Anar al contingut

Confirmació

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Image de {{el XVII que mostra un bisbe administrant el sacrament de la confirmació.

La confirmació[1] és un sacrament que administra l'Iglésia catòlica (també celebrat en atres Iglésies cristianes). Està considerat com un dels sacraments d'iniciació cristiana (junt al batisme i l'eucaristía), sacrament pel que les persones batejades s'integren de forma plena com a membres de la comunitat.[2] En l'Iglésia antiga, el rito s'administrava de forma sacramental i immediata despuix del batisme i esta seguix sent la costum en l'Iglésia ortodoxa. En l'Iglésia catòlica a partir de 1600 fins a el XX, a partir del Concilie Vaticà II es delega més allà, fins a la primera adolescència. En efecte, per raons d'índole pastoral i com a forma de preparar millor als confirmandos en el llindar de l'adolescència, l'Iglésia catòlica sol retardar l'administració de la confirmació a un moment tal que pot ser precedit per la primera eucaristía. L'Iglésia anglicana no senyala una edat específica, pero el rito és administrat d'un modo general entre els 11 i els 15 anys.

Per la seua banda, Martí Luter va manifestar no haver trobat bases bíbliques suficients que provaren l'institució de la confirmació com a sacrament.[3] En llínea en lo anterior, els protestants no reconeixen la sacramentalidad de la confirma ción com a rito diferent del batisme: segons ells, el dò de l'Esperit Sant es conferix plenament en el batisme.[4]

En l'Iglésia catòlica, la confirmació s'efectua per mig de l'imposició de mans sobre tots els confirmandos, i l'unció en olis sagrats (crismacó).[5] En llatí es va denominar consignatio al signe de la creu realisat pel bisbe sobre la front del confirmant.[6] Fins a el V, la consignatio era distinta de la crismacó (unció en l'oli sagrat), despuix es va unificar en un rito únic. La cerimònia es realisa per un bisbe o, en el seu cas, un sacerdot autorisat. Este sacrament significa per al catòlic fer la seua fe i continuar en ella, est incentiva a la formació cristiana permanent i a la catequesis d'adults a on Deu els elegix com els seus fills. Als batejats, el sacrament de la Confirmació els unix més íntimament a l'Iglésia i els enriquix en una fortalea especial de l'Esperit Sant.[7]

En l'Iglésia anglicana solament els bisbes administren el sacrament. En les iglésies luteranas i ortodoxes, el rito ho realisen de forma habitual els pastors i els sacerdots. En Orient l'imposició de mans va desaparéixer ràpidament i es considera la crismacó com l'element essencial de la confirmació.[5]

L'imposició de mans és un rito ya consagrat en l'Iglésia ortodoxa. Es denomina crismacó, és dir unció en el crisma.


Desenroll del rito

A inicis de l'Iglésia catòlica, quan es donaven llarcs periodos de catecumenado (periodo de prova o d'instrucció oferit als candidats del batisme) els tres sacraments de l'iniciació cristiana eren rebuts conjuntament. Hi ha testimonis escrits des d'Hipólito i la seua narració de la llitúrgia cap al 215 (en el seu tractat sobre la tradició apostólica) per a la distinció de dos unció, una depenent del batisme i una atra posterior despuix de la bendició i dins de l'Iglésia. Era conferida pel bisbe.

El rito catòlic actual consistix, dins de la celebració de la missa, despuix del sermón o homilia, en primer lloc, en la renúncia al mal i al pecat i la professió de fe, que renova la renúncia i professió que varen fer els seus pares en el batisme. És molt important la professió de la fe, puix en esta fe es rep el sacrament i fidel a esta es compromet ya en la seua madurea adquirida a viure d'ara en avant, no com a mandat dels pares, sino en pròpia acceptació i voluntat. Despuix s'impon a cada candidat les mans i despuix, tenint prop al seu padrí, se li unge en oli consagrat -cridat Crisma- en la front mentres el ministre (habitualment, el bisbe o un dels seus vicaris) li diu la frase ritual: «N., Rep per esta senyal el dò de l'Esperit Sant», a lo que es respon: «Amén». El rito de la Confirmació conclou en una salutació de pau al que ya és membre complet de l'Iglésia; despuix seguix la missa com de costum.

