Anar al contingut

Jorge Rafael Videla

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Jorge Rafael Videla

Jorge Rafael Videla (Mercedes, 2 d'agost de 1925-Marcos Pau, 17 de maig de 2013) va ser un militar i dictador argentí, membre de la Junta Militar de 1976 a 1978 i president de facto de 1976 a 1981. En el Juí a les Juntes de 1985, durant el govern de Raúl Alfonsín, va ser condenat a «la pena de reclusió perpètua, inhabilitació absoluta perpètua i accessòries llegals (art. 12 del Còdic Penal), accessòria de destitució (art. 538 del Còdic de Justícia Militar) i pagament de les costes»,[1] com a autor de 469 crims de lesa humanitat (66 homicidis, 306 seqüestres, 97 tortures i 26 robos).[1] En 1990 va rebre l'indulte del president Carlos Saúl Menem, declarat de nulitat absoluta en 2006. En juny de 1998 va ser una atra volta detingut despuix de la resolució del juge Roberto Marquevich per apropiació de menors durant l'última dictadura cívic-militar.[2][3] No obstant, despuix de passar 38 dies pres, la Cambra Federal de Sant Martín, en la firma dels juges Hugo Rodolfo Fossati i Francisco Juan Lugones, li va concedir el benefici del arrest domiciliari en atenció a la seua edat,[4] durant el govern de Carlos Menem. En octubre de 2008, el juge Norberto Oyarbide, durant el govern de Cristina Fernández de Kirchner, va dispondre el seu trasllat a la presó, per entendre que la presó de la guarnició Camp de Maig contava "en l'equipament, l'infraestructura i el personal necessari" per a atendre qualsevol emergència mèdica. També va considerar que "la gravetat dels fets que es endilgan a Videla, resulta un escull insalvable per al otorgamiento de la seua llibertat ambulatoria".[5] Va estar encarcerat en la base militar de Camp de Maig des d'octubre d'eixe any fins a juny de 2012, quan va ser traslladat a la presó de Marcos Pau.[6] El 22 de decembre de 2010 va ser una atra volta condenat a presó perpètua en presó comuna pel cas dels fusilaments en l'Unitat Penitenciària 1 de Sant Martín, conegut com UP1. El 5 de juliol de 2012 va rebre una condena a cinquanta anys de presó pels delictes de substracció, retenció, ocultamiento i fer incert l'estat civil de 20 menors de 10 anys (arts. 138, 139 incís 2 i 146 del CP).[7][8] El 17 de maig de 2013, a altes hores de la matinada, va ser trobat mort en la seua cela de la presó de Marcos Pau: segons els mijos, havia sofrit un accident que li va provocar múltiples fractures i una hemorràgia interna, i no va rebre assistència mèdica. Tenia 87 anys.[9][10][6]

Biografia

Jorge Rafael Videla va nàixer el 2 d'agost de 1925 en la ciutat de Mercedes, província de Buenos Aires.[11] Va ser el tercer dels cinc fills del coronel Rafael Eugenio Videla Bengolea (1886-1952) i María Olga Redó Ojea (1897-1987).[12] Va ser batejat en recort de dos germans majors mellizos, fallits de palla en 1923. Descendent d'una tradicional família de la província de Sant Luis, a la seua volta en orígens en Múrcia, Espanya, i en importants ramificacions en Mendoza, Sant Joan i Chile, molts dels seus antepassats varen tindre destacades actuacions polítiques, com la seua tatarabuelo Blas Videla, líder del Partit Unitari, i el seu yayo Jacinto Videla, governador de Sant Luis entre 1891 i 1893.[13]

Va iniciar els seus estudis primaris en la seua ciutat natal, per a més tarde continuar en estos en el Colege Sant Josep de Buenos Aires, manejat pels pares bayoneses, a on també varen estudiar destacats personages de l'escena política i empresarial argentina, entre ells l'expresident Hipólito Yrigoyen.cita requerida

