Leísmo

Presencia de leísmo, laísmo i loísmo en els dialectes tradicionals d'Espanya.

Leísmo és el nom donat a determinats usos dels pronoms personals li i els del espanyol, per contrast en lo/els/la/les, en algunes variants dialectals, de manera que en lloc de ser assignats segons la diferència entre complement indirecte i complement directe, com ocorre en general en la majoria dels dialectes de l'espanyol, són assignats segons diferències de animacitat o atres criteris. Per eixemple:

(Forma leísta) Juan li ha vist.

(Forma estàndar) Juan ho ha vist.

La major extensió d'estes variants dialectals es troba en el centre d'Espanya. Respecte a l'us prescriptivo, la RAE tradicionalment ha acceptat determinades variants de leísmo.

Tipos de leísmo

Leísmo i normativa llingüística

El leísmo és una traça característica dels dialectes del centre de la península ibèrica. El dictamen acadèmic originalment considerava correcta la forma leísta quan el complement directe de l'acció és una persona de sexe masculí, i incorrectes atres opcions. Més tart es varen enterar de que eixes opcions incorrectes eren les normals en casi tots els països i també en gran part d'Espanya ^{cita requerida}, per lo que va passar a considerar-les correctes i el leísmo de persona acceptable. Per tant, per a l'Acadèmia li vaig vore [Juan] es tolera, mentres que *li vaig vore [Inés] o *li vaig vore [el buc] no. En el cas de ser el complement directe masculí i plural, referit a persones, l'Acadèmia considera que encara que l'us de els «no carix d'eixemples lliteraris», és «desaconsejable en el parla culta»; per tant, dir els vaig vore aplegar (ells) és desaconsellat i més encara els vaig vore aplegar (els bucs).

La posició oficial de l'Acadèmia ha variat en les époques; durant el XVIII la tendència a l'unificació dels casos era dominant, i de fet en 1796 la Real Acadèmia va dictaminar que el pronom átono deuria usar-se per al acusativo masculí con exclusión de lo. No seria fins a 1854 quan la doctrina es revertiria; atenent a una proposta de Vicente Salvá, es reintrodujo la distinció entre el lo usat per al acusativo i el li dativo. En una primera instància es va reconéixer simplement la llegitimitat de la distinció entre pronoms i despuix prescrivint-l'explícitament. Per a fins de sigle, el dictamen de 1796 s'havia invertit per complet, i l'us de li es va considerar incorrecte, encara que en la salvetat d'acceptar el leísmo per al pronom masculí singular, dient que

...mai o rar volta convindria el «li» acusativo a pronom de cosa.

El criteri per a les rar voltes es va explicitar poc i mal. Possiblement a causa d'això, la decisió acadèmica va alterar paulatinament l'us escrit en les regions no distinguidoras, que per força varen ser adequant-se a les normes de la Real Acadèmia Espanyola (RAE).

Leísmo aparent

Superficialment similar al leísmo, la variació en l'us pronominal pugues deure's també a variacions dialectals en el règim d'alguns verps.

L'atenuació de l'oposició entre dativo i acusativo en el sistema de casos de l'espanyol ha dut a tendències divergents sobre l'utilisació de verps en els que el complement tradicionalment considerat directe és rarament explícit. És el cas de verps com pegar o ensenyar, que es complementen tant en una referència personal, en forma de dativo, com una inanimada o abstracta, en forma de acusativo; no obstant, la segona és tácito moltes voltes, per lo que la forma estàndar "el policia li va pegar [a l'obrera] [un cachiporrazo]" se substituïx moltes voltes en alguns dialectes per "el policia la va pegar".

En verps com tocar, en l'estructura de doble objecte típica de l'espanyol, s'admeten tant les formes ell li va tocar [a ell] com ell la va tocar [a ella], en que la i li actuen com a complement directe; pero si s'afig qué part d'ell o ella va ser tocada, dita part ocupa el paper de complement directe i la persona tocada passa a ser complement indirecte, exigint l'us de li en abdós casos masculí i femení: ell li va tocar les mans, tant a ell com a ella. Si pel context no es decidix si es tracta de ell o de ella, cal desambiguarlo afegint a ell o a ella respectivament, que junt en li constituïxen el complement indirecte de la frase el complement directe de la qual és les mans.

També es deixa al arbitrio del parlant i a consideracions contextuals l'elecció del dativo o el acusativo per als verba sentiendi —aquells que expressen una afecció sensitiva, perceptiva o intelectual. En els verba influendi l'opció es codifica en la gramàtica acadèmica segons el verp duga o no normalment la preposició a abans de la proposició substantiva que complix la funció d'objecte; aixina, prohibir es complementa en el pronom de dativo, mentres que obligar du el de acusativo, encara que l'estructura funcional és idèntica.

