La Taca

La Taca

Típic paisage manchec en la província de Ciutat Real

La Taca és una comarca natural situada en la comunitat autònoma de Castella-la Mancha (Espanya), que ocupa part de les províncies d'Albacete, Ciutat Real, Conca i Toledo. La seua superfície varia segons els autors: des de 15 000 km² fins a 30 000 km² constituint una de les planures naturals més extenses de la península ibèrica. La Taca representa el centre de la Submeseta Sur, ubicada entre les comarques de Taula d'Ocaña, Montes de Toledo, Camp de Calatrava, Serra Morena, Camp de Montiel, Campos d'Hellín, Corredor d'Almansa, La Manchuela, La Alcarria i la Serranía de Conca.

Geografia política

Definició moderna de la Taca

Mapa físic centrat en Castella-la Mancha, que mostra les principals comarques i accidents geogràfics de la Taca (en cursiva) i territoris adjacents.

La Taca és una comarca natural del centre de Castella-la Mancha, situada al sur de la Replanell Central, que constituïx una de les més extenses altiplans de la península ibèrica. Els seus llímits són poc precisos, comprenent part de les províncies d'Albacete, Ciutat Real, Conca i Toledo. Si be, el terme La Taca ha tingut distints significats a lo llarc del temps. Una de les definicions de la Taca la proporciona Pascual Madoz en la seua obra Diccionari geogràfic-estadístic-històric d'Espanya i les seues possessions d'ultramar (1848):

Erro al crear miniatura:

Vista d'un dels molins de Consuegra (Toledo), típica image de la regió i referència visual al Quixot

el terr. cridat Taca, abraça indubtablement el país, generalment pla, ras i àrit, contingut des dels monts de Toledo á els estribos occidentals de la serra de Conca, i des de la Alcarria fins a Serra-morena; entrant en esta comprensió, lo que es diu taula d'Ocaña i del Quintanar, els part. de Belmonte i Sant Clemente, els terr. de l'orde de Santiago, Sant Joan i Calatrava, i tota la terra d'Alcaráz; els seus confines al N. són el Tajo, i la part anomenada pròpiament Castella la Nova; I. els regnes de Valéncia i Múrcia; S. els de Còrdova i Jaen; O. les províncies d'Estremadura, estendiéndose 53 leg. d'I. á O. i 33 de N. á S.: fins al sigle XVI, la part oriental d'este terr. es va denominar Taca de Montearagon i Taca d'Aragon [...]; tot lo demés es va denominar simplement Taca: despuix es va dividir la Taca en Alta i Baixa, segons la seua diferència de nivell i curs de les aigües: l'Alta comprén la part NE: des de Villarrubia dels Ulls á Belmonte, país dels ant. pobles laminitanos; i la Baixa la part BAIX. incloent els camps de Calatrava i de Montiel, país dels ant. oretanos.

Similars descripcions de la Taca farien anys més tarde José d'Hosta (1865), o l'enciclopèdia Espasa.

Erro al crear miniatura:

Territori que comprén La Taca (respecte a Castella-la Mancha) segons la descripció de Madoz (1848), que inclou la província de Ciutat Real i els partits d'Ocaña, en la seua configuració del moment.

• Madoz (1848) també acota La Taca segons la divisió territorial del moment:

Segons la division civil actual, el terr. de la Taca correspon á 4 prov. La de Ciutat-Real casi sancera es troba en esta demarcacion (V.) i per això continua sent coneguda vulgarmente en el nom de prov. de la Taca: la de Toledo té en el mateix la seua part oriental, és dir, els part. d'Ocaña, Madridejos, llo i Quintanar: la de Conca, els de Belmonte i Sant Clemente; i la d'Albacete, els d'Alcaráz i La Roda.

No obstant, la descripció de Madoz és ambigua, puix en la pràctica intentava plasmar els llímits de l'antiga província de la Taca, que no la comarca de la Taca, dos elements distints que compartixen topònim. La primera era una entitat administrativa del regne de Toledo o Castella la Nova, mentres que la segona una comarca natural des de l'àmbit de la geografia física. Segons l'estudi Entorn al concepte i llímits d'un topònim oblidat: La Taca de Montaragón de l'historiador Aurelio Pretel Marín (1984), algunes localitats de les actuals províncies de Conca, Albacete, Valéncia, Alacant i Múrcia formaven part de l'històrica Taca de Montearagón. Este terme s'amprava per a denominar un ampli espai de frontera de l'est de la Corona de Castella durant l'Edat Mija, associat a banda dels regnes de Toledo o Castella la Nova i Múrcia. Encara que cridat La Taca, no cal confondre-ho en l'antiga província de la Taca, ni en la comarca de la Taca, puix no hi ha vinculació entre elles més allà de compartir topònim. En el mateix estudi de Pretel Marín (1984), també s'inclouen en la vora oriental de la Taca de Montearagón a les localitats històricament castellanes noves de Requena (en la província de Valéncia), i murcianes de Villena i Saix (en la província d'Alacant), junt a Yecla. En ocasions, La Taca Alta és ampliada per a incloure localitats de la comarca toledana de La Sagra, com Esquivias, i inclús Madrit, que en freqüència ha segut descrita com un poblachón o lugarón manchec. Si be, esta denominació està vinculada al mal us del terme manchec, puix tant en el passat com en l'actualitat és erròneament comuna per part de la societat civil i mijos de comunicació denominar al conjunt de Castella-la Mancha i, en el seu dia, Castella la Nova, com La Taca o manchec, quan ni la totalitat de la regió és La Taca, des del punt de vista de la geografia física, ni des del pla històric (província de la Taca).

Existixen també atres descripcions de la Taca, com la que realisen Félix Pillet i Miguel Panader en els seus estudis per a una comarcalización geogràfica de Castella-la Mancha des del punt de vista de la geografia física (la qual dividixen en comarques de serra, de transició i de planura), i en la que llimiten La Taca a «una gran comarca o subregión de Castella-la Mancha», convertint-la en una comarca de planura que comprendria 15 900 km² i més de 90 municipis. Presenten en calitat de comarques de transició, al Camp de Calatrava, al Camp de Montiel, a la Terra d'Alarcón, a la Manchuela i al Corredor d'Almansa, i en calitat de comarques de serra, al Valle d'Alcudia, la d'Alcaraz i la de Segura. Este tipo de descripció és la més amprat per investigadors i institucions de Castella-la Mancha i Espanya, puix preval'us del terme La Taca com a comarca natural delimitada per una série d'aspectes geogràfics a on el denominador comú és la planura, front a l'administratiu de l'antiga província de la Taca, ya en desús i sense correlació alguna en la comarca de la Taca, pese a compartir topònim. cal destacar també, l'importància de l'altitut a l'hora de determinar que és exactament La Taca, que comprén entre 600 i 700 metros sobre el nivell de mar. Un dels significats més acceptats és que La Taca és "lloc elevat", tenint en conte l'altitut de Camp de Criptana, en ple cor de la Taca que són 707 metros i per eixemple la de Puertollano (que és una de les últimes grans localitats cap al sur de la Taca), veem que la seua altitut a penes varia, 708 metros, les altituts de Conca, Toledo, Talavera i demés comarques no vinculades La Taca no corresponen a eixes altituts, lo que nos demostra l'importància de l'altitut per a determinar els llímits de la Taca Geogràfica, que no històrica.

Evolució històrica del topònim Taca i la seua comprensió

Vàries són les teories sobre l'orige del topònim Taca. Les cal ho relacionen en el mateix orige llatí de la paraula castellana "taca" (macŭla), pero són més les que establixen un orige àrap de la paraula. Les cal ho relacionen en la paraula àrap "manxa", traduïda com "terra seca", pero es dona més provabilitat^{cita requerida} a la seua procedència de la paraula àrap "mányà", que s'ha traduït com "alta planicie", "lloc elevat" i "replanell". Una atra teoria, molt més antiga, també sugerix que La Taca procedix de l'àrap. La teoria sorgix a partir de l'historiador Jerónimo Zurita qui afirma que un atre historiador, Pero López d'Ayala, va tindre notícia certa del nom de Taca com a terra d'espartos, seca, que els godos la cridaven Espartaria i que els àraps varen mantindre elèxic Espartaria que en llengua àrap seria Manxa. Esta terra Espartaria es vincula en l'antic Camp Espartario o Espartaria, de la Carthagena Espartera, hereu a la seua volta de la província romana i visigoda Carthaginense, que englobava a gran part de l'actual Castella-la Mancha.

