Riu Guadiana

Per a atres usos d'este terme vore Guadiana (desambiguación).

El Guadiana és un riu del suroest de la península ibèrica. Naix en la submeseta sur (Ciutat Real) i seguix una direcció este-oest fins que, a l'altura de la ciutat de Badajoz, pren rumbo sur, que manté fins a la seua desembocadura en Ayamonte (Huelva) en l'oceà Atlàntic, a on aboca un cabal mig de 78,8 m³/s. En el seu curs baix, el riu, que discorre per Espanya i Portugal, fa de frontera entre abdós països a lo llarc de numerosos trams. Es tracta del quart riu més llarc de la península ibèrica. Hui dia també es diu Guadiana en portugués, encara que el seu nom antic era Odiana, en la mateixa etimologia que la forma espanyola.

Generalitats

El Guadiana recorre una distància total de 744 km dels quals 502 km corresponen a territori espanyol, 140 km a portugués i 100 km a zona fronteriça. La seua conca s'estén a lo llarc de 67 733 km² que es distribuïxen aixina: un 81,9 % per Espanya (55 513 km²) i en un 17,1 % per Portugal (11 620 km²). Una de les seues múltiples fonts, la que li otorga el seu nom, es configura en la província espanyola de Ciutat Real, en el manantial dels Ulls del Guadiana, situat en el terme municipal de Villarrubia dels Ulls, a 608 m d'altitut. Un dels rius que fluïxen en la seua capçalera és el Guadiana Vell, identificat toponímica i tradicionalment com el tram superior del Guadiana. Encara que, en térmens hidrogràfics, açò no és aixina (sí ho és hidrológicamente), se sol computar el recorregut d'esta corrent dins de la llongitut total del Guadiana. És dir, des de Vivers, a on s'origina el riu Pinilla, fins a Argamasilla d'Alba, a on la seua corrent superficial desapareix per infiltració en el subsol. En Espanya, discorre per tres comunitats autònomes (Castella-la Mancha, Extremadura i Andalusia), a través de les províncies de Ciutat Real, Badajoz i Huelva, a les que cal afegir la d'Albacete, si es considera el tram inicial del Guadiana Alt. En Portugal, travessa les regions tradicionals d'Alentejo i Algarve, a on s'integren els districtes de Portalegre, Évora, Beja i Far. Les ciutats més importants per les que passa urbanamente són les espanyoles Mèrida i Badajoz, en la comunitat autònoma d'Extremadura, Ayamonte en la província d'Huelva i Vila Real de Sant António en Portugal. També solca el terme municipal de Ciutat Real, pero sense entrar en el caixco urbà d'esta capital espanyola, sí ho fa per la seua antiga capital medieval Alarcos, hui parc arqueològic de gran interés històric. El Guadiana forma en el seu curs baix, en sol portugués, el que és considerat l'embassament més gran d'Europa, el d'Alqueva, que ocupa una superfície de 250 km² i té una capacitat d'almagasenament de 4150 hm³. El riu desemboca entre Ayamonte (Huelva) i Vilarreal de Sant Antonio, formant un estuari i el Parage Natural de les Marismas d'Illa Cristina. És navegable en el seu curs baix, en un tram aproximat de 70 km. Ha donat nom a la denominació d'orige Ribera del Guadiana, que dona cobertura a la producció vitivinícola de les comarques extremenyes de Terra de Fancs, Montánchez, Ribera Alta, Ribera Baixa, Matanegra i Cañamero.

Hidronimia

El Guadiana deu el seu nom al pas continu de civilisacions pel sol de la península ibèrica. Els celtes li cridaven Anas, hidrónimo relacionat en el d'atres rius.^[1] Per als romans era el riu «Ana» (Flumen Anas 'ric dels ànets').^[2] Els musulmans varen substituir la paraula "riu" en llatí (flumen) per la paraula relacionada "vall" en àrap: وادي (wāvaig donar)^[3] que va donar orige a les formes "guadi" en castellà i "odi" en portugués, derivant aixina al nom actual Guadiana واديان (wadi-ana) i a l'antic portugués Odiana. Durant la dominació romana, este riu separava les províncies Baetica i Lusitana. És citat pel naturaliste llatí Plinio el Vell^[4] en la seua obra Història Natural.