El 7 d'abril de 1948 va contraure matrimoni en Alicia Raquel Hartridge Lacoste, filla del diplomàtic Samuel Alejandro Hartridge Parkes (exministre de facenda i ex embaixador de Turquia) i de María Isabelacoste Álvarez. El matrimoni es va conéixer durant unes vacacions en la localitat d'El Trapiche, província de Sant Luis. Varen tindre sèt fills, dos dels quals varen fer carrera en l'eixèrcit argentí i un atre, Alejandro, va morir als dèneu anys mentres permaneixia internat en la colónia psiquiàtrica "Dr. Manuel A. Montes d'Oca", a 20 quilómetros de Luján i a 69 quilómetros d'Hurlingham (a on la família Videla residia).[14]

Carrera militar

Jorge Rafael Videla va ingressar al Colege Militar de la Nació el 3 de març de 1942 i egresó el 21 de decembre de 1944 com subteniente d'infanteria. Va ser part de la promoció 73 egresando 6.º sobre un total de 196 cadets.[13] Els seus companyers de promoció varen ser Roberto Eduardo Viola, Carlos Guillermo Suárez Mason i Alberto Càceres. Tots varen alcançar el generalato.[15]

Va cursar en l'Escola Superior de Guerra entre els anys 1952 i 1954 i va obtindre el títul d'oficial d'Estat Major. Va formar part de la Secretaria de Defensa entre 1958 i 1960, i va dirigir l'Acadèmia Militar fins a 1962. En 1962 i 1963 va adherir al bando Colorat durant els enfrontaments armats de Blaus i Colorats, sent un dels tres oficials colorats que varen conseguir evitar la baixa, durant els juïns que varen castigar la sublevació.[16]

Va ascendir a coronel en 1966. Cap a 1970 era segon comandant de la V Brigada d'Infanteria en assent en Tucumán.[17] En l'alçament obrer i popular conegut com el "Tucumanazo", el president de facto Roberto Marcelo Levingston ho va designar governador interí de la província de Tucumán[17] des del 3 d'agost[18] fins al 3 de setembre de 1970.[19]

En 1971 va obtindre l'ascens general de brigada i el dictador Alejandro Agustín Lanusse ho va nomenar director del Colege Militar de la Nació.[15]

En assumir el comando general el tinent general Jorge Rául Carcagno en maig de 1973, va quedar destinat com a segon comandant del I Cos d'Eixèrcit en assent en Capital Federal (era el comandant el general de divisió Leandro Enrique Anaya).[20] Aixina, va estar present en l'Operatiu Dorrego realisat en octubre de 1973, entre soldats de l'Eixèrcit i militants de la JP (braç jovenil de l'organisació guerrillera Montoneros). La seua actitut ho va mantindre sempre prenent distància de les militants peronista.[21] En l'ascens del tinent general Leandro Enrique Anaya al comando general en decembre de 1973, este lo va designar cap de l'Estat Major General de l'Eixèrcit (segon mando de l'institució).[22]

En l'alluntament d'Anaya i l'ascens del tinent general Alberto Numa Laplane al comando en cap el 14 de maig de 1975, Videla va quedar transitòriament en disponibilitat. Laplane ho havia propost per a assumir l'I Cos (el de major pes polític) no obstant va ser relegat pel ministre Adolfo M. Savino al Estat Major Conjunt, a on va assumir el 4 de juliol de 1975.[23][24] Aixina, va ocupar el càrrec de cap de l'Estat Major Conjunt fins a la seua promoció al comando general.[24][25]

Ascens a comandant de l'Eixèrcit

En agost de 1975 va quedar desnugada la crisis militar. Un plantege conduït pels comandants de Cos II, Cos III i Cos V, generals de divisió Roberto Eduardo Viola, Carlos Delía Larocca i Carlos Guillermo Suárez Mason. Estava comandado per Larroca, el general més antic. El descontent era en la permanència del comandant general de l'Eixèrcit, tinent general Alberto Numa Laplane, qui no havia demanat el retir del ministre de l'Interior, coronel Vicente Damasc. Aixina, el 28 d'agost de 1975 la presidenta va resoldre promoure a Videla al comando en cap.[26] Va passar a retir el comandant del Cos I, general de divisió Alberto Càceres, identificat en el "lanussisme" i el sector "oficialiste", propenc al govern.[27]

