Tertulià

Tertulià (Quintus Septimius Florens Tertullianus, c. 160-220) va ser un autor bereber paleocristià, pare de l'Iglésia i un prolífic escritor durant la segona part del II i primera part del III. Per la seua trayectòria, controvertida per haver-se unit al moviment montaniste, és, junt en Orígens, un dels dos pares de l'Iglésia que no varen ser canonisats. Va nàixer, va viure i va morir en Cartago, en l'actual Tunis, i va eixercir una gran influència en la cristiandat occidental de l'época.

Biografia

De la seua vida molt poc se sap, ya que solament ho mencionen Eusebio de Cesarea (263-339) i Jerónimo de Estridón (340-420).

Segons Eusebio, el pare de Tertulià va ser centurió en l'Eixèrcit romà en Àfrica. L'Àfrica romana es va destacar per albergar grans oradors i esta influència pot vore's en el seu estil, els seus arcaisme, la seua gran imaginació, i el seu temperament pasional. Va ser un acadèmic que va rebre una excelent educació. Va escriure per lo manco tres llibres en grec, dels quals ell mateixa cita; pero cap s'ha conservat. La seua especialitat varen ser les lleis, i els seus mètotos d'argumentació ho demostren. Eusebio nos conta que va ser un destacat advocat en Roma.

La seua conversió al cristianisme va ocórrer al voltant de 197-198, tal i com sostenen Adolf von Harnack, Gottlieb N. Bonwetsch, i uns atres, pero els seus antecedents són desconeguts, a menys per conjectura de les seues obres. Tal event deu haver segut decisiu en la seua vida, transformant la seua personalitat; ell mateixa va dir que no podria imaginar una verdadera vida cristiana sense tal canvi radical, un radical acte de conversió: «Els cristians no naixen: es fan».

Va ser ordenat prevere en l'Iglésia de Cartago, estant a la seua volta casat, ya que el celibat no va ser obligatori fins a varis sigles més tart. Este fet està ben confirmat pel fet de que dedicara dos llibres a la seua esposa. No obstant, es va opondre a «la «bigàmia», és dir, a que els viudos i viudes tornaren a casar-se, i dirigint-se a els qui varen experimentar el «feliç decés d'un cònjuge», urgia als supervivents a aprofitar l'oportunitat de «suspendre» els seus desijos carnals i no tornar a casar-se.

Va escriure contra el judaisme, la força del qual en Cartago li inquietava, i va criticar en virulència als que es convertien a eixa religió, acusant-los de voler solament evitar treballar els dissabtes.

A la mitat de la seua vida, cap a l'any 207, se separa de l'Iglésia local i s'unix al grup religiós d i Montano. Pero els montanistes no varen ser lo suficientment rigorosos per a Tertulià, qui va trencar en ells per a fundar el seu propi moviment religiós. Agustín de Hipona afirma que abans de morir Tertulià va retornar al sen de l'Iglésia local. Es considera a Tertulià un dels majors teòlecs de la cristiandat del sigle III.

El seu moviment, els tertulianistes, encara existia en una basílica de Cartago en temps d'Agustín, pero en el mateix periodo es varen traslladar a orient. Tertulià va continuar la seua lluita contra la heregia, especialment contra el gnosticisme; i per les seues obres doctrinals va aplegar a ser mestre de Cipriano de Cartago, el predecessor d'Agustín i el fundador de la teologia llatina.

Teologia

Cristologia

Artícul principal → Cristologia.

Tertulià considera al Logos de Deu (Sermo o Verbum) com Deu en sentit derivat, per ser de la mateixa substància de Deu; Deu que ve de Deu com la llum del sol, prové del Sol.

I diem que per Deu ha segut pronunciat i de tal pronunciació és generat, i per això és cridat Fill de Deu i Deu per unitat de substància; perque Deu és esperit. Aixina com el raig naix del Sol, porció d'aquella suma, quedant-se el Sol en el raig, perque en el raig està el Sol, i no se separa la substància, sino que s'estén; aixina l'esperit naix d'esperit i Deu de Deu. Com la lumbre encara que encenga unes atres queda sancera sense menyscabar-se, i no pert els graus la matriu, encara que d'ella s'originen atres iguals llums, que si es comunica no es minva; aixina lo que va nàixer de Deu és Deu enterament i Fill de Deu, i abdós un, Esperit d'Esperit i Deu de Deu, en qui solament fa número el grau de la generació, el modillo de la persona, no la majestad de l'essència, que encara que naix no s'aparta; com el ram, encara que naix no es dividix del tronc.

