Anar al contingut

Carisma

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El terme carisma[1] (del grec χάρισμα khárisma, i est de χαρίζεσθαι kharízesthai, ‘agradar, fer favors’) indica en el camp de la sociologia una capacitat personal per a atraure o fascinar,[2] i en el camp religiós i de la mística cristiana un dò gratuït concedit per Deu a algunes persones per al ben del conjunt. En teologia cristiana, el terme carisma apareix com el dò espiritual (carisma) que és una dotació en un poder extraordinari otorgat pel Esperit Sant.[3][4]

En els camps de la sociologia i la ciència política, la psicologia i la gestió el terme carismàtic descriu un tipo de liderage.[5][6]


Etimologia

La paraula carisma deriva del grec antic χάρισμα (Plantilla:Transliteration), que denota un «favor concedit gratuïtament» i el «dò de la gràcia». El terme singular i el terme plural χαρίσματα (Plantilla:Transliteration) deriven abdós de la paraula χάρις (Plantilla:Transliteration), que significa gràcia i encant.[7][8] En la praxis religiosa, els grecs antics atribuïen carisma de personalitat a el seu panteón de deus i deeses, per ej. atribuint encant, bellea, naturalea, creativitat i fertilitat a les Cárites (Χάριτες) individuals. En teologia i sociologia, les denotació de la paraula carisma es varen expandir des de la definició grega antiga a les connotacions de carisma divinamente conferit i de carisma de la personalitat, aixina en Una història del carisma (2010), John Potts va dir que:

<blockquote>El carisma contemporàneu manté, no obstant, el caràcter irreductible que li va atribuir [Max] Weber: conserva una qualitat misteriosa, esmonyidiça. Els comentaristes dels mijos de comunicació descriuen regularment el carisma com el factor X. . . . El caràcter enigmàtic del carisma també sugerix una conexió -a lo manco fins a cert punt- en les primeres manifestacions del carisma com a dò espiritual.[9]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 3 </blockquote>

Ademés, el dialecte grec koiné parlat en l'Antiga Roma amprava els térmens carisma i charismata sense les connotacions religioses.[10]


Desenroll del concepte

La paraula «charisma» (χάρισμα), encara que és d'orige grec, va ser molt rarament utilisada en el llenguage profà i la seua formació és tardana. En el I la paraula «carisma» era una paraula rara pero el seu sentit fonamental era fàcilment captat perque es tractava d'un neologisme format per una raïl molt coneguda i en un sufix corrent. En grec «charisma» és un sustantiu derivat del verp «charizomai» que significa dir o fer alguna cosa agradable, mostrar-se gentil o generós, regalar alguna cosa.  Per lo tant per a un grec era una paraula fàcilment comprensible que significava en un sentit genèric una cosa donada gentilmente, un regal i no es presentava com o terme tècnic.  

En atres idiomes la situació semàntica de la paraula «carisma» és diferent ya que és un terme aïllat, sense referència a una família de paraules. Es tracta d'un neologisme, en una construcció distinta a la succeïda en la llengua grega; a on en perdre-se el context llingüístic que li ha donat orige deu sorgir un sentit tècnic, diferenciat del llenguage corrent, que no és percebut per tots i precisa d'una explicació per a la seua comprensió.[11]

El terme «carisma» es comença a utilisar en el llenguage sociopolític a partir dels treballs de Max Weber (1864-1920) en el seu anàlisis de la sociologia del poder i en la seua taxonomia dels tipos de poder. Este autor va analisar sistemàticament els processos de creació humana en l'àmbit social i el modo en que sorgix, perduren en el temps, es transformen i s'institucionalisen burocráticamente els diferents tipos d'organisació social. Identifica en les organisacions dos tipos de poders, un de tipo carismàtic en característiques irracionals, opost a un atre burocràtic o tradicional, que denomina racional. Weber entén per carisma una qualitat considerada extraordinària atribuïda a una persona, per la qual li la considera dotada de força o propietats sobrenaturals, o a lo manco excepcionals en algun aspecte específic, que ho revisten d'un valor eixemplar i ho coloquen en una posició de liderage, donat el reconeiximent que rep. Per a Weber, les relacions socials i les estructures organisatives són el substrat en el qual obren la llibertat, la creativitat i la responsabilitat personal i paradòxicament els qui llimiten tal creativitat, creant aixina la possibilitat d'alienació en totes les esferes de les relacions socials en una permanent tensió entre elements limitantes i elements creadors de les institucions.[12]


El terme carisma en el camp religiós

Vore també: Clero
La vinguda de l'Esperit Sant

En religió, particularment en distintes confessions cristianes, es denomina carisma a un dò o talent, donat pel Esperit Sant a un creent per a edificar espiritualmente a una comunitat cristiana. Els carisma indiquen en primer terme els dons rebuts gratuïtament de Deu, la gràcia divina; en segon terme, senyalen les capacitats que estos dons oferixen per al be de la comunitat creent.[13]


