Creuada dels chiquets

La Creuada Infantil, per Gustave Doré.

La Creuada Infantil o Creuada dels Chiquets va ser una creuada popular fallanca de cristians europeus per a establir un segon Regne Llatí de Jerusalem en Terra Santa a principis de el XIII. Algunes fonts han acotat la data a 1212. Encara que se li crida la Creuada dels Chiquets, mai va rebre l'aprovació papal del Papa Inocencio III per a ser una creuada real. La narrativa tradicional provablement es basa en una combinació d'events històrics i mítics, incloent la predicació de visions per part d'un chiquet francés i un atre alemà, l'intenció de convertir pacíficament als musulmans en Terra Santa al cristianisme, grups de chiquets marchant cap a Itàlia i chiquets venuts com a esclaus en Tunis. Els creuats dels fets reals en els que es basa el història varen abandonar zones d'Alemània, liderats per Nicolás de Colónia, i del nort de França, liderats per Esteban de Cloyes.

Versió tradicional

La versió tradicional de la Creuada Infantil comprén acontenyiments en referències similars. Un chiquet diu haver segut visitat per Jesucristo, qui li ordena escriure del seu puny i lletra unes cartes que deu entregar al rei francés en les que s'afirma que este deu dirigir una nova creuada per a recuperar Jerusalem. El chiquet entrega les cartes i es torna al seu poble. El rei es pren a broma eixes cartes.

El chiquet rep una segona visita de Jesucristo, que ara li encomana liderar ell mateixa una creuada feta per chiquets cap a Jerusalem, que caurà en mans cristianes per la purea i bondat de les seues ànimes. Li diuen també que no deu témer per la mar, ya que s'obrirà com ya va ocórrer en Moisés.

Al mateix temps, un chiquet alemà assegura que també ha segut manat per Jesucristo en la mateixa empresa i reunix a un número prou menor de chiquets alemans.

De 20 000 a 30 000 chiquets se'ls unixen i marchen cap a Niça, en el sur de França. En el seu camí passen per ciutats i pobles, i arrasen en el menjar que troben. Més de la mitat dels chiquets deserta i els atres moren de fam.

Finalment apleguen a Niça menys de 2000 chiquets i 200 adults. Per a que s'òbriga la mar, passen dos semanes resant des de que ix el sol fins que s'oculta; no obstant no ocorre res. Dos mercaders els oferixen sèt barcos per a creuar la mar fins a Terra Santa. Els chiquets pugen a bordo dels barcos i salpen. En Cerdenya s'afonen dos barcos. Els atres cinc apleguen a Aleixandria, en Egipte, a on els 2000 chiquets són venuts com a esclaus pels dos mercaders que els havien prestat els barcos. Eixe és el fi de la Creuada.

Segons alguns historiadors,^{cita requerida} no es tractava de chiquets sino de persones ya adultes. Atres^{cita requerida} indiquen que un chiquet francés va aplegar a adult i va retornar a França convertit en sacerdot, per això es coneix el història.

Versions modernes

D'acort en recents investigacions, s'ha trobat que varen existir dos moviments de gent (de totes les edats) en 1212 en Alemània i França, la similitut del qual va poder inspirar als cronistes per a elaborar la llegenda.

En el primer moviment, Nicolás, un pastor d'Alemània, va conduir a un grup a través dels Alps fins a Itàlia a principis de primavera. Al voltant de 7000 hòmens varen aplegar a Gènova en agost. No obstant, els seus plans no varen fructificar, puix les aigües no es varen obrir al seu pas, i la comitiva es desbandó. Alguns varen mamprendre el camí de regrés a casa, uns atres varen ser a Roma i els restants varen poder haver seguit el curs del Ródano fins a Marsella, a on varen ser provablement venuts com a esclaus. Pocs varen aplegar a les seues cases i cap va aplegar a la Terra Santa.

El segon moviment va ser conduït per un «pastorcillo» cridat Esteban de Cloyes prop del poble de Châteaudun que va assegurar en juny que portava una carta de Jesús per al rei de França. Va atraure a un grup de 30 000, en els que va anar fins a Saint-Denis, a on es va dir que va obrar milacres. Baixe les órdens de Felipe II de França o el consell de l'Universitat de París, la multitut va ser enviada a casa, i molts d'ells efectivament varen tornar. Cap de les fonts de l'época menciona pla algun d'anar a Jerusalem. Les investigacions recents sugerixen que els participants no eren chiquets o, a lo manco, no tan jóvens.

A principis de la década de 1200, grups de vagabunts varen aparéixer en Europa. Eren gent desplaçada pels canvis econòmics, que varen forçar a molts llauradors pobres del nort de França i Alemània a vendre les seues terres. Estos grups eren denominats pueri (del llatí, ‘chics’, ‘chiquets’) de forma condescendiente. Açò va dur com resultat estes bandes de hòmens pobres que s'unien en una protesta religiosa que transformava la seua vagar forçós en una missió religiosa. Els pueri varen marchar, seguint a la Creu Cristiana i associant-se en el viage bíblic de Jesús. Açò, no obstant, no era el preludi d'una guerra santa.

