Anar al contingut

Directori d'Omsk

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Directori d'Omsk

Artícul bo

El Directori d'Omsk, el nom oficial del qual va ser el de Govern Provisional Panruso (en ruso: Временное Всероссийское правительство), va anar un efímer Govern antibolchevique instalat en la ciutat siberiana d'Omsk en l'autumne de 1918 despuix de la conferència d'Ufá celebrada per a tractar d'unificar als distints grups antibolcheviques russos. En escassa autoritat efectiva, va ser derrocat per un colp militar conservador que va traspassar el poder a l'almirant Aleksandr Kolchak en novembre de 1918.

El Directori va ser el resultat de diverses negociacions entre les distintes autoritats governamentals antibolcheviques que varen incloure tres conferències celebrades en juliol, agost i setembre de 1918, portades a terme primordialmente per la pressió dels Aliats, que desijaven l'unificació de les forces opostes al Govern de Moscou.

Instalat en Omsk al començament d'octubre, la seua autoritat efectiva va ser nula i es va mostrar depenent de l'administració i les tropes del Govern Provisional Siberiano (GPS), que pràcticament ho va absorbir. Sense burocràcia pròpia, en poders mal definits i sense forces armades baix el seu mando directe, va haver de cedir paulatinament a les exigències del conservador GPS fins que una conspiració d'elements dretans ho va derrocar la nit del 17 de novembre de 1918 i va instaurar una dictadura militar en l'almirant Kolchak al front.

Antecedents

Ufá en 1910. Als peus dels Urals i última ciutat abans dels mateixos a lo llarc del ferrocarril. En 1918, era una ciutat de províncies a on es varen reunir delegats dels distints moviments antibolcheviques per a tractar de formar una autoritat comuna contra el Governe de Lenin en Moscou.

Davant l'alvanç dels Eixèrcits bolcheviques cap a Siberia al començament de setembre de 1918,[1] delegats de catorze «Governs» i nou partits polítics i atres organisacions[2] es varen reunir en la ciutat d'Ufá per a tractar de formar un front unit contra el Governe de Lenin,[3] objectiu que no havien conseguit fins a llavors.[4] Estes autoritats havien sorgit entre el Volga i Vladivostok aprofitant el tumult de la Legió Checoslovaca contra les autoritats soviètiques en l'estiu.[3] Les dos principals eren el Komuch (Comité de Membres de l'Assamblea Constituent), en sèu en Samara, i el Govern Provisional Siberiano centrat en Omsk.[3][2] L'iniciativa de la reunió i de la formació d'un nou Govern d'unitat no va partir, empero, d'estos, sino dels Aliats, la Legió[5] i la «Unió per la Regeneració de Rússia» (URR),[5] que desijaven un Govern unit rival al soviètic.[6][7] La Legió havia expressat la seua desesperació i hartazgo per tindre que dur el pes dels combats contra els soviètics mentres les autoritats russes antibolcheviques eren incapaces d'agrupar-se i formar un front unit.[5]

Els intents anteriors d'unió, celebrats en Cheliábinsk a mitan de juliol (15-18 de juliol de 1918),[8] havien fracassat davant els intensos recels del Komuch i el GPS.[9][8][10][11] Novament reunits en la ciutat[11] a finals d'agost[12] (23-25 d'agost de 1918),[8] les diferències varen continuar.[9][13] La reunió d'Ufá s'havia organisat en escasses ilusions d'èxit davant l'actitut de les parts en les anteriors, que ni tan sols es varen posar d'acort en el lloc d'esta tercera conferència sense l'intervenció de la presidència de la segona.[14]

A pesar d'haver-se fixat la seua reunió per a l'1 de setembre, el retart en aplegar de vàries delegacions va fer que la conferència es posponguera una semana.[15] La conferència va escomençar el 8 de setembre de 1918[16][14] en el Gran Hotel Siberiano de la tranquila ciutat, presidida pel socialrevolucionario Nikolái Avkséntiev,[15] antic ministre d'Interior del Govern Provisional Rus i expresident del Preparlamento abans de la Revolució d'Octubre,[4][2] i per llavors membre destacat de la «Unió per la Regeneració», i va reunir a prop de cent setanta delegats.[2] Cridant en vehemència a l'unitat, les paraules d'Avkséntiev varen rebre el respal dels fets quan dos dies més tarde les unitats de Trotski varen reprendre Kazán,[17][1][18] i el 14 de setembre Simbirsk.[2][11] L'Eixèrcit Popular de Komuch es trobava a la vora de la desintegració.[2] Els representants del GPS varen acodir a la conferència tardíamente el 12 de setembre,[2][19] en escassa disposició[20] a l'acort.[14][11] El Govern d'Omsk no solament no va enviar als seus ministres a la reunió,[21] sino que es va traslladar el dia de la seua inauguració al Extrem Orient rus[21] per a conseguir el reconeiximent aliat al seu Govern i conseguir la subordinació de les autoritats antibolcheviques de la zona.[8]

