Panarabisme

Bandera de la Tumult Àrap en els colors típics del panarabisme

El panarabismo (en llengua àrap: وحدة عربية) és una ideologia política pertanyent a l'àmbit del nacionalisme àrap que propon que tots els pobles àraps sense exclusió, tant d'Àsia com d'Àfrica, conformen una única nació i que deuen per tant caminar cap a la seua unitat política.^{cita requerida}

A mitan dels anys xixanta, i en l'egipcíac Gamal Abdel Nasser com a principal cap visible, el nacionalisme àrap va aplegar a ser un plantejament polític assentat en la gran majoria dels països del Magreb i d'Oriente Pròxim. Ajudat en ocasions per l'Unió Soviètica, el sentiment d'unitat àrap, molt vinculat al de revolució social en alguns casos, va cobrar rellevància internacional en ser Nasser un dels líders destacats del moviment dels no alineats.

Bases ideològiques

Països considerats com a àraps

Des de finals de la década de 1940 el nacionalisme popular va ser prenent unes traces que acabarien per ser definitorios i diferenciadores del nacionalisme àrap; va adquirir notable importància l'idea de “Tercer Món”, dels països en vies de desenroll que tractaven de no ser absorbits baix l'òrbita de cap dels dos blocs (l'OTAN i el Pacte de Varsòvia).

Una segona traça característica va ser l'idea d'unitat política entre els àraps. Els països recent independisats tenien suficients elements comuns (històrics, culturals, econòmics, socials, etc.) com per a que pogueren forjar una unió molt més estretix entre ells. Esta unitat els proporcionaria, segons els seus líders, no solament un major grau de poder colectiu, sino que conseguiria l'unitat moral entre el poble i el govern.

A estos elements se sumava un atre: el socialisme; la creixent influència d'esta idea era, en part, un reflex de lo que ocorria en el món. Concretament es va manifestar en l'articulació de les idees marxistas des d'un punt de vista àrap i es va materialisar en el control de tots els recursos per part de l'Estat, per a intentar aixina beneficiar al conjunt de la població.

En els països a on el baazismo o el nasserisme (les dos principals corrents polítiques que varen defendre els principis del nacionalisme àrap) varen aplegar al poder, eixos principis descrits es concretaran principalment en les següents mides:

• Reivindicació de l'unificació del món àrap en un únic Estat.
• Nacionalisació de les empreses estrangeres i reforma agrària.
• Desenroll de servicis públics (sanitat i educació principalment) de calitat a l'alcanç de tot el poble, busca de l'eliminació de la misèria.

Història

Orígens del panarabisme

l'Imperi otomà en la seua màxima extensió.

Extensió del Idioma àrap.

Estats que conformen la Lliga Àrap.

Bandera de la República Àrap Unida.

El panarabisme va sorgir en la década de 1930 i ha tingut que competir en l'escena política en atres dos ideologies identitàries: el panislamisme (que considera que lo substantiu en matèria d'identitat és la pertinença a la fe islàmica) i els nacionalismes locals dels distints Estats àraps. L'identitat panislámica va tindre molta força a principis de el XX,^{cita requerida} quan en molts Estats musulmans, i sobretot àraps, es discutia sobre una nova organisació política i territorial despuix del desmembramiento del Imperi otomà.

El panarabisme, fundat en gran mida per àraps cristians, com Michel Aflaq de nacionalitat

síria i catòlic greco-ortodox de religió, va tindre el seu auge entre les décades de 1940 i la de 1970. Va ser l'época en la que es va formar el Partit Baaz (després dividit en vàries branques locals enfrontades), que va prendre el poder en Síria i Iraq, i també l'época de Gamal Abdel Nasser, líder egipcíac que convulsionó la política àrap del seu temps fins al punt que a voltes es parla de nasserisme com a sinònim de nacionalisme àrap.

Per a entendre els orígens del panarabisme cal remontar-se a la caiguda de l'Imperi otomà.^{cita requerida} Des de llavors governaven en la majoria del món àrap, monarques que s'havien educat en les antigues metròpolis, es rodejaven de consellers occidentals i imitaven l'estil de vida occidental.

Despuix de la Segona Guerra Mundial, la creació del Estat d'Israel en 1948 va ser entesa en el món àrap com una traïció de les nacions occidentals. Açò va originar una reacció de protesta en part del món àrap, donant lloc a que varis governants de països àraps de la zona es posaren d'acort per a atacar el recent fundat Israel en l'objectiu últim d'evitar la partició del territori de la Palestina històrica en funció de fronteres ètniques i confessionals.

