Persona gramatical

La persona gramatical és un traça gramatical que expressa una relació de les persones o coses referenciades en un acte de parla en eixe acte. Típicament es distinguix la primera persona, que és l'emissor de l'acte de parla, la segona persona, que és el receptor (qui escolta), i la tercera persona, que és qualsevol que no siga ni emissor ni receptor de l'acte (de qui es parla). La persona gramatical es pot reflectir en diverses classes gramaticals; per eixemple en espanyol afecta al verp, als pronoms personals, als possessius, i en certa mida als demostratius. Esta traça regula la forma deíctica concreta necessària per a desambiguar quin paper ocupen el parlant, l'oyent o un atre intervinent respecte a la predicació. Des d'un punt de vista formala persona gramatical pot ser tractada en un traça gramatical.

Sistemes pronominals

Les categories gramaticals que distinguixen persona, com el pronom personal i possessiu i en algunes llengües el verp tenen generalment un mínim de tres formes diferenciades, que la gramàtica tradicional associa a tres persones o valors de la traça de persona gramatical, que es diuen generalment primera, segona i tercera persona (en algunes llengües pot argumentar-se de fet l'existència d'un valor adicional). No obstant, el número de formes pronominals i marques relacionades en la persona pot ser major si ademés en el pronom es distinguix formes segons el número gramatical i el gènero gramatical. La major part de les llengües del món tenen un sistema pronominal que s'ajusta a les següents formes distintives:

	singular		no-singular (dual, plural)		Nom tradicional
[+ parlant][- oyent]	yo		nosatres (exclusiu)		primera
[+ parlant][+ oyent]			nosatres (inclusivo)		(primera inclusiva)
[- parlant][+ oyent]	tu/vós		vosatres/vostés		segona
[- parlant][- oyent]	ell, ella		ells, elles		tercera persona

En la taula [+ parlant] indica que es tracta d'una forma la referència de la qual inclou al parlant que enuncia la predicació, [+ oyent] indica que la forma fa referència al que sent. A voltes "tercera" persona es diu no persona perque té traces diferents i inclús esta és la persona usada en les formes impersonals (lo que justifica el nom de no-persona). Típicament el singular de la majoria de llengües distinguix tres formes (encara que l'aimara té una forma "singular" que inclou solament a parlant i escoltant i una atra de plural que inclou als dos i a algun tercer). En el plural moltes llengües distinguixen una forma adicional per a distinguir de les quan les referències que es referixen al parlant inclouen o exluyen també a l'escoltant. Les forma inclusiva també cridada "nosatres inclusivo" és 'yo + tu + (un atre)' mentres que la forma exclusiva o "nosatres exclusiu" és 'yo + un atre(s), pero no tu'. En les llengües indoeuropeas generalment no es marca la distinció entre les formes inclusivas i exclusives (i eixe és el motiu pel quala gramàtica tradicional, sol reconéixer solament tres persones o formes de referència). No obstant l'existència de quatre formes en el plural és freqüent en les llengües dravídicas, algunes varietats de chinenc, alguna llengua africana com el fulani, les llengües austronesias i bon número de llengües amerindias.

Persona gramatical en llengües del món

Totes les llengües del món registren a lo manco tres persones, no obstant, en moltes llengües no existixen distincions de gènero o número per lo que no es diferencia entre formes de singular i de plural, per eixemple.

Persona gramatical en espanyol

En espanyol hi ha tres persones, que tenen formes específiques per al singular i per al plural:

• Singular
  • Primera persona: Yo (del llatí egō).
  • Segona persona: Tu (tuteo) (dellatí tū), vosté (ustedeo) (de la vostra mercé, forma respectuosa en casi tota Llatinoamèrica hui) i vós (voseo) (forma informal usada en alguns països hispanoamericans).
  • Tercera persona: Ell, ella i això (dellatí ille, illa, illud).

• Plural
  • Primera persona: Nosatres (dellatí nos, plural de ego i l'espanyol atres) i nos.
  • Segona persona: Vosatres (dellatí vós, plural de el teu, i l'espanyol atres) i vostés (ustedeo) (modo formal en general i forma comuna en les Illes Canàries i en casi tota Hispanoamèrica).
  • Tercera persona: Ells i elles (plural de ell i ella).

Atres llengües

Una atra peculiaritat és la que presenten algunes llengües com les llengües algonquinas o algunes llengües de senyes emparentades en LSF, a on existix la 4.ª persona o, més pròpiament cridada, 3.ª persona obviativa. En eixes llengües, quan intervenen varis referents per als que en espanyol s'usaria la 3.ª persona, se'ls donen marques diferents per a desambiguar certes frases. Per eixemple, en espanyola següent oració és ambigua:

Juan va vore María quan eixia de casa

Per això, admet a lo manco dos interpretacions:

(a) Juan va vore María quan ell eixia de casa

(b) Juan va vore María quan ella eixia de casa

En les llengües en 4.ª i 5.ª persona és possible donar-li una marca especial a la forma conjugada de eixir segons si qui 'eixia de casa' era el subjecte o l'objecte de l'oració principal.

Vore també

• Pronom personal
• Inclusividad

Bibliografia

• F. Ventre Pont, Els sistemes pronominals indamericanos, Conaculta-INAH, Mèxic, 2005.