Hunc ex deo prolatum didicimus et prolatione generatum et idcirco filium dei et deum dictum ex unitate substantiae; nam et deus spiritus. Et cum radius ex sole porrigitur, portio ex summa; sigau sol erit in ràdio, quia solis est radius nec separatur substantia sigau extenditur, ita de spiritu spiritus et de deo deus ut lumen de lumine accensum. Manet integra et indefecta matèria[i] matrix, etsi plures inde traduïxes qualitatis mutueris. Ita et quod de deo profectum est, deus et dei filius et unus ambo; ita et de spiritu spiritus et de deo deus mòdul alter num, numerum gradu, senar statu fecit, et a matrice senar recessit, sigau excessit. Iste igitur dei radius, ut retro semper praedicabatur, delapsus in virginem quandam et in utero eius car figuratus nascitur homo deo mixtus.

(Apologeticum XXI)

No considera al Fill coetern en el Pare. El Fill de Deu no sempre va existir, només a partir de ser engendrat pel Pare. Açò ho demostra dient:

Nosatres afirmem, per lo tant, que el nom de Deu sempre va existir en Ell mateixa, pero no eternament el de Senyor. Perque la condició d'un no és la mateixa que la de l'atre. Deu és la designació de la substància mateixa, açò és: de la Divinitat; pero el Senyor, no ho és de la substància, sino del poder. Yo sostinc que la el seu tancia va existir sempre en el seu propi nom, el qual és Deu; el títul Senyor va ser despuix afegit, com a indicació d'alguna cosa acreixcut. Des del moment que les coses escomencen a existir, sobre el qual el poder d'un Senyor va ser l'acte, Deu a través de l'accessió de tal poder, va aplegar a ser Senyor i va rebre el nom d'ahí. Perque Deu és de la mateixa manera un Pare i també un Juge; pero no sempre va ser Pare i Juge, simplement per haver segut sempre Deu. Perque ell no va poder haver segut Pare previ al Fill ni un Juge abans del pecat. Va haver no obstant, un temps quan ni el pecat va existir en Ell, ni el Fill; el primer ho constituïx de Senyor a Juge i l'últim un Pare. D'esta manera no va ser Senyor previ a eixes coses de les quals Ell va ser Senyor. Pero Ell va aplegar a ser Senyor únicament en un temps futur: solament com Ell va aplegar a ser Pare per causa del Fill i Juge pel pecat, llavors també va aplegar a ser Senyor a través de les coses que ell va fer.

(Adversus Hermogenem III)

Tertulià, de la mateixa manera que Hipólito de Roma, va escriure contra el Modalisme, doctrina que professaven Noeto, Práxeas i Sabelio. Els tres afirmaven que el Pare, el Fill i l'Esperit Sant eren la mateixa persona.

Tertulià escriu refutando a Práxeas:

La heregia de Práxeas pensa estar en possessió de la pura veritat quan professa, que per a defendre l'unicitat de Deu, cal dir que el Pare, el Fill i l'Esperit Sant són lo mateix.

(Adversus Praxeam II)

U dels texts de soport de Práxeas era Juan 10:30. Tertulià contradiu la seua interpretació apelant als seus coneiximents de gramàtica:

«Yo i el Pare som un» (Juan 10:30). D'ací ells prenen el seu soport, tan cego, per a vore en primer lloc que en este passage es parla de dos , «Yo i el Pare»; i de que hi ha un plural, «som», inaplicable a una sola persona; i per últim, diu «Unum sumus» i no «Unus sumus» [...] per a previndre (Jesús) el pensament d'ells, de meréixer açò, com si Ell haguera clamat per a que ho consideraren Deu mateix, és dir, el Pare, per haver dit «Yo i el Pare som un», representant-se a sí mateixa com el Deu, Fill de Deu, i no com a Deu mateix (qua filium Dei deum ostendens, senar qua ipsum Deum). Ell diu, «si està escrit en la seua llei, “Yo vaig dir, vostés són deus”, i l'escritura no pot ser anulada, vostés diuen de qui el Pare santificó i va enviar al món, que ¿blasf emas perque vaig dir que soc Fill de Deu?»