En qualsevol cas, les primeres mencions de que es té constància en el topònim Taca daten de l'any 1237, i es donen en acorts entre les órdens de Sant Joan i Santiago. En un cas, es tracta del traçat dels llímits d'abdós Órdens: «Llavors la Ruidera tinguen els flares d'Uclés, i varen partir per mig en la Moraleja per soga, i d'este mojón a la Taca d'Haver Garat, a tant que aplegue en l'atre mojón que està entre Criptana i Santa María, i d'este mojón que està entre la Moraleja i la Roidera ix la vall dalt a la carrera que va de la Ruidera a Alhambra i recude al Pou del Allozo». En l'atre, es tracta d'un pagament en caps de ganado del comendador de l'Orde de Santiago a la de Sant Joan, en compensació "«per ajuda de l'aigua de Guadiana que sac per la Taca de Montearagón». Segons sembla, la Taca d'Haver Garat fa referència a la posterior Taca de Vejezate, comarca en la que hui es troben localitats com Tomelloso i Socuéllamos, i que tenia per centre la hui despoblada Torre de Vejezate. La Taca de Montearagón, en orige «de Montaragón», per la seua banda, senyalaria al territori estés des de les estanys de Ruidera cap a l'Est, pel que es “montava” cap a Aragó, fins al regne de Valéncia que en eixos moments es trobava baix plena conquista per part del rei d'Aragó, Jaime I. En 1282, don Manuel, senyor de Villena, va rebre del que seria el rei Sancho IV de Castella els extensos térmens de Chinchilla, Jorquera i Veus, en la Taca de Montearagón. En el temps, i l'expansió d'estos dominis a Hellín i la Terra d'Alarcón, d'acort en les conclusions de Pretel Marín (1984), el concepte geogràfic de la Taca de Montearagón i el polític del Señorío (i despuix Marquesado) de Villena tendirien a confondre's i identificar-se.

Erro al crear miniatura:

Territori que comprenia l'antic Comú de la Taca respecte de l'actual comunitat autònoma de Castella-la Mancha.

Per un atre costat, en 1353, el Maestre de l'Orde de Santiago, don Fadrique, atenent a la petició de diversos pobles de la zona baix jurisdicció de la seua Orde, va crear el Comú de la Taca, incloent territoris de la Taca de Vejezate, en possessions entre els rius Guadiana i Gigüela i cap en Quintanar de l'Orde. Entre 1478 i 1603 són descrits com a pertanyents al Comú de la Taca els següents pobles:

• En l'actual província de Ciutat Real: Alcázar de Sant Joan, Camp de Criptana, Herència, Arenals de Sant Gregorio, segregat recentment, està inclós), Pedro Muñoz, Socuéllamos i Tomelloso.
• En l'actual província de Conca: Els Hinojosos, Horcajo de Santiago, Mota del Cuervo, Pozorrubio, Santa María dels Plans, Villaescusa d'Haro i Villamayor de Santiago.
• En l'actual província de Toledo: Cabezamesada, Corral d'Almaguer, Miguel Esteban, La Pobla d'Almoradiel, Quintanar de l'Orde, El Toboso, La Vila de Dò Fadrique i Villanueva d'Alcardete. No obstant, el concepte de la Taca en aquell temps i en els sigles posteriors no es llimitava al Comú de la Taca i al Marquesado de Villena, sino que és més extens, encara que no tant com lo seria posteriorment. En la década dels 70 d'el XVI, en les Relacions topogràfiques de Felipe II, amén de les localitats de l'antic comú santiaguista, llavors ya partit, també les localitats del Camp de Sant Joan diuen estar en La Taca. En canvi, no fan lo mateix les localitats del Camp de Montiel, d'entre les que solament Membrilla diu estar en La Taca, ni tampoc les del Camp de Calatrava, del que solament quatre pobles diuen situar-se en La Taca. López-Salazar (2005) supon que en el cas del Camp de Calatrava, la vinculació al maestrazgo de Calatrava o al partit d'Almagro va tindre major pes que la simple referència geogràfica, pero també que la Taca no era llavors "un topònim de fortuna". De fet, va haver localitats que varen dir estar en La Taca (Ballesteros i Tirteafuera) en menys raons geogràfiques que ho justificaren que unes atres que no ho varen fer (com Daimiel o Manzanares). Similars circumstàncies ocorren en la Taca de Montearagón, cridada per deformació en esta época Taca d'Aragó, en la qual, en les mateixes Relacions de Felipe II, són pocs els llocs que diuen situar-se en la mateixa, preferint en el seu lloc la denominació del Marquesado (de Villena) inclús despuix de la desaparició del mateix, segons Petrer Marín (1984), per la seua major importància com a realitat política i pel rebuig a cridar-se "d'Aragó" d'uns pobles que mai varen ser aragonesos sino castellans. En 1605, tres décades despuix de les Relacions de Felipe II, Miguel de Cervantes va publicar L'ingeniós fidalc don Quixot de la Taca, i en 1615, la seua segona part: Segona part de l'ingeniós cavaller don Quixot de la Taca. Es tracta d'una burla: els protagonistes dels seus volguts llibres de cavalleries en que s'inspira són oriunts de països o comarques dignes: Grècia, França, Bretanya, etc. (vejau). Dir que Don Quixot és de la Taca no és un atac a esta comarca, sino una manera de fer que ellector riga d'este personage, presumit al principi de la novela. Pero l'enorme èxit de la novela va supondre també, d'acort en López-Salazar (2005), el "èxit del topònim" de la terra en que transcorre i que és la pàtria del protagoniste, Don Quixot. Dit èxit del topònim hi hauria també supost l'ampliació dels seus llímits.

Erro al crear miniatura:

Partits que formaven la província de la Taca respecte de l'actual comunitat autònoma de Castella-la Mancha (entre paréntesis, dates de pertinença a la província de la Taca):

 Ciutat Real (1691-1810; 1814-1822; 1823-1833)

 Partit d'Almagro, i Camp de l'Orde de Calatrava (1691-1810; 1814-1822; 1823-1833)

 Partit d'Alcaraz (1691-1810; 1814-1822; 1823-1833)

 Partit de Villanueva dels Infants, de l'Orde de Santiago (1691-1810; 1814-1822; 1823-1833)

 Partit de Villanueva dels Infants, de l'Orde de Santiago (municipis que hui dia no formen part de Castella-la Mancha, sino de la província de Jaén) (1691-1810; 1814-1822; 1823-1833)

 Partit de Villanueva dels Infants, de l'Orde de Santiago (municipis de la Taula del Quintanar agregats a este Partit, de l'Orde de Santiago) (1785-1810; 1814-1822; 1823-1833)

 Partit del gran Priorat de Sant Joan (1799-1810; 1814-1822; 1823-1833)

En 1691 es va crear la província de la Taca, incorporant els partits de Ciutat Real (que va anar la seua capital), Almagro (en tot el Camp de Calatrava), Infants (en tot el Camp de Montiel) i Alcaraz. En un primer moment, no obstant, no va incloure territoris de l'antic Comú de la Taca, ni del Camp de Sant Joan, ni de la cridada Taca d'Aragó, pero sí territoris que transcendien els llímits geogràfics de la planura manchega, com la serra d'Alcaraz o la zona d'Almadén. En 1785 s'incorporarien a dita província diversos pobles de la Taula del Quintanar (l'antic Comú de la Taca), i en 1799 ho faria el partit del gran Priorat de Sant Joan (açò és, tot el Camp de Sant Joan). Esta divisió provincial va alcançar una profunda arraïlada (López-Salazar, 2005), lo que no va evitar intents de reforma durant la Guerra de l'Independència, el Trieni Lliberal i, finalment, el regnat d'Isabel II. En 1833 els territoris de l'antiga província de la Taca varen ser distribuïts entre les províncies de Jaén (en una chicoteta porció), Conca, Toledo, Albacete i, sobretot, Ciutat Real, lo que motivaria que esta província anara coneguda popularment durant un temps com "província de la Taca".

