Sistema electoral
Sistema de pluralitat
Representació proporcional mixta
Un sistema electoral és el conjunt de normes i procediments que regulen la celebració d'eleccions i referends, aixina com la forma en que es determinen els seus resultats. Estes regles comprenen múltiples aspectes del procés electoral, tals com la data de realisació dels comicis, els requisits per al sufragi, les condicions per a postular candidatures, el disseny i us de la boleta electoral, el método d'escrutini, els llímits al financiamiento de campanyes i atres disposicions que poden influir en el desenroll i els resultats de l'elecció. Els sistemes electorals estan establits en les constitucions i lleis electorals de cada país, i la seua aplicació sol estar a càrrec d'organismes com la comissió electoral.
En un sentit més restringit, el politòlec Xavier Torrens definix el sistema electoral com «el conjunt de métodos per a traduir els vots dels ciutadans en escans de representants». Segons esta perspectiva, el sistema electoral es compon de cinc elements interdependents: la circumscripció electoral, la forma de la candidatura, l'estructura del vot, la barrera electoral i la fòrmula electoral. L'estructura del vot i la forma de la candidatura permeten canalisar les preferències de l'electorat cap a un tipo d'expressió electoral; els atres tres elements determinen la conversió de vots en escans.[1]
La diferent combinació dels cinc components donen lloc a dos grans tipos de sistemes electorals: el majoritari i el proporcional. En el primer existix una gran diferència entre la proporció dels vots obtinguts i la proporció del número d'escans, mentres que en el segon el percentage de vots que reben les candidaturas es traduïx en un percentage similar del número d'escans que els són assignats en l'orgue electe. El sistema majoritari privilegia la governabilitat sobre el pluralisme polític, mentres que en el proporcional ocorre lo contrari.[2] Existixen alguns sistemes «mixts» que intenten combinar els dos sistemes.
L'estudi dels métodos electorals formalment definits es diu teoria de l'elecció social o teoria del vot, i este estudi pot tindre lloc dins del camp de la ciència política, l'economia o les matemàtiques, i específicament dins dels subcampos de la teoria de jocs i el disseny de mecanismes. Les proves d'impossibilitat com el teorema de l'impossibilitat de Arrow demostren que quan els votants tenen tres o més alternatives, no és possible dissenyar un sistema de votació que permeta reflectir les preferències dels individus en una preferència global de la comunitat. El motiu és que és relativament provable que es produïxca un empat entre tres o més alternatives, de manera que, per eixemple, l'alternativa A siga preferida a la B, la B a la C i la C a la A.
El disseny electoral
[editar | editar còdic]Quan es dissenya un sistema electoral, és millor començar en una llista de criteris que resumixca lo que es vol conseguir, lo que es vol evitar i, en sentit ampli, lo que es vol que el govern i el parlament semblen. Donada la naturalea del disseny institucional, els ajusts deuen fer-se buscant el punt mig entre lo que es desija i lo que són els objectius. Per eixemple, es pot voler impulsar l'elecció de candidats independents i al mateix temps promoure el creiximent de partits polítics forts. També el dissenyador de sistemes electorals pot considerar un acte de saber el crear un sistema que els dona als votants un ampli grau d'elecció entre candidats i partits, pero açò pot significar una papereta de votació complicada que causa dificultats als votants en menor educació. La clau, en formular o reformar un sistema electoral, està en priorisar els criteris més importants i després evaluar qué sistema electoral o combinació de sistemes, resulta millor maximizar els objectius. En essència, lo que fan els sistemes electorals és traduir els vots en escans guanyats per partits i candidats.
Les variables claus són:
- La fòrmula electoral empleada, que inclou la fòrmula matemàtica utilisada per a calcular la distribució de vots.
- Si el sistema és més majoritari o més proporcional.
- La magnitut de la circumscripció electoral -no quants votants viuen en un districte, sino quants membres del parlament s'elegix en ell.
El disseny del sistema electoral, també afecta a atres àrees de la llegislació electoral: l'elecció de sistema electoral té una influència en la manera en que es tracen els llímits dels districtes o circumscripcions (Delimitació de Districtes); el disseny de boletas electorals; l'escrutini de vots; i atres numerosos aspectes del procés electoral.