Capçalera

No hi ha consens a l'hora d'identificar quin és el punt exacte en el que naix el Guadiana. Els històrics desencontres sobre el naiximent del Guadiana s'han resolt en l'actualitat, per mig de la consideració, no d'un punt concret d'orige, sino d'una capçalera composta per la confluència de varis rius, rieres i aqüífers. Entre ells, destaquen els rius Gigüela, Záncara i Guadiana Alt o Guadiana Vell, aixina com l'Aqüífer 23 o de la Taca Occidental. La teoria clàssica, i al mateix temps més discutible, prové de Plinio el Vell. La seua hipòtesis era que el riu s'originava en les estanys de Ruidera i que es dividia en dos grans trams, el Guadiana Alt o Guadiana Vell i el Guadiana pròpiament dit, separats entre sí per un caixer subterràneu. No obstant, no existix cap caixer subterràneu, com tampoc sembla cert que siguen els Estanys de Ruidera el punt d'orige del Guadiana. Des d'un punt de vista hidrogeològic, també és discutible identificar al Guadiana Alt com el tram superior del Guadiana. La llegenda d'un riu que desapareix i reapareix ha pervixcut fins a l'últim terç d'el XX. Inclús, actualment, es pren com a referència en determinats artículs i manuals, ademés d'en la tradició popular (com en l'expressió ser com el Guadiana, que s'ampra quan alguna cosa ocorre a intervals irregulars o quan algú o alguna cosa desapareix i reapareix sense avisar).^[5]

Rius Gigüela i Záncara

AP

Dins de la confusió existent sobre el naiximent del Guadiana, una de les propostes existents és la de situar el seu orige en la confluència del Gigüela en el seu principal afluent, el Záncara, que es produïx prop dels Ulls del Guadiana. Abdós corrents són considerades, en l'actualitat, partix integrant de la capçalera d'este riu —decisives per a la seua configuració com a curs—, pero no la seua arrancada exacta. El Gigüela naix en els Alts de Cabrejas, pertanyents al Sistema Ibèric, a 1150 m d'altitut, en la província de Conca. Té un recorregut de 225 km de llongitut, a lo llarc dels quals rep les aportacions dels rius Jualón, Torrejón, Riánsares, Amarguillo i Záncara, que procedix, este últim, de les proximitats de la serra d'Altomira. Estes característiques és la que fa que molts hidrólogos s'estiguen actualment replantejant la qüestió de considerar al Gigüela com el verdader hereu del breçol del Guadiana. L'unió del Gigüela en el Záncara permet l'abastiment d'aigua de les Taules de Daimiel, conjunt de chapulls declarat parc nacional en l'any 1973 i situat en els térmens municipals de Villarrubia dels Ulls i Daimiel, en la província de Ciutat Real. Abdós rius fluïxen en sentit nort-sur i presenten un règim hidrològic molt irregular, clarament depenent de les variacions pluvials. Transcorren per terrenys poc permeables, assentats sobre argilas i margas, que favorixen la permanència del curs. No obstant, la sobreexplotació agrícola de la que han segut objecte en els últims temps ha debilitat sériament el seu cabal.

Vore també: Taules de Daimiel

Riu Guadiana Alt

Artícul principal → Guadiana Alt.

Naiximent

el Guadiana Alt o Guadiana Vell és la corrent que dona orige a la llegenda de la desaparició i reaparició del riu. De la mateixa manera que ocorre en el propi Guadiana, tampoc hi ha ple acort sobre el seu naiximent. Tradicionalment s'ha considerat que mana de les estanys de Ruidera, punt a partir del com s'infiltra a través del subsol, per a supostament tornar a nàixer en els cridats Ulls del Guadiana, despuix d'un recorregut subterràneu. En realitat, este riu naix molt abans, concretament, en l'altiplà dels Camps de Montiel, a partir de la confluència de vàries aigües subterrànees, que donen lloc als manantials de Pinilla. El seu orige exacte es troba en la Font del Ojuelo, al nort de la localitat albaceteña de Vivers, a on és conegut com riu Pinilla. I naix molt més alt, en les estanys de Navalcudia (terme municipal d'El Bonillo), a on se situen les fonts de la riera Alarconcillo, quan les precipitacions són extraordinàries. el Guadiana Alt té una llongitut total d'uns 76 km, que recorre seguint la direcció surest-noroest. A partir del seu curs mig, la seua conca està formada per depòsits calizos altament permeables, originats en l'Era Terciaria, que s'assenten sobre una capa impermeable d'argila. Estos materials provoquen l'infiltració del seu cabal, lo que, unit al fenomen de l'evaporament, deriva finalment en la desaparició de la seua corrent superficial.

Estanys de Ruidera

Artícul principal → Estanys de Ruidera.

Erro al crear miniatura:

Vista de les estanys de Ruidera.

A uns 30 km del seu naiximent, el Guadiana Alt, en el nom de Pinilla, aplega a la denominada Estany Blanc, situada a 895 metros d'altitut. És el primer dels quinze chicotets llac que integren les cridades estanys de Ruidera, que se succeïxen longitudinalmente a lo llarc d'uns 25 km, a modo d'assuts naturals. Este espai es troba protegit llegalment baix la figura de parc natural dels Estanys de Ruidera, que es distribuïx entre les províncies de Ciutat Real i d'Albacete. Els estanys, d'orige càrstic, es varen formar en quedar-se estancada l'aigua filtrada i dissoldre's la calcàrea que cobria els aqüífers, deixant a l'aire lliure l'aigua acumulada.

