Anar al contingut

Mar Blanco

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Mar Blanco
Per a la política espanyola vore María de la Mar Blanco.

La mar Blanco (en ruso: Бе́лое мо́ре, romanizado: Biéloye more; ) és un extens golf del mar de Barents (en l'oceà Glacial Àrtic), localisat en la costa noroest de Rússia. Es troba llimitat per la península de Kanín al noreste (NE), per Carelia a l'oest (O) i per la península de Kola al nort (N). Té una superfície aproximada d'entre 90 800−95 000 km² segons fonts. La majoria dels anys, entre mediats de novembre i maig, està congelat.[1][2]

La mar Blanco té quatre grans golfs o baïes en el seu interior: en la part més exterior, la baïa de Mezén a l'est; en el tram interior les atres tres, la baïa de Dviná al surest, el golf d'Onega al sur i el golf de Kandalakcha al noroest. En el seu interior hi ha prou illes, sent les majors i més importants l'illa de Morzhovets i les illes Solovetski, el conjunt de les quals ha segut declarat patrimoni de l'Unesco. El port d'Arcàngel, en el fondo de la baïa de Dvina, és el port més important de la mar Blanco i ademés, durant gran part de l'història de Rússia, va anar el seu principal centre de comerç marítim internacional. En l'actualitat és una base naval i de submarins. el canal Mar Blanco-Bàltic ho unix a través del Llac Onega en la mar Bàltica (a la seua volta conectat per la Hidrovía Volga-Bàltic en les mars Negre, Caspio i Azov) i l'important ciutat i port de San Petersburgo. Tota la mar Blanco pertany a aigües territorials baix sobirania russa, banyant les seues aigües la República de Carelia, l'óblast d'Arcàngel i l'óblast de Múrmansk.

Geografia

Nit en la mar Blanco

Entre les mars que banyen Rússia, la mar Blanco és un dels més chicotets (solament la mar d'Azov és més chicotet). La seua superfície aproximada és d'entre 90 800−95 000 km² segons fonts, és dir, 1/16 de la superfície del mar de Barents, en un volum de només 4400 km³. La major llongitut de la mar Blanco, des del cap Kanin Nos fins a la ciutat de Kem, és d'uns 600 km en llínea recta, uns 680 km si es voreja la península ent la baïa d'Onega i el golf d'Arcàngel. La major profunditat de la mar és de 343 m, sent la mija de 67 m. En la mar hi ha numerosos esculls i illes chicotetes, entre les que les més famoses són les illes Solovetsky, 347 km².

Llímit

l'Organisació Hidrogràfica Internacional definix ellímit septentrional de la mar Blanco com «una llínea que unix el Svyatoy Nos (costa de Múrmansk, 39°47'I) i la veta Kanin».[3]

La distància entre el cap Svyatoy Nos (en el costat occidental, en la península de Kola) fins al cap Kanin Nos (en el costat oriental, en la península de Kanín), és d'uns 155 km.

Descripció geogràfica

Dia d'estiu en una plaja prop de Severodvinsk, en la vora surest de la mar
Golf de Kandalaksha
Les costes de la baïa d'Onega en l'illa de Kiy

La mar Blanco és un ampli golf o fiort de forma complexa, similar a una «S» alguna cosa ladeada, que s'obri al nort a la mar de Barents i que s'interna en el continent en direcció BAIX. En una costa en molts entrantes, en generals vores occidentals són empinades i les vores orientals són baixes. La mar Blanco es pot considerar format per l'entrada i quatre baïes o golfs principals (descrites en sentit antihorario):

  • l'obertura en forma d'embut que comunica en la mar de Barents, que els pomores cridaven gola de la Mar Blanco o Girlo/Gorlo (en ruso: Горло, lit. 'gola'); en la ribera occidental, en la mar de Barents, està la base naval i ciutat tancada d'Ostrovnói.
  • el golf de Kandalakcha, en la part occidental, de direcció NO (boca d'uns 85 km i fondo de 200 km), en el que està la part més profunda de la mar, alcançant els 343 m. En l'extrem es troba la ciutat de Kandalaksha, fundada en el XI, en 28 438 hab. en 2023.
  • el golf d'Onega, en la part meridional i la més alluntada de la boca, de direcció ES (boca d'uns 95 km i fondo de 155 km), en la que desagua el riu Onega, en la boca del qual es va erigir la ciutat homònima d'Onega (16 947 hab. en 2021), fundada abans de 1450 que en 1699, va ser designada com una de les quatre portes en Rússia les exportacions de les quals a Anglaterra estaven subjectes al monopoli de la Russia Company. En l'entrada de la baïa estan les illes Solovetsky, i en la ribera occidental, front a elles, es troba la ciutat de Kem (fundada abans de 1450, en 9712 hab. en 2023), erigida a on desagua l'homònim riu Kem. En la mateixa ribera, ya en la baïa està també la ciutat de Belomorsk (fundada abans de 1419, en 7407 hab. en 2023).