Components del sistema electoral
[editar | editar còdic]- Circumscripció electoral. Segons la magnitut de la circumscripció existixen dos tipos: uninominales (aquelles que elegixen un únic diputat) i plurinominales (aquelles que elegixen dos o més diputats). Les primeres solen coincidir en els sistemes electorals majoritaris, les segones en els sistemes electorals proporcionals (la proporcionalitat serà major quant major siga el número d'escans assignats a la circumscripció). Una variant de les circumscripcions plurinominales és la circumscripció única (que comprén tot el territori del país, com ocorre en Israel o en els Països Baixos, o en la majoria de països de l'Unió Europea quan se celebren les eleccions al Parlament Europeu). Per un atre costat, en alguns països es solapan dos nivells de circumscripcions (encara que pot haver més de dos): el que contenen les circumscripcions del conjunt del territori (generalment uninominales) i una circumscripció única (plurinominal) per lo que el repartiment d'escans es realisa en dos fases successives i en dos instàncies distintes. Este sistema es denomina de representació proporcional personalisada, que segons Xavier Torrens, no es deu considerar com un sistema electoral mixt «quan en veritat els escans es repartixen de forma proporcional». Este sistema de representació proporcional personalisada ho tenen Alemània, Islàndia, Dinamarca, Suècia, Àustria, Grècia, Bèlgica, Noruega i Itàlia.[3]
- Forma de la candidatura. La candidatura pot ser unipersonal (quan figura un únic candidat) o de llista (quan figuren varis candidats). Els tipos de llistes més freqüents són tres: les llistes tancades i bloquejades (l'elector vota a la llista presentada per un partit sense que puga alterar l'orde intern dels candidats que apareixen en ella, com succeïx en Alemània Israel, Noruega, Mèxic, Argentina, Portugal i Espanya); les llistes tancades desbloquejades (el votant pot modificar, total o parcialment, l'orde establit en la llista ya siga expressant les seues preferències per un o varis candidats, tachant noms de candidats o posant un orde numèric en els noms dels candidats; s'utilisa en Finlàndia, Àustria, Holanda, Bèlgica, Dinamarca i Suècia); i les llistes obertes (permet a l'elector triar entre candidats de diferents partits o establir l'orde de preferència entre ells; s'utilisa en Suïssa, Luxemburc i en l'elecció del Senat d'Espanya). Les llistes tancades (bloquejades o no) estan associades en major freqüència als sistemes proporcionals, mentres que les obertes, aixina com les candidatures unipersonals, als sistemes majoritaris.[4][nota 1]
- Estructura del vot. Es pot distinguir entre el vot categòric (l'elector solament pot votar a candidats d'un mateix partit) i el vot ordinal (l'elector pot votar a candidats de distints partits). La majoria dels països usen el vot categòric; solament una minoria (Irlanda, Malta, Austràlia, Luxemburc, Suïssa, Alemània, França i Espanya per al Senat) disponen de vot ordinal. Una atra tipologia més complexa distinguix entre el vot únic (aquell en el que l'elector emet un sol vot; s'aplica generalment quan es vota a una candidatura unipersonal o a llistes tancades i bloquejades) i el vot múltiple (l'elector pot emetre tants vots com a escans dispon una circumscripció, podent donar un màxim d'un vot per candidat; s'aplica generalment quan es vota a llistes obertes o a llistes tancades desbloquejades). Una variant del vot únic és el vot alternatiu o vot únic transferible en el que l'elector indica una segona preferència, és dir, per qué candidat votaria suponent que el seu candidat elegit en primera preferència no obtinguera els vots necessaris per a ser designat. El vot múltiple també té variants: vot llimitat (l'elector dispon d'un número de vots menor als escans de que dispon la circumscripció electoral; sol aplicar-se en circumscripcions plurinominales i sistemes majoritaris en llistes obertes); vot acumulatiu (l'elector té la possibilitat de donar varis vots a un sol candidat si aixina ho desija, pero també pot distribuir els vots entre distints candidats); el vote preferencial (l'elector establix un orde de preferència entre els candidats; pot consistir en posar un número en els noms dels candidats o senyalar a un número determinat de candidats o inclús a un solament; està associat a les llistes tancades desbloquejades); vot combinat o panachage (l'elector pot seleccionar candidats de distints partits; està associat a les llistes obertes i és el sistema amprat en l'elecció del Senat d'Espanya); per últim, existix el vot doble (l'elector pren dos decisions en dos vots: un a una llista de partit i un atre a un candidat unipersonal (que pot ser d'un partit diferent al seleccionat en l'atre vot; és el tipo de vot utilisat en el sistema de representació proporcional personalisada, usat, per eixemple, en Alemània).[6][nota 2]
