Antoine Lavoisier

Antoine-Laurent de Lavoisier (París, 26 d'agost de 1743- París, 8 de maig de 1794), conegut com Antoine Lavoisier despuix de la Revolució Francesa, va anar un noble, químic, biòlec i economiste francés. És considerat com el «pare de la química moderna» pels seus estudis sobre l'oxidació dels cossos, el fenomen de la respiració animal, l'anàlisis de l'aire, la llei de conservació de la massa o llei Lomonósov-Lavoisier, la teoria calòrica, la combustió i els seus estudis sobre la fotosíntesis. Encara que l'obra d'experimentalistas tan notables com Carl Wilhelm Scheele (1742-1786), Joseph Priestley (1733-1804) i Henry Cavendish (1731-1810) va conduir a numerosíssims descobriments, les seues interpretacions per mig de la teoria del flogisto impedien tot progrés en el coneiximent de tots estos fenomens; pero varen anar els experiments de Louis-Bernard Guyton de Morveau (1737-1816) cremant metals en 1772 i Lavoisier, en el seu Tractat elemental de Química (1789), els qui varen donar el colp de gràcia definitiu a tal teoria i varen assentar els fonaments de la química moderna.

Els guanys científics de Lavoisier varen supondre la transformació del camp de la química, des d'un enfocament qualitatiu a un atre més quantitatiu. Va elaborar la primera llista recopilatorio d'elements coneguts i la primera nomenclatura moderna per a substàncies i composts químics. També, va colaborar en el disseny del sistema mètric.

Biografia

Antoine Lavoisier.

Va ser un dels principals protagonistes de la revolució científica i va conduir a la consolidació de la química com a ciència, per lo que és considerat el seu fundador. Va constatar la llei de la conservació de la matèria que anuncia que la massa dels reactius que reaccionen, és la mateixa que el producte de la reacció, és dir, la massa es conserva. El seu pare Jean-Antoine Lavoisier era advocat en Villers-Cotterêts i va substituir en 1741 a un dels seus tios en el càrrec de procurador del Parlament francés (llavors un tribunal de justícia d'última instància, no un orgue llegislatiu), per lo que es va traslladar a París, a on es va casar. La seua mare, Emilie Punctis, provenia d'una família de juristes i va morir quan Lavoisier només tenia cinc anys. En 1754 va escomençar els seus estudis generals en el Colege de les Quatre Nacions, a on va estar durant nou anys. Despuix, va fer la carrera d'advocat en l'Universitat de París a instàncies del seu pare i va alcançar el grau de llicenciat en 1764. No obstant, com era un apassionat de la ciència, va assistir a cursos formals de botànica, zoologia, física, química, geologia i mineralogia en grans professors de l'época, com Bernard de Jussieu, Jean-Antoine Nollet, Guillaume François Rouelle i Jean Étienne Guettard, entre uns atres. En l'any 1765, en vintiun anys, va presentar un proyecte per a allumenar París que va rebre una medalla d'or al millor estudi otorgada pel Rei. En eixe mateix any, Lavoisier va redactar dos informes sobre l'algeps, mineral amprat en París per a blanquejar les cases, i va observar que l'única diferència entre l'algeps cristalizado i l'algeps en pols era l'aigua d'hidratació i que es podien transformar l'un en l'atre simplement guanyant o perdent aigua. El método quantitatiu empleat per a este treball seria ya sempre el que va adoptar. En 1767, va viajar en Guettard als Vosges per a dibuixar un mapa geològic i mineralògic de la zona, un treball que va dur cinc mesos.

En 1771, en 28 anys, Lavoisier es va casar en Marie-Anne Pierrette Paulze, filla d'un copropietari de la Ferme générale, la concessió governamental per a la recaptació d'imposts en la que participava l'advocat Lavoisier. La dot li va permetre instalar un laboratori ben equipat a on va rebre ajuda de la seua esposa, qui s'havia interessat autènticament per la ciència i prenia les notes de laboratori, ademés de traduir escrits de l'anglés, com el Ensaig sobre el flogisto de Richard Kirwan, i ademés l'investigació de Joseph Priestley. A ella es deuen totes les ilustracions de les seues memòries. A sovint mantenia correspondència en varis membres del grup Societat Llunar.

Laboratori de Lavoisier, París.

Erro al crear miniatura:

Retrat d'Antoine Lavoisier i la seua esposa, per Jacques-Louis David.

