Castell de Palmela
El castell de Palmela es localisa en la vila, freguesia i municipi del mateix nom, Districte de Setúbal, en Portugal.
En la península de Setúbal, en la part este de la serra de la Arrábida, està situat entre els estuaris del riu Tajo i del riu Sado, pròxim a la desembocadura d'este últim. S'inscriu en la cridada Costa Blava, en el parc natural de la Arrábida. Des de lo alt del seu torre de l'homenage, en dies clars, es veu fins a Lisboa.
Història
Antecedents
La primitiva ocupació humana de la regió es remonta a la prehistòria, particularment al periodo Neolític, conforme als abundants testimonis arqueològics. Alguns estudiosos apunten a la data de 310 a. C. per a la fundació d'un poblat en el lloc de l'actual Palmela, fortificat a l'época de la romanisació de la península ibèrica, en el 106, per un pretor de la Lusitania, de nom Áulio Cornelio (o Áulio Cornelio Palma, segons uns atres). La moderna investigació arqueològica comprova, no obstant, que la subsequente ocupació de la seua casa de camp va ser interrompuda, inicialment pels Visigodos i, posteriorment, pels Musulmans, estos últims responsables de la primitiva fortificació, entre els sigles VIII i IX, posteriorment molt ampliada entre els sigles X i XII.
El castell migeval
Durant l'época de la Reconquista cristiana de la península ibèrica, tras de la conquista de Lisboa (1147) per les forces d'Alfonso I de Portugal (1112-1185), varen vindre a caure el mateix any Sintra, Almada i Palmela. Les forces musulmanes que defenien Palmela la varen abandonar, anant a refugiar-se al castell d'Alcàsser do Ix. Les forces portugueses varen conseguir dominar la població i els seus dominis. Les forces musulmanes, no obstant, es varen reorganisar, recuperant la marge sur del riu Tajo. Els cristians reconquistaron Palmela en 1158. Novament perduda, va anar definitivament conquistada pel sobirà el 24 de juny de 1165. A partir de l'any següent varen escomençar els treballs per a reforçar l'estructura.
En la pujada de Sancho I (1185-1211) al tro, la població i els seus dominis varen ser donados pel sobirà a l'Orde de Santiago, juntament en Almada i Alcàsser do Ix (1186), época en la que Palmela va rebre la seua fur. Estes localitats tornarien a caure davant l'envestida de les forces almohades baix el mando del califa Abu Yaqub Yusuf al-Mansur, que, despuix d'haver reconquistado l'Algarve, va alvançar cap al nort, venint a arrancar al domini portugués, successivament, el Castell d'Alcàsser do Ix, el Castell de Palmela i el Castell de Almada (1190-1191). Les defenses de Palmela varen quedar prou danyades en l'ocasió. Reconquistada, segons alguns, abans de 1194 o, més provablement, en 1205, el sobirà va realisar les reparacions necessàries en els seus defenses, confirmant la donació d'eixos dominis als monges de l'Orde. L'Orde va instalar allí la seua sèu abans de 1210, una volta que en el testament del sobirà, elaborat eixe any, ya són designats com a germans de Palmela. Solament despuix de la Batalla de les Navas de Tolosa (1212), en que es va registrar una victòria decisiva per als cristians peninsulars, varen ser reconquistadas les terres perdudes més allà de les fronteres que s'estenien del Tajo fins a Évora.
Alfonso III de Portugal (1248-1279), el 24 de febrer de 1255, va confirmar a l'Orde de Santiago, en les persones del seu Mestre, Paio Peres Correia, i del seu comendador, els dominis i castells donados per Sancho I i confirmats per Alfonso II (1211-1223), a saber: Alcàsser do Ix, Palmela, Almada i Arruda. El seu fill i successor, Dinis (1279-1325), va confirmar el fur a la vila (1323), creent-se que date d'esta fase la construcció de la torre de l'homenage, en estil gòtic, defenent la porta principal.
A finals del regnat de Fernando I de Portugal (1367-1383), quan el sege de Lisboa per tropes castellanes (març de 1382), les afores d'esta vila al sur de Lisboa també varen ser saquejats i incendiats:
| I tant es atreveram [as tropes castelhanas], sem achando quem lho contradizer, que foram em batéis pele rio de Coina acima, i ali saíram em terra, i foram queimar o arrabalde de Palmela, que são dali duas grans léguas. | I a tant es varen atrevir [les tropes castellanes], sense trobar quí els contradiguera, que varen anar en pots pel riu de Coina dalt, i allí varen eixir a terra, i varen anar a cremar l'arraval de Palmela, que està d'allí a dos grans llegües. |
En l'esclat de la crisis de 1383-1385, el Gran Maestre de l'Orde de Santiago, Fernando Afonso de Albuquerque, en la primavera de 1384, es va desplaçar fins a Lisboa per a recolzar al Gran Maestre de l'Orde de Avis, llavors regente per aclamació popular, havent integrat la segona embaixada enviada a Anglaterra. Mesos despuix, durant el sege de Lisboa pels castellans, va anar en la part alta de les torres del Castell de Palmela que el condestable Nuno Álvares Pereira, despuix de la victòria en la batalla dels Atoleiros (1384), va encendre grans fogueres per a alertar al Gran Mestra de l'Orde de Avis de la seua aproximació, lo que, d'acort en el croniste va causar gran regocijo entre els sitiats (Fernão Lopes. Crònica de D. João I). Durant el seu regnat, Juan I (1385-1433) va realisar obres d'ampliació i reforç en el castell (1423), decidint ademés l'erecció de l'Iglésia i del Convent, a on l'Orde de Santiago, emancipada de Castella, s'instalarà, definitivament, a partir de 1443.