Leísmo deferente o de cortesia

Artícul principal → Leísmo de cortesia.

Una de les formes més esteses de leísmo, que s'ampra encara en variants que normalment seguixen el model distinguidor, és l'us del pronom de dativo per a concordar en la forma de respecte vosté. S'ha interpretat de divers modo com a forma de desambiguar en la tercera persona, de separar-se de la forma familiar o com a extensió del patró leísta general. En el leísmo de respecte, la forma estàndar Ahir ho vaig cridar per teléfon [a vosté] es convertix en ahir li vaig cridar per teléfon [a vosté]. L'Acadèmia l'admet, en especial en les fòrmules convencionals de tractament i protocol.

Leísmo de contacte

Atres formes de leísmo apareixen, també, en dialectes de l'espanyol que es caracterisen per la situació prolongada de bilingüisme o diglosia en contacte en llengües en les que el règim pronominal és distint. L'influència del guaraní en l'espanyol paraguayà, del quechua en l'espanyol andino o del vascuence en País Vasc i Navarra duen en alguns casos a la supressió completa de la diferenciació entre pronoms de dativo i de acusativo, substituint tots els casos per li. Acompanyada d'una tangible modificació en l'ocupació dels pronoms, que s'utilisen sistemàticament de manera redundante en totes les funcions —a diferència de la forma estàndar de l'espanyol, que prescriu la redundància solament en el dativo: yo li vaig donar la carta a la meua germana—, és efecte de l'assimilació a un sistema gramatical desprovisto de la distinció de casos. En ocasions està estigmatizado, sobretot en les zones de transició entre dialectes afectats per esta forma de leísmo i dialectes no leístas, pero forma part de la norma culta en les regions en que el dialecte leísta és exclusiu o majoritari, i té expressió en la llengua formal i escrita. No conte, no obstant, en la sanció de la RAE.

Dialectes leístas

Leísmo castellà septentrional

En la regió central de Castella i Lleó (sense incloure ni l'occident, en León, Zamora i Salamanca, ni l'orient, en Soria) el sistema distinguidor del cas està reemplaçat casi totalment en el parla per un sistema paralel, basat en les característiques semàntiques de l'antecedent referencial abans que en la funció gramatical. El hipòtesis més estesa és que els criteris de construcció atenen a la naturalea numerable o contable de l'antecedent, i secundariament al seu gènero i número; esta distribució es denomina sistema confundidor del cas o referencial, i s'expressa en els tres fenomens paralels del leísmo, el laísmo i el loísmo. D'acort a esta teoria, en el sistema confundidor, l'elecció de pronom depén de:

1. la naturalea numerable o no del complement; els sustantius innumerables o continus (aigua, blat, terra) es representen per lo;
2. el gènero del complement, si és discontinu o numerable; els sustantius femenins es representen per la/les, mentres que els masculins ho fan per li / els.

Atres autors disienten en esta hipòtesis, sostenint que el factor crucial en la selecció pronominal és el valor de animacitat concedit a l'objecte mencionat; aixina, el lo es llimitaria als objectes inanimados, contables o no, mentres que el li s'ampraria per a sers vius, en major freqüència quant més similars a l'humà siguen (vore González 1997, passim). És provable que la diferent evaluació es dega a que aspectes superficialment similars emmaixqueren variacions profundes en el desenroll del sistema pronominal en distints dialectes de l'espanyol.

L'àrea afectada per esta forma de leísmo comprén bona part de Castella i Lleó. La forma més pronunciada es manifesta en Valladolit, l'est de León, Palència i el noroest burgalés, a on li substituïx a lo i els a els para tots els antecedents animats de gènero masculí. El restant de la província de Burgos, les zones aledaño a Valladolit i les regions leístas de Segòvia i Soria oscilen entre els i els per al plural, usant li invariablement per al singular. En la Província de Salamanca, Àvila i les zones de transició entre estes, Madrit i Càceres el plural no és leísta llevat en rars casos. També és utilisada fòra d'Espanya, en Missions, província d'Argentina. Menys estudiada és la distribució del leísmo per al pronom femení, que la majoria dels autors jugen llimitada al parla popular, encara que no es dispon d'investigació sociollingüístiques en profunditat.

Aixina mateix, en la major part de Cantàbria se substituïx el pronom acusativo masculí contable lo, pel pronom li, com en els eixemples: Vàrem vore eixe gos i li comprem. A Juan fa molt que no li veig. No aplegue a agarrar el llibre, per favor, alcança-me-li.

Vore també

• Laísmo
• Loísmo