Erro al crear miniatura:

Situació de les "províncies manchegues", segons el regionalisme manchec, en Espanya.

d'el XIX daten descripcions de la Taca com la de Madoz. Al respecte, deu recordar-se que la província d'Albacete estava adscrita des de la seua creació en 1833 a la regió de Múrcia, i bona part del seu territori lo va estar abans al Regne de Múrcia. Pel contrari, les províncies de Ciutat Real, Conca i Toledo estaven integrades en la regió del Regne de Toledo/Castella la Nova junt en les províncies de Guadalajara i Madrit. En eixe mateix sigle i en el següent, naix un moviment regionaliste manchec que reivindica la creació d'una Regió Manchega que integrara a les que consideraven com les quatre províncies manchegues (Albacete, Ciutat Real, Conca i Toledo), que no obtindria fruts. La majoria d'estes quatre províncies no eren ni són La Taca, ni des del pla històric (província de la Taca), ni geogràfic (comarca natural). El regionalisme manchec de principis d'el XX va ampliar l'us del terme La Taca i manchec al conjunt d'estes províncies.

Erro al crear miniatura:

Situació de la comunitat autònoma de Castella-la Mancha en Espanya.

Durant la Transició espanyola, en la divisió d'Espanya en comunitats autònomes, i despuix de profunts debats sobre la seua extensió i nom, es va crear la comunitat autònoma de Castella-la Mancha, que va integrar a les províncies d'Albacete, Ciutat Real, Conca, Guadalajara i Toledo, i va separar de la seua regió històrica, cultural i natural a la de Madrit. Encara que esta comunitat autònoma inclou diverses comarques, entre elles La Taca és freqüent, pese a tractar-se d'un error, trobar en els mijos de comunicació i en el parla quotidiana referències a la comunitat de Castella-la Mancha com "La Taca" i abreviar el gentilici de la comunitat, "castellà-manchec", a "manchec". Esta acció ha favorit que atres comarques serranes o de piedemonte de Castella-la Mancha queden diluïdes front a lo manchec.

Actualment La Taca, des del pla de la geografia física, queda representada com a comarca natural dins de la divisió comarcal i de mancomunidades de Castella-la Mancha, pese a no contar en una entitat administrativa pròpia. Està conformada per la Taca de Ciutat Real, de Toledo i de Conca, els Plans d'Albacete i la Taca Xúquer-Centre. Igualment, La Taca també queda representada en vàries denominacions d'orige i indicacions geogràfiques protegides que utilisen el nom de la Taca (DO La Taca (de vi), safrà de la Taca i meló de la Taca) o el seu gentilici (formage manchec i corder manchec), les àrees del qual de producció, en tot cas, no són coincidentes.

Erro al crear miniatura:

Comarques i Mancomunidades de Castella-la Mancha

Història

Prehistòria i Edat Antiga

Erro al crear miniatura:

Bicha de Balazote, eixemple de l'art íbero en La Taca.

Els restants prehistòrics en La Taca no són escassos, no obstant escassegen els estudis en profunditat dels jaciments de la zona. Existixen abundants jaciments del Paleolític en superfície, fonamentalment entorn als rius, que en orige varen poder ser campaments estacionals. el Guadiana i els seus afluents conformen una zona especialment pròdiga en jaciments d'este tipo. Com a eixemple, en la zona del Alt Guadiana dominada pels cursos dels rius Córcoles i Sotuélamos i la Cañada de Valdelobos hi ha una gran concentració de jaciments del Paleolític Mig. Concentracions similars es poden trobar en el curs mig del Guadiana. Sobre Art Paleolític es poden trobar algunes pintures rupestres com les figures esquemàtiques de Fuencaliente, vagament similars a les de l'alce peninsular. Durant el Neolític i l'Edat del Bronze es va desenrollar en la zona sur i central (est de Ciutat Real i oest d'Albacete) la cridada Cultura de les Motillas. Esta civilisació sedentaria es caracterisava per la construcció d'assentaments formats per vivendes apretades en cinturons de muralles concèntriques, les quals formaven varis nivells escalonats, donant una apariència de cerro artificial a l'assentament i facilitant el seu defensa front a les invasions. Posteriorment la zona va sofrir l'invasió successiva de pobles indoeuropeos i més vesprada va rebre influències de la cultura íbera, sobretot en Albacete i Ciutat Real, a on cal mencionar els múltiples i importants jaciments i poblats existents en tota la província d'Albacete com el cerro dels Sants, el Pla de la Consolació, Pou More, El Amarejo o els poblats íberos d'Alarcos i del cerro dels Caps, en Valdepeñas. Dins d'esta cultura hispana classifiquen els autors antics als dos pobles que habitaven la regió manchega (a pesar de la seua també forta influència indoeuropea), els oretanos (en núcleu en Oretum, actual Granátula de Calatrava, en Ciutat Real) i els carpetanos del curs del Tajo, la principal ciutat del qual era Toletum (actual Toledo), consagrada al deu de les aigües Tolt. Eren pobles de ganaders, agricultors i fers guerrers. Les primeres referències històriques que es tenen de la regió són les de les guerres entre els cartagineses i els pobles indígenes, poc abans de la segona guerra púnica. El motiu principal d'estes guerres estava en la possessió de les mines de Sisapo (hui La Benvinguda), el major depòsit de mercuri del món, que ha segut un dels eixos motors de la Taca fins als anys 70 del passat sigle.

Erro al crear miniatura:

Teatre romà de Segóbriga.

Els romans, que varen conquistar Toletum en el 193 a. C., varen denominar a esta gran extensió, segons algunes teories, "Camp Espartario" (segurament pel cultiu d'esparto), si ben unes atres relacionen a dit topònim exclusivament en la zona de Cartagena (en aquell temps, Carthago Nova, i posteriorment Carthago Spartaria). Estrabón parla àmpliament d'esta regió i conte en la seua Geografia que en temps d'Augusto es varen realisar unes obres molt importants en l'antiga via romana que anava des de Roma a Gades (actual Càdis). Varen fer una desviació propenca a la costa per a evitar el pas pel Camp Estepario que consideraven llarc i àrit, i provablement també per a evitar les accions de guerrilla dels lugareño, que es varen prolongar fins a prou temps despuix de finalisada la conquista romana. Durant este periodo les ciutats varen ser de poca importància, destacant Laminium, Libisosa, Toletum, Segóbriga, Sisapo i Oretum. En l'arribada del cristianisme, Toledo i Oretum es varen convertir en bisbat.

Edat Mija

A la caiguda del domini del Imperi romà en la zona, en el V de nostra era, es va produir el pas dels pobles vàndals i alanos, despuix dels quals varen impondre el seu domini els visigodos, els qui varen establir la capital de la seua regne en Toledo en l'any 569. En estos temps, no obstant, àmplies extensions de la Taca permaneixien deshabitades. En l'any 711, els àraps varen creuar l'Estret de Gibraltar i varen donar començ a la conquista de la península ibèrica, a la que cridarien Al-Ándalus. Precisament, segons vàries teories, és de la llengua àrap de la que procedix el topònim "Taca": aixina, Manxa o Al-Mansha es traduïx com "terra sense aigua", i Manya com "alta planicie" o "lloc elevat", sent estes teories les més comunes sobre l'orige del topònim.

baix el domini musulmà, La Taca es va mantindre en bona mida escassament poblada, si be varen aparéixer i es varen desenrollar algunes ciutats, com Toledo, Calatrava, de fundació Omeya (sgl. VIII-IX), Conca o Alcaraz, que es varen convertir en centres d'importància de l'indústria textil. Els àraps, ademés, varen contribuir enormement a l'agricultura de la regió gràcies a les seues alvançades tècniques de regadiu, aixina com a la ganaderia, en l'introducció de l'ovella merina.

Erro al crear miniatura:

Paisage manchec en la torre de la Higuera, del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE), en l'horisó. Esta fortalea s'alça entre Villamanrique i Torre de Juan Abad.

Ruïnes de Calatrava la Vella.