En el context de la conspiració del duc de Viseu contra Juan II (1481-1495), abortada en 1484 en la mort del primer a mans del segon, un dels conjurats, el bisbe de Évora, Garcia de Meneses, va ser encarcerat en la cisterna del castell de Palmela, a on va vindre a fallir pocs dies despuix. L'episodi, narrat sumariamente per Rui de Pina i Garcia de Resende, és una miqueta més esclarecedor en la crònica d'este últim:
| O bispo de Évora, ao tempo dona morte do Duc [de Aveiro], estava com a Rainha, i aí o foi chamar, dona partix d’el-rei, o capitão Fernão Martins; i em saindo fora, foi logo pres i levado com muita gent i muito encomanda ao Castelo de Palmela i ficat em uma cisterna sem água que està dins dona torre de menagem, onde daí a poucos dias depois faleceu, i dizem que com peçonha. | El bisbe de Évora, en el moment de la mort del Duc [de Aveiro], estava en la Reina, i ahí ho va anar cridar, de part del rei, el capità Fernão Martins; i en eixint fòra, va anar immediatament capcionat i dut en molta gent i molta encomanda al Castell de Palmela i ficat en una cisterna sense aigua que està dins de la torre de l'homenage, a on d'ahí a pocs dies despuix va fallir, i diuen que en ponzoña. |
En el XVI, el rei Manuel I (1495-1521) va otorgar el nou fur a la vila (1512).
De la guerra de successió espanyola als nostres dies
Més tart, en el context de la guerra de successió espanyola, Pedro II (1667-1706) va determinar modernisar les defenses del castell, que va rebre llínees abaluartadas, adaptant-ho al tir d'artilleria. En el XVIII l'estructura del castell va quedar sériament danyada pel terremot de 1755. Aixina i tot, es va mantindre ocupat pels germans de Palmela fins a 1834, en a extinció de les Órdens Religioses en Portugal. Va ser llavors ocupat per un contingent de l'Eixèrcit portugués; aixina va nàixer allí l'explorador Brito Capelo (1841), fill del comandant de la guarnició.
El castell es troba classificat com Monument Nacional per Decret publicat el 23 de juny de 1910.
En el periodo que va antecedir a la commemoració dels Centenaris (1940) es va promoure un conjunt d'intervencions en el Castell, que varen consistir en derruir algunes construccions i en alteracions en les finestres de l'Iglésia de Santiago.
Les instalacions de l'antic convent varen ser recalificadas a partir de 1945 com pousada, integrant, a partir de la década de 1970, la ret Pousadas de Portugal. A finals del XX es varen realisar treballs de prospecció arqueològica en el recint del castell, transformant-se alguns espais en sales museològiques, àrees de servicis i de comerç.
Característiques
El castell, en la cota de 240 metros per damunt del nivell de la mar, presenta planta poligonal irregular, orgànica (adaptada al terreny), en les muralles reforçades per torreones de planta quadrada i circular.
L'evolució del perímetro defensiu de Palmela pot ser compresa per l'estudi d'eixes muralles, dispostes en tres nivells de cerques, sense foss, separades per successives barreres:
- la llínea interna, es remonta als sigles XII i XIII, comprén la muralla més antiga, amparada per dos torres cilíndriques i la torre de l'homenage, en la qual s'obri una cisterna. Esta hauria segut remodelada en el XIV, la seua estructura reforçada i la seua altura aumentada, coronada en almenas. En el seu interior, una escala de cantería unix els varis pisos.
- la llínea intermediària, empinada en el XV, està composta de muralles més robustes, a on s'inscriu la plaça d'armes, l'Iglésia de Santa María (empinada en el XII i reedificada en el Renaixença), el Convent i l'Iglésia de Santiago de Palmela, obres gòtiques cuatrocentistas.
- la llínea externa, edificada en el XVII, integrada per llavors moderns baluarts, revellines i tenalles, pensats per a resistir els tirs de l'artilleria.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Castillo de Palmela» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.