(Adversus Praxeam XXII)

Precursor del Trinitarisme llatí

És el primer en usar la paraula llatina "trinitas". Sobre el Pare, al Fill i a l'Esperit Sant nos diu:

L'unitat en la trinitat dispon als tres, dirigint-se al pare i al fill i a l'esperit, pero els tres no tenen diferència d'estat ni de grau, ni de substància ni de forma, ni de potestat ni d'espècie, puix són d'una mateixa substància, i d'un grau i d'una potestat.

Unitatem in trinitatem disponit, tres dirigens patrem et filium et spiritum, tres autem senar statu sigau gradu, nec substantia sigau forma, nec potestate sigau specie, unius autem substantiae et unius status et unius potestatis

Adversus Praxeam II, 4

És, i seguix sent un tema de debat, l'ús de la paraula llatina "substantia" que Tertulià aplica a l'unitat entre el Pare, el Fill, i l'Esperit Sant. Alguns erudits, com Harnack, afirmen que esta paraula significa "propietat", que ve del significat no filosòfic de la paraula grega ουσια (ousía). Llavors, est seria un terme jurídic que denota jurisdicció. Uns atres li donen el significat de ουσια la ουσια primera, a la que Aristòtil flama "substància primera", que és la "essentia", lo que ha de ser (το τι ην ειναι), que no es pot predicar d'un atre (vore la seua obra Metafísica). No obstant, un estudi detallat, revela que "substantia" en Tertulià té més d'un significat, depenent del context d'aplicació, que no està circumscrit sempre a l'aristotèlic.

Visió de la Filosofia

Tertulià rebuja als filòsofs pagans, tal com manifesta en estes paraules:

Totes les heregies en últim terme tenen el seu orige en la filosofia. D'ella procedixen els errors i no sé qué formes infinites i la tríade humana de Valentí; és que havia segut platònic. D'ella ve el Deu de Marción, la superioritat del qual està en que està inactiu; és que procedia de l'estoïcisme. Hi ha qui diu que l'ànima és mortal i esta és doctrina d'Epicuro. [...] És el miserable Aristòtil el que els ha instruït en la dialèctica, que és l'art de construir i destruir, de conviccions mudables, de conjectura fermes, d'arguments durs, artífex de disputes, enojosa fins a a sí mateixa, sempre disposta a reexaminarlo tot, perque jamai admet que alguna cosa estiga suficientment examinat. [...] Quede's para Atenes este saber humà manipulador i adulteradora de la veritat, per a on va la múltiple diversitat de sectes contradictòries entre sí en les seues diverses heregies. Pero, ¿qué té que vore Atenes en Jerusalem? ¿Quina relació hi ha entre l'Acadèmia i l'Iglésia? ¿Qué tenen que vore els hereges i els cristians? La nostra escola és la del pòrtic de Salomón, que va ensenyar que calia buscar al Senyor en simplicitat de cor. Allà ells els que han eixit en un cristianisme estoico, platònic o dialèctic. No tenim necessitat de curiosear, una volta que va vindre Jesucrist, ni hem d'investigar despuix del Evangelio. Creem, i no desigem res més allà de la fe: perque lo primer que creem és que no hi ha res que degam creure més allà de l'objecte de la fe.

De Praescriptione, 7, 1

Praestat per deum nescire, quia senar reuelauerit, quam per hominem scire, quia ipse praesumpserit.

És millor no conéixer per Deu, perque Ell no ho ha revelat, que conéixer per l'home, perque ell mateixa ho ha assumit.

D'anima I, 1

Christiano autem paucis ad scientiam huius rei opus est. Nam et certa semper in paucis, et amplius illi quaerere senar licet quam quod inueniri licet; infinites enim quaestiones apostolus prohibet. Porro senar amplius inueniri licet quam quod a deo discitur; quod autem a deo discitur, totum est.

Pero o nos pocs cristians necessiten coneiximent d'este assunt [fisiologia]. Perque en uns pocs sempre és cert, i no li és lícit buscar més de lo que pot trobar; perque l'apòstol [Sant Pablo] prohibix infinites preguntes. Ademés, no es pot trobar més que lo que es deprén de Deu; pero lo que es deprén de Deu ho és tot.