L'arribada de Videla a la titularitat de la força va ser donada a conéixer per Antonio Cafiero:

El comandant de l'Eixèrcit Numa Laplane és qüestionat per atres generals i va perdre tal autoritat que va caldre reemplaçar-ho. Lo llògic haguera segut el que estava avall de l'orde d'antiguetat, pero est havia produït l'alçament en Camp de Maig. Llavors yo li vaig dir a la senyora —Isabelita— que eixa persona no podia ocupar el càrrec […] El que seguia en l'orde de la llista era Jorge Rafael Videla, de qui rep informació de que era apolítico, un home absolutament professional i que de cap manera podria encapçalar un colp.[28]

El seu ascens pel plantege dels comandants de cos va contar en el respal de l'Armada i la simpatia dels sectors nacionalistes de la Força Aérea del brigadier major Orlando Jesús Cappellini.[29] El canvi de mandos operat per Videla va designar comandants de Cos I, II, III i V als generals Rodolfo Cánepa, Ramón Genaro Díaz Bessone, Luciano Rebuig Menéndez i Carlos Guillermo Suárez Mason. El general Riveros en Instituts Militars. El general Viola va assumir la jefatura de l'Estat Major.[30]

Durant la seua gestió va ocórrer l'atac al quarter del Regiment d'Infanteria de Mont 29 de Formosa per militants de Montoneros el 5 d'octubre de 1975[31] i el feroç atac al Batalló Depòsit d'Atarassanes 601 "Dumenge Viejobueno" de Mont Chingolo per elements del Eixèrcit Revolucionari del Poble (ERP) el 23 de decembre.[32] Simultàneament les forces d'Eixèrcit terminaven de véncer al ERP en les operacions del mont tucumano. el combat d'Acheral del 10 d'octubre de 1975 va destruir la força de mont sagellant la derrota definitiva de l'organisació guerrillera.[31][33]

El 24 de decembre de 1975 va pronunciar des de Famaillá un famós discurs. Era en ocasió de la celebració del Nadal junt als soldats destinats al Operatiu Independència. Alguns sectors ho senyalen com l'ultimàtum al govern.[34][35]

A fins de 1975 va conseguir l'hegemonia en l'eixèrcit en canvis de destins i retirs. Suárez Mason va assumir l'I Cos (el de major pes polític militar) i el general de divisió Osvaldo Azpitarte ho va suplantar en el V Cos.[36] Aixina, este generalato estava repartit en dos sectors. El sector d'el "legalisme condicionat", encapçalat per Videla i Viola, que es mostrava crític cap al govern pero demorava tota possibilitat del colp; i el sector "dur", encapçalat pels comandants de cos, que demanava pel derrocament i continuar en la lluita antisubversiva.[37]

Ascensos
Grau Data d'ascens
Subteniente 22 de decembre de 1944
Tinent 15 de juny de 1947
Tinent primer 3 de novembre de 1949
Capità 1 de març de 1952
Major 18 de juliol de 1958
Tinent coronel 28 de decembre de 1961
Coronel 17 de giner de 1966
General de brigada 23 de novembre de 1971
General de divisió 24 d'octubre de 1975[38]
Tinent general 28 de novembre de 1975[39]