Passada el primer estany, el riu s'eixampla i desborda creant una zona pantanosa coneguda com Lagunazo del Guadiana. Aplega despuix a l'Estany Conceja i, una volta sortejada, s'estanca en les de Tomilla, Tinaja, Sant Pedro, Redondilla, Llengua, Salvadora, Sants Morcillo, Batanera i Penjada, que es troben situades a diferents nivells. El riu les salva per mig de bots que oscilen entre els dos i nou metros d'altitut. L'Estany del Rei és la següent que el riu travessa i la que presenta el bot de major altura: uns 24 metros en el parage conegut com L'Afonament. Les seues aigües tornen a quedar retingudes en els estanys de Cova Morenilla, Coladilla i, per últim, de Cenagosa, a on el Guadiana Alt ha descendit a una altitut de 760 m sobre el nivell d'el mar.

Aqüífer 23 o de la Taca Occidental

Artícul principal → Acuífero 23 o de la Taca Occidental.

Les estanys de Ruidera desaguan a través d'un canal, prop del poble de Ruidera. Est seria el punt exacte en el que la tradició situa el naiximent del riu Guadiana, si be deu considerar-se com una continuació del caixer natural del Guadiana Alt, despuix de salvar els estanys. Com s'ha senyalat, el Guadiana Alt és un més dels molts rius, rieres i aqüífers de la capçalera del Guadiana, la confluència del qual permeten finalment que este coure forma. El citat canal de desaiguador s'aprofita agrícolamente a través del canal del Gran Prior, regulat per l'embassament de Peñarroya. La derivació artificial de les aigües, la permeabilidad del sol i l'evaporament van debilitant poc a poc el cabal del Guadiana Alt, que, dins del terme municipal d'Argamasilla d'Alba, forma una zona pantanosa, poblada per juncs i espadañas. A l'altura del parage conegut com molí de la Membrillera, en la citada localitat, el riu desapareix per complet de la superfície. Les aigües filtrades van a parar a un embassament subterràneu natural, conegut com Aqüífer 23 o de la Taca Occidental. Este aqüífer, que ocupa una superfície d'uns 5000 km², s'estén en un 80 % per la província de Ciutat Real i, en el 20 % restant, per les d'Albacete i Conca.

Una de les seues eixides naturals són els Ulls del Guadiana, a on la tradició considera erròneament que el Guadiana Alt torna a aparéixer sobre la superfície, prop de Villarrubia dels Ulls. Entre la desaparició superficial del Guadiana Alt i els Ulls del Guadiana, disten aproximadament 35 km, trayecte que, segons la llegenda, el riu hauria recorregut a través d'un caixer subterràneu. Els Ulls del Guadiana són realment un manantial de descàrrega. Es tracta d'una típica surgencia o font vauclusiana, originada en quedar a l'aire lliure la capa interior impermeable sobre la que s'assenta el citat aqüífer. No existix, aixina que, cap caixer en el subsol, sino un depòsit subterràneu d'aigües, procedents de les pèrdues de moltes atres corrents, i no solament del Guadiana Alt.^[6] Este manantial es localisa a 608 m d'altitut. Per l'intensa explotació agrícola, va estar sec durant molts anys a partir de finals de la década de 1980, actualment ya no és vàlida l'afirmació sobre que esta ya no és una de les fonts del Guadiana. Esta surgencia està de nou activa i s'unix la que hi ha quilómetros més avall en el terme municipal de Daimiel.^[7]

Vore també: Ulls del Guadiana

Curs

Curs alt

El manantial dels Ulls del Guadiana, en el terme municipal de Villarrubia dels Ulls, és, en térmens hidrogeològics, el punt en el que el Guadiana es configura com a tal riu. Els aportes rebuts del Aqüífer de la Taca Occidental se sifren en uns 2,1 m³/s. A este cabal d'orige se li sumixca més alvance la contribució del riu Gigüela, que, despuix de rebre prèviament al Záncara, aplega per la dreta en 10,6 m³/s, a l'altura del parc nacional de les Taules de Daimiel. Passat este espai natural, el Guadiana és retingut en dos chicotets embassaments, el de Pont Navarro i el de Vicari. S'adinsa en el terme municipal de Ciutat Real, a on pren rumbo sur, per a girar posteriorment cap al noroest, poc despuix de la desembocadura del Jabalón, que li aporta per l'esquerra. El seu cabal torna a incrementar-se en la contribució del Bullaque, un dels seus principals afluents, que aboca per la dreta, prop de la localitat de Luciana. Deixa al nort el parc nacional de Cabañeros i, notablement eixamplat, configura diferents meandres al seu pas pel municipi de Pobla de Don Rodrigo.

