Anar al contingut

Dialecte manchec

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres usos d'este terme vore manchec.

El dialecte manchec[1] o parla manchega és una variant de l'castellà[2] que s'ampra en part de Castella-la Mancha i de la Comunitat de Madrit. El seu àmbit geogràfic més estricte correspondria a bona part de l'àrea central de Castella-la Mancha i sur de la Comunitat de Madrit.[3] A partir del treball del grup d'investigació Grava de l'Universitat de Castella-la Mancha es pot concloure que la parla manchega s'expandix per les comarques de la Mancha, Camp de Montiel, Taula d'Ocaña, Camp de Calatrava, La Sagra, Terra d'Alarcón, i en vàries parts de les comarques de la Vega de Toledo, La Sisla, Montes de Toledo, Serra Morena i L'Alcarria.[4]

Vocabulari

Ademés d'algunes variacions fonètiques respecte del castellà estàndar, trobem en la parla manchega abundants arcaismes (p. eix. vido 'va vore'; (i)sotro, sotri o sotre 'un atre'). Molts térmens, considerats vulgarismes en atres zones castellanoparlants, estan molt més prop dels ètims originals (de l'àrap o llatí) que els seus equivalents castellans. Aixina, es diu azaite (del ár. az-zait) o enantes (del llat. in ante), agora 'ara' (del lat. ac hora), vide 'vaig vore' (del lat. vidi). S'observa alguna traça d'articulació incorrecta de l'àrap en térmens que no deuen dur-la (aljedrez o alvellana) o, inclús, variants fosilisades d'expressions o girs llatins (abenicio de ab initio, filio/a de filium en la zona de Carrizosa)), solespones de solis ponis, busilis de (qui)bus illis, hogaño de hoc annum, defehomo/decehomo de ecce homo).

Sobre vocabulari, les majors diferències respecte al castellà normatiu es troben especialment en térmens especialisats i d'ús poc comú com els referits a útils o tasques agrícoles: esteva, toza, pescuño, varijá, bóllega, abujo, finar-te, empiedro, trócola. No obstant, alguns han passat a tindre atres significats per analogia, en sentit figurat, etc. Aixina un pescuño, que en orige és una 'peça del llaurat' o una 'porció de terra en un bancal'; per la seua forma de falca també ha passat a designar un 'tasajo gran de carn'. També el terme trócola (en orige 'polea dels molins de vent') ha passat en algunes zones, en sentit figurat, a designar a 'jóvens als que els agrada certa música de ball, bacalaero/-a'. També són abundants els térmens composts: mascabillotas, retusalindes, esgarracolchas, estripaterrones, etc.


Existixen, aixina mateix, térmens idiosincràtics com zaraballo 'tros de pa', zuro 'cor de la panolla de dacsa i suro d'arbre', zurra 'zurracapote, beguda espirituosa', o cibanto 'menuda elevació, prominència'. També se solen crear neologismes per influència dels artículs (el lejío 'el ejido'), i és molt habitual la presència d'homofonia en el castellà: bacín (man.) 'sabiondo, metomentodo' per bacín (cas.) 'orinal'. A la seua volta, el Diccionari de la llengua espanyola de la RAE considera prou mancheguismes exclusivament com murcianismes (p. eix. tápena 'taperera'), andalucismes (p. eix. zarrio/-a 'bast, safi'), aragonesisme o sense localisació. Existixen eixemples de vocables exclusius d'una localitat o grup chicotet de localitats als que no se li coneix relació etimològica en atres comarques, com és el cas de acasca, usat en la zona d'Albaladejo, en el Camp de Montiel per a expressar sorpresa; pos miaque 'puix mira que', menestér que 'faria falta que' de Les Pedroñeras i Villarrubia de los Ojos; o to(ma), exclusiu de Daimiel i Albacete, a on el terme s'utilisa per a expressar sorpresa, enfade, indignació..., segons l'entonament i el context.

Gramàtica

"...En La Mancha es parla el pur castellà, si be moltes voltes en girs propis. També en veus que varen passar l'aduana acadèmica, més ací tenen un significat distint, en ocasions el primigeni perque varen manar de prístinos hontanares i han permaneixcut immòvils, erectes i forts com carrascas en el paisage..."

