Mihai Eminescu
Mihai Eminescu o Mihail Eminovici (Boteșani, 15 de giner de 1850-Bucarest, 15 de juny de 1889) va ser un poeta del Romanticisme tardà, ademés de prosista, filòsof i periodiste. Calificat per la crítica lliterària com la veu poètica més important de la lliteratura rumana, possiblement és el poeta rumà més conegut a nivell mundial, sent les seues obres més conegudes Luceafărul (El lucero), Mai am un singur dor (Em queda un sol desig), i 5 Scrisori (Cinc Cartes). Va ser membre actiu de la Societat Lliterària Junimea, ademés d'afiliat al Partit Conservador de Romania i periodiste en Timpul (el periòdic oficial del Partit Conservador).
Orígens
Mihail i Mihai (Miguel en idioma espanyol) són dos variants del mateix nom, vigents en l'época de Eminescu, qui use abdós.
El seu pare, Gheorghe Eminovici, era de Călineștu, llavors un llogaret de la província austríaca de Bucovina, pero va creuar la frontera en Moldàvia assentant-se en el poble de Boteșani, i casant-se en Raluca Iurăscu, descendent d'una antiquíssima família moldava de l'aristocràcia.
Vida
Primers anys
Va nàixer en Ipoteștu, Boteșani, en la regió rumana de Moldàvia. Va passar la seua infància en Ipoteștu, en la llar familiar. Entre 1858 i 1866 va assistir a l'escola en Cernăoți, finalisant el 4º curs com 5º de la seua promoció, despuix de lo que va realisar dos anys d'educació secundària.
La primera evidència de Eminescu com a escritor és de 1866, quan despuix de la mort del seu professor de rumà, els seus companyers i ell varen publicar un panflet Lăcrămioarele invățăceilor gimnaziaștu (Llàgrimes dels estudiants de l'Institut) para el que va escriure el poema La mormântul lui Aron Pumnul (A la tomba de Aron Pumnul(Puny)).
El 25 de febrer, el seu poema De-aș avea (Si Tinguera) va ser publicat en la revista lliterària Família d'Iosif Vulcan, que es publicava en Pesta, despuix de lo que va començar una série de publicacions (algunes en alemà) en revistes. Pel rebuig que tenia Iosif Vulcan al sufix eslau -ici, li va canviar el nom per Mihai Eminescu, que aparentava ser més rumà.
Entre 1866 i 1869 viaja per la ruta Cernăoți - Blaj - Sibiu - Giurgiu - Bucarest, ciutats de totes les regions habitades pels rumans (com a majoria de població). Són, en realitat, anys de coneiximent, a través del contacte directe, del poble rumà, del seu idioma, (de les diferències entre les distintes regions) de les seues costums i dels problemes reals. Té l'intenció de terminar els seus estudis, pero no ho conseguix. Aplega a ser apuntador i copista de papers en la companyia de teatre de Iorgu Caragiale i despuix en la de Mihai Pascaly. Gràcies a la recomanació d'este últim, és amprat com a apuntador i copista en el Teatre Nacional, a on coneix a I.L.Caragiale. Seguix publicant en "Família"; escriu poesies, drames ("Mira"), fragments de novela ("Geni en el cor desert"), que es queden solament en estat de manuscrit; traduïx del alemà obres com "L'art de la representació dramàtica-desenrollat científicament, de E.Th.Rötscher.
En 1869, tira les bases, junt en atres jóvens, del círcul lliterari "Orientul" ("L'Orient"), que tenia com a propòsit, entre atres coses, arreplegar contes i poesies populars i documents concernents a l'història i la lliteratura de Romania. Eminescu rep com a encàrrec la regió de Moldàvia. En l'estiu es troba de manera ocasional en el seu germà Iorgu, oficial en l'eixèrcit rumà, que li demana recomençar les relacions en la seua família. El seu pare li promet diners per a estudiar en Viena, a on havien aplegat la majoria dels seus antics companyers de Cernăoți.
