Edat d'or

El terme edat d'or prové de la mitologia grega i va ser arreplegat per primera volta pel poeta grec Hesíodo. Es referix al mit respecte a una etapa inicial de les edats de l'home en la que est hauria vixcut en un estat ideal o utopia, quan la humanitat era (segons es creu) pura i immortal. En les obres lliteràries, l'edat d'or usualment acaba en un acontenyiment devastador, que du en si la caiguda de l'home.

La edat d'or en la cultura occidental

Vore també: Edats de la humanitat

L'idea d'una edat d'or apareix per volta primera en el poema els Treballs i dies d'Hesíodo (mitat de el VIII). Segons el poeta es tracta de la primera edat mítica, el temps de «una dorada estirp d'hòmens mortals», que «varen crear en els primers temps els immortals que habitaven l'Olimp. Varen viure en els temps de Crono, quan regnava en el cel;... » (Treballs i dies, versos 109 i següents). Hesíodo descriu atres quatre eres que varen succeir a l'edat d'or en orde cronològic: l'edat d'argent, l'edat de bronze, l'edat dels héroes i l'Edat del Ferro.

La mítica edat d'or descrita per Hesíodo està en la base de «tota l'història del pensament grec, alimentant els somis dels que per diverses raons rebugen el món en que viuen». La edat d'or no coneix ni la guerra, ni el treball, ni la vellea, ni la malaltia —les persones moren en un somi pacífic—, puix la terra produïx bens en cantitat suficient per a satisfer totes les necessitats i, per tant, no hi ha raó per a que sorgixca cap conflicte, per lo que les persones de la raça d'or duen una vida tranquila i feliç.

El mit apareix també en el diàlec Polític de Platón:

…No hi havia en absolut constitució, ni possessió de dònes ni de chiquets, perque des del sen de la terra és d'a on tots remonten a la vida, sense guardar cap recort de les seues existències anteriors. En lloc d'açò, posseïen en profusió els fruts dels arbres i de tota una vegetació generosa, i els arreplegaven sense necessitat de cultivar-los en una terra que li'ls oferia per sí mateixa. Vivien freqüentment a l'aire lliure, sense llit ni vestits, ya que les estacions eren d'un clima tan agradable que no els ocasionaven molèsties, i els seus llits eren nobles entre l'herba que creixia en abundància.

Algunes obres pastorals de ficció representen la vida en una imaginària Arcàdia com a continuació de la vida en l'edat d'or; els pastorés de tals terres no varen permetre que la civilisació els corrompiese.

El poeta llatí Ovidio també parla de les diferents edats de l'home en Les metamorfosis. L'edat d'or va tindre lloc immediatament despuix de la creació del ser humà quan Saturn governava el cel, per lo que igualment li la cridava regnat de Saturn: era un temps d'inocència, de justícia, d'abundància i de bondat. La Terra gojava d'una primavera perpètua, i els camps fructificaven sense necessitat de que els cultivaren. Mes Saturn va ser llançat a les tenebres del Tàrtar i Júpiter es va convertir en l'amo del món, en lo que va començar l'edat d'argent.

Es troba igualment en les #evocació de l'edat d'or en atres autors i poetes llatins com Tíbulo, en una de les seues elegies, i Virgilio, en les Geórgicas.

El polímata grec Posidonio, encara en el I, atribuïa a dita primitiva edat d'or un insuficient desenrolle tècnic que seria paliat més alvance pels alvanços en l'arquitectura, l'agricultura o l'art textil. El també estoic Séneca va reprendre posteriorment el mit en el seu epístola xc a Lucilio, encara que rebaixant dits alvanços tècnics a meres «invencions de l'ingeni humà, pero no del saber». Séneca no nega que tals hòmens de l'edat d'or no posseïren un esperit elevat pero, en tot cas, no els atribuïx encara la condició de virtuosos puix «eren inocents per ignorança»: l'home només accedirà a les autèntiques virtuts per mig de la cultura.

