Teoria del flogisto
La teoria del flogisto, substància hipotètica que representa la inflamabilidad, és una teoria científica obsoleta segons la qual tota substància susceptible de sofrir combustió conté flogisto, una substància decorreguda i imponderable, que podia passar d'unes substàncies a atres durant el procés de combustió. Les substàncies riques en flogisto ardien fàcilment, donant com resultats cendres o calç (òxits), que ya no podien ardir en estar desprovistas del flogisto. En atres paraules, la combustió es produïa bàsicament en la pèrdua de dita substància (flogisto). Va ser postulada per primera volta en 1667 pel alquimista/químic alemà Johann Becher[1] i posteriorment recollida i ampliada per Georg E. Stahl integrant-la en un cos de doctrina que va tindre una gran acceptació entre els químics de l'época, aplegant a ser la doctrina central de la química fins a casi el final de XVIII.[2]
Va ser qüestionada per l'aument de pes concomitant i abandonada abans de finals de el XVIII despuix dels experiments d'Antoine Lavoisier i uns atres. La teoria del flogisto va conduir a experiments que finalment varen concloure en el descobriment del oxigen.
Història
[editar | editar còdic]La teoria del flogisto té els seus orígens en la teoria clàssica dels quatre elements (terra, aigua fòc i aire) adaptada per Johann Becher als coneiximents químics i naturals que es tenien en el XVII. Becher va propondre una versió particular de la teoria dels teoria dels quatre elements en la que basava el paper fonamental als elements terra i aigua, mentres que els atres elements clàssics, fòc i aire eren considerats com a simples agents de les transformacions. Tots els cossos, tant animals com a vegetals i minerals, estaven formats segons Becher per mescles d'aigua i terra. Va defendre també que els verdaders elements dels cossos devien ser investigats per mig de l'anàlisis i en coherència, va propondre una classificació basada en un orde creixent de composició.
Becher sostenia que els components immediats dels cossos minerals eren tres tipos diferents de terres, denominades terra lapidea, terra pinguis i terra mercurialis, cada una d'elles portadora d'una propietat: l'aspecte vítreo, el caràcter combustible i la fluïdea o volatilitat. La terra que va denominar terra pinguis es considerava portadora del principi d'inflamabilidad i que Becher suponia que escapava durant el procés de combustió. [3] El seu nom podria traduir-se com a terra grassa o terra oleaginosa, que en alquímia es coneix en el nom de sofre, encara que Becher va amprar també atres expressions per a designar-la, entre elles sofre flogisto. Finalment va ser la paraula flogisto la que va acabar imponent-se, gràcies sobretot a la llabor del més efectiu defensor de les seues idees, Georg Ernst Stahl.
Johann Joachim Becher
[editar | editar còdic]En 1667 Johann Joachim Becher va publicar el seu llibre Physica subterranea, que contenia el primer eixemple de lo que es convertiria en la teoria del flogisto. En el seu llibre, Becher va eliminar el fòc i l'aire del model clàssic dels elements i els va substituir per tres formes de la terra: terra lapidea, terra decorreguda i terra pinguis.[4][5] Terra pinguis era l'element que conferia propietats aceitosas, sulphurous, o combustibles.[6] Becher creïa que terra pinguis era una característica clau de la combustió i que es lliberava quan es cremaven substàncies combustibles.[4] Becher no va tindre mucho que ver en la teoria del flogisto tal com la coneixem ara, pero va eixercir una gran influència sobre el seu discípul Georg Stahl. La principal contribució de Becher a la teoria del flogisto va ser el començ de la teoria en sí, no obstant gran part d'ella va ser modificada despuix d'ell.[7] L'idea de Becher era que les substàncies combustibles contenen una matèria inflamable, la terra pinguis. [8]
Georg Ernst Stahl
[editar | editar còdic]
En 1703 Georg Ernst Stahl, professor de medicina i química en la Trobe, va propondre una variant de la teoria en la que renombró la terra pinguis de Becher com flogisto, (del grec phlogistos significa 'inflamable')[9] i va anar en esta forma en la que la teoria provablement va tindre la seua major influència.[10] El terme "flogisto" en sí no va ser alguna cosa que Stahl inventara. Existixen proves de que la paraula ya s'utilisava en 1606, i d'un modo molt similar al que Stahl l'utilisava.[7] El terme deriva d'una paraula grega que significa inflamar. El següent paràgraf descriu l'opinió de Stahl sobre el flogisto:
La primera definició de flogisto de Stahl va aparéixer en la seua Zymotechnia fundamentalis, publicada en 1697. La seua definició més citada es va trobar en el tractat de química titulat Fonamenta chymiae en 1723.[7] Segons Stahl, el flogisto era una substància que no es podia ficar en una botella pero que, no obstant, es podia transferir. Per a ell, la fusta no era més que una combinació de cendra i flogisto, i fabricar un metal era tan senzill com conseguir l'òxit metàlic o escoria frut de la seua combustió i afegir-li flogisto. [8] El Suja es considerava flogisto casi pur, per lo que en calfar-ho en la mencionada escoria es transformava en el metal del que procedia. Stahl va intentar demostrar que el flogisto de la suja i el sofre eren idèntics convertint sulfats en fege de sofre utilisant carbó vegetal. No va tindre en conte l'aument de pes en la combustió del estany i el plom que es coneixien en l'época.[11]
J. H. Pott
[editar | editar còdic]Johann Heinrich Pott, alumne d'un dels estudiants de Stahl, va ampliar la teoria i va intentar fer-la molt més comprensible per a un públic general. Va comparar el flogisto en la llum o el fòc, dient que les tres eren substàncies les naturalea de les quals eren àmpliament compreses pero no fàcilment definides. Pensava que el flogisto no devia considerar-se com una partícula, sino com una essència que impregna les substàncies, argumentant que en una lliura de qualsevol substància no es podien simplement triar les partícules de flogisto.[7] Pott també va observar el fet de que quan certes substàncies es cremen aumenten de massa en lloc de perdre la massa del flogisto en escapar; segons ell, el flogisto era el principi bàsic del fòc i no podia obtindre's per sí mateixa. Considerava que les flames eren una mescla de flogisto i aigua, mentres que una mescla de flogisto i terra no podia ardir correctament. El flogisto ho impregna tot en l'univers, podia lliberar-se en forma de calor quan es combinava en un àcit. Pott va propondre les següents propietats:
- La forma del flogisto consistix en un moviment circular al voltant del seu eix.
- Quan és homogéneu no pot consumir-se ni dissipar-se en un fòc.
- La raó per la que causa expansió en la majoria dels cossos és desconeguda, pero no accidental. És proporcional a la compacidad de la textura dels cossos o a l'intimitat de la seua constitució.
- L'aument de pes durant la calcinació només és evident a la veta de molt temps, i es deu o ben a que les partícules del cos es fan més compactes, disminuïxen el volum i, per tant, aumenten la densitat, com en el cas del plom, o ben a que eixes menudes partícules pesades d'aire s'estagen en la substància, com en el cas del òxit de zinc en pols.
- L'aire atrau el flogisto dels cossos.
- Quan es posa en moviment, el flogisto és el principal principi actiu en la naturalea de tots els cossos inanimados.
- És la base dels colors.
- És el principal agent de fermentació.
Les formulació de Pott no proponien una teoria nova, sino que simplement aportaven més detalls i feyen que la teoria existent anara més accessible per a l'home comú.
Teoria
[editar | editar còdic]També es coneixia des de fa molt temps que algunes d'estes sals metàliques podien ser transformades de nou en els metals de partida. Stahl va explicar este procés suponent que els metals estaven formats per una calç (escoria) i un principi inflamable que va denominar flogisto, per lo que el calcinació, és dir, la formació de la calç, es podia explicar, de la mateixa manera que la combustió, com una solsida de flogisto, el qual es lliberava del metal i deixava la calç al descobert. El procés invers, la reducció de la calç al metal, podia ser igualment explicada com una adició de flogisto. Si una substància rica en flogisto, com el carbó, era posada en contacte en una calç metàlica, podia transferir-li la seua flogisto i donar lloc a la formació del metal.[12]
En paraules clares, Stahl considerava que els metals i en general totes les substàncies combustibles contenen una substància que carix de pes, tal substància és la cridada flogisto. Quan es calcina un metal o durant la combustió de qualsevol matèria, el flogisto se separa en forma de llamaradas deixant un residu incombustible, conegut en l'alquímia com "sal". Comunament succeïx en calcinar els metals, o simplement cendres, en una senzilla fòrmula que és la següent: carbó = flogisto + cendres o Metal = flogisto + rovell.