Anys universitaris
En octubre de 1869, entra en la Facultat de Filosofia de Viena com a estudiant extraordinari, és dir com a simple escoltant, faltant-li el diplomar de Bachillerat. Coneix a Ioan Slavici i a atres estudiants rumans de Transilvania i Bucovina i entra en una societat d'estudiants anomenada "România junǎ" ("La jove Romania"). Els anys d'universitat varen ser en realitat per a Eminescu anys de profundisar en les grans obres de la cultura occidental (i algunes de la cultura oriental). Usarà els seus coneiximents en les seues obres lliteràries i en la seua activitat periodística (treballant també en una teoria per al desenroll econòmic del novament establit estat rumà, tenint en conte l'identitat cultural del poble). A pesar dels consells dels seus amics (el crític lliterari Titu Maiorescu li havia promés un lloc de professor de filosofia en l'Universitat de Iași) i la seua família, no vol obtindre cap diplomar, l'explicació sent potser les seues idees influenciades pel Romanticisme. Coneix a Veronica Micle, qui serà la seua inspiració per a les seues poesies d'amor; la correspondència entre els dos indica que Eminescu estava realment enamorat d'ella, pero les seues decisions en esta relació deixen alguns signes d'interrogat; de tota manera, mai varen aplegar a viure junts.
En 1874, Eminescu retorna al seu país i viu en Iași fins a 1877. Treballa com a director de la Biblioteca Regional, revisor escolar per a les províncies Iași i Vaslui o com a redactor del periòdic "Curierul de Iași". Seguix publicant en la revista "Convorbiri literare"(Conversacions Lliteràries). Escomença la seua amistat en Ion Creangă, conegut hui com un dels quatre clàssics de la lliteratura rumana. La seua situació material és inestable i té problemes familiars.
En 1877, es mou a Bucarest, a on fins a 1883 és redactor, i despuix redactor-cap del periòdic Timpul (El Temps) el periòdic oficial del Partit Conservador. La seua activitat periodística és remarcable, pero la falta de respal debilita la seua salut física i psíquica. És també el periodo dels seus grans poemes (la série de les "Epístoles", "El Lucero"...). Una part de les seues poesies seran arreplegades per Titu Maiorescu i publicades en el volum "Poezii"(Poesies) de 1884, l'únic volum publicat durant la vida de l'autor.
En juny de 1883, extenuado, el poeta cau greument malalt, sent internat en l'hospital del doctor Șoțo, i expost a un tractament a pur de injeccions en mercuri. També hi ha una versió segons la qual el poeta va caure víctima d'una conspiració política dels que havien segut acusats de corrupció en el seu periòdic i dels que miraven en mal ull la seua suposta activitat en una societat secreta que lluitava per a la lliberació de Transilvania de l'ocupació austro-hongaresa i per a l'unió de tots els rumans en un sol Estat. Va ser traslladat a un sanatori de Viena, a on es va interrompre el tractament en mercuri i el seu estat va millorar, pero en retornar en Romania oscilarà fins al dia de la seua mort prematura. Mor en el 15 de juny de 1889 en la casa de salut del doctor Șoțo. La variant que sembla més plausible és que Eminescu sofria d'una malaltia hereditària cridada Trastorn Bipolar, que va afectar també a dos dels seus germans.
La seua tomba es troba en el Cementeri de Bellu de Bucarest.
Obra
Eminescu és, indiscutiblement, el més gran poeta rumà de el XIX i és considerat encara el poeta nacional per la majoria dels rumans. L'obra de Eminescu ha segut traduïda a més de xixanta idiomes.
En la mateixa hi ha poca biografia, no obstant es pot observar una evolució del pensament i de l'expressió lliterària. Les poesies de la seua adolescència tenen en general com a temàtica el patriotisme i el despertar de la consciència nacional entre els rumans, base per a la lluita per a la llibertat front al Imperi otomà i l'unió de tots els rumans en un sol estat. A este periodo pertanyen poesies com "A la tomba de Aron Pumnul", "A Bucovina" i "Que desig per a tu, dolç Romania". En elles parla del romanticisme dels paisages del seu país i del caràcter fort del poble rumà, aixina com de la "flama càndida" de la seua ànima.