Algunes parts de la costa de la mar Blanco tenen nom propi i es dividixen tradicionalment (en orde antihorario des de la costa de la península de Kola): [costa de Tersky]], costa de Kandalaksha, costa de Carelia, Pomorsky, Onega, costa d'Estiu o Letniy, costa d'Hivern o Zimny, Mezensky i Kaninsky; a voltes la costa de Mezen es dividix en les vores Abramovsky i Konushinsky, i part de la costa d'Onega es diu costa Lyamitsky. El fondo marí de la part central i la baïa de Dvina està cobert de rovina i arena, mentres que el fondo de la partix nort, el golf de Kandalaksha i la baïa d'Onega és una mescla d'arena i pedres. Els depòsits de l'edat de gèl solen aflorar prop de les costes marines. Les costes del noroest són altes i rocoses, pero la pendent és molt més dèbil en el costat surest.[1]

La mar Blanco té un gran número d'illes, pero la majoria d'elles són chicotetes. El principal grup d'illes són les illes Solovetsky, situades casi en el centre de la mar, prop de l'entrada de la baïa d'Onega. L'illa Kiy, en la baïa d'Onega, és important pel seu històric monasteri. L'illa Velikiy, situada prop de la vora, és la major del golf de Kandalaksha.[2]

Hidrografia i batimetría

La mar Blanco és una depressió plena d'aigua en el bloc d'una plataforma continental coneguda com Escut Bàltic. El seu fondo és molt irregular i conté Kandalaksha Hollow en el noroest i les illes Solovetsky en el sur. Ademés, Onega Bay té moltes chicotetes elevació submarines. La desembocadura i el "Gorlo" de la mar són prou poc profunts, en profunditats d'uns 50 metros o menys. Hi ha una cresta submarina en la partix nort del Gorlo, lo que resulta en profunditats màximes de 40 metros en eixa part. Açò dificulta l'intercanvi d'aigua entre les mars Blanco i Barents.[2] L'intercanvi és assistit per les marees, que són semidiurnas (pugen dos voltes al dia), en l'amplitut que aumenta d'1 metro en el sur a 10 metros en la baïa de Mezen. Les corrents són prou dèbils en mar oberta en una velocitat inferior a 1 km/h, pero s'enfortixen significativament en les baïes.[1] Els maremotos són molt més ràpits que les corrents regulars i alcancen velocitats de 9 km/h en la baïa de Mezen, 3,6 km/h en la baïa d'Onega i 1,3 km/h en el golf de Kandalaksha. Els rius duen anualment al voltant de 215 km³ d'aigua dolça, en promig, principalment a les baïes d'Onega, Mezen i Dvina. Solament el Dvina Septentrional pot aportar fins a 171 km³ en alguns anys, mentres que els rius Mezen, Onega, Kem i Vyg sumen 38,5, 27,0, 12,5 i 11,5 km³, respectivament. Al voltant del 40 % d'este volum es du durant el derretimiento de la neu en maig, i l'entrada és mínima en febrer-març. Esta entrada puja i baixa el nivell de la mar que promou l'intercanvi d'aigua en la mar de Barents. Com a resultat, anualment, aproximadament 2000−2200 km³ entren i ixen de la mar Blanco, respectivament. L'entrada d'aigua dolça en primavera reduïx la salinitat superficial en la capa superior de 5 a 10 metros a 23 ‰ (parts per mil) en l'est i 26 a 27 ‰ en les parts occidentals de la mar, alcançant 10 a 12 ‰ en baïa Dvina; també aumenta el contingut de silici i silicat en l'aigua, que és una traça característica de la mar Blanco. Les tormentes són més fortes en octubre i novembre. Les profunditats marines poc profundes reduïxen l'altura de les ones a un promig d'1 metro, alcançant a voltes els 3-5 metros. La mar està tranquila en juliol i agost.

