Anar al contingut

Valéry Giscard d'Estaing

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Valéry Giscard d'Estaing

Valéry Giscard d'Estaing (pronunciació en francés: /valʁi ʒiskaʁ dɛstɛ̃/ (🔊 escoltar); Coblenza, 2 de febrer de 1926-Authon, 2 de decembre de 2020)[1][2] va ser un polític francés, president de la República Francesa entre 1974 i 1981. Conegut pel seu respal al federalisme europeu, va anar també president de la Convenció per al Futur d'Europa, que va redactar el proyecte de Constitució Europea en 2003. Va ostentar, ademés, la dignitat de copríncipe d'Andorra i cap de dit Estat. Despuix de servir com a Ministre de Finances baix els primers ministres Jacques Chaban-Delmas i Pierre Messmer, Giscard d'Estaing va guanyar les eleccions presidencials franceses de 1974 en el 50,8% dels vots contra François Mitterrand del Partit Socialiste. El seu mandat va estar marcat per una actitut més lliberal en temes socials (com el divorç, la anticoncepción i l'abort) i pels intents de modernisar el país i l'oficina de la presidència, en particular supervisant proyectes d'infraestructura de gran alcanç com el TGV i el gir cap a la dependència de l'energia nuclear com a principal font d'energia de França. Giscard d'Estaing va llançar els proyectes Arc de la Défense, Museu d'Orsay, Institut del Món Àrap i Vaig citar dones sciences et de l'industrie en la regió de París, posteriorment inclosos en els Grands Projets de François Mitterrand. Va promoure la lliberalisació del comerç; no obstant, la seua popularitat es va vore afectada per la recessió econòmica que va seguir a la crisis energètica de 1973, que va marcar el fi dels "Trenta Anys Gloriosos" de prosperitat despuix de 1945. Va impondre presuposts d'austeritat i va permetre l'aument de la desocupació per a evitar el dèficit. Giscard d'Estaing, en el centre, es va enfrontar a l'oposició política d'abdós bandos: de l'esquerra recent unificada baix Mitterrand i d'un Jacques Chirac en ascens, qui va resucitar el gaullisme en una llínea d'oposició de dreta. En 1981, a pesar del seu alt índex d'aprovació, va ser derrotat en un segon regrés contra Mitterrand, en el 48,2% dels vots. Com a president, Giscard d'Estaing va promoure la cooperació entre les nacions europees, especialment en conjunt en Alemània Occidental baix el canceller Helmut Schmidt (SPD). Com a expresident, va ser membre del Consell Constitucional. També va presidir el Consell Regional d'Alvèrnia de 1986 a 2004. Involucrat en el procés d'integració europea, va presidir la Convenció sobre el futur d'Europa, que va redactar el desafortunat Tractat pel que s'establix una Constitució per a Europa. En 2003, va ser elegit membre de l'Acadèmia Francesa, ocupant l'escan que havia ocupat el seu amic i expresident de Senegal, Léopold Sédar Senghor. Va fallir als 94 anys i és el president francés més longeu de l'història.

Biografia

[editar | editar còdic]

Valéry René Marie Georges Giscard d'Estaing[3] va nàixer el 2 de febrer de 1926 en Coblenza, Alemània, durant l'ocupació francesa de Renania.[4] Fill major d'Edmond Giscard, un inspector de Finances, i la seua esposa, Marthe Clémence Jacqueline Marie (May) Bardoux que era filla del senador i acadèmic Achille Octave Marie Jacques Bardoux ,[5] i neta del ministre d'educació estatal Agénor Bardoux. Parlava alemà en fluïdea.[6]

Giscard va estudiar en elycée Blaise-Pascal de Clarmont-Ferrand, la École Gerson i els liceus Janson-de-Sailly i Louis-li-Grand de París.[7] Es va allistar com a voluntari durant la Segona Guerra Mundial, sent condecorat en la Creu de Guerra per la seua actuació en el front.[8]

Va estudiar a continuació en l'École polytechnique i despuix en l'Escola Nacional d'Administració (ENA); en finalisar els seus estudis va seguir la carrera del seu pare i va passar a ser inspector general de Finances.[7][8] Es va casar el 17 de decembre de 1952 en Anne-Aymone Sauvage de Brantes, en qui va tindre quatre fills: Valérie-Anne, Henri, Louis i Jacinte.