No obstant, escriu també una poesia intitulada "L'esperança", a on medita sobre un tema que retornarà de manera constant en la seua lírica despuix del contacte en la filosofia pessimista d'Arthur Schopenhauer en els seus anys d'estudiant. Una influència especial té el concepte schopenhaueriano de primacia de la voluntat front a la raó, lo que convertix a la vida en un joc absurt per a l'afirmació del propi yo. També les idees de Schopenhauer sobre l'estètica i del geni varen influir en Eminescu, sense oblidar que l'ètica i l'ascetisme són també recomandadas per Schopenhauer per a escapar de l'absurt existencial. No obstant, l'individualisme extrem de Schopenhauer queda en cert sentit mitigat per l'amor fraternal (amor al pròxim), com a característica de l'home superior de punt de vista espiritual, visió expressada en la poesia de Eminescu "Ángel i dimoni" : (" ¿ Cóm va entrar ell en esta vida ? ¿ Quant amor de justícia i be,/ Quanta fraternitat sincera havia dut en si ?"). El crític lliterari Tudor Vianu va publicar en 1930 un estudi intitulado "Poezia lui Eminescu" ("La lírica de Eminescu"), en lo que es concentra sobre l'influència dels autors clàssics, i dels autors alemans en general, i Schopenhauer en especial, en l'obra de Mihai Eminescu. És, per supost, també el periodo de les primeres poesies de enamoramiento, encara que en este tema serà també influït per l'opinió de Schopenhauer sobre les dònes.
A principis de 1869, mentres està encara en Bucarest, és publicada la seua poesia "Els jóvens corruptes", una crítica amarga a l'indiferència dels jóvens estudiants de la seua generació cap a la cultura i cap als grans acontenyiments de la seua época. En estos anys coneix el parla de les distintes regions en majoria de població rumana (Moldàvia, Valaquia, Transilvania) i intentarà crear-se un estil i obtindre la perfecció estètica en la síntesis armoniosa dels distints dialectes (que de tota manera tenien una semblança remarcable, més gran per eixemple que els dialectes del italià). Per això Nicolae Iorga, un dels més grans historiadors rumans, cridarà a Eminescu "el creador de l'idioma rumà modern" i est escriurà en "La segona epístola" sobre la lluita d'ell i de l'els filòlecs rumans de el XIX per a donar una forma oficial per a "la nostra antiga i sapient llengua".
Entre 1869 i 1874, és el periodo més bohemio de la vida de Eminescu, dedicant-se a la llectura i a les trobades amoroses, si be escomença a escriure artículs i atraure a la seua causa de llibertat i unió nacional als estudiants rumans de Viena i Berlín. Coneix a Veronica Micle, qui provablement li servirà d'inspiració en les seues poesies d'amor, a on parlarà de l'anhel per un amor ideal, un amor romàntic entre un home superior en set de lo absolut i la nostàlgia dels arquetips divins i una dòna "mortal", bella pero en els seus llímits de punt de vista espiritual. Aixina són, per eixemple, les poesies "Venera i Madona" o la poesia d'inspiració folklòrica "Miró i la bella sense cos".
Hi ha també poesies d'amor expressant una passió tremenda i la desesperació romàntica, com "Icon i marc", a on està expressada l'incompatibilitat entre la vida poètica d'un home superior i les necessitats diàries; si be eixa vida és possible en solitari, el poeta no pot plantejar-se l'unió de la seua vida en la dòna amada en eixes condicions. Estes poesies es diferencien de les poesies en caràcter filosòfic, (encara que poden contindre també meditacions) que contenen pensaments clars expressats en poques paraules i en elegància d'estil. La flor representativa per a la lírica d'amor eminesciana és la tila, per lo que Nichita Stănescu (poeta rumà de el XX, líder de la generació dels ´60 en la poesia rumana) afirmarà l'inquietut que ho invadix cada volta que passa per al costat d'una tila.
El tema de la Naturalea apareix entrellaçat en el de l'infància (expressant-se llavors la nostàlgia per l'infància en el sí de la Naturalea, del bosc que rodejava el seu poble natal) o separat, sent llavors admirada la grandea de la Naturalea i mirat en ull escèptic l'intent del ser humà de dominar-la. En "Revedere" ("Reencontre") Eminescu opon la majestad dels ritmes repetitius i aparentment eterns de la Naturalea a lo efímer de la vida humana, considerant en ser humà un ser "errante" en este planeta. Atres fonts d'inspiració són el folclore rumà i el cristianisme ortodox, en poesies com "Deu i home" o "L'oració". La crítica social apareix esguitada en vàries poesies, sent influenciada per la seua visió pessimista de l'existència, que ho du a condenar l'explotació. (pero des del punt de vista d'una concepció metafísica, no marxista; inclús en la seua poesia "Emperador i proletari" el poeta passa a una meditació sobre el sentit de l'existència)
Entre 1876 i 1883, és el periodo que es pot cridar de madurea de l'escritor. Apareixen represos els temes dels anys anteriors, pero en major claritat d'expressió i madurea filosòfica, sent representatives les cinc "Epístoles" i "El lucero", una obra proyectada des de la seua joventut en Viena.
