Alabanza

La alabanza és el producte d'enunciar afirmacióés positives sobre una persona, objecte o idea, ya siga en privat o públicament. Una alabanza es pot contrastar, en cert sentit, en crítica mentres que significació alabar ' sobre alguna cosa.

Psicologia

A algunes persones les alabanzas els afecten poc o inclús res. Per eixemple persones en autisme o en desórdens de personalitat esquizoide.

Algunes teories sicològiques sostenen que donar i rebre alabanzas és benèfic per a la salut sicològica i encara corporal. Les asseveracions afirmatives per a les persones de baixa autoestima poden millorar l'eixercite de les seues habilitats laborals i la seua vida. El seu caràcter, el seu personalitat i atres manifestacions en la seua vida es veuen influenciades sempre pel monte de alabanzas que reben. Segons estos sicòlecs la vida d'una persona té una de les seues principals motivacions en guanyar-se el major número de alabanzas.Plantilla:Afegir referències

Religió

Artícul principal → Alabanza (religió).

Del Vocablo hebreu hallel «alabar, celebrar, glorificar, cantar, alardear». El sentit d'alabar és, en efecte, l'accepció de la forma intensiva del verp hebreu halal, que en la seua modalitat activa simple significa alardear. Este últim sentit es troba en les formes cognadas del acádico antic, que els seus dialectes són les llengües de Babilonia i d'Asiria. En ugarítico, el vocablo té l'accepció de crits i tal volta de goig. Trobem halal més de 160 voltes en l'Antic Testament i per primera volta en Gn 12.15, en a on s'indica que, per la gran bellea de Sara, els príncips del faraó la varen alabar (la varen ponderar) davant d'ell. Encara que halal s'usa a sovint solament per a indicar l'alabanza que es fa a persones, incloent al rei (2 Cr 23.12) o la bellea d'Absalón (2 S 14.25), el terme s'usa majorment per a alabar a Deu. És més, a tot ser vivent i totes les coses creades, incloent el sol i la lluna, se'ls criden a alabar a Deu (Sal 148.2–5, 13; 150.1). Típicament, tal alabanza s'expressa en el santuari, sobretot durant les grans festes (Is 62.9).

El nom hebreu per al llibre de Salms és senzillament l'equivalent del vocablo alabanzas. Té un sentit més apropiat que Salms, lo que prové del grec i té que vore en càntics acompanyats per algun instrument de corda. No és d'estranyar-se que el llibre de Salms conté més de la mitat dels casos de halal en les seues vàries modalitats. Als Salms 113—118 se'ls denomina tradicionalment els Salms Hallel, puix tenen que vore en l'alabanza Deu per la lliberació de l'esclavitut egipcíaca baix Moisés. Per esta raó, estos salms formen una part important del cult tradicional de la Pasqua. No cap dubte de que es tracten dels himnes que Jesús i els seus discípuls varen cantar en la nit en que va instituir el Sopar del Senyor (Mt 26.30). De la paraula halal prové Aleluya, una expressió hebrea de alabanza a Deu que s'ha incorporat a casi tots els idiomes del món. El terme hebreu es traduïx més exactament com Alabem a Jah, la forma abreviada de Yahveh (Jehová). La transliteraació de aleluya en grec es troba 4 voltes en el Nou Testament en forma de «Alleluia» (Ap 19.1, 3–4, 6). Sense dubte, els himnes cristians quedarien molt empobrits si es llevara de sobte el terme «Aleluya» del nostre llenguage de alabanza.

Del vocablo hebreu yadah, «donar gràcies, loor i alabanza». Est és un vocablo hebreu molt comú a tots els periodos i un terme molt important en el llenguage de l'alabanza. Yadah es troba casi 120 voltes en la Bíblia hebraica. El primer d'estos casos ho trobem en el història del naiximent de Judá, el fill de Jacob i Lligga: «Va concebre una atra volta i va donar a llum un fill, i va dir: Esta volta alabaré a Jehová; per açò va cridar el seu nom Judá» (Gn 29.35). Com era d'esperar-se, esta paraula apareix en major freqüència en el Llibre de Salms (unes 70 voltes). Com a expressió de gratitut o alabanza, és un element natural del cult ritual públic, aixina com de l'alabanza personal a Deu (Sal 30.9, 12; 35.18). Molt a sovint les alabanzas s'encaminen en nom del Senyor (Sal 106.47; 122.4). Certa variació en les traduccions pot percebre's en 1 R 8.33: «confessar» (rv, nbe, bla), alabar (bj) el seu nom.