Despuix de la ruptura del Califato de Còrdova, la major part de la Taca va quedar baix el control de la Taifa de Toledo, el qual va tindre que enfrontar-se a les taifas de Sevilla i Múrcia pel control del territori manchec. L'intervenció castellana en ajuda dels toledans va culminar en l'entrega de la ciutat de Toledo en 1085, en lo que es va donar començ a la reconquista cristiana de la Taca, en apoderar-se el Regne de Castella de la seua zona nortenya. No obstant, Castella va tindre que enfrontar-se als almorávides, els qui varen ser cridats en auxili per les atres taifas, unificant Al-Ándalus. Es va convertir llavors La Taca en un continu camp de batalla, en freqüents incursions d'abdós bandos, i escàs poblament humà. El màxim domini almorávide va aplegar despuix de la batalla d'Uclés, en 1108, que va obligar als castellans a replegar-se fins al Tajo. En 1144 va començar la descomposició de l'Imperi Almorávide, que va culminar en els segons regnes de taifas, si ben pronte es va produir l'arribada dels almohades. Esta situació va propiciar l'alvanç cristià pel territori manchec, sent presa Calatrava en 1147 i encarregada el seu defensa en 1158 a Raimundo de Fitero, fundador de l'Orde de Calatrava. No obstant, la derrota castellana davant els almohades en la Batalla d'Alarcos, en 1195, va provocar la retirada de l'Orde i la paralisació de la reconquista cristiana, que es va recomençar en 1212 en la Batalla de les Navas de Tolosa. A l'any següent el rei Alfonso VIII, crea el Alfoz d'Alcaraz, d'esta manera casi tota La Taca quedaria definitivament baix control castellà, aixina com la vall del Guadalquivir, al repoblament del qual se li va otorgar prioritat front a la de la Taca, bona part de la qual va quedar baix el domini de les órdens militars. Aixina, el Camp de Calatrava va quedar baix control de l'Orde de Calatrava (en mitat dels dominis de la qual va fundar Alfonso X el Sabio en 1255 Vila Real, actual Ciutat Real, per a contrarrestar el poder de l'orde); l'Orde de Sant Joan es va apropiar del Camp de Sant Joan; i, mermant considerablement el territori d'Alcaraz, l'Orde de Santiago, en cap en Uclés, es va apoderar de bona part de la Taca Alta i del Camp de Montiel. Unes décades més tardaria en ser reconquistada la zona oriental de la Taca, la Taca de Montaragón, la primera menció de la qual és de 1237, a l'hora que es produïx la primera menció de la Taca d'Haver Garat, els quals constituïxen els primers registres del topònim Taca. La major part de la Taca de Montearagón quedaria durant els sigles XIII i XIV baix control del Señorío de Villena (despuix de passar la Terra d'Alarcón a la seua poder), no obstant la zona oriental del Camp de Montiel, aixina com la serra d'Alcaraz, quedarien en els llímits del Alfoz d'Alcaraz, sent la terra alcaraceña part de la denominada Taca Oriental per la indisoluble unió entre planura i montanya tant per l'orografia com per les vies. Per un atre costat, l'Orde de Santiago va dividir els seus territoris en tres comuns: el Comú d'Uclés, el Comú de la Taca i el Comú de Montiel. Els comuns eren associacions de pobles d'una mateixa jurisdicció en fins fiscals i ganaders.

Miniatura de Jean Froissart (XV) sobre la batalla de Montiel

Com a part dels regnes de Toledo i de Múrcia (en la seua part suroriental), integrats abdós en la Corona de Castella, La Taca va ser escenari i va sofrir les conseqüències de les guerres civils castellanes que varen tindre lloc en els següents sigles, i com a zona fronteriça de Castella en la Corona d'Aragó, també va ser escenari de les lluites entre abdós. la primera guerra civil castellana va tindre lloc entre 1351 i 1369, entre els partidaris del rei Pedro I el Cruel (el Justicier, segons els seus partidaris) i els d'el seu mig germà, el bastardo Enrique de Trastámara. Dita guerra es va mesclar també en la guerra dels Cent Anys entre França i Anglaterra, i en la Guerra dels dos Pedros (1356-1369), entre Pedro I de Castella i Pedro IV d'Aragó. La guerra va acabar en plena Taca, en la Batalla de Montiel, en 1369, en la que Enrique va matar al seu germà Pedro i es va convertir en el nou rei de Castella, Enrique II. Com a conseqüència de la guerra, el nou rei va convertir al Señorío de Villena en Marquesado (el primer en l'història de Castella), el qual va otorgar a Alfonso d'Aragó el Vell en 1366, confirmant-ho en les corts de Burgos en febrer de 1367, càrrec que no va poder eixercitar per la seua caiguda pres en mà angleses durant la batalla de Nájera el 3 d'abril de 1367. Als efectes sobre la població de les guerres, cal afegir els de les pesta, que varen afectar a casi tota Europa en el XIV. També en el XV va ser Castella, i en ella La Taca, lloc en el que es varen produir enfrontaments entre les distintes faccions del regne, que varen culminar en la guerra de successió castellana, que va enfrontar als partidaris de Juana la Beltraneja, filla d'Enrique IV l'impotent (o, segons els rumors, del valgut Beltrán de la Cova), en els partidaris de la germana d'Enrique, Isabel. En concret, en territori manchec, el marqués de Villena (Diego López Pacheco), el gran maestre de l'Orde de Santiago (Juan Pacheco, pare del marqués de Villena) i el maestre de l'Orde de Calatrava (Rodrigo Téllez Girón, nebot de Juan Pacheco) varen recolzar a Juana la Beltraneja. Front a estos, en Alcaraz al cap (març de 1475), es varen alçar vàries viles del Marquesado i es varen produir enfrontaments en el sí de les pròpies Órdens. La guerra es va convertir en internacional en estar casada Juana en Alfonso V de Portugal i Isabel en l'hereu del tro aragonés, Fernando. La guerra va concloure en 1479 en el Tractat d'Alcáçovas, que va supondre la victòria d'Isabel i Fernando, que anys més vesprada serien cridats els Reis Catòlics. Despuix de la guerra, el Marquesado de Villena va perdre bona part del seu territori, passant a ser de realengo, mentres que Fernando el Catòlic va ser elegit maestre de l'Orde de Calatrava i va assumir l'administració de l'Orde de Santiago. Precisament, varen anar els Reis Catòlics els qui varen crear institucions com la Santa Germandat i l'Inquisició, i varen conquistar en 1492 el Regne nazarí de Granada, posant fi al domini musulmà en la península ibèrica, i en ell als perills dels atacs dels moros en el sur de la Taca.

Edat Moderna

Ya en el XVI té lloc l'última de les guerres castellanes. Despuix de l'accés al tro de Carlos I d'Espanya, fill de Juana I de Castella, la Loca, i net dels Reis Catòlics, este es va rodejar en el seu govern de flamencs, lo que li va granjear enemics. En 1520, va esclatar el tumult en vàries ciutats castellanes, lo que va supondre el començ de la Guerra de les Comunitats de Castella. Toledo es va convertir en un dels centres principals del tumult, que exigia la devolució del tro a Juana entre atres mides. La guerra va concloure en la derrota dels comuneros en 1522. En 1523, el papa Adriano VI va unir per a sempre a la Corona d'Espanya els maestrazgos de les órdens militars de Santiago i Calatrava.

Molins de vent en Camp de Criptana.

La Taca, la pàtria del famós cavaller Don Quixot.

Despuix de la sublevació dels moriscos en la Rebelió de les Alpujarras (1568-1571), en la que són derrotats, Felipe II va ordenar la seua dispersió per Castella, inclosa La Taca, si ben estos serien finalment expulsats en 1609. És també en el XVI en el que s'estenen per gran part de la Taca els molins de vent, encarregats de moldre el gra del cereal. És en estos anys en els que Miguel de Cervantes va immortalisar en la seua obra Don Quixot de la Taca a la societat de l'época i a la regió de la Taca, donant-li fama universal. La primera part dellibre seria editada en 1605, i la segona en 1615. Durant els sigles XVI i XVII, La Taca, com el restant d'Espanya, sofriria els efectes de les guerres contínues en l'estranger baix el regnat de la Casa d'Àustria. Entre 1701 i 1714, va tindre lloc la guerra de successió espanyola, en la que els territoris de la Corona de Castella varen recolzar a Felipe d'Anjou i els de la Corona d'Aragó al Archiduc Carlos d'Àustria. La Taca, com a territori fronteriç en Aragó, va viure batalles decisives, com la batalla d'Almansa. Finalment, la guerra es va saldar en la victòria de Felipe V. baix el regnat dels Borbones, durant el XVIII, estos varen ser fidels a la política del Despotisme ilustrat. Ya en 1691 es va decidir segregar del restant del Regne de Toledo a la província de la Taca, incorporant a esta els partits d'Alcaraz, Almagro, Ciutat Real i Infants, per a facilitar la seua administració. Es va situar la capital en Ciutat Real, encara que durant un breu periodo esta va passar a Almagro (1750-1761). En l'ordenació territorial de Floridablanca, de 1785, es varen agregar a la província de la Taca els pobles de l'Orde de Santiago en la Taula de Quintanar, i en 1799 els pobles del Gran Priorat de Sant Joan, desgajados de la província de Toledo. En l'ordenació territorial de Floridablanca varen quedar també configurades les províncies de Toledo i Conca, mentres la província de Múrcia era ampliada cap al noroest, ocupant bona part de l'actual província d'Albacete. Les províncies de la Taca, Conca i Toledo, junt a les de Guadalajara i Madrit, formaven la regió de Castella la Nova. En 1802, Carlos IV es va proclamar Gran Maestre de l'Orde de Sant Joan en Espanya i va incorporar els seus territoris als de la Corona.

