Anar al contingut

Apolo 17

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Apolo 17

Apolo 17 va ser la última missió del programa Apolo de la NASA i l'última missió en la que els humans varen caminar en la Lluna. Llançat a les 12:33 a. m. hora estàndar de l'est (EST) el 7 de decembre de 1972, en un equip compost pel comandant Eugene Cernan, el pilot del mòdul de mando Ronald Evans i el pilot del mòdullunar Harrison Schmitt, va anar l'últim us de l'hardware Apolo per al seu propòsit original; despuix de l'Apolo 17, es varen utilisar naus espacials Apolo adicionals en els programes Skylab i Apolo-Soyuz. Apolo 17 va ser el primer llançament nocturn d'un vol espacial humà en els EE. UU. i ellançament tripulat final d'una eixida Saturn V. Va ser una "missió de tipo J" que va incloure tres dies en la superfície llunar, capacitat científica ampliada i el tercer Llunar Roving Vehicle (LRV). Mentres Evans permaneixia en òrbita llunar en el mòdul de mando i servici (CSM), Cernan i Schmitt varen passar poc més de tres dies en la Lluna en la vall Taurus-Littrow i varen completar tres passejades llunars, prenent mostres llunars i desplegant instruments científics. Evans va prendre medicions científiques i fotografies d'òrbita utilisant un mòdul d'instruments científics montat en el mòdul de servici. Elloc d'alunizaje es va elegir en els objectius principals de l'Apolo 17 en ment: muestrear materiallunar de les terres altes més antic que l'impacte que va formar Mare Imbrium, i investigar la possibilitat d'activitat volcànica relativament nova en la mateixa àrea.[1] Cernan, Evans i Schmitt varen retornar a la Terra el 19 de decembre despuix d'una missió de 12 dies.[2]

Apolo 17 és el alunizaje tripulat més recent i, fins a 2026 (en la missió Artemis 2 del programa Artemis), va anar l'últim viage d'un ser humà més allà de la òrbita terrestre baixa.[2][3]També va ser la primera missió que no hi havia a bordo a ningú que haguera segut pilot de proves; el pilot de proves X-15, Joe Engle, va perdre l'assignació del pilot del mòdullunar a Schmitt, un geólogo.[4][5] La missió va batre varis récorts: l'aterrisage més llarc de la Lluna, les activitats extravehiculares totals més llargues (passejades per la lluna),[6] la mostra llunar més gran i el temps més llarc en l'òrbita llunar.[7]

Tripulació

Eugene Cernan, Ronald Evans i el expiloto de X-15, Joe Engle, varen ser assignats a la tripulació de respal del Apolo 14.[8] Engle va volar 16 vols X-15, tres dels quals varen superar ellímit de 80 km de l'espai.[9] Seguint el patró de rotació que un equip de respal volaria com l'equip principal tres missions més vesprada, Cernan, Evans i Engle volarien l'Apolo 17. Harrison Schmitt va servir en l'equip de respal del Apolo 15 i, despuix del cicle de rotació de l'equip, va ser programat per a volar com a Pilot del Mòdullunar en Apolo 18. No obstant, l'Apolo 18 es va cancelar en setembre de 1970. Despuix d'esta decisió, la comunitat científica va pressionar a la NASA per a que assignara un geólogo a un aterrisage d'Apolo, en lloc d'un pilot entrenat en geologia. En vista d'esta pressió, a Harrison Schmitt, un geólogo professional, se li va assignar la posició de Pilot del Mòdullunar en l'Apolo 17.[8] El científic-astronauta Curt Michel va creure que era la seua pròpia decisió de renunciar, en acabant de que va quedar clar que no se li assignaria una missió de vol, lo que va movilisar esta acció.[10]

Després de la decisió d'assignar a Schmitt a Apolo 17, quedava la qüestió de quina tripulació (la tripulació completa de respal d'Apolo 15, Dick Gordon, Vance Brand i Schmitt, o la tripulació de respal d'Apolo 14) es convertiria en la tripulació principal de la missió. El Director d'Operacions de la tripulació de vol de la NASA, Deke Slayton, finalment va assignar la tripulació de respal de l'Apolo 14 (Cernan i Evans), junt en Schmitt, a la tripulació principal de l'Apolo 17.[8]