- Barrera electoral. Es denomina barrera electoral o llindar electoral a la cantitat mínima de vots que deu conseguir un partit per a entrar en el repartiment dels escans. Es diferencia entre la barrera llegal i la barrera efectiva. La barrera llegal és establida per la llei i s'aplica en els sistemes electorals proporcionals ya que els majoritaris no necessiten esta barrera, excepto si utilisen la fòrmula electoral de la majoria absoluta. Generalment és un percentage mínim de vots: l'1,5 % en Mèxic; el 2 % en Dinamarca; el 3 % en Argentina, Grècia i Espanya; el 3,25% en Israel; el 4% en Suècia Noruega i Àustria; el 5% en Alemània. La barrera efectiva consistix en el número mínim de vots que un partit necessita per a obtindre un primer escan (sempre que supere la barrera llegal, quan esta existixca). Com ha senyalat Xavier Torrens, «pot argüirse a favor de l'exigència de la barrera llegal que evita l'excessiva fragmentació del sistema de partits. Pot aduir-se en contra la distorsió de la distribució de vots que llimita la proporcionalitat i obstaculisa que els partits menuts obtinguen escans».[7]
- Fòrmula electoral. La fòrmula electoral és el càlcul matemàtic que s'aplica per a distribuir els escans en funció dels vots obtinguts (no deu confondre's en el sistema electoral, del que la fòrmula electoral és solament un dels seus components). S'agrupa en fòrmules majoritàries i fòrmules proporcionals. Entre les primeres es troben la fòrmula de la majoria relativa o first-past-the-post ['el primer conseguix el lloc'] (Regne Unit, Estats Units, Canadà, Nova Zelanda); fòrmula de la majoria absoluta que sol ser a dos regressos o ballottage (França); vot alternatiu (Austràlia); vot llimitat (elecció del Senat d'Espanya); vot únic no transferible (Japó, entre 1947 i 1994);[nota 3] i vot acumulatiu (Estat nortamericà d'Illinois). Entre les fòrmula proporcionals es troben: vot únic transferible (Irlanda, Malta);[nota 4] fòrmules de restant major (Cocient Hare [Alemània], Cocient Droop [Irlanda, Malta], Cocient Imperiali [Itàlia], Quota Hagenbach-Bischoff [Suïssa, Luxemburc]); i les fòrmules de la mija més elevada, que inclou la fòrmula D'Hont (Espanya, Portugal, Bèlgica, Països Baixos, Israel, Argentina, Finlàndia), la fòrmula de Sainte-Laguë (Dinamarca) i la fòrmula de Sainte-Laguë modificada (Suècia, Noruega). Per un atre costat, la fòrmula electoral influïx en el tipo de papereta[nota 5] i en el procediment d'escrutini.[nota 6]
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Segons Xavier Torrens, «les llistes obertes i les llistes desbloquejades favorixen la competició intrapartidaria, disminuint el poder de l'aparat organisatiu dels partits en la designació dels candidats, i permeten establir una relació més directa entre electors i elegits, contribuint a una major transparència i participació democràtica. En contrast, s'argumenta que poden accentuar el protagonisme dels líders polítics i poden propiciar el populisme i la corrupció, construint rets clientelares entre polítics que reben respal de grups d'interés a canvi d'oferir favors polítics».[5]
- ↑ Una variant del vot doble és el vot paralel, utilisat, per eixemple, en l'elecció de la Cámara de Mèxic.
- ↑ En el vot únic no transferible cada elector té un vot, encara que els districtes són plurinominales, és dir, s'elegixen varis escans. Els candidats en el major volum de votació són els que guanyen els escans. Açò vol dir que, per eixemple, en un districte a on s'elegixen quatre membres, es necessitaria solament una miqueta més del 20% per a poder guanyar un escan. Al contrari, és provable que un partit gran en el 75% del vot dividit equitativamente entre tres dels seus candidats obtinga tres dels quatre escans. Cap a 1997, este sistema era utilisat per a les eleccions parlamentàries en Jordània i Vanuatu i, per a 125 dels 161 escans del parlament taiwanés. No obstant, la seua aplicació més coneguda va ser en l'elecció de la Cambra baixa japonesa entre 1948 i 1993.
- ↑ Els politòlecs han recomanat per molt temps el vot únic transferible (VUT) com un dels sistemes electorals més atractius. No obstant, el seu us per a eleccions nacionals parlamentàries s'ha llimitat a uns quants casos: Irlanda des de 1921, Malta des de 1947, i una volta en Estònia en 1990. És usat també en Austràlia per a elegir l'Assamblea de Tasmania, l'Assamblea Llegislativa del Territori de la capital i el Senat Federal; de la mateixa manera que en les eleccions locals d'Irlanda del Nort. Els principis fonamentals d'este sistema varen ser creats de manera independent, en el XIX, per Thomas Hare d'Anglaterra i Carl Andru de Dinamarca. El VUT utilisa districtes plurinominales i els votants marquen als candidats en la seua orde de preferències, de la mateixa forma que en el sistema de VA (Vot Alternatiu). En la majoria de casos, l'indicació de les preferències és opcional i els votants no estan obligats a ordenar a tots els candidats; si volen poden marcar solament un. Despuix de contar el número total de primeres preferències, s'utilisa una operació per a establir "la quota" de vots requerits per a l'elecció d'un candidat.