Anys més vesprada, els cronistes varen llegir els testimonis d'estes processons i varen traduir el terme pueri com a «chiquets» sense entendre el seu significat original. Aixina va nàixer la Creuada Infantil. El història resultant ilustra lo fortament arraïlat que estava el concepte de creuada en aquell temps; els cronistes varen assumir que els pueri devien haver segut creuats, i en la seua inocència varen buscar tornar a la fundació de les creuades de Pedro el Ermitaño i varen trobar la mateixa classe de destí tràgic.

Segons Matthew Paris, un dels líders de la Creuada Infantil va passar en 1251 a ser «La Maître de Hongrie», el líder de la Creuada dels Pastors.

Fonts

D'acort en Raedts, solament unes cinquanta fonts de l'época mencionen la creuada, ya siga en unes poques frases o mija pàgina. Raedts les categoriza en tres tipos depenent de quan varen ser escrites: les escrites en 1220, les escrites entre 1220 i 1250 (els autors podrien haver estat vius en l'época de la creuada i escriure no obstant les seues memòries molt despuix), i les fonts escrites despuix de 1250 per autors que varen rebre la seua informació d'una o dos generacions anteriors. D'estos, Raedts no considera que les fonts posteriors a 1250 molt fiables i, de les anteriors a 1250, només concedix credibilitat a vint. Només en les últimes narracions categorisades com no fiables és a on es parla de la «creuada infantil», per autors com Beauvais, Roger Bacon, Tomas de Cantimpre, Matthew Paris, entre uns atres.

Estudis científics

Anteriorment a Raedts només unes poques publicacions científiques varen investigar la Creuada Infantil. La primera va ser realisada pel francés G. de Janssens (1891) i l'alemà R. Röhrich (1876). Abdós varen analisar les fonts pero no el relat. El medievalista nortamericà D. C. Munrol proporciona, d'acort en Raedts, el millor anàlisis de les fonts i va anar el primer que va proporcionar un informe convincent de la Creuada sense llegendes. Posteriorment, J. E. Hansbery (1938-9) va publicar una correcció de l'obra de Munro, pero des de llavors ha segut desacreditada per haver-se basat en una font no fiable el psiquiatra alemà J. F. C. Hecker (1865) va donar una interpretació original de la creuada, pero es va produir una polèmica sobre «malaltiç emocionalismo religiós» que des de llavors ha segut desacreditada.

P. Alphandery va publicar les seues idees sobre la creuada per primera volta en 1916 en un artícul que més vesprada va ser publicat en forma de llibre en 1959. Va considerar la creuada com una expressió del cult medieval als inocents, una espècie de sacrifici en el que els inocents s'entregaven pel be de la Cristiandad; no obstant va basar les seues idees en algunes de les fonts menys fiables.

Adolf Waas (1956) va vore la Creuada Infantil com una manifestació de la pietat caballeresca i una protesta contra la glorificació de la Guerra Santa.

H. E. Mayer (1960) va desenrollar les idees de Alphandery sobre els inocents, dient que els chiquets eren el poble elegit per Deu perque eren els més pobres i, reconeixent el cult a la pobrea, va dir que «the Children's Crusade marked both the triumph and the failure of the idea of poverty». (La Creuada Infantil va marcar tant el triumfo com el fracàs de l'idea de pobrea)

Giovanni Miccoli (1961) va ser el primer en percatarse de que les fonts contemporànees no dien que els participants anaren chiquets. Açò va socavar els fonaments del restant d'interpretacions (llevat potser la de Cohn).

Norman Cohn (1971) ho va vore com un moviment premileniarista en el que els pobres tractaven d'escapar a la misèria de la seua vida quotidiana.

L'anàlisis de Peter Raedts (1977) està considerada la millor font fins a la data sobre els molts factors que envolen la Creuada Infantil.

Testimonis populars

Ademés dels estudis científics hi ha moltes versions i teories populars sobre la Creuada Infantil.

En A History of the Crusades (1962), Norman Zacour concorda generalment en les conclusions de Munro, i afig que en l'época hi havia inestabilitat sicològica, concloent que la Creuada Infantil remains one of a séries of social explosions, through which medieval men and women —and children too— found release (‘és una d'una série d'explosions socials a través de les quals els hòmens i dònes -i chiquets també- de l'Edat Mija varen trobar lliberació’).

Steven Runciman dona un testimoni de la Creuada Infantil en A History of the Crusades.

Donald Spoto, en un llibre sobre Sant Francisco d'Assís, va dir que els monges els varen cridar chiquets i no vagabunts pobres perque la pobrea estava considerada pía i l'Iglésia estava avergonyida de la seua riquea en contrast en la pobrea. Açò, d'acort en Spoto, va donar començ a una tradició lliterària de la que va originar la llegenda popular dels chiquets. Esta idea concorda en les teories de H. E. Mayer.

Bibliografia

• Cardini Franco, Del Nero Domenico. La crociata dei fanciulli, Giunti Editore, 1999. ISBN 88-09-21770-5
• Peter Raedts (1977). “The Children's Crusade of 1212”. Journal of Medieval History 3. doi:10.1016/0304-4181(77)90026-4.
• Perelló Renedo, Esteban. Les Cartes de Yago, Editorial Europa Vixca (Espanya). 2007
• Frederick Russell, «Children's Crusade», Dictionary of the Middle Ages, 1989, ISBN 0-684-17024-8