Del vocablo Hebreu tehillah el qual es deriva del vocablo halal, «glòria; alabanza; cançó de loor; accions lloables». Tehillah apareix 57 voltes durant tots els periodos de l'història bíblica hebrea. Primer, el terme denota una qualitat o atribut d'alguna persona o cosa; significa glòria o lloable. Tehillah s'usa com a terme tècnic musical per a una cançó que exalta o alaba a Deu: Salm de alabanza de David (encapçalament del Sal 145, que en hebreu és el v. 1). Tal volta Neh 11.17 es referix a un director de cor o algú que dirigix les cançons de alabanzas: «I Matanías … fill de Asaf, el principal, el que escomençava les alabanzas i acció de gràcies al temps de l'oració [qui al principi dirigia l'alabanza a el hora de l'oració]». Per últim, tehillah pot representar accions dignes de alabanza, o accions per les que el responsable mereix alabanza i glòria. Esta accepció es troba en la primera volta que el vocablo apareix en la Bíblia: «¿Quí com tu Jehová entre els deus? ¿Quí com tu magnífic en santitat, temible en maravellosos ardits [fets lloables], hacedor de prodigis?» (Éx 15.11).

Dos noms relacionats són mahaalal i hilluÆléÆm. Mahaalal apareix una volta (Pr 27.21) i es referix al grau d'intensitat de l'alabanza o be la seua absència. HilluÆléÆm, que apareix 2 voltes, significa jubilació festiva durant la collita del quart any (Lv 19.24; Jue 9.27).

Alabanza és un acte de gratitut, en este cas des del ser humà per a Deu, per tot lo que Deu fa i ha fet en la vida del ser humà, o per a la vida del mateix (com: milacres, proea, glòria, entre atres beneficis o fets), tot açò en la perspectiva de que ell és digne d'ella (vore modo d'eixemples els salms 145, salms 34, salms 22:3). Lo contrari de gratitut en este sentit és l'ingratitud que és la falta de reconeiximent dels favors rebuts.

En el context religiós, les alabanzas a Deu formen part integral de la llitúrgia, per eixemple en el cristianisme a Jesucristo i a Deu, o en el judaisme sostenint que Deu és un ser suprem digne de alabanza, o adoració. El llibre bíblic dels Salms és una colecció d'himnes i poemas que en la seua majoria alaben a Yaveh, o fan reflexions sobre l'actuació de Deu en el Història. En el cristianisme, ademés la paraula pot tindre un atre significat, ya siga descrivint a Deu o donant un testimoni sobre lo que Deu ha fet.

Una alabanza pot ser una expressió interna o externa, la qual pot prendre diversitat de formes: vora, oració "interior" o "exterior", ball, pensament, i atres formes de manifestar l'adoració o glorificació.

Un dels métodos de alabanza de l'Iglésia catòlica és la Llitúrgia de les hores, pròpia del monacato encara que des del Concilie Vaticà II es recomana la seua pràctica a tots els fidels.

Retòrica

En lliteratura el text de alabanza és l'encomio dirigit a una persona, divinitat, lloc geogràfic, animal, etc. Era un dels més elaborats progymnasmata o eixercicis de retòrica oratòria. Segons el humaniste Giulio Cessara Scaligero (Poetices libri septem, Lió, 1561) devia centrar-se en una persona viva o morta, en un acontenyiment de fortuna o en un lloc concret. Podia ser epitalámico o epitalami (elogi d'unes bodes), genetlíaco (al naiximent d'un chiquet), panegíric, propémptico (cap a algú que s'absenta, desijant-li pronte i feliç tornada), elegíaco (elogi d'un difunt i planyença per la seua pèrdua: elegia, epicedio, endecha o plante, treno, panegíric funerari), urbis encomion (elogi d'una ciutat, especialment la natal, de la seua història, entorn natural —clima, paisage, abundància de fruts—, edificis i monuments, neteja, orde, valors, espenta, influència, riquea, virtuts dels seus personages ilustres).

Vore també

• Adoració eucarística
• Llibre dels Salms