Per a reintegrar la cendra en carbó bastaria puix afegir flogisto: cendra + flogisto = carbó. Com s'entenia que aquells cossos que ardixen sense a penes deixar residu com, per eixemple, el carbó, estaven composts principalment per flogisto, per a reintegrar el metal al rovell afegiríem flogisto, o lo que és lo mateix, un cos molt ric en flogisto, aixina: rovell + carbó = metal.
La teoria del flogisto afirma que les substàncies flogísticas contenen flogisto i que es desflogistizan quan es cremen, lliberant flogisto almagasenat que és absorbit per l'aire. Les plantes en creiximent absorbixen este flogisto, raó per la que l'aire no ardix espontàneament i per la que la matèria vegetal ardix tan ben com ho fa.
Aixina, el flogisto explicava la combustió per mig d'un procés invers al de la teoria de l'oxigen de Antoine Lavoisier.
En general, es dia que les substàncies que ardien en l'aire eren riques en flogisto; el fet de que la combustió cessara pronte en un espai tancat es considerava una prova evident de que l'aire només tenia capacitat per a absorbir una cantitat finita de flogisto. Quan l'aire s'hi havia flogistizado per complet, ya no servia per a la combustió de cap material, ni un metal calfat en ell produïa escoria; ni l'aire flogistizado podia sustentar la vida. Es pensava que la respiració eliminava el flogisto del cos.[13]
L'estudiant escocés de Joseph Black Daniel Rutherford va descobrir el nitrogen en 1772, i abdós varen utilisar la teoria per a explicar els seus resultats. El residu d'aire que quedava despuix de la combustió, de fet, una mescla de nitrogen i diòxit de carbono, es denominava a voltes aire flogistizado, per haver absorbit tot el flogisto. Pel contrari, quan Joseph Priestley va descobrir el oxigen, va creure que era aire desflogistizado, capaç de combinar-se en més flogisto i, per tant, de mantindre la combustió durant més temps que l'aire ordinari.[14]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Asimov, Isaac (2014). Breu història de la química: Introducció a les idees i conceptes de la química, Aliança Editorial (El Llibre de Bojaca), pp. 63. ISBN 978-84-206-6421-7.
- ↑ Leicester, Henry M. (1967). «Cap. 13. Les teories del sigle XVIII: el flogisto i l'afinitat», Panorama històric de la química, Madrit: Alhambra.
- ↑ Hudson, John (1994). «Chap. 4. Phlogistic and Pneumatic Chemistry», The history of chemistry, reprinted edició (en en), Chapman & Hall. ISBN 978-0-412-03651-4.
- ↑ 4,0 4,1 Bowler, Peter J (2005). La ciència moderna: A historical survey, Chicago: University of Chicago Press, p. 60. ISBN 9780226068602.
- ↑ Becher, Physica Subterranea] p. 256 et seq.
- ↑ Brock, William Hodson (1993). L'història Norton de la química, 1st American edició, New York: W. W. Norton. ISBN 978-0-393-03536-0.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 White, John Henry (1973). L'història de la teoria del flogisto, New York: AMS Press Inc.. ISBN 978-0404069308.
- ↑ 8,0 8,1 (1965) A Source Book in Chemistry, Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press.
- ↑ «flogisto | Diccionari de la llengua espanyola» (en és). «Diccionari de la llengua espanyola» - Edició del Tricentenario. Consultat el 2025-11-28.
- ↑ Mason, Stephen F., (1962). A History of the Sciences (edició revisada). New York: Collier Books. Ch. 26.
- ↑ Ladenburg, 1911, pp. 6-7.
- ↑ Cartwright, John (2000). «Cap. 1.2. La combustió», Fundoro (ed.). Del flogisto a l'oxigen. Estudi d'un cas pràctic en la revolució química. ISBN 978-84-607-1111-7.
- ↑ James Bryant Conant, ed. The Overthrow of Phlogiston Theory: The Chemical Revolution of 1775-1789. Cambridge: Harvard University Press (1950), 14. Plantilla:OCLC.
- ↑ «de/Biograph/Priestley.htm#4A4FW Priestley, Joseph». Spaceship-earth.de.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Teoría del flogisto» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.