Clima

L'estiu dura des de principis de juny a finals d'agost, encara que en la part més al nort a penes dura un més i mig. La temperatura de la mar varia de 0,5 a -2 °C en hivern i entre 12 i 15 °C en estiu. El gèl apareix en octubre i forma témpanos a partir de mediats de novembre. Alguns animals de les regions polars apleguen ací buscant refugi: focas de Groenlàndia, gossos de mar i foques motejades. La fusió del gèl comença en abril i desapareix en maig. No obstant, a causa dels vents del nort, es poden trobar témpanos flotants fins a finals de juny. En la primavera, baix l'acció del vent i les corrents al sur, alguns animals són arrastrats en els témpanos de gèl cap a l'oceà, i són caçats pels ribereños que es desplacen en canoas en patins.

Història

Un mapa de la mar Blanco (1635)
Monasteri de Solovetsky

S'han trobat gravats rupestres prop de la mar Blanco.[4]

Els habitants de Nóvgorod coneixien la mar Blanco a lo manco des d'el XI i varen explorar ràpidament la seua importància comercial per a la navegació i els seus boscs costers rics en animals de pell. Un dels primers assentaments a la vora de la mar va sorgir a finals d'el XIV en Jolmogori, a la vora del riu Dviná Septentrional. Són varis els ports que es mencionen en temps històrics: elloc en el que hui es troba la moderna Severodvinsk va ser mencionat per primera volta en 1419, quan els suecs varen navegar en la baïa i varen cremar el monasteri de Nikolo-Korelsky, que es creu havia segut fundat per sant Eufemio, misionero ortodox en les terres de Carelia. L'abadia va estar en ruïnes fins a 1471, quan dos fills de Marfa Borétskaya varen morir en una feroç tormenta, i els seus cossos varen ser recuperats en la plaja, prop del monasteri dotze dies més vesprada. A instàncies de Boretskaya, el monasteri va ser restaurat i els seus fills varen ser enterrats allí. També la primera menció de Kem es remonta a 1450, sent en eixe moment un domini d'una notable posádnitsa de Nóvgorod, Marfa Borétskaya, que en eixe any dona la ciutat al monasteri de Solovetsky (situat en les illes del mateix nom). Des del port de Jolmogori, en 1492, va salpar cap a Dinamarca una flota mercant carregada de gra i en embaixadors d'Iván III de Rússia, lo que va marcar l'establiment del primer port marítim internacional en Rússia.[5]

El 24 d'agost de Richard Chancellor, a bordo del Edward Bonaventure, va aplegar a l'assentament miner de Nenoksa, que encara és famós per la seua arquitectura tradicional de fusta. Els mariners britànics es varen dirigir al monasteri de Nikolo-Korelsky, a on es varen sorprendre en trobar una comunitat de «mariners en sotana» i un mollo suficientment gran com per a donar cabuda a varis barcos. La principal iglésia d'este original establiment estava dedicada a Sant Nicolás, el sant patró dels mariners, per lo que tota la mar Blanco va ser conegut durant el XVI en els mapes anglesos com la baïa de Sant Nicolás. Després Chancellor, va arribar al port de Jolmogori, des d'a on va ser escoltat a Moscou per a reunir-se en el sar rus, Iván IV.[6] Chancellor, junt en atres dos barcos al mando d'Hugh Willoughby, havia buscat una ruta cap al nort, cap a les Índies, especialment l'Índia i China. L'expedició, patrocinada pel rei Eduardo VI d'Anglaterra i un grup d'uns 240 mercaders anglesos, contava en l'autorisació de Londres per a establir relacions comercials. A la seua tornada de Rússia en 1554, Chancellor duya una descripció detallada de Moscou i del nort de Rússia, que eren en gran part desconeguts per a Europa, aixina com una carta del sar expressant el seu desig d'establir relacions comercials en Anglaterra. En 1555 Regna María va emetre una carta autorisant a la Companyia de Moscovia a comerciar en Rússia per mig de la ruta de la mar Blanco.[7][8]

Els barcos holandesos pronte varen seguir als anglesos, i el port de Jolmogori es va omplir de carregaments de pells i peix. En eixa época es varen establir en la ciutat tendixques i fàbriques locals i estrangeres. El port es va reforçar en una fortalea que va soportar un sege de l'eixèrcit polac-lituà en 1613. L'aument del tràfic va sobrecarregar el port, que depenia de les aigües poc profundes del riu i tenia una capacitat llimitada per als barcos. No obstant, en lloc d'ampliar l'antic port, Iván IV va establir un de nou riu avall en 1584, cridat Nou Jolmogori, que a partir de 1596 va escomençar a conéixer-se com Arjánguelsk.[5][9]