Va ser elegit membre de l'Acadèmia de Ciències de França en 1768. En ella li varen encarregar tots els informes sobre qüestions industrials que es demanaven a dit organisme. Va ocupar diversos càrrecs públics, inclosos els de director estatal dels treballs per a la fabricació de la pólvora en 1776 (açò és, Registeur de poudres), membre d'una comissió per a establir un sistema uniforme de peses en 1789 (antecessora de la Conferència General de Peses i Mides) i comissari del Tesor de 1791. Lavoisier va contribuir tractant d'introduir reformes en el sistema monetari i tributari francés i en els métodos de producció agrícola, ya en plena época revolucionària. Les investigacions de Lavoisier varen incloure alguns dels primers experiments químics d'estequiometría. Pesava cuidadosadament els reactius i productes d'una reacció química en un recipient de vidre sagellat, método crucial en l'alvanç de la química. Va demostrar que, en una reacció, la cantitat de matèria sempre és la mateixa al final i al començ de la reacció. Estos experiments varen proporcionar proves per a la llei de conservació de la matèria. Lavoisier també va investigar la composició del aigua i va batejar als seus dos components oxigen i hidrogen. Un dels experiments més importants de Lavoisier va ser examinar la naturalea de la combustió, demostrant que és un procés en el que es produïx la combinació d'una substància en oxigen, refutando la teoria del flogisto. També va revelar el paper de l'oxigen en la respiració dels animals i les plantes com un procés similar de reaccions en oxigen, pero a menor o major escala i en major o menor duració: va distinguir aixina entre els fenomens de l'oxidació, la respiració, la combustió, la deflagració i l'explosió. En el Tractat elemental de química (1789), Lavoisier va aclarir el concepte d'element químic com una substància pura i simple que no es pot dividir per mig de cap método d'anàlisis químic conegut (açò és, descomposició en atres elements), i, ajudat per la seua inseparable balança, va elaborar una teoria de la formació de composts químics a partir de combinacions d'estos elements simples, dels que va descriure uns cinquanta que ya es coneixien d'antic. Va demostrar també que un cos pur no canviava les seues propietats destilant repetidament la mateixa aigua. També va escriure Memòria sobre la combustió (1777) i Consideracions generals sobre la naturalea dels àcits (1778), treballs en els que va ser desenrollant una nomenclatura de tecnicismes per a la nova ciència, que deixava aixina arrere a la supersticiosa, errática i insegura alquímia medieval. En trenta anys a penes, Lavoisier va mostrar, per mig de l'us constant de la balança en els seus experiments, que tota combustió en l'aire resulta d'una combinació en una part del mateix. Calcina estany en un got tancat i comprova que el pes total del got no ha canviat en la calcinació, que el metal transformat en el seu "calç" (el "òxit") ha aumentat de pes, que el pes de l'aire contingut en el got ha disminuït i que l'aument de pes del metal és igual a la disminució de pes de l'aire. el flogisto ha rebut el colp de gràcia. Repetix l'experiment en atres metals simples, i en 1777 en mercuri, lo que ho conduïx a l'anàlisis del aire, la composició fixa del qual en un 27 % d'aire respirable, que va cridar despuix oxigen, i un 73 % d'aire no respirable, que va cridar més vesprada azoe (el nitrogen). La composició verdadera és en realitat d'un 21 % d'oxigen i un 79 % de nitrogen.

Entre els molts descobriments de Lavoisier, els que varen tindre més impacte varen ser els seus estudis dels processos vegetals que es relacionaven en els intercanvis gaseosos quan els animals respiren (1783). Treballant en el matemàtic Pierre Simon Laplace, Lavoisier va tancar a un cobaya durant unes 10 hores en una campana de vidre que contenia oxigen, i va medir el diòxit de carbono produït. Va medir també la cantitat d'oxigen consumit per un home en activitat i repòs. En estos experiments va poder mostrar que la combustió de composts de carbono en oxigen és la font real del calor animal i que el consum d'oxigen s'incrementa durant el treball físic.

• Lavoisier, junt en L. B. Guyton de Morveau, Claude Louis Berthollet, i Antoine-François de Fourcroy, varen presentar una nova nomenclatura a l'Acadèmia en 1787 (Método de nomenclatura química, 1787), perque no hi havia pràcticament un sistema de nomenclatura química racional en eixe moment. El nou sistema va ser nugat indisolublemente a la nova teoria química de l'oxigen de Lavoisier. Els noms antics desapareixen: el oli de vitriolo passa a ser l'àcit sulfúric; el esperit de Venus, l'àcit acètic; el safrà de Mart, l'òxit fèrric; la llana filosòfica, l'òxit de zinc; el vitriolo de Chipre, el sulfat cúprico, etcétera. Fins a llavors, els quatre o cinc elements de la naturalea, ordenats de més pesat a més llauger: terra, aigua, fòc, aire i la quintaesencia o éter afegida per Aristóteles, havien segut determinats pels filòsofs presocráticos i cada u posseïa distintes combinacions de dos de quatre qualitats, segons Empédocles; pero també varen ser rebujats per Lavoisier i en canvi va acceptar 55 essències, substàncies o, com ell els cridava, elements, que no podien ser descomposts en uns atres més simples per cap mig químic, en lo que varen anar des de llavors coneguts com a elements químics. Este grup s'ampliarà en el futur a més d'un centenar, i este grup ademés quedarà definitivament estructurat i ordenat en propietats per la Taula periòdica dels elements descoberta pel químic rus Dmitri Mendeléyev. En 1789 Lavoisier va portar a terme estudis quantitatius que s'adinsaven ya en la química del carbono o química orgànica i en la bioquímica, com en els seus estudis sobre la respiració animal. Esta volta es va centrar en la fermentació alcohòlica, transcendental per a l'indústria licorera francesa, i va trobar, ademés d'etanol i diòxit de carbono, un atre producte al que li va donar el nom d'àcit acètic. Va trobar estequiométricamente, en ajuda de balances, que 95,6 parts de sucre donen un 57,5 % d'etanol, 33,3 % de diòxit de carbono i 2 % d'àcit acètic.