Edat Contemporànea

Lluita de Valdepeñas el 6 de juny de 1808.

Entre 1808 i 1813, va tindre lloc la guerra de l'Independència espanyola. La Taca va sofrir els efectes de la guerra, en la que combatien les forces franceses defenent al rei José I, impost per Napoleón, contra les guerrilles patriotes, que lluitaven pel restabliment en el tro de Fernando VII. Varen destacar com a acontenyiments bèlics en esta guerra la Lluita de Valdepeñas i la Batalla de Ciutat Real. En La Taca, com en atres punts d'Espanya, va sorgir una Junta, la Junta Superior de la Taca, front a l'administració afrancesada. Esta Junta va editar entre 1811 i 1812 una Gazeta de la Junta Superior de la Taca, des d'Elig de la Serra, Alcaraz i Ciutat Real successivament. Durant la guerra, va haver intents de reformar l'ordenació provincial d'Espanya. L'administració afrancesada va establir una divisió basada en prefectures sense bases històriques en 1810; ademés de fer capital de la Taca a la vila de Manzanares, subdividiendo el territori en dos subprefesturas, la de Ciutat Real i la d'Alcaraz. Front a la mateixa, les Corts de Càdis varen crear una nova divisió provincial en 1813. Cap de les dos divisions va ser duta a la pràctica despuix de la tornada de Fernando VII en 1814, i en el que també va tornar l'absolutisme. Despuix del pronunciament de Rafael de Rec en 1820, els lliberals varen assumir el poder. En 1822 es va aprovar una nova ordenació provincial, en la que desapareixia la província de la Taca, substituïda en la seua major part per la de Ciutat Real, i en la que apareixia la nova província de Chinchilla, formada per territoris de les antigues províncies de la Taca, Conca i Múrcia. No obstant, el Trieni Lliberal va caure en 1823 (i en ella seua ordenació provincial), despuix de l'intervenció militar dels Cent mil fills de Sant Luis, a petició de Fernando VII, i a la que va succeir una intensa persecució dels lliberals. A la mort de Fernando VII en 1833, li va succeir la seua filla Isabel II. No obstant, la seua mare, la regente María Cristina de Borbón-Dos Sicilias va tindre que recolzar-se en els lliberals, front als partidaris de Carlos María Isidro de Borbón, germà de Fernando VII, per al que reclamaven el tro. Ya en eixe any es va portar a terme la divisió provincial que establia les actuals províncies d'Albacete, Ciutat Real, Conca i Toledo, i que suponia la desaparició definitiva de la província de la Taca. Ciutat Real, Conca, Toledo, Madrit i Guadalajara varen formar la regió de Castella la Nova, i Albacete i Múrcia la Regió de Múrcia. Les úniques modificacions posteriors d'estes províncies varen ser el pas de Villena d'Albacete a Alacant en 1836, el pas de Villarrobledo de Ciutat Real a Albacete en 1846, i el pas de Requena i Utiel de Conca a Valéncia en 1851. A lo llarc d'estos anys es va produir també la definitiva abolició dels señoríos en Espanya. En les guerres carlistas (1833-1840, 1846-1849, 1872-1876), La Taca va permanéixer majoritàriament fidel al Govern de Madrit, açò és, a la causa lliberal. No obstant, açò no va evitar les accions d'algunes forces carlistas, que varen aplegar a prendre alguns pobles, com en el cas d'El Bonillo pel general carlista Cabrera. el carlisme va tindre especial força al nort de la província de Conca. Al mateix temps, es va produir un auge del bandolerisme. Durant el XIX, La Taca va ser una de les regions d'Espanya més afectades per les desamortisació, entre les que varen descollar les de Mendizábal i Madoz. En la caiguda d'Isabel II despuix de la Revolució de 1868, es va produir una reunió de representants del Partit Republicà Federal en Alcázar de Sant Joan en la que es va firmar el Pacte Regional Manchec. No obstant, en el proyecte de Constitució Federal de 1873, no es va contemplar la creació d'un Estat de la Taca, sino d'un estat de Castella la Nova i un atre de Múrcia. No obstant, en 1873, durant la Revolució Cantonal, en Ciutat Real es va produir un alçament que va proclamar el Cantón Manchec, que va fracassar, com el restant del tumult cantonal en Espanya. Les esperances federals es varen vore truncades en la caiguda de la República Federal en 1874. el regionalisme manchec es va manifestar posteriorment en la creació en 1906 en Madrit del Centre Regional Manchec, que va aplegar inclús a crear una bandera i un himne de la Taca, i defenia la creació d'una Regió de la Taca, formada per les províncies d'Albacete, Ciutat Real, Conca i Toledo. En el Decret de Mancomunidades Provincials de 1913, es va donar la possibilitat llegal d'establir una Mancomunidad Manchega formada per dites províncies, alguna cosa que va reclamar en 1919 l'Assamblea Magna de la Joventut Central Manchega en Madrit, i que va aplegar a propondre la Diputació Provincial d'Albacete en 1924, sense resultats finals. Despuix de la proclamació de la Segona República Espanyola en 1931, es varen produir reunions de diputats, i en 1933, de presidents de les quatre Diputacions provincials, per a estudiar les possibilitats de la creació d'una regió manchega dotada d'un Estatut d'Autonomia. Totes estes possibilitats es varen vore truncades per la guerra civil espanyola (1936-1939), durant la qual casi tot el territori manchec va permanéixer baix control de la República fins al final de la guerra. Durant el franquisme, en 1962, es va constituir el Consell Econòmic Sindical Interprovincial de la Taca, en el propòsit de coordinar els consells provincials de les quatre províncies.

Erro al crear miniatura:

Torre de Juan Abad

Despuix de la Transició a la democràcia, Espanya es va dividir en comunitats autònomes. En 1982 es va formalisar la creació de la comunitat autònoma de Castella-la Mancha, formada per les províncies d'Albacete, Ciutat Real, Conca, Guadalajara i Toledo. En l'actualitat, no existixen partits regionalistes manchecs de rellevància electoral. No obstant, alguna institució de la comunitat autònoma inclou únicament a les quatre "províncies manchegues": aixina, el districte universitari de Castella-la Mancha no inclou a Guadalajara, integrada esta en el de Madrit; i la Caixa Castella-la Mancha va ser formada per la fusió de les caixes d'aforros de les províncies de Castella-la Mancha, exclosa la Caixa de Guadalajara. El 17 de decembre de 2022 va tindre lloc el I Congrés de la Taca, organisat pel Institut d'Estudis Humanístics de Castella-la Mancha i la plataforma La Taca Importa, en l'objectiu de promoure el coneiximent acadèmic i la seua divulgació sobre l'identitat manchega, aixina com diferents aspectes d'estudi com l'economia, patrimoni, desenroll migambiental i geografia.

Geografia física

Geomorfología

Erro al crear miniatura:

Planura de la Taca.

La Taca constituïx una extensa planura, en una altitut mija situada entre els 600 i els 700 m s. n. m., formada per sediments miocenos, principalment calizos i margosos, pero també arcillosos, i conglomeráticos dels glacis plio-cuaternarios, que formen alguns cerros testics i recobrixen el zócalo paleozoico de quarsita i filitas. El denominador comú de la Taca és la planura, no tenint vinculació en espais de piedemonte ni serranías.