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Cambra Nacional d'Apelacions en lo Criminal i Correccional Federal de la Ciutat de Buenos Aires. «Sentencia en la Causa nº 13/84». Nizkor.
  2. ↑ «Detingut Jorge Videla, ex dictador argentí, per l'entrega illegal de cinc menors». El País.
  3. ↑ «Videla: el juge va dictar la presó preventiva. Varen embargar els seus bens per 5.000.000 de pesos; la Cambra podria dispondre el seu arrest domiciliari». La Nació.
  4. ↑ «Des d'anit, Videla complix presó preventiva en la seua casa». Clarín.
  5. ↑ «El dictador Videla, traslladat de la seua casa a una presó militar». El País.
  6. ↑ 6,0 6,1 «Fa sis anys moria el genocida Jorge Rafael Videla». L'Esquerra Diari.
  7. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Clarín. Consultat el 24 de març de 2017.
  8. ↑ «Varen difondre els fonaments de la condena a Jorge Rafael Videla a 50 anys de presó pel robo de bebés». CIJ.
  9. ↑ «Videla, el dictador que va confessar atrocitats, vivia congelat en el temps i va morir assentat en el vàter» (en és-és). infobae. Consultat el 2025-06-06.
  10. ↑ «[1]», La Nació. Consultat el 21 de setembre de 2017.
  11. ↑ «Galeria de Presidents». Casa Rosada. Consultat el 16 de juliol de 2019.
  12. ↑ «[2]», MinutoUno. Consultat el 16 de juliol de 2019.
  13. ↑ 13,0 13,1 (2001) El Dictador, Editorial Suramericana.
  14. ↑ «Videla, d'el "amable veí" al sanguinós dictador | L'història d'el genocida durant els 15 anys que va viure en Hurlingham» (en és). PAGINA12. Consultat el 2024-11-29.
  15. ↑ 15,0 15,1 Fraga (1988). Eixèrcit: de l'escarni en poder, Planeta, p. 44. ISBN 950-37-0312-3.
  16. ↑ Potash, Robert A. (1994). , Buenos Aires: Suramericana, p. 154. ISBN 950-07-0939-2.
  17. ↑ 17,0 17,1 «[3]», La Gasseta Tucumán. Consultat el 16 de juliol de 2019.
  18. ↑ «Tucumán. Governador interí.». Bolletí Oficial.
  19. ↑ «Tucumán. Governador.». Bolletí Oficial.
  20. ↑ Fraga (1988): 101
  21. ↑ Fraga (1988): 73
  22. ↑ «Història, la caiguda d'Isabel Perón». Màgiques Rutines. Consultat el 21 de setembre de 2017.
  23. ↑ Fraga (1988): 196-198
  24. ↑ 24,0 24,1 Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Estat Major Conjunt de les Forces Armades. Archivat des d'el original, el 3 de setembre de 2018. Consultat el 16 de juliol de 2019.
  25. ↑ «[4]», La Veu de l'Interior. Consultat el 16 de juliol de 2019.
  26. ↑ Fraga (1988): 212
  27. ↑ Fraga (1988): 179
  28. ↑ (Març de 2007) , Buenos Aires, Argentina: Editorial Planeta, pp. 294-295.
  29. ↑ Fraga (1988): 213
  30. ↑ Fraga (1988): 231-232
  31. ↑ 31,0 31,1 Fraga (1988): 239
  32. ↑ Fraga (1988): 242
  33. ↑ Yofre, Juan B. (2011). Ningú va ser.
  34. ↑ Fraga (1988): 242-243
  35. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Infobae.
  36. ↑ Fraga (1988): 247-248
  37. ↑ Fraga (1988): 244
  38. ↑ Bolletí Oficial de la República Argentina: Decret 3130/75
  39. ↑ Bolletí Oficial de la República Argentina: Decret 3519/75

Bibliografia

  • Calveiro, Pilar: Poder i desaparició. Els camps de concentració en Argentina. Buenos Aires: Colihue, 2001.
  • Feierstein, Daniel: El genocidi com a pràctica social. Buenos Aires: Fondo de Cultura Econòmica, 2007.
  • «La subversión va tindre 4000 baixes en 1976. Saldo d'una aplastant derrota militar», nota de tapa del diari L'Opinió (Buenos Aires) del 31 de decembre de 1976.
  • Mai més, document de la CONADEP.
  • Walsh, Rodolfo: Carta oberta a la Junta Militar, 24 de març de 1977.
  • Yofre, Juan Bautista (2011). 1982: els documents secrets de la guerra de Malvines/Falands i la solsida del Processe, 2.ª edició, Buenos Aires: Suramericana. ISBN 978-950-07-3666-4.
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Jorge_Rafael_Videla&oldid=1338345»