Va treballar també pane lucrando en el cobro de contribucions, motiu pel qual va ser arrestat pel Comité de Salvació Pública en 1793. Abans de la Revolució ya s'havia guanyat l'enemistat del després poderós mege jacobino Jean Paul Marat, qui havia presentat a l'Acadèmia de ciències de França una mala memòria sobre el fòc, la qual cosa, i haver segut Fermier, varen fer que Lavoisier fora expulsat de l'Assamblea Nacional, despullat de tots els seus càrrecs i, finalment, en l'época del Terror, detingut en novembre de 1793 i jujat en els demés membres de la Ferme Générale. Importants personages varen fer tot lo possible per a salvar-ho, pero, quan es varen expondre al tribunal tots els treballs que havia realisat Lavoisier, es diu que, a continuació, el president del tribunal Coffinhals va pronunciar la famosa frase: «La République n'a pas besoin de savants... / La República no precisa ni científics ni químics: no es pot detindre l'acció de la justícia». Lavoisier va ser condenat a mort i guillotinado al sendemà, el 8 de maig de 1794, quan contava 49 anys. El matemàtic Lagrange va dir al sendemà: «Ha bastat un instant per a tallar-li el cap, pero potser ni en un sigle apareixerà una atra que se li puga comparar».

Molt poc despuix, Robespierre, Coffinhals i molts uns atres varen seguir a les seues víctimes i varen perdre el cap. A l'any de la seua mort, Lavoisier va ser exonerat de tota culpa per la nova Assamblea Nacional en una nota dirigida a la seua esposa titulada: "A la viuda de Lavoisier, qui va anar falsament condenat". Se li varen tornar totes les propietats confiscades al seu espós.

En l'espente que va donar a la nova ciència Lavoisier, i les aportacions que a lo llarc d'el XIX varen oferir Dalton, Berzelius, Avogadro, Volta, Davy, Faraday, Liebig, Kekulé, Berthelot, Sainte-Claire Deville, Gibbs, Li Chatelier, Guldberg i Waage, Van't Hoff, Arrhenius i Mendeléyev, la Química va aplegar a perfeccionar-se com una de les ciències més importants per al progrés material de la Humanitat.

Llegat

Erro al crear miniatura:

Antoine-Laurent Lavoisier by Jules Dalou 1866

Les aportacions fonamentals de Lavoisier a la química varen ser el resultat d'un esforç conscient i metòdic per encaixar tots els experiments en el marc d'una única teoria de la química assentada sobre els principis indubtables del empirisme i la raó crítica. Va establir l'us consistent de la balança química, va utilisar l'oxigen per a derrocar la teoria del flogisto i va desenrollar un nou sistema de nomenclatura química que sostenia que l'oxigen era un constituent essencial de tots els àcits (lo que més vesprada va resultar ser inexacto).

• Lavoisier també va realisar les primeres investigacions en química física i termodinàmica en experiments conjunts en Laplace. Varen utilisar un calorímetro per a estimar la calor despresa per unitat de diòxit de carbono produït, aplegant a trobar la mateixa relació per a una flama i els animals, lo que indicava que els animals produïen energia per mig d'un tipo de reacció química de combustió. Va contribuir ademés a les primeres idees sobre la composició química i els seus canvis en enunciar la teoria dels radicals, segons la qual radicals, que funcionen com un sol grup en un procés químic, es combinen en l'oxigen en les reaccions. Igualment va introduir la possibilitat de l'alotropía en els elements químics quan va descobrir que el diamant és una forma cristalina del carbono. De la mateixa manera li cap el mèrit d'ingeniar i construir el gasómetro, un costós instrument que utilisava per a les seues demostracions, i va crear gasómetros més chicotets, barats i pràctics que funcionaven en un grau de precisió suficient com per a que més químics pogueren recrear-les.