Tripulació de reserva

Original

Tongada

La tripulació principal de l'Apolo 15 va rebre l'assignació de respal ya que esta seria l'última missió llunar i la tripulació de respal no giraria a una atra missió. No obstant, quan l'incident del sagell de correus de l'Apolo 15 es va fer públic a principis de 1972, la tripulació va ser reprendida per la NASA i la Força Aérea dels Estats Units (eren oficials en servici actiu). El Director d'Operacions de la tripulació de vol Deke Slayton els va traure de l'estat de vol i els va reemplaçar en Young i Duke de la tripulació principal de l'Apolo 16 i Roosa de la tripulació de l'Apolo 14 prime i de l'Apolo 16.[11][12]

Equip de respal

Insígnia de la missió

Medallón d'argent Robbins volat a l'espai en l'Apolo 17.

La característica més destacada de l'insígnia és una image del deu grec del sol, Apolo, en una image d'un àguila americana, les barres roges en l'àguila que reflectixen les de la bandera dels Estats Units. Tres estreles blanques sobre les barres roges representen als tres tripulants de la missió. El fondo inclou la Lluna, el planeta Saturn i una galàxia. L'ala de l'àguila se superpon parcialment a la Lluna, sugerint la presència establida de l'home allí. La mirada d'Apolo i la direcció del moviment de l'àguila encarnen l'intenció de l'home d'explorar atres destins en l'espai.[16]

El pegat inclou, junt en els colors de la bandera d'EE. UU. (Rojo, blanc i blau), el color dorat, representatiu d'una "edat d'or" del vol espacial que anava a escomençar en l'Apolo 17. L'image de l'Apolo en l'insígnia de la missió. És una representació de l'escultura d'Apolo Belvedere. L'insígnia va ser dissenyada per Robert McCall, en l'aporte de la tripulació.[16]

Planificació i entrenament

Gene Cernan participa en entrenament de geologia en Sudbury, Ontario, en maig de 1972

De la mateixa manera que l'Apolo 15 i l'Apolo 16, l'Apolo 17 va ser programat per a ser una "missió J", un tipo de missió Apolo que va contar en estàncies en la superfície llunar de tres dies, major capacitat científica i l'us del Vehícullunar Roving. Ya que l'Apolo 17 anava a ser l'aterrisage llunar final del programa Apolo, els llocs d'aterrisage d'alta prioritat que no havien segut visitats prèviament es varen considerar per a una possible exploració. Es va considerar un aterrisage en el cràter Copérnico, pero finalment es va rebujar perque l'Apolo 12 ya havia obtingut mostres d'eixe impacte, i atres tres expedicions de l'Apolo ya havien visitat les rodalies de Mare Imbrium. Un aterrisage en les terres altes llunars prop del cràter Tycho també va ser considerat, pero va ser rebujat pel terreny accidentat trobat allí i un aterrisage en l'atre costat llunar en el cràter Tsiolkovski va ser rebujat per consideracions tècniques i els costs operatius de mantindre la comunicació durant Operacions de superfície. També es va considerar un aterrisage en una regió al suroest de Mare Crisium, pero es va rebujar degut a que una nau soviètica podia accedir fàcilment alloc; Lluna 21 finalment ho va fer poc en acabant de que es va realisar la selecció delloc Apolo 17.[1]

Despuix de l'eliminació de varis llocs, tres llocs varen fer la consideració final per a l'Apolo 17: el cràter Alphonsus, el cràter Gassendi i la vall Taurus-Littrow. En prendre la decisió final sobre elloc de desembarque, els planificadores de la missió varen prendre en consideració els objectius principals de l'Apolo 17: obtindre material de les terres altes antigues a una distància substancial de Mare Imbrium, material de mostreig de l'activitat volcànica jove (és dir, menys de tres mil millons d'anys) i mínima superposició del terreny en les pistes orbitals de l'Apolo 15 i Apolo 16 per a maximizar la cantitat de noves senyes obtingudes.[1]

Elloc de Taurus-Littrow es va seleccionar en la predicció de que la tripulació podria obtindre mostres de material antic de les terres altes dels remanentes d'un event d'esmonyida de terra que va ocórrer en la paret sur de la vall i la possibilitat d'una activitat volcànica relativament jove i explosiva en la zona. Encara que la vall és similar alloc d'aterrisage de l'Apolo 15 en que està en ellímit d'una egua llunar, es creïa que les ventages de Taurus-Littrow superaven els inconvenients, lo que du a la seua selecció com elloc d'aterrisage de l'Apolo 17.[1]

