Química del sol

La química del sol o química edàfica és l'estudi de les característiques químiques del sol. La química del sol es veu afectada per la composició mineral, matèria orgànica, aire, aigua, microorganismes i diferents factors ambientals. Totes estes fases influïxen entre sí: les reaccions dels sòlits en l'aigua i aire, les dels microorganismes en els minerals i matèria orgànica. La part de la química que estudia els sols estudia totes estes reaccions, encara que sol fer émfasis en la (digues)solució del sol, constituïda per la fina película acuosa que rodeja les partícules de sol. Açò, junt en la meteorización, cicle de l'aigua, interacció del sol en l'atmòsfera, és lo que es coneix com a química del sol.

Història

La capacitat per a produir aliments ha segut un factor fonamental per a l'evolució de la societat. L'escritor romà Agrícola va resumir els coneiximents primitius de l'época; i els seus consells pràctics sobre el cultiu de la terra varen ser insuperables fins a el XVI. Des de l'época dels romans fins a la Renaixença, l'observació i experimentació varen carir d'estímul en el món occidental. Sense experimentació, el progrés era impossible.

A principis de la década de 1850, un químic consultor de la Royal Agricultural Society en Anglaterra, cridat J. Thomas Way, va realisar molts experiments sobre cóm els sols intercanvien ions. Com a resultat del seu treball diligent i ardu, se li considera el pare de la química del sol. Pero despuix d'ell, molts atres científics de renom també varen contribuir a esta branca de l'ecologia, inclosos Edmund Ruffin, Linus Pauling i molts uns atres.

El sol com a sistema dispers

El sol pot considerar-se com un sistema dispers constituït per 3 fases: sòlida, líquida i gaseosa, que constituïx el soport mecànic i, en part, el sustente de les plantes. D'estes tres fases, la sòlida presenta una majors estabilitat, menor capacitat de variació, per lo que és la que s'utilisa per a la caracterisació del sol.

Fase sòlida

Està constituïda per part mineral (principal reserva de nutrients de les plantes) i orgànica. Existixen partícules més o menys grosses: pedres, graves, arenes, rovines, argila... A major tamany, menor activitat físic-química, per lo que menor interés agronómico. El contingut total de matèria orgànica que normalment es troba en el sol és menut, i normalment solament en la seua capa superficial, en al voltant del 3-5% en pes, del com, el 85-90% és humus.

Humus

Artícul principal → Humus.

La descomposició de residus de plantes i animals en el sol produïx una recirculación del carbono cap a l'atmòsfera en forma de CO₂ i una assimilació dins del teixit microbiano (biomassa del sol) i part és transformat en humus. En un sentit molt ampli, s'entén per humus a la totalitat de matèries orgàniques que, per ser difícilment degradables, s'han acumulat en el mateix despuix d'un conjunt de descomposicions i transformacions químiques i bioquímiques.

Fase líquida

També denominada dissolució del sol, és l'aigua que queda retinguda dins del sol en diferent intensitat, segons lo permeable o no que siga el sol. Eixa aigua és capaç de dissoldre els ions solubles que es troba en el sol, que poden ser una font de nutrients o una font de contaminació del nivell freàtic, depenent de la textura del sol.

Fase gaseosa

També denominada atmòsfera o aire del sol. Està constituïda principalment per nitrogen, oxigen, vapor d'aigua i diòxit de carbono.