En les Iglésies orientals, tant catòliques com a ortodoxes, sol administrar-se la confirmació immediatament despuix del batisme, que ve a completar. En l'Iglésia llatina rig la mateixa pràctica quan el batejant ha alcançat ya l'ús de raó en el moment de rebre el batisme.


Matèria

En temps dels apòstols, segons pareix, era l'imposició de mans acompanyada per una oració. Pero l'idea de l'unció també es va obrir pas en el Nou Testament. Des del III tant l'imposició de mans com l'unció són part del rito.

A l'hora d'explicar la relació entre l'imposició de mans i l'unció en el crisma, existixen variades interpretacions. Encara que Pablo VI va fixar abdós ritos, s'indica que solament l'unció és necessària per a la validea del sacrament.

El crisma es prepara en oli d'oliva mesclat en perfum. No s'admet oli animal o mineral.

Estes unció en oli, (en el que no és necessari fer el signe de la creu, encara que siga costum) provenen ya de les unció reals d'Israel, per la qual, l'elegit (per designi diví) prenia possessió del càrrec de rei. L'oli era penyora d'eixa designació divina: el mateix Jesús de Nazaret és cridat «Ungido» (en oli), ya que és açò lo que significa Mesías o Crist, en hebreu i grec. D'ahí la pervivencia del rito de l'unció que, simbòlicament, fa dels confirmats image de Crist i elegits per Deu per a una missió concreta. Per això sense eixe sacrament no es pot rebre ni l'orde sacerdotal ni el matrimoni, que són una concreció d'eixa missió rebuda per Deu.


El ministre

En l'Iglésia llatina el ministre ordinari de la confirmació és el Bisbe; pero també administra válidamente este sacrament el prevere dotat de facultat pel dret universal o per concessió peculiar de l'autoritat competent. El canon 883 indica quins són els presbíteros que tenen eixa facultat pel dret universal.

En les Iglésies orientals, inclús en la catòlica de rito oriental, el ministre ordinari és el prevere, que usa oli sant consagrat pel bisbe o pel patriarca (cánones 693-694 del Còdic de Cànons de les Iglésies Orientals).


El subjecte

En l'Iglésia llatina «el sacrament de la confirmació s'ha d'administrar als fidels entorn a l'edat de la discreció, a no ser que la Conferència Episcopal determine una atra edat, o existixca perill de mort o, en opinió del ministre, una causa greu aconselle una atra cosa». (Código de Derecho Canónico, canon 891). En la majoria de les diòcesis, el subjecte rep el sacrament en els 14 o 15 anys, encara que es poden donar casos en menor edat.[8]


El padrí o padrina

Enrique Eguía Vaig seguir, bisbe auxiliar de Buenos Aires, administra el sacrament de la confirmació baixe el rito catòlic. S'observa al padrí que en l'acte de la confirmació s'ubica darrere del confirmant i coloca la mà dreta sobre el seu muscle per a significar que serà el seu respal en la fe.

És convenient que un padrí o una padrina acompanye a quí serà confirmat. Es tracta d'una costum antiga de l'Iglésia, de la mateixa manera que en el cas del batisme. Cada confirmant no deu tindre més d'un padrí/padrina.[9] L'Iglésia va preferir sempre que cada confirmant tinguera el seu padrí o padrina, i va rebujar l'abús de que un anara padrí de molts, llevat verdadera necessitat.[10]

Les condicions que deu reunir el padrí o padrina són:

  1. Que siga un creent catòlic, madur en la fe per a que li ajude a viure esta en profunditat. Per ad açò, resulta raonable que es tracte d'un membre actiu del cos de l'Iglésia, que haja rebut els tres sacraments de l'iniciació cristiana (Batisme, Confirmació i Eucaristía) i que no estiga impedit pel dret canònic per a eixercir tal funció.
  2. Que siga major de 16 anys i en us de raó i, llevat que el ministre juge lo contrari, que siga del mateix sexe que el confirmant per a la licitud.
  3. Que tinga intenció d'eixercitar el càrrec.
  4. Que no siga pare, mare o cònjuge del confirmant.
  5. Que haja segut designat pel confirmant, o en el seu defecte pels seus pares o tutors, o pel ministre o retor.
  6. Que en l'acte de la confirmació, s'ubique darrere del confirmat i coloque la seua mà dreta sobre el muscle del confirmant, significant que serà el seu respal en la fe.[11]