El terme carisma en la Bíblia

En l'Antic Testament s'utilisa per a indicar favor, benevolència i rarament gràcia, bellea, atractiu. També s'utilisa per a indicar la superació de la distància existent entre poderosos i dèbils; en rares ocasions senyala l'actuació de Deu, pero en el sentit d'elegir a algú sense que ell ho mereixca.[14]

En el Nou Testament la paraula carisma és utilisada en 17 oportunitats, i en solament una ocasió fòra de les epístoles paulinas (1 P 4, 10). En Pablo el terme carisma és utilisat en dos accepcions: a) en el sentit de gràcia, indicant el dò de la vida que com a força arrolladora de la gràcia ha vingut com a regal de Deu en Jesucrist; b) en el sentit de capacitat gratuïta personal, que actua de forma variada en cada cristià per l'únic esperit.[14] Carisma expressa llavors un dò generós o l'efecte d'un acte de benevolència per part de Deu.[11]  


El terme carisma en els texts del Concilie Vaticà II

En els texts del Concilie Vaticà II la paraula carisma és utilisada 14 voltes, per a senyalar que l'Esperit Sant guia a l'Iglésia i li proveïx i governa en diversos dons jeràrquics i carismàtics,[15] distribuïx gràcies especials en els batejats, dons que fan aptes als creents per a construir l'Iglésia i que necessiten d'un discernimiento apostólico en el seu eixercici[16]); la recepció dels carisma genera el dret i l'obligació d'eixercitar-los para ben dels hòmens i edificació de l'Iglésia (Cf. AA 3); sempre buscant l'unitat i la comunió (Cf. AG 28).

Els carisma en els texts del Concilie Vaticà II s'utilisen en tres grans significats: a) els dons en que l'Esperit Sant organisa l'Iglésia suscitant els servicis i funcions que la comunitat necessita; b) els caràcters sacramentals rebuts en el batisme, confirmació i orde sagrat que definixen l'inserció en la comunitat eclesial i capaciten per a les seues funcions orgàniques fonamentals; c) els dons que suponen l'elecció d'un estat de vida en resposta a un cridat vocacional en el matrimoni i en el celibat i als modos de configurar-se les diverses formes de vida.[17]


Els carisma com a font de pluralitat en la comunitat cristiana

La pluralitat és necessària per a que existixca l'unitat, i en les iglésies la multiplicitat és sempre l'unitat orgànica de lo divers frut de l'acció de l'Esperit Sant que derrama múltiples i diversos dons i carisma.[18] En l'Iglésia Catòlica la valoració de l'acció de l'Esperit Sant derramant carisma associatius entre els membres ha produït el sorgiment de múltiples experiències, moviments i associacions. Dins del cristianisme es reconeixen el Moviment carismàtic i la Renovació Carismàtica Catòlica.


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ Plantilla:Multiref2
  3. ↑ «Dones espirituales». Un diccionario de la Biblia por W. R. F. Browning. Oxford University Press Inc. Oxford Reference Online. Oxford University Press. Consultado el 22 de junio de 2011.
  4. ↑ DRAE.
  5. ↑ Joosse, Paul(2014).«Becoming a God: Max Weber and the social construction of charisma».Journal of Classical Sociology.14(3): 266–283.doi:10.1177/1468795X14536652.
  6. ↑ Antonakis, John; Fenley, Marika; Liechti, Sue(2011).«Can Charisma be Taught? Tests of Two Interventions».Academy of Management Learning & Education.10(3): 374–396.doi:10.5465/amle.2010.0012.
  7. ↑ (1989) «charism, charisma, charismata, charisms», Oxford English Dictionary, Second edició (vol. III), p. 41.
  8. ↑ Beekes, Robert S.P. (2010). Diccionario etimológico del griego (vol. 10/1), Brill, p. 1607.
  9. ↑ Potts, John (2010). A History of Charisma, Palgrave Macmillan.
  10. ↑ Ebertz, Michael N. (2007). «Charisma», Religion Past & Present (vol. II), Brill, pp. 493-496.
  11. ↑ 11,0 11,1 Vanhoye, Albert (2011). I carismi nel Nuovo Testamento (en italiano), Gregorian & Biblical Press, p. 29.
  12. ↑ Samuel Noah Eisenstadt, El carisma, la creación de instituciones y la transformación social, Revista de estudios políticos, ISSN 0048-7694, Nº 187, 1973, págs. 65-112
  13. ↑ Neufeld, Karl Heinz (1990). «Carisma», Beinert, Wolfang (ed.). Diccionario de Teología Dogmática (en español), Herder, p. 100-102.
  14. ↑ 14,0 14,1 Esser, Hans Helmut (1998). «Carisma», Coenen, Lothar (ed.). Diccionario Teológico del Nuevo Testamento, Sígueme, p. 236-245.
  15. ↑ Cf. LG 4.
  16. ↑ Cf. LG 12
  17. ↑ Laurentin, René(1977).«Los carismas: precisiones terminológicas».Concilium 129 (1977) 281-291.
  18. ↑ Otaduy Guerín, Javier(2018).«Unidad y pluralidad en la Iglesia. El pluralismo carismático».Ius Canonicum.58(116)ISSN 0021-325X.doi:10.15581/016.116.003.Consultat el 2020-10-02.

Enllaços externs