Hidrografia

Erro al crear miniatura:

Les Taules de Daimiel.

La Taca es troba dividida entre les conques del Tajo, Guadiana i Guadalquivir per l'alvertent atlàntica; i les conques del Xúquer per l'alvertent mediterrànea. Els principals rius que banyen La Taca, ademés de Tajo, Guadiana i Xúquer, són els afluents d'estos. Destaquen el Gigüela o Cigüela, afluent del Guadiana per la marge dreta, els seus afluents, el Riansares i el Záncara, i l'afluent d'este últim, el riu Córcoles. Per la marge esquerra del Guadiana, destaquen els rius Azuer i Jabalón. I deu destacar-se també al Cabriel, afluent del Xúquer per la marge esquerra. Hi ha en La Taca també importants chapulls, d'entre els que descollen les Taules de Daimiel (declarat parc nacional) i les Estanys de Ruidera (declarat parc natural), abdós en el Guadiana, i molt importants per a una àmplia avifauna. Són també molt importants per a la fauna el complex palustre Pedro Muñoz-Mota del Cuervo, l'estany de Pedro Muñoz, els estanys d'Alcázar de Sant Joan, l'estany d'Alcahozo i l'estany de Manjavacas. Tots estos parcs i estanys formen part de la Taca Humida, declarades reserva de la biosfera per l'Unesco.

Clima

Erro al crear miniatura:

Climograma d'Albacete.

La Taca presenta un clima mediterràneu continentalizado. Els factors més significatius en este aspecte són: hiverns rigorosos, estius càlits, sequia estival, irregularitat en les precipitacions, fortes oscilacions tèrmiques i notable aridez. Estes traces són resultat de les interrelacions entre uns factors geogràfics i atres dinàmics com són la latitut, la situació de la regió dins de la península, la disposició del relleu i l'altitut. Les temperatures són molt extremes per l'efecte de la continentalidad, l'amplitut tèrmica anual (diferència entre la temperatura mija del més més fret i la del més més calorós) és molt elevada, normalment entre 18 i 20 °C. En juliola temperatura mija mensual se situa per damunt dels 22 °C en la major part de la regió. Els hiverns, no obstant, són frets, en una temperatura mija del més de giner que se situa inclús per baix de 4 °C en certes zones (Belmonte 3,4 °C), i les gelades són freqüents en hivern i inclús a principis de primavera i finals d'autumne. Les precipitacions se situen entre els 300 i 400 mm anuals la major part de l'any, sent estes més freqüents en primavera i autumne, i molt escasses en estiu. Per tot això, la major part de la Taca pot incloure's en la cridada "Espanya seca".

Demografia

Distribució i densitat de la població

Densitat de població municipal en Castella-la Mancha en 2013. La Taca ocupa el centre i sur de la regió.

 0 - 9,99 hab./km²

 10 - 19,99 hab./km²

 20 - 29,99 hab./km²

 30 - 39,99 hab/km²

 40 - 49,99 hab./km²

 50 - 59,99 hab./km²

 60 - 69,99 hab./km²

 70 - 79,99 hab./km²

 80 - 89,99 hab./km²

 90 - 99,99 hab/km²

 Més de 100 hab/km²

En comparació a atres àrees d'Espanya (en una densitat de població mija de 93,39 hab/km² en 2013), La Taca presenta un poblament escàs, en una baixa densitat de població, i una alta concentració de la mateixa entorn a pobles grans i ciutats chicotetes separats entre sí per relativament elevades distàncies (en ocasions de 10 o 20 km). Esta concentració de la població entorn a chicotetes ciutats i grans pobles és especialment intensa en La Taca central, concretament en el centre i noreste de la província de Ciutat Real, surest de la província de Toledo i noroest de la província d'Albacete, i en menor medida el suroest de la província de Conca; en ciutats com Tomelloso (en 38 900 habitants en 2013), Alcázar de Sant Joan (31 973 hab) i Valdepeñas (30 869 hab), entre unes atres, per Ciutat Real; Villarrobledo (26 513 hab) i La Roda (16 398 hab) per Albacete; i Quintanar de l'Orde (11 704 hab), Madridejos (11 113 hab) i Consuegra (10 668 hab), entre unes atres, per Toledo. El major poble de la Taca central en la província de Conca és Sant Clemente (7 463 hab). Solament Albacete (172 693 hab), Ciutat Real (74 872 hab) i Puertollano (51 550 hab) superen els 50 000 habitants (les ciutats de Talavera de la Reina, Guadalajara, Toledo i Conca, les atres ciutats castellà-manchegues que superen dita sifra d'habitants, no formen part de la comarca de la Taca). Estes són les àrees de major densitat de població de la Taca, que passen de l'entorn dels 50 hab/km² en La Taca ciudadrealeña nororiental a l'entorn dels 30 hab/km² en alvançar cap al Este.

Albacete és àmpliament la ciutat més poblada de la Taca. En l'image, el Depòsit d'Aigua de la Festa de l'Arbre, que, en els seus 70 m d'altura, és un dels símbols de la capital manchega.

Evolució de la població

La població en La Taca va créixer durant la primera mitat d'el XX pel creiximent natural de la població, pero en les décades dels anys 1950, 1960 i 1970 del citat sigle es va produir un intens procés d'èxodo rural, que va dur a una concentració de la població encara major en els pobles grans i les capitals de província i a l'emigració de bona part de la població, en especial dels més jóvens, cap a atres regions més industrialisades, com Madrit, Catalunya i Comunitat Valenciana, i inclús cap a l'estranger. Com a resultat, la població de la Taca va disminuir en estes décades, a l'hora que s'intensificava l'envelliment de la població de les àrees rurals. En les décades dels anys 1980 i 1990, el procés d'èxodo rural es va ralentisar, permetent un llauger creiximent de la població, que es va intensificar en l'últim lustre d'el XX i en la primera década d'el XXI per l'aument de l'immigració estrangera.

Economia

La Taca ha segut tradicionalment una regió agrària, en una indústria i una economia per lo general menys desenrollada que la mija espanyola.

Agricultura i ganaderia

D. O. i IGP agrícoles en el nom de "La Taca":
-Denominació d'Orige "La Taca" (zona de producció dels vins)
-Denominació d'Orige "Safrà de la Taca"
-Indicació Geogràfica Protegida "Meló de la Taca"

 Va vindre

 Vi i safrà

 Vi, safrà i meló

 Safrà

 Safrà i meló

l'agricultura i la ganaderia han segut històricament les principals activitats econòmiques de la Taca. En l'agricultura de la Taca destaca el cultiu de seca, en especial de la cridada "trilogia mediterrànea": cereal, vinya i olivera. Entre els cereals, els més cultivats són el blat i l'ordi.

Vinya en la província de Ciutat Real.

Sobre la vinya, les vinyes manchegues són els majors del món per superfície. Sobre estos terrenys s'estén la Denominació d'Orige La Taca, que s'estén per part de les províncies d'Albacete i Conca. Ocupa 190 980 ha i 182 municipis, sent la denominació d'orige de vins més extensa del planeta. No obstant, la Denominació d'Orige La Taca no és l'única denominació d'orige de vins de la regió: a esta s'afigen unes atres, tals com les D. O. "Ribera del Xúquer" i "Uclés".

Bombona o damajuana antiga per a almagasenar el vi en La Taca

També descolla en La Taca el cultiu del safrà, que conta en Denominació d'Orige Protegida pròpia, la qual s'estén per 315 municipis, incloent la totalitat de la província d'Albacete i parts de les províncies de Ciutat Real, Conca i Toledo. Un atre cultiu que conta en Indicació Geogràfica Protegida és el meló. La IGP "Meló de la Taca" s'estén per 13 municipis de la província de Ciutat Real: Alcázar de Sant Joan, Arenals de Sant Gregorio, Argamasilla d'Alba, Camp de Criptana, Daimiel, Herència, Plans, Manzanares, Membrilla, Socuéllamos, Tomelloso, Valdepeñas i Villarta de Sant Joan. Atres productes en denominació d'orige són els olis d'oliva del Camp de Montiel, l'albargina d'Almagro, i l'all morat de Les Pedroñeras.

Rabera d'ovelles i cabres en La Taca.

