Laterita

Laterita

Limonita de níquel baix una costra laterítica més obscura.

Eixemple de construcció en laterita en Pre Rup, Angkor, Camboya.

Camí de laterita en Casamance, Senegal.

La laterita és el sol propi de les regions càlides, caracterisat per la pobrea en sílice i la seua elevada cantitat de ferro, alúmina i/o atres minerals. Les costres lateríticas es deuen a la meteorisació de la capa superficial del sol, és dir, a l'acció in situ dels agents meteorològics (pluja, insolación, vent, acció dels sers vius, etc.).

Orige del concepte

Francis Buchanan-Hamilton va falcar el nom "laterita" per a descriure una formació geològica en Kerala, en l'Índia, descrita inicialment per ell en 1807. Encara que en la seua descripció inicial Buchanan-Hamilton no va utilisar la paraula, més tart va adoptar la paraula laterita, provinent del llatí later, que significa rajola, per a designar a la laterita, ya que esta pugues fàcilment ser tallada en forma de rajola, per al seu us en la construcció. La paraula s'ha usat per a definir horisons de sol variable cementados i rics en sesquióxidos. També s'ha utilisat per a denominar qualsevol sol rojós en o prop de la superfície terrestre. Científics com M.F. Thomas, G. Taylor i R.A. Eggleton recomanen denominar ferricreto a les capes endurides superiors dels perfils lateríticos per a evitar confusió en el concepte original que referix a un regolito bla.

Distribució geogràfica

Yves Tardy, del Institut National Polytechnique de Toulouse i del Centre National de la Recherche Scientifique va calcular que les laterita cobrixen aproximadament un terç de la superfície terrestre continental. Els sols lateríticos són els subsols de les selves equatorials, de les sabanas de les regions tropicals humides, i de les estepas del Sahel. Les laterita cobrixen la major part de les terres situades entre els tròpics de Càncer i Capricornio, àrees en estes latitut que no estan cobertes de laterita inclouen la part occidental d'Amèrica del Sur, la porció suroest d'Àfrica, les regions desérticas del nort i centre d'Àfrica, la península aràbiga i l'interior d'Austràlia.

Algunes de les roques ultramáficas més antigues i altament deformades que han sofrit laterisació es troben en els complexos escuts precámbricos de Brasil i Austràlia. Menudes i altament deformades formacions intrusivas de tipo Alpí han passat a formar perfils de laterita en Guatemala, Colòmbia, Europa Central, l'Índia i Birmània. Fragments d'arcs d'illes en grans cabalgamientos del Mesozoico-Cenozoico (251 a 65 millons d'anys d'edat) i zones de colisió en general han sofrit laterisació en Nueva Caledonia, Cuba, Indonèsia i les illes Filipines. Les laterita reflectixen antigues condicions atmosfèriques, de manera que les laterita que es troben hui en dia en les regions fòra de la zona intertropical són producte de les antigues époques geològiques, quan eixa zona estava prop de l'equador. Hui en dia la laterita que yacer fòra dels tròpics humits és considerada com a indicador de canvi climàtic, de la deriva continental o d'una combinació d'abdós.^{cita requerida}

Les cobertes de laterita són grosses en les zones estables del Escut d'Etiopia occidental, en cratones d'Amèrica del Sur, i en l'Escut Australià. En els replanells de l'Índia central la laterita alcança una gruixa de 30 m. Les laterita poden ser blanes i fàcils de trencar en trossos més menuts, o ferms i resistents. Les roques de basamento en zones de laterita estan enterrades baix la grossa capa de material degradat i rara volta es troben expostes en la superfície. Els sols lateríticos constituïxen normalment la part més alta d'una coberta de laterita.