Entre els sigles XV i principis d'el XVIII, la mar Blanco va ser la principal ruta comercial d'entrada i eixida de Rússia. Este paper va disminuir posteriorment despuix de la fundació de San Petersburgo (1703), que va obrir una conexió més directa i sense gèl entre Rússia i la major part d'Europa occidental per mig de la mar Bàltica. A partir de la década de 1920, la majoria dels enviaments marítims del nort de Rússia es varen desviar de la mar Blanco al nou port de Múrmansk (fundat oficialment en 1916), a on les aigües no es congelaven en hivern.[1]

A principis d'el XX, els habitants de les seues costes eren lapones, finlandesos i samoyedos, que vivien de la peixca, la caça de foques i la caça.[10]

Fauna

La mar alberga més de 700 espècies d'invertebrats, unes 60 espècies de peixos i cinc espècies de mamífers marins, entre ells la simpàtica beluga, la ballena blanca. Atres espècies de delfins, com la marsopa comuna, apareixen en menys freqüència, mentres que les ballenas de major tamany, com la ballena boreal, la ballena jorobada[11] i els rorcuals, les ballenes de pico boreal, les orcas s'han considerat visitants poc freqüents de les aigües[12] mentres que la freqüència real d'ocurrències dins de la conca de la mar Blanco no s'especifica.[13]

Per les particulars condicions ecològiques de l'entorn, la mar Blanco ha segut objecte de diverses expedicions i exploracions científiques, centrant-se, per eixemple, en geologia i petrologia,[14] fauna de mamífers, meduses (1900),[15] esponges marines (1878),[16] cucs,[17][18] hidroides (1902),[19] o inclús en els anys 60 microorganismes com els ciliats mesopsámicos costers,[20][21] o els paràsits dels peixos.[22] Més recentment, també hi ha hagut interés en el grau de contaminació d'esta mar, a través d'alguns marcadors bioindicadores (per eixemple, la foca arpa o foca de Groenlàndia[23]), i els seus sediment[24] o per la forma en que determinats contaminants es bioacumulan en la ret trófica.[25][26]

Els investigadors també estan interessats en l'evolució d'esta regió durant les glaciacions en particular[27] per a comprendre millor quins seran els efectes locals del canvi climàtic actual.[28]

Economia

L'indústria peixquera és relativament chicoteta i es dedica principalment a la peixca de foca arpa, foca anellada, arenc, abadejo safrà, eperlano europeu, abadejo de l'Atlàntic i salmó de l'Atlàntic. Existix una indústria d'algues en desenroll.[1][2]