— José Salustiano Serna, Cóm parla La Mancha

Gramaticalmente, s'observen traces com una tendència a la masculinisació d'alguns noms femenins (rano, cabro, ovejo, gallino), front a la feminisació d'uns atres (serpienta). En alguns casos conviuen tres vocables (llebre, neutre o indefinit, liebra, llebre femella i liebro, llebre mascle) per a designar un mateix animal, potser una pervivència del gènero neutre.[5] En la parla manchega, aixina mateix, trobem paraules de gènero masculí acabades en -i.

També són abundants els fenomens de contracció, especialment en construccions VERBO + que (pueque: pot ser que o coroque: per anaptixis, crec que), en artículs (l'alcova: el dormitori, l'alacena: el rebost); en preposicions: anca ('a casa de') i enca ('en casa de') ; en partícules i pronoms es, li, em, etc. També s'observa cert deisme en alguns verps: d'anar per anar.

Són majoritaris, els diminutivos en -ejo/a. En aumentativos la varietat és enorme, existint totes les variants possibles registrades en castellà, encara que són més freqüents i privatives de la zona, -asco/a o -usco/a (filetasco o filetusco), -aco/a (libraco). També és molt característica la deformació de superlatius en la forma de l'ús de -ísmo o -ímmo per -ísimo (muchisme o muchimmo : moltíssim). S'observa inclús, potser de manera festiva i en ànim d'exagerar, la presència d'una espècie de superlatiu superior per reduplicació: grandismisme: lliteralment, molt grandíssim (sic), el més gran dels més grans. No existix el superlatiu irregular -érrimo (pobrisme: paupèrrim, agrismo: acèrrim)

En la parla manchega, també es formen neologismes per l'inclusió de sufixos com -ángano/a o -indángano/a: Aixina de sopa deriva sopángana; de loco, loquindango, etc.

En infinitius en pronom enclític s'elidix la -r: convidalo per convidar-lo, invitar-lo. En infinitius o imperatius que afigen la partícula -es, s'elidix la -r (en el primer cas) i s'afig -n al final en els dos: vesen per vore's i véngasen per vinguen-se.


En les construccions en valor genitiu s'elidix la /d/ en la preposició de o se suprimix completament: Vedat'i caça per vedat de caça, coche' llínea per coche de llínea, autobús. En les contraccions es manté la /l/: Ca'l Comte per Casa del Comte.

S'aprecia una certa reminiscència del mossàrap en l'imperatiu: trai(et) (¿tray- et?) per tráe(et), dai(em) (¿day- em?) per dona'm. La forma plural experimenta rotacisme, i s'assimila a l'infinitiu de l'Idioma espanyol (l'infinitiu manchec, per lambdaisació, sol acabar en -l, partil per partir): vindre (p')ací per vingau ací, eixir d'ai per ixcau d'ahí.

En els adverbis també existixen algunes diferències respecte a l'ús normatiu. Per eixemple, els adverbis de lloc que indiquen proximitat (ací o ací) o lluntea (allí o allà), conviuen la parla manchega en uns atres com acaquí (en cert matís de proximitat immediata) o acullá (en cert matís de lluntea remota). Aixina mateix existixen atres locucions adverbials o adverbis propis ((en) comedio), variacions arcaiques (hogaño, antany, anier, antier).

Fonètica

"...Varen encallar a solespones. El destripagasones d'Antón, manque cegarruto columbraba el cejo i els vido abajar pel cerrijón. El guarinejo, estordando a riscazos els cabros, mamprendía al igüedo. Sentíanse dende llunt els picotes i el zumbar de l'arriera; propencs, els gangarros entre talleras, toliagas, paniquesos. Vaceando el saquilón, una marianca lileaba en el porche i aluego zampábase en la cuina, honagando en els alambores en un regruñicio al no topar en els apechusques que necessitava. "Em dona acoro eixa andoscona, més tontifacia que Pichote. ¡Guilopa!..."