Curs mig

El riu abandona la comunitat autònoma de Castella-la Mancha formant la coa del embassament de Cíjara, que s'estén, aigües avall, per la província de Badajoz, a lo llarc de 6565 hectàrees. Este embassament, inaugurat en 1956, té una capacitat d'almagasenament de 1505 hm³. Villarta dels Montes i Helechosa dels Montes són alguns dels municipis banyats per les seues aigües, en plena comarca de La Siberia. Es tracta d'una de les grans infraestructures del denominat Pla Badajoz, conjunt d'actuacions dirigides a la potenciació del sector agrícola i ganader de la província de Badajoz, a través de l'aprofitament de les aigües de la conca del Guadiana. Salvada el seu assut, el riu gira cap al suroest i torna a ser regulat en dos nous embassaments. El de García de Sola ocupa una superfície de 3550 hectàrees i el d'Orellana, que pren el seu nom del poble pacense d'Orellana la Vella, un total de 5084. Al primer també contribuïx el riu Guadalupe, afluent per la dreta del Guadiana.

Al seu pas per la comarca pacense de Vegas Altes, el riu fixa el seu rumbo en la direcció este-oest. Deixa al sur Villanueva de la Serena, en les proximitats de la qual rep per l'esquerra al Zújar, i Don Benito, les dos poblacions més importants de la citada comarca. Banya despuix la vila de Medellín. Allí es troba en un pont monumental d'el XVII, construït sobre les ruïnes de dos antics ponts, un de romà i un atre medieval. Té una llongitut de 430 m i un total de 20 arcs.

Despuix de passar prop de Sant Pedro de Mèrida, Villagonzalo i Don Álvaro, el Guadiana es dirigix cap a Mèrida. En esta ciutat es topa en un pont romà construït en el I a. C., en xixanta arcs que salven un recorregut de 792 m.^[8] Ademés, travessa el pont de Lusitania, obra de l'ingenier Santiago Calatrava, conclosa en 1991. A l'altura de Mèrida, és retingut en el chicotet embassament de Montijo. Discorre pràcticament en paral a la carretera A-5 (autovia del Suroest) i, camí de la comarca de les Vegas Baixes, rega el terme de Lobón. Deixa al sur el poble de Talavera la Real i presta el seu nom a diverses localitats sorgides baix l'impuls del Pla Badajoz, cas de Guadiana del Caudillo, Pueblonuevo del Guadiana, Villafranco del Guadiana i Novelda del Guadiana. Aplega a Badajoz, la ciutat més poblada de totes les que travessa. Voreja el seu recint abaluartado i rep per la dreta al Gévora. En la confluència d'abdós rius, s'alça el Cerro de la Molga, presidit per l'Alcazaba de Badajoz, d'orige musulmà. En esta capital es troba, ademés, en dos ponts monumentals: el de Palmes, erigit en el XV, i el Real, inaugurat en 1994.^[9]

Curs baix

A la seua eixida de Badajoz, el Guadiana abandona la direcció este-oest i gira cap al sur. El seu curs és aprofitat per a delimitar la frontera entre Espanya i Portugal, a través de la província de Badajoz, que el riu deixa a l'esquerra, i del districte de Portalegre, que queda a la dreta. En ellímit meridional d'abdós territoris, es troba en el pont d'Ajuda, que comunicava la població espanyola d'Olivenza i la portuguesa d'Elvas. Va ser edificat en l'any 1509 pel rei portugués Manuel I i derribat parcialment en 1709, durant la guerra de Successió Espanyola. Entra despuix en el districte portugués d'Évora, a on continua marcant la linde en Espanya. Pansa per la localitat portuguesa de Juromenha i, endreçant-se cada volta més en la vertical nort-sur, s'adinsa definitivament en terres portugueses. Res més regar este país, el riu s'inclina lleument cap al suroest i queda represado en l'embassament d'Alqueva, que, en una superfície de 250 km², està considerat com el major d'Europa. El pantà té una llongitut total de 83 km i banya una costa de 1160 km. En les seues proximitats es troben les localitats de Mourão i de Reguengos de Monsaraz.

Erro al crear miniatura:

El riu al seu pas per Sanlúcar de Guadiana (Huelva).

El Guadiana salva l'assut a l'altura d'Alqueva, població que presta el seu nom a la citada infraestructura hidràulica, i s'introduïx en el districte de Beja. Prop de Moura, rep per l'esquerra al riu Ardila, que procedix d'Espanya. Recupera la direcció sur, deixant a la seua esquerra la ciutat de Serpa. Aplega a Mértola, a on voreja el seu castell medieval, i canvia el seu rumbo cap al surest, encaminant-se cap a terres espanyoles. Banya la localitat de Pomarão i, despuix d'aportar-li el riu Chanza, torna a marcar la frontera hispanolusa, redireccionándose novament en la vertical nort-sur. Este nou tram fronteriç, que es prolonga fins a la seua desembocadura, marca les lindes de la província d'Huelva, en Espanya, i del districte de Far, en Portugal. Sanlúcar de Guadiana, per part del primer país, i Foz d'Odeleite, per la del segon, són algunes de les localitats per les que el riu passa en esta part del seu curs.