- ↑ L'efecte principal de la fòrmula electoral en el tipo de papereta és si es requerirà dels votants una elecció categòrica o ordinal. Una papereta categòrica és aquella en la que el votant eixercita una opció directa, be d'un candidat be d'una llista de partit, o abdós al mateix temps. Una papereta ordinal és aquella en la que el votant indica les seues preferències entre distints candidats o partits numerant les seues respectives denominacions en orde descendent (1.ª, 2.ª, 3.ª) o acumulant vots en determinats candidats. En una papereta ordinal un votant pot alterar el seu vot entre la primera i segon regrés d'unes eleccions. La majoria de fòrmules electorals exigix que els votants eixercixquen una opció
categòrica, lo que significa que les paperetes de tipo categòric són les d'us més comú. Les paperetes ordinals s'ampren en tan sol una quarta part del total mundial. Este tipo de paperetes poden amprar-se per a quatre fòrmules: el vot alternatiu, el vot únic transferible, el vot en bloc, i el sistema de dos regressos.
El fet de que la papereta requerixca una elecció categòrica o ordinal no significa que una papereta no marcada siga substancialment diferent. Per eixemple, poden amprar-se les mateixes paperetes en dos districtes electorals uninominalés que utilisen respectivament el vot per majoria relativa o vot alternatiu. Els votants podran expressar la seua opció en una sola marca en el primer cas o per una série de números en el segon cas.
Un atre factor important de la papereta en format paper és la seua estructura. Existixen dos opcions fonamentals: la papereta australiana (cridada aixina pel seu país d'orige) en que s'agrupen els noms de tots els partits competidors i candidats en un sol full de paper, a ser marcat pel votant; i una segona opció, el sistema de la papereta i el sobre, que requerix imprimir una papereta distinta per cada u dels partits o candidats que competixen, i invitar als votants a insertar un sol paper en el sobre que s'introduirà en l'urna. Entre eixos dos tipos existix una solució intermija, la papereta francesa, que llista als candidats a ser marcats pel votant. Este tipo de papereta s'usa en algunes jurisdiccions a on la representació proporcional es combina en el dret dels votants a expressar preferències entre els candidats individuals dins de la llista del partit.
La majoria de les fòrmules electorals són totalment compatibles en qualsevol de les opcions d'estructura de papereta descrites anteriorment. No obstant, abdós opcions seran igualment vàlides en el cas de fòrmules electorals (pluralitat o majoria relativa) en districtes electorals plurinominales que ampren el vot múltiple que pot distribuir-se entre els candidats de distintes llistes o el vot preferencial. Les paperetes australianes són clarament aconsellables, sobretot si el número de membres a ser elegit és alt. En últim lloc, nos trobem en algunes fòrmules electorals solament compatibles en paperetes australianes que no poden funcionar en el sistema de papereta i sobre. Est és el cas del vot alternatiu i del vot únic transferible, ya que abdós requerixen una elecció ordinal que no pot ser expressada en suficient claritat en el sistema de papereta i sobre. - ↑ L'influència més important de la fòrmula electoral en l'escrutini de vots residix en determinar qué deu computar-se. Algunes fòrmules simplement requerixen el còmput dels vots per candidats o per partits. Atres fòrmules requerixen l'escrutini de vots tant per partits com per candidats dins de cada llista del partit. Si la fòrmula electoral exigix als votants que expressen una opció ordinal, l'escrutini de vots es realisarà d'una manera molt diferent.
Una atra influència de la fòrmula electoral és la determinació del nivell territorial (taula electoral, districte electoral, o la nació en el seu conjunt) en que deuen escrutar-se i agregar-se els vots.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑
- ↑ Torrens, 2023, p. 494-497.
- ↑ Torrens, 2023, pp. 482-483; 501.
- ↑ Torrens, 2023, pp. 483-484.
- ↑ Torrens, 2023, p. 484.
- ↑ Torrens, 2023, pp. 484-485.
- ↑ Torrens, 2023, pp. 485-486.
<ref> definida en las <references> con nombre «FOOTNOTETorrens2023{{{c}}}482» no se utiliza en el texto anterior.Bibliografia
[editar | editar còdic]- (2023) «Eleccions i sistemes electorals», Miquel Caminal (ed.). Manual de Ciència Política, 7ª edició, Madrit: Tecnos, pp. 469-505. ISBN 978-84-309-8785-6.
Vore també
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Sistema electoral» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.