Sobre la ganaderia, destaca l'ovina, que junt en la caprino ha constituït raberes transhumants dels que s'ha obtingut durant sigles llana, llet i carn. Precisament, en la llet d'ovella de raça manchega es produïx el famós formage manchec, que té la seua pròpia denominació d'orige, aixina com la carn de corder manchec té una Indicació Geogràfica Protegida. Abdós s'estenen per part de les províncies d'Albacete, Ciutat Real, Conca i Toledo. Tenen certa importància també, encara que en molta menor mida que la ganaderia ovina, la ganaderia porcina i la vacuna.

Indústria, mineria i servicis

Parc Empresarial Campollano, en Albacete.

La Taca no té una gran tradició indústrial. En l'actualitat, els majors centres industrials de la Taca es troben entorn a Albacete, Ciutat Real i Puertollano, ademés d'indústries alimentàries repartides per tota la seua geografia. la mineria ha tingut especial importància en Puertollano, en mines de carbó de gran importància, i en Almadén, les mines de la qual de cinabre (mena del mercuri) han segut explotades des de temps de la dominació romana. el sector servicis, durant el XX, es va convertir, com en el restant d'Espanya, en el sector clau de l'economia manchega. Dins del sector servicis, pot destacar-se el creiximent del turisme, en especial del turisme rural.

Cultura

Arquitectura

Recint Ferial d'Albacete, màxim exponent de l'arquitectura popular manchega

Plaça Major de Tembleque

Els pobles manchecs, que solen ser grans i distanciats entre sí, són estesos, en cases generalment consistents en planta i pis. Solen organisar-se entorn a una plaça major, a on s'ubiquen normalment l'iglésia i l'ajuntament. L'iglésia sol ser l'edifici més sobreixent en els pobles manchecs, i normalment està realisada de pedra, podent presentar mescles d'estils arquitectònics. Les cases solen estar sempre enjalbegades, açò és, encalades, i la seua coberta sol ser a dos aigües, en teixixques curves. També són típics de l'arquitectura popular manchega els molins de vent, els chozos i cucos de pedra, i les vendes i posades. L'estil arquitectònic popular manchec es conserva en places majors monumentals de diversos pobles de la geografia manchega, pero en molts pobles s'està perdent en les últimes décades.

Parla

Artícul principal → Dialecte manchec.

L'única llengua parlada en La Taca des de la culminació de la conquista castellana és el castellà. No obstant, el parla de la Taca presenta característiques dialectals pròpies, que la distinguixen d'atres varietats de l'idioma. És considerada un parla de transició entre el dialecte castellà septentrional i els dialectes meridionals de la península ibèrica (dialectes andalusos, extremeny i murcià). El dialecte manchec, si ben no representa un parla plenament uniforme, ni engloba tota Castella-la Mancha, sí presenta aspectes que ho unixen, i al temps separen d'atres dialectes del castellà. Un de les seues traces més característiques és l'aspiració de la s postvocálica, sonant com a /h/ sonora o inclús /x/ (el sò de la lletra J en espanyol). Açò, i l'absència total de leísmos i laísmos, ho distinguix especialment del castellà septentrional. De les variants més meridionals es distinguix, entre atres aspectes, en la profusió molt menor d'aspiracions o elisió de s i z, i en la plena distinció de s i z. El parla manchega presenta, ademés, un ric lèxic i girs propis, formats per variacions fonètiques de paraules del castellà estàndar, arcaisme, paraules procedents del substrat mossàrap, àrap i llatí, influències d'atres llengües i dialectes propencs (donant-se freqüents catalanismes i valencianismes, aragonesisme i andalucismes), diferents accepcions per a paraules ya existents en el castellà estàndar, o paraules plenament pròpies, en alguns casos inclús pròpies de solament uns pocs pobles. Existix un wiki sobre esta manera de parlar i el seu vocabulari centrat en la localitat de Tomelloso, tomepedia. comLa Tomepedia i una edició de la novela El principito, d'Antoine de Saint-Exupéry, en manchec, titulat "El Principete".

Lliteratura i teatre

Monument a Dulcinea i Don Quixot en El Toboso.

La Taca deu bona part de la seua fama universal a la novela de Miguel de Cervantes, Don Quixot de la Taca, escrita en dos parts, la primera publicada en 1605 i la segona en 1615, l'acció de la qual transcorre principalment en La Taca, pàtria del protagoniste, Alonso Quijano, un fidalc pobre que enfollix en la llectura de llibres de cavalleries i es creu cavaller errant, fent-se cridar Don Quixot. La novela en sí, i els personages, en especial Don Quixot, Sancho Panza i Dulcinea del Toboso, aixina com atres elements que apareixen en la novela, com els molins de vent, s'han convertit en autèntics símbols de la Taca, disputant-se molts pobles de la regió ser el lloc de la Taca del que Cervantes no va voler acordar-se. Dò Quixot no és, no obstant, l'únic aspecte de la lliteratura del Sigle d'Or espanyol que queda en La Taca, a on també va viure els seus últims anys un dels seus principals exponents, Francisco de Quevedo, qui va morir en Villanueva dels Infants. En Almagro es conserva un corral de comèdies d'el XVII, símbol de l'importància del teatre en l'época, i a on tots els anys se celebra el Festival Internacional de Teatre Clàssic.

Una descripció lliterària

Benito Pérez Galdós, en Bailén (1873), va deixar escrita esta impressió essencial del país manchec:

"Aixina travessem la Taca..., solitari país a on el sol està en el seu regne, i l'home sembla obra exclusiva del sol i de la pols; país entre tots famós des de que el món sancer s'ha acostumat a supondre l'immensitat de les seues planures recorreguda pel cavall de D. Quixot. (...) Açò és lo cert: la Taca, si alguna bellea té, és la bellea del seu conjunt, és la seua pròpia desnudez i monotonia, que si no distrauen ni suspenen l'imaginació, la deixen lliure, donant-li espai i llum a on es precipite sense entropeçó algun. La grandea del pensament de dò Quixot, no es comprén sino en la grandea de la Taca. En un país montuoso, fresca, vert, poblat d'agradables ombres, en lindo cases, horts floridos, llum templada i ambient espés, D. Quixot no haguera pogut existir, i hauria mort en flor, despuix de la primera eixida, sense sorprendre al món en els grans ardits de la segona. D. Quixot necessitava aquell horisó, aquell sol sense camins, i que, no obstant, tot ell és camí; aquella terra sense direccions, puix per ella es va a totes parts, sense anar determinadamente a cap; terra solcada per les vereda de l'acàs, de l'aventura, i a on tot quant passe ha de semblar obra de la casualitat o dels genis de la faula; necessitava d'aquell sol que derrite els sesos i fa locos als cuerdo, aquell camp sense fi, a on s'alça la pols d'imaginàries batalles, produint al transparentar de la llum, visions d'eixèrcits de jagants, de torres, de castells; necessitava aquella escassea de ciutats, que fa més rara i extraordinària la presència d'un home, o d'un animal; necessitava aquell silenci quan hi ha calma, i aquell desaforat rugir dels vents quan hi ha tempestat; calma i soroll que són igualment trists i estenen la seua tristor a tot lo que passa, de modo que si es troba un ser humà en aquelles soletat, al punt se li té per un desgraciat, un afligit, un menesteroso, un agraviat que va buscant qui ho ampare contra els opresores i tirans; necessitava, repetixc, aquella total absència d'obres humanes que representen el positivisme, el sentit pràctic, cortapisas de l'imaginació, que la detindrien en el seu insensat vol; necessitava, en fi, que l'home no posara en aquells camps més mostres de la seua indústria i de la seua ciència que els patriarcals molins de vent, els quals no necessitaven sino parlar, per a assemblar-se a colossos inquiets i furibundos, que des de llunt criden i espanten al viager en els seus gests amenazadores."

Benito Pérez Galdós

Festes i tradicions

Erro al crear miniatura:

la Fira d'Albacete, declarada d'Interés Turístic Internacional, rep anualment a més de dos millons de visitants.

Membres d'un grup de folore abillats en el Trage tradicional de la Taca durant la Fira d'Albacete.

Erro al crear miniatura:

Romeria de la Verge del Mont en Bolaños de Calatrava.

Són habituals en les ciutats i pobles manchecs les festivitats associades als principals events del calendari cristià, tals com:

• el Carnestoltes, sent d'interés turístic nacional el de Villarrobledo, el d'Herència, el de Miguelturra i el d'Alcázar de Sant Joan, i d'interés turístic regional els de Tarazona de la Taca i Villafranca dels Cavallers. En moltes localitats es dona la tradició de berenar en el camp el dia de Dijous Lardero.