Pròxim a l'oceà, deixa a la dreta les marismas de Castromarín i Vilarreal de Sant Antonio, situada prop de la població portuguesa de Castromarín. Travessa posteriorment el pont Internacional del Guadiana, inaugurat en 1991, que unix la citada localitat en Ayamonte. Dos quilómetros aigües avall, el riu aplega al oceà Atlàntic, formant un chicotet estuari, de vores pantanosas, flanquejat a l'est per illes aluvials. En els seus màrgens, se situen les ciutats d'Ayamonte i Vilarreal de Sant Antonio, espanyola i portuguesa, respectivament. Abans de la seua desembocadura, part del seu cabal s'obri camí per les marismas de Castromarín i Vilarreal de Sant Antonio, configurant-se un braç d'aigua que dona lloc a diferents marismas, conectades entre sí. La part espanyola d'esta zona humida, que s'estén més allà del Guadiana fins a la riga Carreras, en el municipi d'Illa Cristina (Huelva), es troba protegida per l'administració espanyola per mig de la figura llegal de Parage Natural de les Marismas d'Illa Cristina.

Règim hidrològic

Comparativament en els principals rius de la península ibèrica, el Guadiana presenta un escàs cabal. És el quart riu més llarc d'esta península i, pese a això, només ocupa la dècima posició pel que fa al volum d'aigües portat. A diferència de les conques del Ebre, Duero i Tajo, els atres tres rius ibèrics que ho superen en llongitut, no existixen afluents rellevants, donada l'escassa altitut de les formacions montanyoses que rodegen el curs del Guadiana. Fins al seu primer contacte en terres portugueses, el cabal mig del Guadiana és de 23 m³/s, una sifra sensiblement inferior a la que es registra en el Tajo, l'atre gran riu de la Submeseta Sur, que du 43,3 m³/s d'aigua en el seu curs mig-baix, concretament en l'estació d'aforament de Toledo. En el seu tram inferior, corresponent aproximadament a l'últim terç del seu recorregut, el riu incrementa notablement el seu cabal mig, en valors que ronden els 78 m³/s. Pero, aixina i tot, les seues aportacions d'aigua queden molt per baix de les del Tajo, que, en la seua desembocadura en Lisboa, aboca en l'oceà Atlàntic 444 m³/s.

El Guadiana es caracterisa, ademés, per una gran irregularitat interanual, quantificada en un coeficient de 10,5, aixina com per una estacionalidad molt acusada. L'escassa pluviosidad de la seua conca i les elevades temperatures estivals que tenen lloc en ella provoquen grans oscilacions en el seu cabal, en importants riuades preferentment en febrer i decembre i forts estiajes en agost. A això contribuïx també l'elevat evaporament que es registra en la capçalera i en el tram superior del Guadiana. Segons càlculs obtinguts a partir de la fòrmula de Thornthwaite, els índexs d'evaporament total anual d'esta zona, coincidente en térmens generals en el recorregut del riu per Castella-la Mancha, se situen entre els 800 i 1000 mm. Aixina mateix, el règim hidrològic del Guadiana es troba determinat per les característiques geològiques de la seua conca, especialment pel que fa a la seua capçalera i al seu curs alt, àrees conformades per sols molt permeables, que favorixen la desaparició de les corrents superficials, a través del fenomen de l'infiltració. Són circumstàncies que han llimitat l'aprofitament de les seues aigües per a usos agrícoles i energètics fins a pràcticament la segona mitat d'el XX, quan es va posar en marcha el complex d'embassaments i canals del Pla Badajoz, i, en el cas portugués, fins a 1997, en l'inauguració del embassament d'Alqueva.

A tots estos factors se li sumixca l'intensa explotació de la que han segut objecte en els últims anys els aqüífers de La Taca, que ha condicionat el règim hidrològic del riu, fins al punt de desplaçar la seua font més allà del manantial dels Ulls del Guadiana, considerat com el seu punt d'orige. Des de finals dels anys 1980, el riu ya no es conforma com a curs continu en este parage, sino en l'assut de Pont Navarro, situat més avall de les Taules de Daimiel. S'estima que existixen al voltant de 23 000 pous, molts d'ells illegals, sobre la planura manchega. La problemàtica hidroambiental de la capçalera i conca alta del Guadiana ha segut objecte d'un impuls llegislador a principis d'el XXI. La Llei del Pla Hidrològic del Guadiana (B. O. I, 6 de juliol de 2001) preveu l'aplicació d'un pla especial encaminat a «mantindre un us sostenible dels aqüífers» existents en la zona, per mig de «la reordenació dels drets d'us d'aigües, tendent a la recuperació ambiental dels aqüífers, l'autorisació de modificacions en el règim d'explotació dels pous existents i la concessió d'aigües subterrànees en situacions de sequia», entre atres mides.