Preparació

Per a preparar este moment és necessària una formació catequética que fixa cada bisbe en la seua diòcesis o cada conferència episcopal per al seu país. Per això, depén del lloc i de les circumstàncies, és un procés variable. Durant eixa preparació se solen tractar temes diversos en especial la fe catòlica en l'Esperit Sant i el seu sèt dons, pero també atres continguts com l'Iglésia, María, els sacraments (entre ells, l'Eucaristia, el perdó o reconciliació, etc.), la Bíblia en particular émfasis en els evangelios, l'oració, la resurrecció, etc. L'Iglésia catòlica requerix, si el confirmat ha alcançat la discreció, que la seua formació incloga a lo manco el coneiximent del Pare nostre, l'Au María, el credo i els dèu manaments. El confirmant deu trobar-se en estat de gràcia, és dir, sense pecat mortal. Si ben no és lícit rebre-ho en pecat, el sacrament és vàlit, encara que els seus efectes sacramentals (els dons de l'Esperit Sant) no es gogen fins que es conferix l'absolució dels pecats en el sacrament de la reconciliació.


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ Oregon Catholic Press What is Confirmation?
  3. ↑ Soto-Hay García, Fernando (1995). Signos y símbolos sagrados I (teología sacramental I), 2ª edició, México: Departamento de Ciencias Religiosas, Universidad Iberoamericana, p. 221. ISBN 968-859-202-1.
  4. ↑ Borobio, Dionisio (2007). Catecumenado e iniciación cristiana, Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica, p. 133. ISBN 978-84-9805-210-7.
  5. ↑ 5,0 5,1 Abad Ibáñez, J. A.; Garrido Bonaño, M. (1997). Iniciación a la liturgia de la Iglesia, 3ª edició, Madrid: Ediciones Palabra, p. 216. ISBN 84-7118-584-9. «En Oriente, la imposición de manos desapareció enseguida, considerando la crismación como el elemento esencial de la confirmación. [...] En el rito actual existe la clásica imposición de manos de la liturgia romana sobre todos los confirmandos antes de la crismación.»
  6. ↑ Pimentel, Guadalupe. a+el+sigle+V+era+distinta+de+la+unci%C3%B3n+(crismaci%C3%B3n).%22&hl=és&sa=X&vejau=0ahUKEwiOzr_gybLaAhXKEZAKHTOPB8wQ6AEIKDAA#v=onepage&q=%22Consignatio%3A%20(signar)%20el%20signe%20de%20la%20creu%20feta%20sobre%20la%20#front%20de el%20confirmat%2C%20que%20fins a%20el%20sigle%20V%20era%20distinta%20de%20la%20unci%C3%B3n%20(crismaci%C3%B3n).%22&f=false Diccionari llitúrgic, 5ª edició, Mèxic D. F.: Publicacions Paulinas, p. 49. ISBN 978-968-437-121-7. «Consignatio: (signar) el signe de la creu feta sobre la front del confirmant, que fins al sigle V era distinta de l'unció (crismacó).»
  7. ↑ The Holy See. "Compendium of the Catechism of the Catholic Church", Part 2, Section 2. The Seven Sacraments of the Church. 2005.
  8. ↑ «El sacramento de la confirmación. La edad requerida para recibir el sacramento de la confirmación». Iuscanonicum - Derecho Canónico. Consultat el 13 de junio de 2016.
  9. ↑ Royo Marín (1965), p. 111-112..
  10. ↑ Abad Ibáñez, J. A.; Garrido Bonaño, M. (1997). Iniciación a la liturgia de la Iglesia, 3ª edició, Madrid: Ediciones Palabra, p. 226. ISBN 84-7118-584-9.
  11. ↑ Grüm (2002), p. 34-35..

Enllaços externs