La conferència va celebrar cinc sessions, quatre d'elles plenàries. En la quinta es va votar la constitució proposta per un comité d'experts i la composició d'un nou Directori, Govern comú que devia ser acceptat per totes les delegacions.[2]

El principal motiu de desacort entre les parts va ser el paper de l'Assamblea Constituent,[22] fonamental per als socialrevolucionaris i prescindible per als kadetes, a lo manco en la seua composició de 1917.[23][22][24] El paper de l'Assamblea es devia a l'importància concedida a l'orgue front al que devia respondre el nou Directori.[22] Despuix de llargues negociacions els socialrevolucionaris varen acabar cedint, varen acceptar la proposta de la URR,[22] admetent que el Directori anara sobirà i es retardara la reunió de l'Assamblea a giner o febrer de 1919, en un mínim cuórum (250 diputats en giner o 170 en febrer).[25][26][27][28] Estos térmens feyen pràcticament impossible la seua reunió.[29]

Una volta superat l'escull sobre l'Assamblea, els distints delegats varen acceptar cedir la seua autoritat a un nou organisme unificat que es va anunciar el 23 de setembre de 1918: un nou «Govern Provisional Panruso»,[28] format per un Directori de cinc membres.[17][29][30][28] La conferència es va clausurar el 24 de setembre despuix d'haver investit temporalment al Directori en el poder suprem en el país.[26] El pacte es va conseguir únicament despuix de grans pressions de checoslovacs i Aliats, tant sobre la composició del Directori com sobre les condicions acordades en la conferència.[28]

El Directori

El Directori ho havien de formar socialistes i lliberals.[17][16] Entre els primers es contaven el propi Avkséntiev,[28] president del mateix, Nikolái Chaikovski, per llavors president de l'Administració Suprema del Nort, en sèu en Arcàngel, i Piotr Vologodski,[28] advocat socialrevolucionario de Tomsk, president del GPS.[17][26] Entre els segons es va elegir al kadete Nikolái Ástrov,[26] llavors en Ekaterinodar junt a Antón Denikin, i al general Vasili Bóldyrev,[28] que devia manar els eixèrcits del Directori i era també membre[28] de l'Unió.[17][16][26]

Pronte es varen vore frustrats els plans unificadores: Chaikovski va rebujar el seu nomenament[31] i va mantindre la seua independència en el Nort, mentres que Ástrov va decidir permanéixer[32] en el Sur.[17] Els dos varen ser substituïts per Vladímir Zenzínov,[26][28] socialrevolucionario que havia segut membre del comité central del Sóviet de Petrogrado i Vladímir Vinográdov,[26][28] advocat kadete i antic diputat de la Duma Imperial de Rússia.[17][29]

De tots ells, Avkséntiev, Zenzínov i Bóldyrev pertanyien a la URR, que va mostrar la seua gran influència aparent, encara que el poder real seguia en mans dels socialrevolucionaris del Komuch i l'Eixèrcit siberiano que sostenia al GPS.[26]

Notes i referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Zayer Rupp, 1997, p. 261.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 Smele, 1996, p. 45.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Zayer Rupp, 1997, p. 250.
  4. ↑ 4,0 4,1 Lincoln, 1989, p. 236.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Smele, 1996, p. 35.
  6. ↑ Zayer Rupp, 1997, p. 254.
  7. ↑ Pereira, 1996, p. 92.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 Smele, 1996, p. 37.
  9. ↑ 9,0 9,1 Zayer Rupp, 1997, p. 255.
  10. ↑ Wells, 2004, p. 113.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 Pereira, 1996, p. 93.
  12. ↑ Wells, 2004, p. 124.
  13. ↑ Wells, 2004, p. 126.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 Zayer Rupp, 1997, p. 256.
  15. ↑ 15,0 15,1 Wells, 2004, p. 133.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 Figes, 1998, p. 585.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 17,5 17,6 Lincoln, 1989, p. 237.
  18. ↑ Wells, 2004, p. 132.
  19. ↑ Wells, 2004, p. 138.
  20. ↑ Wells, 2004, p. 145.
  21. ↑ 21,0 21,1 Wells, 2004, p. 139.
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 22,3 Smele, 1996, p. 46.
  23. ↑ Zayer Rupp, 1997, p. 258.
  24. ↑ Wells, 2004, p. 140.
  25. ↑ Zayer Rupp, 1997, p. 259.
  26. ↑ 26,0 26,1 26,2 26,3 26,4 26,5 26,6 26,7 Smele, 1996, p. 47.
  27. ↑ Wells, 2004, p. 155.
  28. ↑ 28,00 28,01 28,02 28,03 28,04 28,05 28,06 28,07 28,08 28,09 Pereira, 1996, p. 96.
  29. ↑ 29,0 29,1 29,2 Zayer Rupp, 1997, p. 260.
  30. ↑ Wells, 2004, p. 154.
  31. ↑ Wells, 2004, p. 171.
  32. ↑ Wells, 2004, p. 181.

Bibliografia


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Directori_d%27Omsk&oldid=1471810»