La mar Blanco és un important centre de tràfic del noroest de Rússia, que interconecta vàries regions econòmiques i proporciona una eixida a les rutes estrangeres. el Canal Mar Blanco-Bàltic ho unix a través del Llac Onega en el Mar Bàltica i l'important ciutat i port de San Petersburgo. La mar Bàltica, a la seua volta, està conectat per la Hidrovía Volga-Bàltic per mig del riu Volga, en les mars Negre, Caspio i Azov. Els principals ports de la mar Blanco són Arjánguelsk, Belomorsk, Onega, Mezen, Kem, Kandalaksha i Umba. A pesar d'estar congelat en hivern, la mar seguix sent navegable durant tot l'any gràcies al desplegament de rompehielos.[2]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 White Siga, Great Soviet Encyclopedia (rus)
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 White Siga, Encyclopædia Britannica on-line
  3. ↑ «Llímits dels oceans i les mars, 3ª edició». Organisació Hidrogràfica Internacional (1953).
  4. ↑ Raudonikas W. J & Zemljakov B. F (1938). Els gravures rupestres dones bords du lac Onega et de la mer blanche. Ed. de l'Academie dones sciences de l'URSS
  5. ↑ 5,0 5,1 Portal web de Jolmogori [1] archivat en Wayback Machine. (en rus)
  6. ↑ Compare: (1996) «3: Iván IV i el Drang nach Osten moscovita.», Praeger Publishers (ed.). Destí Oriental: Rússia en Àsia i el Pacífic Nort, p. 26. ISBN 9780275956486. «Va ser en la busca d'un pas noreste que els anglesos baix eliderage de Richard Chancellor varen aplegar a Jolmogori en 1553.»
  7. ↑ Henryk Zins Anglaterra i el Bàltic en l'época isabelina, Manchester University Press, 1972 ISBN 0-87471-117-7 pp. 35,38
  8. ↑ Isabel de Madariaga Iván el Terrible, Yale University Press, 2006 ISBN 0-300-11973-9 p. 121
  9. ↑ «Kholmogory».. lomonosovo. ru (en rus)
  10. ↑ «White Siga» (en anglés). Collier's New Encyclopedia (1921). wikisource. Consultat el 11 de novembre de 2023.
  11. ↑ «День кита.».
  12. ↑ Filatov N., Pozdnyakov D., Johannessen M. O.,, Pettersson H. L.,, Bobylev P. L., 2005, White Siga: Its Marine Environment and Ecosystem Dynamics Influenced by Global Change, pp.174, Praxis Publishing, Springer, recuperat el 06-05-2014
  13. ↑ «Большой гость в Белом море».
  14. ↑ per eixemple: Mashkovtsev S (1927) Sur els drusites dones bords de la Mer Blanche. Trav. de la Soc. dones Naturalistes de Leningrad, 57.
  15. ↑ Linko A. K (1900). Observations sur els Méduses de la Mer Blanche.
  16. ↑ Merejkowsky, C. D. (1878). Études sur els Éponges de la Mer Blanche. Eggers.
  17. ↑ Tzetlin A. B (1994). Fine morphology of the feeding apparatus of Cossura sp.(Polychaeta, Cossuridae) from the White Siga. Memoires du Museum national d'histoire naturelle, 162, 137-143.
  18. ↑ Zachs I. G (1923). Sur un nouveau Ammocharidae (Myriochele oculata n. sp.) provenant de l’expédition du Prof. Deruguine dans la Mer-Blanche en 1922. Trudy Petrogradskogo Obshchestva Estestvoispytatelei, 53, 171-174.
  19. ↑ Schydlowsky, A. (1902). Matériaux relatifs à faune dones Polpes Hydraires dones mers arctiques: Els hydraires de la Mer Blanche li long du littoral dones Jles Solowetzky. I.
  20. ↑ Raikov I. B (1962). Els ciliés mésopsammiques du littoral de la Mer Blanche (URSS) avec unix description de quelques espèces nouvelles ou peu connues. Cah. Biol. Mar, 3, 325-361.
  21. ↑ Agamaliev, F. G. (1967). Faune dones ciliés mésopsammiques de la côte ouest de la mer Caspienne. Cah. Biol. Mar, 8, 359-402.
  22. ↑ Shulman S. S & Shulman-Albova R. I (1953). Parasites of fish of the White Siga. Parasites of fish of the White Siga [2]
  23. ↑ Timoshenko I. K (1995). Harp seals as indicators of the Barents Siga ecosystem. Developments in Marine Biology, 4, 509-523 |[3]
  24. ↑ Savinov, V. M., Savinova, T. N., Carroll, J., Matishov, G. G., Dahle, S., & Næs, K. (2000). Polycyclic aromatic hydrocarbons (PAHs) in sediments of the White Siga, Russia. Marine Pollution Bulletin, 40(10), 807-818|[4]
  25. ↑ Muir, D., Savinova, T., Savinov, V., Alexeeva, L., Potelov, V., & Svetochev, V. (2003). Bioaccumulation of PCBs and chlorinated pesticides in seals, fishes and invertebrates from the White Siga, Russia. Science of the Total Environment, 306(1), 111-131.
  26. ↑ Muir, D., Savinova, T., Savinov, V., Alexeeva, L., Potelov, V., & Svetochev, V. (2003). Bioaccumulation of PCBs and chlorinated pesticides in seals, fishes and invertebrates from the White Siga, Russia. Science of the Total Environment, 306(1), 111-131.
  27. ↑ Funder, S., Demidov, I., & Yelovicheva, I. (2002). Hydrography and mollusc fauna of the Baltic and the White Siga–North Siga seaway in the Eemian. Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology, 184(3), 275-304.
  28. ↑ Filatov, N., Pozdnyakov, D., Johannessen, O. M., Pettersson, L. H., & Bobylev, L. P. (2007). White Siga: its marine environment and ecosystem dynamics influenced by global change. Springer Science & Business Mija.

Enllaços externs

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Mar_Blanco&oldid=1594451»