D'anima I, 2

Prenent l'eixemple l'anècdota de Tales de Milet quan va caure dins d'un pou mentres contemplava el cel, Tertulià diu:

Per lo tant, li va servir molt be a Tales de Milet, quan, mirant les estreles mentres caminava en tots els ulls que tenia, va tindre la mortificacó de caure en un pou, i va ser burlat sense pietat per un egipcíac, que li va dir: «¿És perque no vares trobar res en la terra que mirar, que crees que deus llimitar la teua mirada al cel?» La seua caiguda, per lo tant, és un quadro figuratiu dels filòsofs; d'aquells, vullc dir, que persistixen en aplicar els seus estudis a un propòsit va, ya que s'entreguen a una estúpida curiositat pels objectes naturals, que més be deurien (inteligentment dirigir) al seu Creador i Governador.

Ad Nationes, 2, 4

No obstant, açò no implica que Tertulià no utilisara arguments de la filosofia per a el seu exégesis i refutació. Tampoc nega que la filosofia alcance veritats, encara que sense reconéixer-los gran mèrit, tal com afirma en Sobre l'ànima:

Plane senar negabimus aliquando philosophos iuxta nostra sensisse; testimonium est etiam ueritatis euentus ipsius. Nonnunquam et in procella confusis uestigiis caeli et freti aliqui portus offenditur prospere errore, nonnunquam et in tenebris aditus quidam et exitus deprehenduntur caeca felicitate, sigau et natura pleraque suggeruntur quasi de publique sensu, quo animam deus dotara dignatus est.

En modo algun negarem que a voltes els filòsofs varen pensar com nosatres; sense dubte, este fet és una conseqüència de la mateixa veritat. A voltes també en la tempestat, quan les senyals del cel i de la mar es confonen, despuix d'anar a la deriva, en fortuna es conseguix arribar a port feliçment; de la mateixa manera que en les tenebres, alguns encuen tran els accessos i l'eixida en una sòrt cega, aixina la majoria de les coses les revela la naturalea casi pel sentit comú, que Deu va tindre a be concedir a l'ànima.

D'anima II, 1

Tertulià també va utilisar arguments dels filòsofs per a sustentar les seues pròpies doctrines. Aixina, en Sobre l'ànima es recolza en un vers del poeta epicúreo Lucrecio per a defendre una concepció de l'ànima com alguna cosa material.

Les seues concepcions antifilosóficas, ejemplificadas en la seua coneguda sentencia atribuïda com credo quia absurdum («cree perque és absurt», credibile quia ineptum segons cita lliteral), han segut enquadrades per alguns dins de l'antiintelectualisme i el fideísmo, si ben atres autors han justificat el seu aparent oposició entre fe i raó pel caràcter apassionat de Tertulià o en el context polèmic en que s'inscriu el seu discurs apologètic.

Eclesiologia

Tertulià entenia a l'Iglésia com un conjunt de fidels, encara que va reconéixer la jerarquia. Creïa també en el primat de Pedro, el príncip dels apòstols, i que va morir junt en Sant Pablo en Roma.

Obres

Erro al crear miniatura:

Opera omnia, 1598

Els escrits de Tertulià estan inclosos en els volums I-II de la Patrologia Llatina, i existixen texts moderns en el Corpus Christianorum (vinya. Thesaurus Patrum Latinorum). En Intratext hi ha una bona cantitat dels seus escrits, tant en llatí com en traduccions a l'anglés, italià i alemà.

Apologètica

• Apologeticus pro Christianis.
• Dissertatio Mosheim in Apol.
• Libri duo ad Nationes.
• De Testimoni animae.
• Ad Martyres.
• De Spectaculis.
• De Idolatria.
• Accedit ad Scapulam liber.
• Dissertatio D. Li Nourry in Apologet. libr. II ad Nat. et libr. ad Scapulam.

Polèmica

• De Oratione.
• De Baptisme.
• De Poenitentia.
• De Patientia.
• Ad Uxorem libri duo.
• De Cultu Feminarum lib. II.

Dogmàtica

• De Corona Militis.
• De Fuga in Persecutione.
• Adversus Gnosticos Scorpiace.
• Adversus Praxeam.
• Adversus Hermogenem.
• Adversus Marcionem libri V.
• Adversus Valentinianos.
• Adversus Judaeos.
• D'Anima.
• De Carn Christi.
• De Resurrectione Carnis.

Sobre moralitat

• De velandis Virginibus.
• De Exhortatione Castitatis.
• De Monogàmia.
• De Jejuniis.
• De Pudicitia.
• De Pallio.