L'obra de Eminescu marca un "abans" i un "despuix" en la lírica rumana, contribuint a una selecció millor dels jóvens que volien afirmar-se com a poetes en la segona mitat de el XIX i deixant un llegat que encara commou l'ànima d'hòmens, per lo demés molt distints, del seu volgut poble.
En les obres de madurea destaquen poesies de caràcter filosòfic, com :
- Llegea i pobrea.
- L'oració d'un dacio.
- Glossa.
- Oda en mètrica antiga.
- Als meus crítics.
- Les cinc Epístoles.
- El lucero, considerada la seua obra mestra, es tracta de la condició del geni i l'impossibilitat per a ell d'aplegar a la felicitat en el món terrestre.
- Prosa
- Făt-Frumos din lacrimă (Príncip Encantador, Concebut per les llàgrimes)
- Geniu pustiu (Geni en el cor desert)
- Sărmanul Dionis (El pobre Dionis)
- Cezara (Cesàrea).
Referències
- George Călinescu, La vie d'Eminescu, Bucarest: Univers, 1989, 439 p.
- Marin Bucur (ed.), Caietele Mihai Eminescu, Bucureștu, Editura Eminescu, 1972.
- Zoe Dumitrescu-Bușulenga, Eminescu și romantismul german (Eminescu i el Romanticisme alemà), Bucarest, Editorial Eminescu, 1986.
- Sergiu Al-George, Arhaic și universal. Índia în enștiința culturală românească: Brâncuși, Eliade, Blaga, Eminescu (Arcaic i universal. L'Índia en la consciència cultural rumà: Brancusi, Eliade, Blaga, Eminescu), Bucarest, Editorial Eminescu, 1981.
- Amita Bhose, Eminescu și Índia (Eminescu i l'Índia), Iași, Editorial Junimea, 1978.
- Mircea Itu, Indianismul lui Eminescu (El indianismo de Eminescu), Brașov, Editorial Orientul latin, 1995, (ISBN 973-96407-6-1).
- Alain Guillermou, La génèse intérieure dones poésies d'Eminescu (El génesis interior de poemes de Eminescu), Paris, Editorial Didier, 1963.
- Perpessicius, Eminesciana (Sobre Eminescu), Pròlec de Dumitru D. Panaitescu (editor), Iași, Editorial Junimea, 1983.
- Edgar Papu, Poezia lui Eminescu (La poesia de Eminescu), Bucarest, Editorial Minerva, 1971.
- Dumitru Murărașo, Mihai Eminescu. Viața și Opera (Mihai Eminescu - la vida i l'obra), Bucarest, Editorial Eminescu, 1983.
- Ioana Em. Petrescu, Eminescu. Modele cosmologice și viziune poetică (Models cosmológicos i visió poètica), Bucarest, Editorial Minerva, 1972.
- Eugen Simion, Proza lui Eminescu (La prosa de Eminescu), Bucarest, Editura pentru literatură, 1964.
- Ion Negoițescu, Poezia lui Eminescu (La poesia de Eminescu), Iași, Editorial Junimea, 1970.
- Tudor Vianu, Poezia lui Eminescu (La poesia de Eminescu), Bucarest, Editorial Cartea Românească, 1930.
- Constantin Noica, Introducere la miracolul eminescian (Introducció al milacre de Eminescu), Bucarest, Editorial Humanitas, 1992.
Enllaços externs
- Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Mihai Eminescu.
- Wikisource contiene obras originales de Mihai Eminescu.
Mihai Eminescu en Viquidites.
- www.mihai-eminescu.net
- Poesia de Mihai Eminescu (parts traduïdes a l'anglés)
- Lliteratura MoldData (en anglés)
- Any 2000: "Any de Mihai Eminescu" (en biografia i poemes, en anglés)
- The Mihai Eminescu Trust
- Romanian Voice
- The Nation's Poet: Colecció d'opinions sobre el poeta més important per als rumans.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Mihai Eminescu» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.