Conca

Vore també: Conca hidrogràfica del Guadiana

Superfície i demografia

La conca hidrogràfica del Guadiana comprén 67 733 km², dels que 55 512 pertanyen a Espanya (el 81,9 %) i 11 620 a Portugal (el 17,1 % restant). Pel que fa a la part espanyola, la conca es troba regulada per la Confederació Hidrogràfica del Guadiana. Este organisme, dependent del Ministeri de Mig ambient, gestiona els diferents usos de l'aigua a un total de 473 municipis i 994 entitats de població. Les diferents localitats integrades en la conca es repartixen per les províncies castellà-manchegues d'Albacete, Ciutat Real, Conca i Toledo, les extremenyes de Badajoz i Càceres i les andaluses de Còrdova i Huelva. En l'àrea espanyola residixen 1 472 800 habitants (any 2005), en una densitat de població de 26,5 hab/km². La ciutat de Badajoz, en 145 257 habitants (any 2007), és el núcleu urbà més important de tota la conca.

Mig físic

la conca hidrogràfica del Guadiana està delimitada per formacions montanyoses d'escassa entitat. Els Montes de Toledo conformen el seu llímit septentrional, en altures que ronden els 1400 m, mentres que Serra Morena, que se situa al sur, presenta altituts al voltant dels 1000 m. A l'est se situen algunes serres del Sistema Ibèric, que superen els 1000 m d'altura. La seua altitut mija és d'uns 450 m. La cota més alta es localisa en el pico de la Villuerca (1601 m), que es troba en la província espanyola de Càceres. En térmens hidrològics, la conca del Guadiana llimita al nort en la del Tajo i a l'est en la del Xúquer. A l'oest apareixen els rius portuguesos Sado i Mira, aixina com les conques hidrogràfiques de la regió del Algarve. Al sur es troba la conca del Guadalquivir, ademés de l'àmbit definit pels rius Tinto, Odiel i Pedres, que solquen la província espanyola d'Huelva. Per la conca del Guadiana discorren 186 rius i rieres d'importància, que acumulen una aportació mija anual d'aigua de 6168 hm³. Estes corrents recorren terrenys pertanyents al orógeno alpí, pel que fa a les àrees de capçalera, i a les cordilleres hercínicas, en referència al trayecte que va des de Ciutat Real fins a la desembocadura del riu en l'oceà Atlàntic. Ocasionalment, apareixen depòsits neógenos, tant en un tram com en un atre.

Clima

La conca del Guadiana presenta un clima mediterràneu continentalizado, en una estació seca molt definida i grans oscilacions tèrmiques. En els seus llímits territorials, apareixen climes regionals, que trenquen la tònica general descrita. Les precipitacions registren un valor mig anual de 550 mm, que es distribuïxen de forma heterogénea en funció de cada zona. Les desviacions pluvials van des dels 350 mm de la planura manchega i del Camp de Calatrava fins als 1000 mm de la comarca cacereña de Les Villuercas i de la part septentrional de la província d'Huelva. l'humitat absoluta mija se sifra en 8-10 g/m³. En relació en els vents, dominen els de component oest en la capçalera i part alta i mija de la conca. En la zona baixa, principalment en la costa de la província d'Huelva, la dominancia és del suroest. El seu recorregut oscila entre els 15 km/h de la conca alta fins als 10 km/h de les restants zones. Es tracta de la velocitat mija de menor intensitat de la península ibèrica.

Espais naturals

La conca del Guadiana es troba protegida llegalment en una superfície de 33 741 km². Els espais naturals més rellevants són els parcs nacionals de les Taules de Daimiel i Cabañeros (abdós en Castella-la Mancha) situats en la conca espanyola. Aixina mateix, la conca del riu integra tres parcs naturals de gran interés migambiental, igualment localisats en Espanya: el de les Estanys de Ruidera (Castella-la Mancha), el de Cornalvo (Extremadura) i el d'Aracena i Picos d'Aroche (Andalusia). Cal afegir, ademés, el Parage Natural de les Marismas d'Illa Cristina, en la província espanyola d'Huelva, i les marismas de Castromarín i Vilarreal de Sant Antonio, en el districte portugués de Far. En Portugal el parc natural del Valle del Guadiana, en el Baix Alentejo.

Afluents

Artícul principal → Anexe:Rius de la conca del Guadiana.

Afluents de la capçalera

Pel que fa a capçalera, els tributaris més importants es localisen en la marge dreta del riu. Esta es caracterisa per un relleu molt poc marcat, lo que provoca l'encharcament de les corrents que fluïxen en esta àrea. L'existència d'aqüífers de grans dimensions també favorix la formació de pantans i estanys, a través del fenomen del drenage. Est és el comportament dels rius Gigüela i Záncara, que, en la seua confluència, donen lloc a la zona humida de les Taules de Daimiel. Atres complexos lagunares de la marge dreta són els de Les Egües i Villafranca, La Vega, El Alcahozo, El Prat, El Taray, Fita i Monjavacas, entre uns atres. Tots estos estanys sofrixen grans canvis de nivell, en funció de les condicions climàtiques, a lo que cal afegir, en els últims temps, l'incidència de l'acció de l'home, per mig de l'intensiva extracció d'aigües subterrànees per a usos agrícoles.