— José S. Serna Repalandoria (escrit en manchec)
  • Debilitació de consonants alveolars:
    • L'aspiració de les esses (i zetes) és considerada una de les marques dialectals claus: /-s, -z/ > [-h].
    • La /d/ intervocàlica s'elidix pràcticament sempre. És dir, no només s'elidix en la terminació -ado o també en les terminacions -ada, -anat i -anada. En les paraules res, tot / tots i cada, l'elisió es dona en el nort d'Espanya també, pero és casi universal en les zones de parla manchega: ná, tó i cá. En canvi es manté en paraules com júnteda (acte d'unió de parella sense víncul llegal, Parella de fet). Segons els mapes de l'ALPI, en esta traça existix alguna diferència entre Ciutat Real i la mitat occidental d'Albacete en la mitat oriental d'eixa província.
    • Respecte a l'elisió o aspiració de la /z/ final la situació és notable lloc que, segons el ALPI, es donen quatre dels quatre casos possibles.
  • Pèrdua de distintivitat fonèmica:
    • Yeisme: No existix distinció entre /i/ i /ll/.
    • En ocasions sol existir transposició entre /r/ i /l/, especialment en verps en infinitiu: sartal per botar, etc. Vore lambdaisació i rotacisme.
  • Assimilació vàries:

Assimilació de l'aspiració davant velar. Una variant de l'aspiració que se sol associar a la ciutat de Madrit, pero és comuna al dialecte manchec consistix en pronunciar la /s/ o /z/ postvocàlica com [x] (el sò de "j") davant de /k/ o /g/, aplegant-se a voltes a fusionar els sons. Aixina, mosca sona com [moxka] o és que [éxke]. L'aspiració de la /s/ és casi universal, donant-se fins a en plurals. És una traça molt característica dla parla manchega i molt difícil d'ocultar conscientment que, freqüentment, delata l'orige manchec del parlant.

    • /g/, /c/ i /h/ davant la vocal /o/ es convertix indefectiblement en /b/: busano per cuc, (a)bujero per forat, bueso per os. Pel contrari, /b/ davant /o/ i /o/, es pronuncia com a /g/: goína per boina, gufanda per tovalleta.
    • En algunes zones de la Mancha Toledana i Ciudadrealeña les lletres I i Ll poden aplegar a pronunciar-se de la mateixa forma que /s/ o com sh.
  • Epèntesis inicial. La /r/ forta al principi de paraula, de la mateixa manera que en el vasc, en ocasions tendix a adaptar una vocal protètica (/a/ en el cas manchec i /i/ en el vasc): arrompel per trencar, arrecogel per arreplegar. En casos com arradio (ràdio) es pot pensar que és un neologisme acunyat per influència de l'artícul, pero en els verps és difícil d'explicar. En atres casos es manté igual que en castellà: ray (rei), risera (rialla).

Supervivència

La majoria de parlants d'esta parla són en freqüència diglòssics i canvien deliberada o inconscientment de dialecte en els registres formals, utilisant un castellà més normatiu -encara que molt esguitat de mancheguismes- ya que consideren vulgar la seua pròpia manera normal de parlar. Gràcies a programes de televisió humorístics com La Hora Chanante o Muchachada Nui -els actors de la qual són, en la seua majoria, manchecs- i especialment Cruz y Raya s'estan estenent i donant a conéixer a tota Espanya molts girs, entonament pronunciació i vocables propis de les zones de parla manchega. No existix una tradició escrita del dialecte, més allà de l'ocupació anecdòtica en alguns escrits de caràcter lliterari. En 2025, es va editar El Principete, una edició transcrita en parla manchega de la popular novela El Principet, d'Antoine de Saint-Exupéry.[6]

Referències

  1. ↑ Vore la 2ª i 3ª accepció del terme dialecte en el Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola
  2. ↑ "Encara sent sinònim de espanyol, resulta preferible reservar el terme castellà per a referir-se al dialecte romànic naixcut en el Regne de Castella durant l'Edat Mija, o al dialecte de l'espanyol que es parla actualment en eixa regió" Cita del Diccionari Panhispànic de Dubtes. 2005. Pp. 271-272
  3. ↑ Encara que es parle d'un dialecte madrileny, les seues traces són fàcilment explicables des del dialecte manchec en contacte en la parla nortenya; no per encert Mesonero Romans caracterisa Madrit com un poblachón manchec, aludint a la similitut d'usos i costums.
  4. ↑ «Mapa de les zones dialectals de Castella-la Mancha».
  5. ↑ El gènero neutre va desaparéixer en totes les llengües romançades llevat en el rumà. Vore Llatí
  6. ↑ Miranda, Francisca Bravo (2025-03-05). «'El Principito' també parla manchec: l'obra universal, al rescat de les parles tradicionals espanyoles» (en es). ElDiario.es. Consultat el 2025-03-10.