El fracàs dels països àraps en esta guerra contra Israel va posar de manifest l'incapacitat de l'èlit governamental i la debilitat dels seus governs. Varen esclatar tumults en distints països de la zona, sent la més important la liderada per Gamal Abdel Nasser, que va terminar prenent el poder en Egipte en 1952.

En un principi, la Revolució Egipcíaca no va traspassar les seues pròpies fronteres, va fer falta l'intervenció de les antigues potències colonials per a avivar la flama del panarabisme en el restant del món àrap.

Guerra de Suez: l'auge del panarabisme

Vore també: Nasserismo

Una de les mides més polèmiques preses per Nasser va ser la nacionalisació del Canal de Suez en 1956. Este fet va provocar la decisió de França i el Regne Unit d'intervindre militarment per a assegurar-se el control de l'estratègic canal. Esta intervenció es va realisar sense consultar als Estats Units, puix recent acabada la Segona Guerra Mundial les antigues metròpolis es tenien a sí mateixes en certa consideració.

Les tropes britàniques, israelites i franceses es varen desplegar en la zona i varen conseguir una série d'importants victòries.

No obstant, la pressió de la Guerra Freda, va fer que en el govern nortamericà considerara que una guerra d'invasió de les potències occidentals a un país tan important en la zona com Egipte, faria a tot lo món àrap decantar-se cap al bloc soviètic. Estats Units va pressionar i va terminar conseguint que francesos i britànics retiraren les tropes de Suez.

Este fet es va transmetre a la població àrap com una increible victòria del nasserisme, puix per primera volta en vàries décades un líder àrap s'enfrontava a les potències occidentals i conseguia fer retrocedir a estes. Els tumults contra els monarques més relacionats en Occident varen aumentar, i varen terminar prenent el poder en països com Síria, Iraq o Aràbia Saudita.

Est va ser el moment de màxim esplendor per al panarabisme, en el qual pel respal popular del que disponia, es va propondre conseguir l'objectiu d'unificar la Nació Àrap. Es varen fer varis intents d'unió de països àraps que varen acabar en fracàs, el més important dels quals va anar la República Àrap Unida.

Guerra dels Sis Dies: el decliu

La figura de Nasser estava somesa a múltiples pressions: mentres que líder carismàtic tenia sobre els seus muscles l'exigència del món àrap d'acabar en el problema palestí, lo que per a alguns sectors implicava desnugar un enfrontament armat en Israel. Per un atre costat, els dirigents israelites percebien com un perill que Nasser poguera unir als atomizados països àraps de la zona baix una estructura estatal única, i també que poguera convertir-se en un nou Atatürk,^{cita requerida} per lo que alguns sectors propugnaven buscar l'enfrontament armat i derrotar-li, per a provocar la seua caiguda. Estes tensions varen dur en 1967 a la guerra dels Sis Dies, sobre que els seus desencadenants hi ha diverses interpretacions. Esta guerra va ser en qualsevol cas un fracàs per al bando àrap (format per Egipte, Síria i Jordània) que va ser obligat a rendir-se sofrint grans pèrdues.

Esta derrota va marcar el final del panarabisme,^{cita requerida} puix la població àrap es va sentir tan defraudada pels resultats de la guerra, com lo va estar en la de 1948, i de la mateixa manera que llavors l'opinió pública es va radicalisar, esta volta al voltant de moviments islamistes.^{cita requerida}

Situació actual

El règim inaugurat en Líbia per Muammar al-Gaddafi en 1969 va ser també panarabista (encara que tardíament) i va intentar l'unió en Egipte, més vesprada en Tunis i finalment en Marroc, fins que va ser derrocat en la Guerra de Líbia de 2011 despuix de les sublevació contra el mandatari en la Primavera Àrap. El panarabisme subsistix hui com a ideologia oficial en Síria,^{cita requerida} pero en térmens generals, ha segut substituït pels nacionalisme locals i per un resorgir, cada dia més important del panislamisme de la mà dels grups islamistes.

Els eixemples més recents són l'auge dels Germans Musulmans en Egipte, l'influència de la comunitat chiïta durant la Guerra d'Iraq o l'auge d'Hamás en els Territoris Palestins.

Vore també

• República Àrap Unida, una federació entre Egipte i Síria (1958-61)
• Estats Àraps Units, una confederació entre la República Àrap Unida i el Regne de Yemen (1958-61)
• Federació Àrap, una confederació entre Iraq i Jordània (1958)
• República Àrap Islàmica, una unió proposta de Líbia i Tunis (1972)
• Federació de Repúbliques Àraps, una confederació entre la Líbia, Egipte i Síria (1972-77)
• Emirats Àraps Units, una unió de sèt estats àraps (1971-present)
• Panislamismo
• Panhispanismo
• Pangermanismo
• Panafricanismo
• Paneslavismo
• Panamericanismo