Els afluents de la marge esquerra també queden exposts al drenage. És el cas del Guadiana Alt, del Azuer i del Córcoles, la traça del qual més rellevant és la desaparició o casi desaparició de la seua corrent superficial abans d'aplegar al Guadiana, per evaporament i infiltració en el sistema acuífero de la planura manchega.

Afluents de la conca alta

el Jabalón és el primer afluent d'importància que rep el Guadiana en la seua conca alta, integrada per materials menys permeables que els de la capçalera. Este riu té una llongitut de 171 km i discorre per la comarca ciudarrealeña de Camp de Montiel. Contribuïx al Guadiana per l'esquerra, en la part meridional de la planura manchega. Per la dreta aplega a continuació el Bullaque, el principal tributari de la conca alta del riu. Prové dels Montes de Toledo, en concret de la serra del Chorito, i seguix un recorregut molt ajustat a la vertical nort-sur. Aboca en el Guadiana en el parage conegut com Les Juntes, despuix d'haver descendit uns 500 m d'altitut. el Tirteafuera desemboca aigües avall del Bullaque. Naix en la serra de Calatrava i descriu una trayectòria casi parala a la del Guadiana, al que aporta per l'esquerra. Els últims afluents de la conca alta són els rius Fret i Valdehornos, que aboquen per la dreta, i les rieres de Rechiceruelo i Valtriguera, per l'esquerra.

Afluents de la conca mija

La conca mija del Guadiana presenta una configuració asimètrica. L'alvertent esquerre és molt més extensa que la dreta, a l'hora que mostra un relleu més suau. A grans traces, s'estén per les províncies de Badajoz, Càceres i Còrdova. Dels Montes de Toledo apleguen per la dreta els rius Estena, Guadarranque, Guadalupe i Ruecas, que travessen materials escassament permeables. Per l'esquerra contribuïx, més alvance, el Zújar, considerat com l'afluent més caudaloso del Guadiana. Este riu recorre 214 km i drena una conca de 8508 km². Solca la zona noroest de la província de Còrdova, ademés de les comarques pacenses de la Campiña Sur, de La Serena i de La Siberia. el Guadamatilla, el Guadalmez, el Valdeazogues, l'Estores, el Guadalemar i el Guadalefra són els seus principals tributaris. el Ruecas i l'Alcollarín, afluents per la dreta, són els següents que s'incorporen al Guadiana. Se sumen despuix el Guadámez, que aplega per l'esquerra, procedent de la Serra del Prat; i el Búrdalo, que mana de la Serra de la Centinela (Càceres) i desemboca per la marge dreta. En Serra Morena naix el Matachel, riu molt més rellevant que els immediatament anteriors. Travessa una conca molt poc accidentada, a on recorre una distància de 124 km. Té com a afluents principals al Bonhabal, al Retín, a la rivera d'Usagre i al Palomillas. Confluïx en el Guadiana per l'esquerra, prop de Mèrida, despuix de banyar la comarca extremenya de Terra de Fancs.

Afluents de la conca baixa

En la conca baixa, que s'estén de nort a sur des de Badajoz fins al golf de Càdis, el riu discorre per una zona fronteriça, en Portugal a la seua dreta i Espanya a la seua esquerra. Del primer país rep les aportacions de les riberes de Vascão, Cadavais, Foupana, Odeleite, Choques, Beliche i Sec. Del segon, procedixen els rius Ardila, Chanza i Malagón, aixina com les riberes de Rochona i Gran de l'Oroneta. Per territori espanyol també discorren els barrancs de Santiago i dels Ferro, ademés de les rieres de la Parra, Gran i Pedraza. Una de les més singulars formacions de la conca baixa és la riga Carreras, que, si ben no confluïx en el Guadiana per tindre abdós rius drenages independents a l'oceà, dona lloc a les marismas d'Illa Cristina. En una superfície de 2145 hectàrees, esta zona humida presenta una complexa ret d'esteros, caños i canals que es distribuïxen pels térmens municipals d'Ayamonte i Illa Cristina. La conca baixa del Guadiana està formada per roques metamòrfiques de pissarra, originades en el Carbonífero Inferior. En els últims 5 km del riu, a partir de Castromarín (Far, Portugal) i Ayamonte, estos materials deixen pas a una àmplia planicie de marismas.

