Alarcos

Alarcos

Alarcos és un parc arqueològic dels municipis espanyols de Ciutat Real i Poblete. Les troballes arqueològiques demostren l'ocupació humana del cerro des de l'Edat del Bronze fins a la Plena Edat Mija, en un llarc periodo intermig de despoblació en l'época romana i visigoda. Els treballs d'excavació i restauració que es realisen en el jaciment des de 1984 han permés recuperar un sector de la trama urbana de la ciutat íbera, aixina com bona part de la muralla i del castell medievals.

Les ruïnes de l'antic oppidum íbero i de la ciutat medieval de Alarcos constituïxen un dels conjunts arqueològics més importants i més extensos (33 ha) de Castella-la Mancha. Situat en un enclavament estratègic, en un cerro elevat en el marge esquerre del riu Guadiana, va ser un lloc idòneu per a l'assentament de grups humans, que ho varen ocupar des de l'Edat del Bronze fins a l'Edat del Ferro.

En esta àmplia seqüència cultural destaquen dos etapes:

• El desenroll de la cultura íbera, que podem datar entre els sigles VI-III que ha deixat valiosos vestigis dels que descollen els restants d'un santuari, una necròpolis i un gran sistema viari.
• L'existència d'un poblament medieval centrat principalment en el XII. Esta última etapa històrica és la més coneguda en l'actualitat per ser est el lloc a on es va produir la batalla de Alarcos. En el XIII, despuix de la victòria cristiana de les Navas de Tolosa en 1212 i despuix del trasllat de la seua població a Vila Real, es va edificar l'ermita dedicada a la Verge de Alarcos. Se celebra la romeria en honor a la Verge el dumenge i el dilluns de Pentecostés.

Oppidum ibèric

Esfinge alada íbera.

El poblament més antic es remonta a l'Edat del Bronze Ple, en la construcció d'un poblat en altura en la part occidental del cerro, controlant el vau del riu Guadiana i els passos feya Andalusia i Alce.

Falcata íbera junt a una punta de llança, el torra d'un escut i un objecte punchant que podria ser un punyal sense el seu mànec.

Cap a el IX, en la transició a la primera Edat de Ferro, es produïx un desplaçament de la població que es va assentant en el restant del cerro, mantenint contactes en atres llocs de la península ibèrica, especialment en el suroest i el Replanell Nort, contactes que es mantenen i incrementen en els sigles següents. En el V la cultura ibèrica oretana està plenament formada i consolidada en Alarcos —llavors coneguda com Lacurris— alcançant a lo llarc dels sigles IV-III un alvançat desenroll. La població aumenta i espais abans dedicats a necròpolis són ara ocupats per vivendes. A través de tot este llarc periodo es documenten a lo manco tres fases d'ocupació, en la que s'aprecien els canvis produïts en el poblat. Les cases, de forma rectangular, tenen una o dos habitacions en zócalos de pedra, parets d'atobó i sostre vegetal. S'organisen entorn a carrers pavimentadas en lajas de quarsita o calcàrea. En el seu interior s'han trobat els materials utilisats pels seus habitants, com a ceràmiques i útils de bronze, ferro i os.

Recentment s'han descobert sis túmulos d'una necròpolis en restants òsseus humans en un enterrament complet en urna i una falcata com a aixovar funerari, exposta en el Museu de Ciutat Real.

Alarcos en l'Edat Mija

Muralla de Alarcos

Va ser una vila de colonisació molt important de la Reconquista castellana i a ella pertanyia un parage pròxim cridat Pou Sec de Don Gil que es va refundar com a Vila Real nova capital per orde d'Alfonso X el Sabio i li va otorgar una Carta Pobla; més vesprada el rei Juan II li va otorgar el títul de ciutat passant a ser Ciutat Real.

En una extensió de 33 ha, està rodejada per una grossa muralla de tres metros de gruixa. Va ser construïda trencant algun dels restants de la ciutat oretana, sobre la que es troba. En la seua construcció es varen aplicar distintes tècniques. La primera, de mampostería, s'assenta directament sobre la roca cuarcítica. Sobre ella es desenrolla una segona, del mateix moment, en la que una successió de tapiales encerados de pedra travats en calç i puzolana li han donat l'aspecte grisáceo que posseïx.

Els seus cantons es reforçaven en sellars, en la marca del cantero. Despuix de l'abandó de Alarcos, este material va ser reutilisat en Vila Real per a la construcció dels edificis públics més antics.

Els resultats de l'investigació confirmen que tota la vila de Alarcos es trobava en procés de construcció en els anys immediatament anteriors a 1195; i els materials d'obra apareguts junt a la muralla aixina ho confirmen. La majoria de la ciutat encara es troba amagada i solament una chicoteta part d'esta ha segut treta a la llum. Conserva una de les portes secundàries de la ciutat. La principal, provablement, es localisaria un poc més al sur.

Vore també

• Batalla de Alarcos
• Museu de Ciutat Real
• Anex:Bens d'interés cultural de la província de Ciutat Real

Bibliografia

• Resolució de 16 de giner de 2003, de la Direcció general de Bens i Activitats Culturals, de la Conselleria d'Educació i Cultura, per la que s'incoa expedient per a declarar el Parc Arqueològic de Alarcos, localisat en Ciutat Real i Poblete, província de Ciutat Real. BOE. 04/03/2003; (54):8629-30.
• Un recorregut pel Parc Arqueològic de Alarcos-Calatrava. Oretania. 13/02/2010; XI(204):2-3.
• Archivat el 21 de novembre de 2011 archivat en Wayback Machine.
• Cavaller Klink A, Mena Muñoz P. Els exvotos ibèrics del oppidum de Alarcos. XVIII Congrés Nacional d'Arqueologia; Saragossa, 1987.
• Cavaller Klink A, Mena Muñoz P. La muralla medieval del Cerro de Alarcos. Actes de l'I Congrés Nacional d'Arqueologia Medieval; Diputació General d'Aragó, Saragossa, 1987.
• De Juan García A, Fernández Rodríguez M. Alarcos. Guia del parc Arqueològic. Junta de Comunitats de Castella-la Mancha. 2007.
• VV.AA. Alarcos. El fidel de la Balança. Servici de Publicacions de la Junta de Comunitats de Castella-la Mancha. Toledo. 1995
• VV.AA. Investigacions Arqueològiques en Castella-la Mancha. 1996-2002. Colecció Patrimoni Històric Arqueologia. n.º 18, Toledo, 2004.