes estan dissenyades per a movilisar a l'estudiant cap a un tema específic a on s'usa una llei o enteniment particular (vore la falàcia del home de palla) El professor pot propondre una hipotètica situació a on l'afirmació de l'estudiant semble tindre una excepció. Finalment, el docent usa el método socrático per a permetre als estudiants aplegar als principis llegals pel seu propi camí efectuant preguntes que estimulen un particular modo de raonament.

El principal encert del método socrático en dret residix no en respondre irresolubles preguntes sino en explorar els aspectes, contorns (i, «contronos») de temás llegals difícils i ensenyar als estudiants el raonament crític necessari que necessitaran els advocats.

Un professor experimentat pot ensenyar als estudiants a pensar per sí mateixos usant este método. Est és l'únic método casuístico d'ensenyança que va ser dissenyat per a pensadors autònoms.

El professor i l'estudiant deuen estar d'acort en el tema de l'instrucció.
L'estudiant deu estar d'acort en respondre les preguntes del professor.
El professor i l'estudiant deuen estar d'acort en acceptar qualsevol raonament correcte. Açò és, el procés de raonament pot estar considerat com més important que els fets preconcebuts o creències.
Les preguntes del professor deuen expondre errors en el raonament o creències de l'estudiant. Açò és, el professor deu raonar més ràpidament i correctament que l'estudiant i descobrir errors en el raonament de l'estudiant i després formular una pregunta que l'estudiant no puga respondre excepto si redirigix o aplega a una verdadera o conclusió encertada o seguix un raonament correcte. Per a realisar açò, deu ser molt ràpit en els típics errors de raonament (vore la llista de prejuïns cognitius).

Si el professor comet un error de llògica o fet és acceptable per part de l'estudiant corregir al professor.

Ya que la discussió no és un diàlec, no és el millor método per a aplicar el método socrático, que en tant dialèctic, pese a les contradiccions, implica lo dialógico. A pesar de que la discussió, aparentment podria ser un millor soport per a la construcció de noves idees, el método socrático es torna indispensable per a analisar la validea d'eixes idees.

En el camp de la Psicologia Clínica, el psiquiatra nortamericà Aaron T. Beck va adoptar el método socrático, denominant-ho discussió socrática, i té per objectiu analisar la validea i utilitat dels pensaments automàtics negatius, depressius o ansiógenos, que tenen els pacients. S'ensenya al pacient a analisar els seus pensaments depressius o ansiógenos, definint-los més objectivament, determinant fins a quin punt existixen proves objectives a favor o en contra d'ells o si està cometent alguna distorsió cognitiva, entre atres qüestions que s'analisen per a determinar la seua validea i utilitat.

Ironia socrática

El método socrático també es coneix com a «ironia socrática». l'ironia és la primera de les fòrmules utilisades per Sócrates (filòsof grec) en el seu método dialèctic. Sócrates comença sempre els seus diàlecs psicopedagògics i propedéuticos des de la posició fictícia que enaltix a l'interlocutor (en este cas l'alumne) com el sabio en la matèria a tractar. Ya que Sócrates era considerat com el home més sapient d'Atenes és fàcil entendre el per qué de l'ironia. El següent pas del diàlec seria la mayéutica, açò és ajudar a traure de dins de la psique allò que l'interlocutor sap pero ignora saber. Per a això el método socrático sugerix realisar preguntes senzilles sobre el tema en el que el subjecte (alumne) ha segut nomenat com a sapient. Despuix, les respostes que l'interlocutor donava a Sócrates eren rebatudes, en especial confutadas en la finalitat de que l'alumne descobrira que el seu «saber» era un conjunt de pre-juïns i les anara completant i precisant per sí mateix prenent consciència, en tot lo possible, de lo real.

Vore també

Bibliografia

Vlastos, Gregory (1983) ‘The Socratic Elenchus’, in Oxford Studies in Ancient Philosophy 1: 27-58.
Benson, Hugh (2000) Socratic Wisdom (Oxford: Oxford University Press)
Conca, Juan (2016) «Socratic in the true life», en Massachusetts: Massachusetts University (anglés)

Este artícul conté una traducció derivada de «Método socrático» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.