En el XVIII, Jean-Jacques Rousseau mantindrà el punt de vista opost a Séneca, i afirmarà que l'home sí era virtuós en el denominat «estat de naturalea» vigent durant l'edat d'or. El filòsof ginebrino opon Naturalea i Cultura, i en la seua Discurs sobre l'orige de la desigualtat dels hòmens tracta d'expondre la degradació que hauria sofrit la primera a mans de la segona. La civilisació ha segut la causa de la corrupció i decadència posteriors de l'home, segons ell.

No solament la lliteratura ha arreplegat l'idea d'una edat d'or, sino que la pintura va acollir el tema, a partir del Renaixença, usant sobretot el símbol del llorer.

En el XVII també es va acollir com a tema lliterari, i va permanéixer com a tema popular de tipo llegendari.

L'edat d'or (The Golden Age en anglés) és també el títul d'una obra de l'escritor nortamericà Gore Vidal; aixina com una película del cineaste hispà-mexicà Luis Buñuel.

Cristianisme i edat d'or

Vore també: Milenarisme

L'Iglésia catòlica mai va negar el mit de l'edat d'or. «Els Pares de l'Iglésia, sobretot Agustín de Hipona i sant Ambrosio, no dubtaven de que en un principi Deu havia creat el món per a que les seues riquees foren comunes a tots els hòmens. Pero el pecat original havia destruït este orde natural primitiu, obligant a l'home a treballar i causant la desigualtat entre els hòmens». L'Iglésia va acceptar esta desigualtat —«solament una èlit de clercs o llaics podia somiar en trobar estes formes comunitàries i igualitàries que s'encarnaven en la vida monástica»—, «pero a principis del sigle XIV, quan les bases llaica i eclesiàstica de la societat feudal comencen a badar-se, l'idea d'una tornada a l'igualtat natural va a presentar-se per a alguns com l'única solució als mals del seu temps, i el mit de l'edat d'or va a vore's reforçat en una crítica extremadament vixca de la desigualtat social». Provablement el moviment dels taboritas de Bohemio siga el més representatiu d'esta tendència. Despuix del seu fracàs va renàixer en Alemània en el XVI baix l'impuls del reformador Thomas Münzer i va tindre el seu epígon en el moviment dels anabaptistas de Münster.

La edat d'or en diverses cultures

Una idea anàloga pot trobar-se en les tradicions religioses i filosòfiques d'Àsia. Per eixemple, els Vedás (antics texts hinduistas escrits en sánscrito), concebien l'història en forma cíclica, en alternança entre les edats obscures i les d'or: satiá iugá (edat d'or), treta iugá (edat d'argent), dwapara iugá (edat de bronze) i kali iugá (edat de ferro)

es corresponen en les quatre edats gregues. Creències similars poden trobar-se en l'antic Oriente mig i a través de tot lo món antic.

Segons Giorgio de Santillana, que fora professor d'història en el MIT i coautor del llibre Hamlet's Mill, hi ha prop de 200 mits i històries folklòriques de 30 cultures antigues que parlen d'un cicle d'edats lligades al moviment dels cels. Alguns creents utòpics, tant polítics com a religiosos, sostenen que l'edat d'or tornaria despuix d'un periodo de decadència. Uns atres consideren, en particular els hindús moderns, que l'edat d'or tornarà gradualment com una conseqüència natural dels canviants iugás (eres).

Vore també

• Bon salvage
• Edats de l'home
• Arcàdia (poesia)
• Edén
• Utopia

Enllaços externs

• L'Edat d'Or en Les metamorfosis, d'Ovidio: Llibre I; text espanyol en Wikisource. Vegen-se els vv. el_home_.2889_-_150.29 89 - 112.
  • Text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus. Poden amprar-se els ròtuls actius "focus" (per a canviar al text anglés de 1567 d'Arthur Golding o al text llatí) i "lloeu" (per a la comparació entre els texts anglesos o per al text bilingüe).
    • Llibre I; text llatí en Wikisource.