L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Disgregació d'Àustria-Hongria

La disgregació d'Àustria-Hongria va ser un procés que va tindre lloc despuix de la derrota del país en la Primera Guerra Mundial i que li va fer desaparéixer com Estat el 31 d'octubre de 1918. Dels seus territoris varen sorgir la Primera República d'Àustria, la Primera República checoslovaca, la República Popular Hongaresa, el Regne dels Serbis, Croates i Eslovens, la Segona República polaca i en tant el Regne d'Itàlia i el Regne de Romania es varen vore engrandits territorialmente.

A finals d'octubre de 1918, la pèrdua de poder de l'administració austrohúngara va permetre als «consells nacionals» sorgits en aquells dies decidir el futur polític dels distints pobles de l'imperi.[1]

Antecedents

 
El jove emperador Carlos, que va tractar infructuosament de mantindre l'unitat de l'imperi.

Les tensions que ya des del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) havien afectat a l'imperi es varen vore agravades per la guerra mundial, en els seus revessos militars i penúries en la retaguàrdia. La mort del vell emperador Francisco José I el 21 de novembre de 1916 va accelerar la crisis.[2]

Les distintes nacionalitats que conformaven l'Estat varen intensificar les seues activitats per a conseguir l'independència.[2][3] En el front oriental les tropes cheques i eslovacas desertaven en gran número, aplegant a formar la cridada Legió Checoslovaca en uns cinquanta mil soldats que es batien per la Triple Entente.[2] Atres mides liberalizadoras portades a terme en Cisleitania com la reunió del Parlament i la moderació de la censura solament varen servir per a atizar l'agitació nacionalista.[4] Esta es va unir a les penúries i al hartazgo de la lluita en minar l'ànim de les tropes.[4]

Els gests del nou i jove emperador Carlos, com el nomenament d'un nou ministre d'Assunts Exteriors (el comte chec Ottokar von Czernin, 22 de decembre de 1916, el seu principal ministre i assessor),[5][6] el relleu del cap[6] de l'Estat Major o la reobertura del Parlament en la primavera de 1917,[3] no varen conseguir calmar les tensions independentistes.[2] Per als conservadors, els canvis que pretenia realisar el nou emperador eren excessius, mentres que per a uns atres els seus plans de reforma eren insuficients.[7] La posició intermija del sobirà, que no va poder aplicar reformes ràpides i intenses per l'oposició de la casta magiaro-alemana a la que beneficiava el Compromís Austrohúngaro i va descartar el manteniment de sistema autoritari implantat al començ de la guerra, va resultar fatal per a l'Estat.[7] El temperament titubejant del monarca i l'estructura estatal que havia heretat llimitaven, en tot cas, les possibles reformes de l'imperi.[6] Eixemple del seu actuar oscilante va ser l'immediata jura de la Constitució hongaresa, que consagrava el Compromís de 1867, i el simultàneu de rebuig de fer lo mateix en l'austríaca, que va fer pensar en una reforma autoritària de la llei fonamental de Cisleitania, que finalment va descartar.[6]

L'emperador, al mateix temps que tractava de conciliar als moviments interns, va intentar alcançar la pau en els seus enemics des del començ, usant dels servicis del seu cunyat, el príncip Sixto de Borbón-Parma. Les conversacions varen fracassar i Carlos va perdre la seua capacitat d'actuar políticament de manera independent del Imperi alemà.[8] Les reformes militars havien inclós no solament el relleu de Franz Conrad von Hötzendorf al front de l'Estat Major i la seua substitució per un general més influenciable, sino també l'assunció pel monarca de la jefatura de l'Eixèrcit, acte que va disgustar al mando militar, que va vore minvar la seua influència en favor del sobirà.[6] La maniobra era ademés arriscada, puix Carlos es feya responsable directe tant de les victòries com de les derrotes de les Forces Armades.[6]

Carlos va tractar de congraciarse novament en l'oposició política poc despuix de l'escàndal per les conversacions secretes a esquenes dels alemans, amnistiant als presos polítics el 2 de juliol de 1918,[4] onomàstica del seu primogènit Otón.[8] El gest, relativament ben acollit pels opositors, va ser molt mal rebut pels més fidels a la dinastia, especialment pels polítics conservadors alemans, que varen entendre que es premiava als deslleals.[8] Els mandos militars també varen criticar la mida, que creïen encorajava les desercions en donar esperança als que abandonaven l'Eixèrcit d'obtindre també el perdó despuix de la guerra.[4]