En conjunt, les seues contribucions es consideren les més importants en l'alvanç de la química fins al nivell alcançat en la física i les matemàtiques durant el XVIII.

el mont Lavoisier, en la cordillera Cadena de Paparoa de Nova Zelanda, va ser batejat en el seu honor en 1970 pel Department of Scientific and Industrial Research.

L'asteroide (6826) Lavoisier va ser nomenat aixina en memòria d'este químic.

Premis i honors

En vida, Lavoisier va rebre una medalla d'or del rei de França pels seus treballs sobre allumenat públic urbà (1766), i va ser nomenat membre de l'Acadèmia Francesa de Ciències (1768). Va ser elegit membre de l'American Philosophical Society en 1775.

L'obra de Lavoisier va ser reconeguda com International Historic Chemicalandmark per l'American Chemical Society, l'Académie dones sciences de L'institut de France i la Société Chimique de France en 1999. La publicació d'Antoine Laurent Lavoisier de Louis 1788 titulada Méthode de Nomenclature Chimique, publicada en els seus colegues Louis-Bernard Guyton de Morveau, Claude Louis Berthollet, i Antoine-François de Fourcroy, va ser guardonat en el premi Citation for Chemical Breakthrough Award de la Divisió d'Història de la Química de la American Chemical Society, otorgat en la Académie dones Sciences (París) en 2015.

Erro al crear miniatura:

Medalla commemorativa de Franklin i Lavoisier, 2018

Vàries Medalla Lavoisiers han segut nomenades i otorgades en honor de Lavoisier, per organisacions com la Société Chimique de France, la Societat Internacional de Calorimetria Biològica i l'empresa DuPont. També se li commemora en el Premi Franklin-Lavoisier, que marca l'amistat d'Antoine-Laurent Lavoisier i Benjamin Franklin. El premi, que inclou una medalla, ho concedixen conjuntament la Fondation de la Maison de la Chimie de París, França, i el Science History Institute de Filadèlfia, Pennsilvània, Estats Units.

Reconeiximents

• És un dels 72 científics el nom dels quals figura inscrit en la Torre Eiffel.
• el cràter llunar Lavoisier du este nom en la seua memòria.
• l'asteroide (6826) Lavoisier també commemora el seu nom.

Vore també

• Tractat elemental de química
• Revolució química
• (6826) Lavoisier

Bibliografia

• Bertomeu, J. R.; García, A. (2006) La Revolució Química Valéncia: PUV
• Gmelins Handbuch der anorganischen Chemie. Weinheim: Verlag Chemie, 1965.
• Klein, O.; Lefèvre, W. (2007) Materials in eighteenth-century science. Cambridge: MIT-Press.
• Ladenburg, Albert (1907) Vorträge *über die Entwicklungsgeschichte der Chemie, von Lavoisier bis zur Gegenwart. (4.ª edició). Braunschweig: Vieweg [reimpressió: Oxford University Press, Darmstadt. 1974 ISBN 3-534-06011-3]
• lande, Jerome (1801) «An Account of the Life and Writings of Lavoisier». Philosophical Magazine, 9: 78–85
• Lavoisier, A. L. Untersuchungen *über dones Wasser. Bad Salzdetfurth: Franzbecker, Didaktischer Dienst. Reihe Reprinta Historica Didactica, 4. 1983 ISBN 3-88120-050-9 [Edició de Peter Buck, introducció i biografia d'Hermann Klie]
• Lehmkuhl, Josef. (2006) Ha-Zwei-O und seine phantastische Reise mit Dichtern und Denkern in die Welt der Chemie. Würzburg: Königshausen & Neumann. ISBN 3-8260-3481-3.
• Speter, Max (1929) «Lavoisier». En: Bugge, Günther. Dones buch der grossen chemiker, vol. 1. Weinheim: Verlag Chemie [ISBN 3-527-25021-2]

• Underwood, I. Ashworth (1943) «Lavoisier and the history of respiration». Proc. of the Royal Soc. of Medicine, 37: 247–262

Enllaços externs

• Wikisource contiene obras originales de o sobre Antoine Lavoisier.

Antoine Lavoisier en Viquidites.

• revolució química
• Breu biografia i les referències a les fonts digitals en text complet en Virtualaboratory, Max-Planck-Instituts für Wissenschaftsgeschichte
• Descripció de l'invenció del gasómetro per Lavoisier
• Service Commun de la Documentation University of Strasbourg – en llínea
• Large summary table of the nomenclature. 1788, traducció a l'Inglés de James St. John de Méthode de nomenclature chimique, 1787
• Lavoisier
• ^{[enllaç trencat]}
• LAVOISIER, Jean-Pierre Poirier: Comité Lavoisier. Académie dones Sciences de Paris
• ^{[enllaç trencat]}