Carrera política i ministerial (1956-1974)

[editar | editar còdic]

En 1956 va ser elegit diputat per Puy-de-Dôme, departament en el que el seu besyayo, Agénor Bardoux, havia segut representant durant el XIX.[9] Es va unir al Centre Nacional d'Independents i Llauradors (CNIP), una agrupació conservadora.[10] Despuix de la proclamació de la Quinta República, elíder del CNIP, Antoine Pinay, es va convertir en Ministre d'Economia i Finances i ho va elegir Secretari d'Estat de Finances de 1959 a 1962.[8] I despuix, a proposta del primer ministre Michel Debré, el president Charres de Gaulle ho va nomenar ministre de Finances i Economia el 19 de giner de 1962. Va seguir eixercitant el càrrec durant el govern que va presidir Georges Pompidou.[11] No obstant, la seua política antiinflacionista ho va convertir en un polític impopular, i despuix de la reelecció presidencial de 1965, més difícil de lo que De Gaulle hi havia previst, va ser substituït per Michel Debré. Giscard va fundar llavors la Federació Nacional de Republicans Independents (FNRI), pretenent ser l'element centriste i europeiste de la majoria governamental. En eixe sentit, en 1969 es va mostrar favorable a la candidatura d'adheriment del Regne Unit a la Comunitat Econòmica Europea. La seua postura front al president De Gaulle es va ser fent cada volta més crítica i el seu respal es va ser matisant. És el periodo que es coneix com el d'el "sí, pero". Propugna el "no" en el referèndum del 27 d'abril de 1969 que va acabar en la dimissió del veterà general De Gaulle.[12]

En les eleccions presidencials següents, va semblar recolzar en principi la candidatura d'Antoine Pinay, pero es va unir en Pompidou qui, despuix de la seua elecció, li va confiar el Ministeri d'Economia i Finances en el govern que va presidir Jacques Chaban-Delmas, ya que va mantindre en el de Pierre Messmer.[13]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Valéry Giscard d’Estaing mor als 94 anys» (en és). La Vanguardia. Consultat el 2022-05-17.
  2. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Europe 1. Consultat el 2022-05-17.
  3. ↑ «Fichiers dones personnes décédées depuis 1970 | Insee». www. insee. fr. Consultat el 2026-02-01.
  4. ↑ Wilsford, David (1995-05-23). Politicaleaders of Contemporary Western Europe: A Biographical Dictionary (en en), Bloomsbury Academic. ISBN 978-0-313-28623-0.
  5. ↑ «BARDOUX Jacques» (en fr-fr). Sénat. Consultat el 2026-02-01.
  6. ↑ «[1]». Consultat el 2 de febrer de 2017 (en de).
  7. ↑ 7,0 7,1 «VIDÉO - Valéry Giscard d’Estaing, un président auvergnat - ICI» (en fr). ICI, li média de la vie locale. Consultat el 2026-02-01.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 «[2]». Consultat el 2026-02-01 (en en-US).
  9. ↑ Thody 2002 , pág. 68.
  10. ↑ «III.2b Pays Emergents : Estimation du soutien aux consommateurs parell pays». doi. org. Consultat el 2026-02-01.
  11. ↑ «Valéry Giscard d’Estaing, former French president, dies at 94». Consultat el 01-02-2026.
  12. ↑ «Commanding Heights : France Political | on PBS». www. pbs. org. Consultat el 2026-02-01.
  13. ↑ Parlement[s], Revue d'histoire politique.n° 7(1)
    109–120.ISSN 1768-6520.doi:10.3917/parl.007.0109.Consultat el 2026-02-01.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Arnaud Jacquet, Valéry Giscard d'Estaing, 1974-1981, La Ferté-Saint-Aubin, l'Archer, 1999.
  • La République mondaine, essai sur li giscardisme (Grasset, 1979) Jean Bothorel
  • Li Pharaon - Histoire du septennat Giscardien 19 mai 1974 - 22 mars 1978. Grasset, 1983. Jean Bothorel.
  • Frédéric Abadie, Valéry Giscard d'Estaing, Paris, Nouveau monde, 2008, 461 pp., Éd. rev., corr. et augm., ISBN 9782847364057
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Valéry_Giscard_d%27Estaing&oldid=1338744»