• la Semana Santa, d'interés turístic nacionals d'Albacete i la Ruta de la Passió Calatrava en les seues armeu-vos en les localitats de Bolaños de Calatrava (Semana Santa en Bolaños de Calatrava) o Almagro i d'interés turístic regionala Passió Vivent de Tarancón i el Joc de les Cares de Calçada de Calatrava.
• el Corpus Christi, sent d'interés turístic nacional els Pecats i Danzantes de Camuñas.
• l'Asunción de la Verge, dia en el que són habituals les festes en numerosos pobles manchecs.
• la Nadal. També tenen gran importància les festes patronals en honor al sant patró de la localitat. D'estes, cal destacar la Fira d'Albacete (en honor a la Verge dels Plans), d'interés turístic internacional. Són d'interés turístic nacionals festes patronals de Sant Bartolomé en Tarazona de la Taca, la Duta i la Duta de la Verge de Manjavacas en Mota del Cuervo i La Endiablada d'Almonacid del Marquesado. D'interés turístic regional són la Festa de les Paus de Villarta de Sant Joan, la festivitat del Vitor d'Horcajo de Santiago (considerada la processó més llarga de la cristiandad), les Festes de Rus de Sant Clemente, i els Danzantes i el Santíssim Crist del Voltó de Villacañas. En ocasions, estes festes van acompanyades d'una romeria en la que es desplaça al sant, cristo o verge des de l'iglésia principal de la localitat a un santuari o simplement s'acodix a l'ermita com en el cas de la romeria Verge del Mont de Bolaños de Calatrava a on els romers acampen entorn al santuari degustant les viandas típiques de la Taca. També solen instalar-se atraccions de fira i realisar-se balls i vores folòrics. Atres festivitats tenen orige en l'aprofitament dels recursos del camp i la ganaderia, tals com les collites i recollides (com la verema), o la matança del porc (o mataero). És d'interés turístic nacionala Festa de l'Olivera de Mora, i d'interés turístic regionals Festes de la Rosa del Safrà de Consuegra. També és habitual en moltes localitats manchegues cantar els maig en la nit del 30 d'abril, sent els més coneguts els de Pedro Muñoz, d'interés turístic nacional. També són d'interés turístic regionals Creus de maig de Villanueva dels Infants.

Gastronomia

Distints productes de la Taca.

La gastronomia manchega és rica i variada, encara que austera i humil, normalment adaptada als escassos recursos de la terra i als rigors climàtics propis de la regió. Molts dels plats duen verduras i hortaliças, alguns casi exclusivament (aparte de l'imprescindible oli d'oliva), com el pisto manchec, el mulle, l'alboronía o l'asadillo de la Taca. Algunes de les hortalices més reconegudes són les albargines d'Almagro i els alls, en especial els de Les Pedroñeras. Quan els plats manchecs incorporen carns, estes solen ser de corder (criat en abundància en la zona), de porc, o de caça menor (d'espècies com conills, llebres i perdius). Eixemples d'estos plats són la caldereta manchega o el tojunto. D'entre els productes elaborats en carn de caça, deu destacar-se la perdiu escabechada. Productes de la matança del porc són els chorizos, morcillas (en la província de Ciutat Real, per influència extremenya, es dona també la patatera), les costelles, el llom d'orza o el salchichón imperial. En alguns d'estos productes s'elaboren els duels i quebrantos, i és pròpia del dia de la matança del porc l'elaboració del all mataero. Un plat de similars ingredients és el morteruelo. Varis són també els plats en base en els cereals, com les gachas manchegues, les molles ruleras o l'ajoharina. En la farina de blat s'elabora també el reconegut pa de Cruz, aixina com la coca cenceña. En esta última, en combinació en carn de caça, s'elaboren els gazpachos manchecs. És habitual'us de la creïlla en la cuina, en la qual es fan plats com el somallao, el tiznao o l'atascaburras. Els dos últims s'elaboren en un dels pocs peixos presents en la cuina tradicional manchega, per la seua fàcil conservació, donada la lluntea del mar: l'abadejo en salazón. Atres peixos habituals són els de riu, com la trucha. Ingredients també de la gastronomia manchega són les llegums, presents en potajes, o les bolets, com els guíscanos (aixina es coneix localment als níscalos). Condiments habituals són el safrà, i herbes aromàtiques, com el romer o el tomello.

Formage manchec.

En llet d'ovella de raça manchega s'elabora el formage manchec, apreciat en tot lo món. Tots estos plats poden acompanyar-se dels vis de la regió. El vi és també la base d'atres begudes tradicionals, com la cuerva i la zurra. la rebosteria manchega és rica en frutes de paella, tals com la flor fregida, les hojuelas, els pestiños, la llet fregida, les torrijas, la tortilla de genoll o fritilla, o els rolls. Són també preparats bizcochos, com el bizcocho borracho o les coques d'Alcázar, i en zones de Ciutat Real són típics els barquillos. En la província d'Albacete, elaborats en La Roda, són molt típics els miguelitos.

Música i dansa

La vora i ball típic de la Taca són les seguidilles manchegues; encara que degut a que La Taca sempre ha segut regió de trobades, també es consideren aquelles atres com a varietats: la jota manchega, les torrás, les malaguenyes, els fandangos, les rondeñas, les cançons de ronda, les cançons de quints, les cançons de laboreo, els maig, o els aguilanderos o villancicos, entre unes atres. Esta música s'acompanya de distints instruments musicals, com la guitarra espanyola, la bandurria, el llaüt, la dulzaina i el tambor, les castañuelas o postices, la zambomba o la pandereta (estos últims en especial per als villancicos), i inclús instruments simples que no varen nàixer per al seu us musical, com la botella d'anís, el morter o la canya i els pals amprats en la dansa del paloteo.

Vore també

Erro al crear miniatura:

Medidor de fanegas en La Taca

• Don Quixot de la Taca
• Anex:Municipis de la Taca
• Regionalisme manchec
• Província de la Taca
• Dialecte manchec
• Trage típic manchec
• Ruta de Dò Quixot
• Llegenda de l'Encantada

Bibliografia

• cervantesvirtual. com/servlet/SirveObras/01593307546703995232257/022500.pdf? incr=1 Imprenta Real (1789) "Espanya Dividida en Províncies i Intendencias (Orde de S. M. pel Comte de Floridablanca, 22 de març de 1785) Ministeri d'Estat. [1] archivat en Wayback Machine.
• Cano Valero, José, et al. (1999): Història de la Província d'Albacete. Editorial Azacanes. Toledo.
• Díaz Sánchez-Ajofrín, Ángel (2021): "Aproximació a l'història política de la Taca de Montaragón en época baixmigeval (S. XIV)". Universitat d'Alacant, Alacant.
• López-Salazar Pérez, Jerónimo (2005): "El món rural en La Taca cervantina: llauros i fidalcs". La Monarquia Hispànica en temps del Quixot (coord.: Sanz Camañes, Porfirio). Sílex Edicions. Madrit. Págs. 17-27.
• Medrano i Treviño, Diego (1841) Consideracions sobre l'Estat Econòmic, Moral i Polític de la Província de Ciutat Real. Institut d'Estudis Manchecs, Patronat José Mª. Quadrado del CSIC. Ed. FACSÍMIL de la Dip. Prov. de C. Real. Any 1972.

• Petrer Marín, Aurelio (1984): "Entorn al concepte i llímits d'un topònim oblidat: La Taca de Montaragón", Congrés d'Història d'Albacete, Volum II. Institut d'Estudis Albacetenses. Albacete. Págs. 263-271.
• Petrer Marín, Aurelio i Rodríguez Llopis, Manuel (1998): El Señorío de Villena en el Sigle XIV. Institut d'Estudis albacetenses "Don Juan Manuel" de la Excma. Diputació d'Albacete. Albacete.
• Antonio Bonet Correja. Festa, poder i arquitectura. ISBN 8476004966, 9788476004968.

Enllaços externs

• archive. org/web/20090805003628/http://www. donquijotedelamancha2005. com/ruta2005. php Ruta de Dò Quixot (oficial)
• com Diari de notícies de Castella-la Mancha