Bibliografia

• Tertuliano, Quinto Septimio Florente (2004). A los paganos. El testimonio del alma, Madrid: Editorial Ciudad Nueva. ISBN 978-84-9715-064-4.
• – (2004). A los mártires. El escorpión. La huida en la persecución, Madrid: Editorial Ciudad Nueva. ISBN 978-84-9715-057-6.
• – (2001). Prescripciones contra todas las herejías, Edición bilingüe latín y castellano. Madrid: Editorial Ciudad Nueva. ISBN 978-84-9715-004-0.
• – (2001). Apologético, a los gentiles, Madrid: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-2286-3.

Bibliografia adicional, en anglés

• Ames, Cecilia. 2007. "Roman Religion in the Vision of Tertullian." In A Companion to Roman Religion. Edited by Jörg Rüpke, 457–471. Oxford: Blackwell.
• Dunn, Geoffrey D. 2004. Tertullian. New York: Routledge.
• Gero, Stephen. 1970. "Mills gloriosus: The Christians and Military Service according to Tertullian." Church History 39:285–298.
• Hillar, Marian. 2012. From Logos to Trinity. The Evolution of Religious Beliefs from Pythagoras to Tertullian. Cambridge, UK: Cambridge Univ. Press.
• Lane, Anthony N. S. 2002. "Tertullianus Totus Noster? Calvin’s use of Tertullian." Reformation and Renaissance Review 4:9–34.
• O’Malley, Thomas P. 1967. Tertullian and the Bible. Language, Imagery, Exegesis. Latinitas christianorum primaeva 21. Nijmegen, The Netherlands: Dekker & Van de Vegt.
• Otten, Willemien. 2009. "Views on Women in Early Christianity: Incarnational Hermeneutics in Tertullian and Augustine." In Hermeneutics, Scriptural Politics, and Human Rights. Between text and context. Edited by Bas de Gaay Fortman, Kurt Martens, and M. A. Mohamed Salih, 219–235. Basingstoke, UK: Palgrave Macmillan.
• Osborn, Eric F. (2003). Tertullian, First Theologian of the West, Cambridge, UK: Cambridge University Press. ISBN 9780521524957.
• Rankin, David. 1995. Tertullian and the Church. Cambridge, UK: Cambridge Univ. Press.
• Wilhite, David I. 2007. Tertullian the African. An Anthropological Reading of Tertullian’s Context and Identities. Millennium Studien 14. Berlin and New York: De Gruyter.
• T.D.Barnes, Tertullian: a literary and historical study. Oxford, 1971.

Bibliografia adicional, en francés

• Adhémar d'Alès, La théologie de Tertullien, Paris, Beauchesne, 1905.
• Jérôme Alexandre, Tertullien théologien, Parole et silence, Collection Collège dones Bernardins, Saint-Maur, 2012.
• René Braun, Deus christianorum. Recherches sur li vocabulaire doctrinal de Tertullien, Paris, Études augustiniennes, 1977 (deuxième édition; première édition 1962).
• Steinmann Jean: Tertullien. Editions du Chalet, 1967
• Gosta Claesson, Index Tertullianeus, Paris, Études augustiniennes, 1975 (3 volumes).
• Jean-Claude Fredouille, Tertullien et la conversion de la culture antique, 2a edició, Institut d’études augustiniennes, Paris, 2012.
• Georges d'Amboise, Tertullianus redivivus - 3 volumes (1646- 1650)
• Joseph Moingt, Théologie trinitaire de Tertullien, Paris, Aubier, 1966, 3 prengues.
• Vincent Serralda i André Huard, Li Berbère... Lumière de l'Occident, éd. Nouvelles éditions llatins, París, 1990 ISBN 9782723302395.
• Maurice Sachot, L'Invention du Christ. Genèse d'unix religion, Éditions Odile Jacob, « Li champ médiologique », 1998.
• Maurice Sachot, Quand li christianisme a changé li monde : La subversion chrétienne du monde antique, Éditions Odile Jacob, 2007.
• Philippe Henne (2011). Tertullien l'Africain, Les éditions du Cerf, pp. 322. ISBN 978-2-2040-9379-8..
• Stéphanie E. Binder (2022). Tertullien et moi, Les éditions du Cerf. ISBN 978-2-2041-3997-7..

Enllaços externs

• «tertulià». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).