Via marítima del Sant Lorenzo

La via marítima del Sant Lorenzo (en inglés: Saint Lawrence Seaway; en francés: Voie maritime du Saint-Laurent), a voltes en espanyol canal del Sant Lorenzo, és el nom en el que es coneix al sistema d'esclusas, conductes i canals que permet als bucs oceànics viajar des del oceà Atlàntic fins al llac Superior, el cap del sistema dels Grans Llacs de Norteamérica. Llegalment, té una llongitut d'uns 3700 km i s'estén des de Montreal al llac Erie, inclós el canal Welland que permet salvar les catarates del Niágara. La via marítima du el nom del riu Sant Lorenzo, les fonts del qual alcancen fins al llac Ontario. Esta secció de la via marítima no és un canal continu, sino que comprén trams de conductes navegables dins del riu, un bon número d'esclusa i també canals fets per a sortejar les zones de ràpits i els assuts existents en la ruta navegable.
La via marítima del Sant Lorenzo està baix administració conjunta canadenca-nortamericana, controlant les esclusa canadenques la Saint Lawrence Seaway Management Corporation i les nortamericanes la Saint Lawrence Seaway Development Corporation.
Esta hidrovía es complementa en la via navegable dels Grans Llacs (Great Lakes Waterway) que fa que el riu Sant Lorenzo siga navegable des de Montreal a la ciutat de Kingston (Ontario). Les dos vies navegables són a sovint denominades conjuntament simplement com a «via marítima del Sant Lorenzo». La «via marítima dels Grans Llacs» (Great Lakes Seaway) té esclusa més grans i profundes que la «via marítima del Sant Lorenzo» en el resultat de que una série de cargueros del llac (Lake freighters o Lakers) estan confinats en els llac, sent lo suficientment chicotets com per a operar en la hidrovía, pero massa grans per a passar per la via marítima.
Descripció
La primera part de la via marítima és una cadena de canals a lo llarc del riu Sant Lorenzo que comprén sèt esclusas (cinc canadencs, dos nortamericans). La via comença en el port de Montreal, a on el canal del South Shore (esclusa Saint-Lambert i Sainte-Catherine) permet salvar els ràpits de Lachine. A l'oest de l'illa de Montreal i del llac Sant Luis, el canal i les dos esclusa de Beauharnois permeten anar més allà de la central hidroelèctrica de Beauharnois.
La via marítima deixa Quebec pel llac Saint-François i la Primera nació del Consell dels Mohawk d'Akwesasne per a passar entre la província d'Ontario i l'estat de Nova York fins al llac Ontario. El canal Wiley-Dondero (esclusa Snell i Eisenhower) permet anar més allà de la central hidroelèctrica Moses-Saunders. La esclusa curta d'Iroquois també permet anar més allà de la presa Iroquois que controla el nivell del llac Ontario.
Esclusa en el riu Sant Lorenzo
Hi ha sèt esclusas en la part del riu Sant Lorenzo de la via marítima. D'avall dalt són:[1]
- @Esclusa St. Lambert - Saint Lambert, Quebec (QC)
- @Esclusa Côte Ste. Catherine - Sainte-Catherine, QC
- @Esclusa Beauharnois (2 lesclusas) - Melocheville, QC
- @Esclusa Snell - Massena, Estat de Nova York (NY)
- @Esclusa Eisenhower - Massena, NY
- @Esclusa Iroquois - Iroquois, Ontario
Esclusa en el canal Welland
Hi ha 8 esclusa en el canal Welland:
- St. Catharines (Ontario)
- St. Catharines
- St. Catharines
- Thorold (Ontario)
- Thorold
- Thorold
- Thorold
- Port Colborne (Ontario)
Història
La via marítima del Sant Lorenzo va ser precedida per una série d'atres canals. En 1862, les esclusa en el riu Sant Lorenzo permetien ya el trànsit de barcos de 57 m de llarc, 13,56 m d'ample i 2,7 m de calat. El canal de Welland, en eixe moment, va permetre el trànsit de barcos de 43 m de llarc, 7,9 m d'ample i 3,0 m de profunditat, pero era generalment massa chicotet com per a permetre el pas dels grans barcos d'alta mar.
Les propostes per a la via marítima es varen iniciar en 1909, pero es varen trobar en la resistència dels grups de pressió del ferrocarril i els ports dels Estats Units. Ademés de reemplaçar el sistema de canals, la generació d'hidroelectricidad també va impulsar el proyecte. Despuix de rebujar numerosos acorts per a la construcció d'un canal marítim, la construcció va ser aprovada en 1954, quan Canadà va declarar que estava disposta a procedir de manera unilateral.
En els Estats Units, el Dr. N. R. Danielian va ser el director dels 14 volums de la «Enquesta de la via marítima Sant Lorenzo» (St. Lawrence Seaway Survey ) realisada pel Departament de Comerç dels Estats Units (1939-43) en colaboració en el Secretari d'Estat d'assunts Canadà-Estats Units sobre les qüestions relatives a la via marítima, i va treballar durant més de 15 anys per a l'aprovació de la Llei de vies marítimes (Seaway Act). Més tart va ser nomenat president de l'Associació dels Grans Llacs Sant Lorenzo (Great Lakes St. Lawrence Association) per a promoure el desenroll en benefici de l'Amèrica profunda (American Heartland).
La via marítima es va obrir a la navegació el 25 d'abril de 1959 i va costar $ 470 millons de dólars d'EE. UU., dels que 336,2 varen ser pagats pel govern canadenc.[2] La reina Isabel II del Regne Unit i el president nortamericà Dwight D. Eisenhower varen inaugurar formalment la via marítima el 26 de juny de 1959, en una curta travessia a bordo del yate real Britannia, despuix de dirigir-se a la multitut en Saint-Lambert, Quebec.
L'obertura de la via marítima és a sovint considerada com el motiu del decliu del canal d'Erie, desencadenant aixina la greu crisis econòmica de vàries ciutats del nort de l'estat de Nova York.
Vore també
- Canal Nort (Ontario)
- Via navegable dels Grans Llacs
- Canal d'Erie
- Canal de Suez
- Canal de Panamà
- Sistema Unificat d'Aigües Profundes de la Rússia europea
- Canal de Kiel
- Canal de Corinto
- Gran Canal de China
Notes
- ↑ «Great Lakes St. Lawrence Seaway System Map, accessed 2009-07-05». Archivat des d'el original, el 12 de juny de 2010. Consultat el 29 de juny de 2010.
- ↑ «History of the Saint Lawrence Seaway». Infrastructure Canada. www. infrastructure. gc. ca. Archivat des d'el original, el 25 de juny de 2008. Consultat el 27 de març de 2010.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Vía marítima del San Lorenzo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.