Inclús les victòries militars, com la de Caporetto de l'autumne de 1917, no havien millorat la situació.[9] A principis de la primavera de 1918, el front estava estancat i les tropes sofrien privacions.[9] L'alt mando era incapaç de guanyar la guerra.[10] El descontent de la població s'havia evidenciat en les àmplies folgues ocorregudes en les ciutats al començament d'any i en l'esclat d'una greu gresca en l'Armada estacionada en Dalmacia.[7] Per a l'estiu, l'Eixèrcit s'estava desintegrant tant com l'Estat en general: s'havien multiplicat les desercions —generalment cap a la retaguàrdia— i les Forces Armades, afligides pel descontent polític, les penúries per la falta d'abasts i el hartazgo de la guerra, no podien afrontar un nou hivern de combats.[4] La catàstrofe del Piave, les decenes del qual de mils de baixes no es podien ya repondre, va debilitar fatalmente el front italià.[11]

Des de la primavera de 1918, les autoritats cisleitanas i transleitanas contaven tant en política exterior com a interior en el manteniment de l'aliança en Alemània i en la victòria final d'esta per a resoldre els seus problemes i conservar l'estructura política de l'imperi.[12] El nacionalisme de les minories es va accentuar: els diputats eslaus advocaven ya obertament per l'independència, aprofitant la seua immunitat parlamentària.[13] Els polítics eslaus del sur també varen aumentar l'agitació de les seues bases: des de l'autumne de 1917, convocaven reunions de respal i arreplegaven firmes en favor de la Declaració de Maig que advocava per la formació d'una unitat administrativa yugoslavo, teòricament en el sí de l'imperi.[14] Yugoslavo, checs i polacs varen reclamar conjuntament el dret d'autodeterminació a mitan d'agost.[14] Les autoritats es varen mantindre fermes en defendre el sistema dual de 1867 davant les exigències nacionalistes, lo que impedia tot acort, encara que carien del poder polític i militar per a esclafar a l'oposició.[15]

En el noreste, la satisfacció dels nacionalistes rutenos per la promesa governamental de dividir Galitzia va disgustar profundament als seus homòlecs polacs, que esperaven incorporar tota la regió a la futura Polònia reconstituida, be pels Imperis Centrals o pels Aliats.[16] Per a l'estiu de 1918, la majoria de la intelectualidad polaca havia optat per estos, pese a l'indiferència cap al nacionalisme de part del campesinado.[16]

Dissolució

 
La dissolució de l'imperi i les noves unitats polítiques de la posguerra.

Despuix de la ruptura del front de Salónica a finals de setembre de 1918 i la petició búlgara d'armistici del 29 de setembre de 1918, es va accelerar la derrota austrohúngara i en ella la disgregació del país.[17]

El comité nacional rumà d'unitat es va formar en París el 3 d'octubre, i va ser reconegut poc despuix pels Aliats.[18]

El 4 d'octubre, els austrohúngaros varen solicitar, conjuntament en els alemans, un armistici al president nortamericà Woodrow Wilson, sobre la base dels seus famosos Catorze Punts.[17] La resposta d'est el 21 d'octubre va supondre el colp definitiu a l'unitat de l'imperi: Wilson es va negar a acceptar una mera autonomia per a checoslovacs i yugoslavo.[17] El polític chec Tomáš Masaryk, temerós d'un acort d'última hora, hi havia proclamat l'independència checoslovaca des de Washington D. C. el dia 18.[17] Quatre dies abans s'havia format un Govern checoslovac en París.[19]

El 5 d'octubre, els diputats eslaus del sur de l'imperi es varen reunir en Zagreb per a formar un consell nacional.[17]

 
La pren de l'administració en Bohèmia i Moravia pels independentistes el 28 de octubre de 1918.

Representants polacs en Varsòvia varen proclamar el dia 7 la pròxima formació d'un Govern nacional[19] i un Parlament lliure. Els rutenos es varen reunir el mateix dia en Leópolis per a elegir la seua pròpia junta nacional.[17] El 15 els diputats polacs es varen declarar súbdits i ciutadans d'un nou Estat polac reconstituido.[20] Józef Piłsudski va ser nomenat cap de l'Estat provisional despuix de moltes vicissituts el 16 de giner de 1919; Ignacy Jan Paderewski, primer ministre; i Roman Dmowski, ministre d'Assunts Exteriors.[20]

El 12 d'octubre, els diputats socialdemócrates austríacs es varen reunir per a formar un parlament provisional i proclamar la formació d'un Estat austríac, sent els primers en retirar-se del Parlament imperial (Reichsrat).[17] El comité de Zagreb va proclamar l'independència de Croàcia d'Hongria el 15.[19]