Estat de conservació

El riu Guadiana, en general, presenta un estat de conservació molt negatiu. No està de més recordar que es va falcar el terme científic de "daimielización" en el sentit de la esquilmación dels recursos naturals aplicat a lo que va ocórrer en el territori de l'Aqüífer 23, a on es troba el parc nacional de les Taules de Daimiel. El caixer del Guadiana en els primers quilómetros de recorregut no existix i en molts atres es reduïx a un estret canal de terra pel que a voltes circulen aigües fecals. Atres afluents de la seua conca han sofrit una sòrt pareguda com el Azuer, el Gigüela o el Jabalón. Alguns autors no dubten en categorizar el desastre hidrològic de la conca alta del Guadiana com el més greu d'Europa Occidental en matèria d'aigües dolces. Per citar un atre eixemple, el parc nacional de les Taules de Daimiel s'alimenta casi en la seua totalitat en aigua del riu Tajo i hi ha hagut diferents proyectes per a trascolar aigua del seu afluent el riu Bullaque. Un atre eixemple d'eixa destrucció generalisada es pot vore en els Ulls del Guadiana, hui (2009) terrenys cultivats o ardint en procés de combustió induïda per la citada sobrexplotación. El riu, per una atra part, es troba extraordinàriament regulat per grans preses i se seguix en la mateixa política estructuralista també en Portugal, a on s'ha construït el major assut d'en la finalitat de desenrollar l'agricultura de regadiu en la regió del Alentejo. Sobre la desembocadura del riu s'ha dit que està deixant de ser riu per a convertir-se en "riga", ya que pels escassos aportes ara el seu comportament hidrològic s'està invertint i són les aigües marines les que penetren pel riu i no al revés. Algunes de les espècies endèmiques i úniques en el món es troben a la vora de l'extinció i ha aumentat considerablement la fauna i la flora alóctonas.

Vore també

Referències

↑ Gordón Peral, María Dolors. Anàlisis etimològic de la macrotoponimia onubense (en és), pp. 425.
↑ Aixina apareix, per eixemple en els Comentaris a la guerra civil de Juliol César, llibre I, XXXVIII:
... el segon [M. Petreyo] des del coll Castulonense al riu Ana en dos legions i el tercer [M. Terencio Varrón], des de l'Ana, el territori dels vetones i la Lusitania,...
↑ F. Corrent (1991): Diccionari Àrap-Espanyol, 3ª edició, Ed. Herder, ISBN 84-254-1763-5
↑ historia-del-arte-erotico. com/Plinio_el_viejo/libro3. htm Història Natural- Plinio el Vell, llibre 3 capítul II-[1 ref-llatina 6]
↑ Veta Alonso, A.. «Guadiana». Rialp. Archivat des d'el original, el 16 de juliol de 2011. Consultat el 2007.
↑ Almagro Costa, Juan; García Rodríguez, Manuel. «Les Taules de Daimiel i els Ulls del Guadiana: geologia i evolució piezométrica». Revista Tecnologia i desenroll, núm. 2. Archivat des d'el original, el 3 de maig de 2006. Consultat el 2007.
↑ Ric, Javier. «Un riu al revés». Diari El País. Consultat el 2007.
↑ Álvarez Martínez, José María (1983). El pont romà de Mèrida, Mèrida, Badajoz, Espanya: Museu Nacional d'Art Romà.
↑ González Rodríguez, Alberto (1995). La porta i el pont de Palmes (1460-1994): Badajoz cara al Guadiana, Badajoz, Espanya: Caixa Rural d'Extremadura.

Enllaços externs

Commons

Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre el riu Guadiana.

Plantilla:Wikidata desembocadura Plantilla:Wikidata ponts

Este artícul conté una traducció derivada de «Guadiana» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Gordón Peral, María Dolors. Anàlisis etimològic de la macrotoponimia onubense (en és), pp. 425.

[2] Aixina apareix, per eixemple en els Comentaris a la guerra civil de Juliol César, llibre I, XXXVIII:
... el segon [M. Petreyo] des del coll Castulonense al riu Ana en dos legions i el tercer [M. Terencio Varrón], des de l'Ana, el territori dels vetones i la Lusitania,...

[3] F. Corrent (1991): Diccionari Àrap-Espanyol, 3ª edició, Ed. Herder, ISBN 84-254-1763-5

[4] storia-del-arte-erotico. com/Plinio_el_viejo/libro3. htm Història Natural- Plinio el Vell, llibre 3 capítul II-[1 ref-llatina 6]

[5] Veta Alonso, A.. «Guadiana». Rialp. Archivat des d'el original, el 16 de juliol de 2011. Consultat el 2007.

[6] Almagro Costa, Juan; García Rodríguez, Manuel. «Les Taules de Daimiel i els Ulls del Guadiana: geologia i evolució piezométrica». Revista Tecnologia i desenroll, núm. 2. Archivat des d'el original, el 3 de maig de 2006. Consultat el 2007.

[7] Ric, Javier. «Un riu al revés». Diari El País. Consultat el 2007.

[8] Álvarez Martínez, José María (1983). El pont romà de Mèrida, Mèrida, Badajoz, Espanya: Museu Nacional d'Art Romà.

[9] González Rodríguez, Alberto (1995). La porta i el pont de Palmes (1460-1994): Badajoz cara al Guadiana, Badajoz, Espanya: Caixa Rural d'Extremadura.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]