El 16 d'octubre, tractant de salvar l'unitat de l'imperi, l'emperador va publicar el seu famós Manifest,[19] en el que solicitava a les províncies la formació de comités nacionals (com ya estava succeint) i proponia la transformació de l'imperi en una federació.[17][16] La proposta excloïa als polacs, que el monarca esperava que formaren un Estat independent.[16] Hongria mantenia[16] la seua unitat per l'amenaça del Govern hongarés de tallar l'abastiment de Cisleitania.[19] Carlos va solicitar novament a Wilson una pau separada.[17]

La proposta de l'emperador va ser mal rebuda pels polítics magiares, que varen considerar abrogado el Ausgleich de 1867, que regulava les relacions entre les dos parts de l'imperi.[21] Esta acció va dur a la seua volta als polítics eslovacos i rumans a afirmar el seu dret a l'autodeterminació.[21]

Els diputats alemans de l'imperi es varen reunir com a parlament provisional i varen declarar l'independència el 21 d'octubre, el mateix dia que es va rebre la resposta del president nortamericà a la demanda de pau austro-germana.[19][21] Els nortamericans, francesos i britànics varen rebujar la reorganisació territorial basada en l'autonomia de les regions.[19]

El 28 d'octubre, en un colp de mà incruent, els checs varen prendre l'administració de Bohèmia i Moravia.[21] Al sendemà, el consell nacional eslovaco es va mostrar a favor de l'unió de checs i eslovacos i es va formar un consell nacional conjunt en Praga.[21] El 14 de novembre, l'assamblea nacional va elegir a Masaryk president de la nova república, a Karel Kramář primer ministre i a Edvard Beneš, ministre d'Assunts Exteriors.[20]

Els croates i eslovens varen declarar l'independència el 29 d'octubre i el 19, davant els alvanços italians, varen proclamar l'unió en els regnes de Sèrbia i Montenegro.[20] La Revolució dels Crisantems va esclatar en Budapest dos dies més vesprada, el 31,[22] que va entregar el poder a Mihály Károlyi i el seu consell nacional i va apartar al primer ministre recent nomenat per l'emperador.[23]

L'11 de novembre, Carlos va renunciar als seus drets en els territoris austríacs sense abdicar, no obstant, formalment.[24] El mateix dia va abandonar Viena i es va traslladar a un pabelló de caça en Eckartsau.[20] Dos dies més vesprada, feya lo mateix per a Hongria.[24] El 12 de novembre, el Parlament austríac va proclamar la república i la seua integració en la nova república alemana.[21]

El 13 de novembre, el mateix dia que la delegació hongaresa conseguia la renúncia als drets de l'emperador en el seu refugi en Eckartsau, el nou Govern del comte Mihály Károlyi firmava un armistici separat en la Entente en Belgrat.[21] L'emperador acceptava de bestreta la forma d'Estat que Hongria decidira donar-se.[21][25] El 16 de novembre, el consell nacional proclamaó la República Popular d'Hongria.[21]

Els rumans de Bucovina varen declarar la seua unió en el Regne de Romania a finals de novembre i l'1 de decembre ho varen fer els de Transilvania.[20]

La falta d'interés de les potències vencedores per conservar l'imperi, la derrota en la guerra i els nacionalisme enfrontats varen acabar per destruir l'Estat.[26]

Notes i referències

  1. ↑ Magocsi, 1975, p. 360.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Roucek, 1982, p. 455.
  3. ↑ 3,0 3,1 Cornwall, 1990, p. 137.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Cornwall, 1990, p. 120.
  5. ↑ Roucek, 1982, p. 456.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 Cornwall, 1990, p. 119.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Cornwall, 1990, p. 118.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Roucek, 1982, p. 457.
  9. ↑ 9,0 9,1 Cornwall, 1990, p. 117.
  10. ↑ Cornwall, 1990, p. 121.
  11. ↑ Cornwall, 1990, p. 122.
  12. ↑ Cornwall, 1990, p. 136.
  13. ↑ Cornwall, 1990, pp. 137-138.
  14. ↑ 14,0 14,1 Cornwall, 1990, p. 138.
  15. ↑ Cornwall, 1990, pp. 138-139.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 Cornwall, 1990, p. 139.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 17,5 17,6 17,7 17,8 Roucek, 1982, p. 458.
  18. ↑ Szilassy, 1971, p. 18.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 19,5 19,6 Szilassy, 1971, p. 19.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 20,4 20,5 Roucek, 1982, p. 460.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 21,4 21,5 21,6 21,7 21,8 Roucek, 1982, p. 459.
  22. ↑ Magocsi, 1975, p. 364.
  23. ↑ Szilassy, 1971, p. 22.
  24. ↑ 24,0 24,1 Roucek, 1982, p. 453.
  25. ↑ Szilassy, 1971, p. 24.
  26. ↑ Cornwall, 1990, p. 140.

Bibliografia


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Disgregació_d%27Àustria-Hongria&oldid=1457260»