Apolo 17 va ser l'única missió d'aterrisage llunar que va realisar l'Experiment de Gravímetro Traverso (gE), un experiment construït pel Laboratori Draper en el Institut de Tecnologia de Massachusetts, dissenyat per a proporcionar medicions de la gravetat relativa en tot elloc d'aterrisage en varis llocs durant les passejades llunars de la missió. Els científics despuix usarien estes senyes per a recopilar informació sobre la subestructura geològica delloc d'aterrisage i els voltants. De la mateixa manera que en els anteriors aterrisages llunars, els astronautes de l'Apolo 17 es varen sometre a un extens programa d'entrenament que va incloure entrenament per a recolectar mostres en la superfície, us dels trages espacials, navegació en el Vehícullunar Roving, entrenament de geologia de camp, entrenament de supervivència, entrenament d'amerizaje i recuperació, i entrenament d'equips.[17]

Missió d'hardware i experiments

Gravímetro travesser

Apolo 17 va ser l'única missió d'alunizaje del Programa Apolo que va portar a terme l'experiment gravimétrico travesser (gE). Com els gravímetros han demostrat ser útils en l'investigació geològica de la Terra, l'objectiu d'este experiment va ser determinar la possibilitat d'utilisar les mateixes tècniques en la Lluna per a conéixer la seua estructura interna. El gravímetro es va usar per a obtindre llectures en elloc d'alunizaje en els voltants del mòdullunar, aixina com en varis llocs de les rutes de la missió. El gE va ser transportat en el Vehículzajeunar Roving; Els astronautes varen prendre les mides mentres elRV no estava en moviment o en acabant de que el gravímetro es colocara en la superfície.[18]

Es varen prendre un total de vintissís medicions en el gE durant les tres passejades llunars de la missió, en resultats productius. Com a part del Paquet d'experiments de superfície llunar d'Apolo (ALSEP), els astronautes també varen desplegar el Gravímetro de superfície llunar, un experiment similar, que finalment no va funcionar correctament.[19]

Mòdul d'instrument científic

Apolo 17 SIM Bay en el mòdul de servici, vist des del mòdullunar en òrbita al voltant de la Lluna

El sector 1 de l'Apolo 17 SM contenia la baïa del mòdul d'instruments científics (SIM). La baïa SIM va albergar tres experiments per a usar en l'òrbita llunar: una sonda llunar, un radiómetro d'exploració infrarroja i un espectrómetro d'ultravioleta lluntà. Una cambra de mapage, una cambra panoràmica i un altímetro làser també es varen incloure en la baïa SIM.[18]

La sonda llunar va emetre impulsos electromagnètics cap a la superfície llunar, que varen ser dissenyats en l'objectiu d'obtindre senyes per a ajudar a desenrollar un model geològic de l'interior de la Lluna a una profunditat aproximada d'1,3 quilómetros.[18]

El radiómetro d'agranada infrarroig va ser dissenyat en l'objectiu de generar un mapa de temperatura de la superfície llunar per a ajudar a ubicar les característiques de la superfície, com els camps de roca, les diferències estructurals en la corfa llunar i l'activitat volcànica.[18]

L'espectrómetro d'ultravioleta lluntà devia usar-se per a obtindre senyes relatives a la composició, densitat i constitució de la atmòsfera llunar. El espectrómetro també va ser dissenyat per a detectar la radiació UV lluntana emesa pel Sol que s'ha reflectit en la superfície llunar.[18]

El altímetro làser es va dissenyar en l'intenció de medir l'altitut de la nau espacial sobre la superfície llunar a aproximadament 2 metros i proporcionar informació sobre l'altitut a les cambres panoràmiques i de mapage.[18]

Fenomen del centelleig de llum

Artícul principal → Fenomens visuals de rajos còsmics.


A lo llarc de les missions llunars de l'Apolo, els membres de la tripulació varen observar centelleigs/centellejos de llum que varen penetrar les parpalles tancades. Estos centelleigs/centellejos, descrits com "ralles" o "taques" de llum, generalment varen ser observats pels astronautes mentres la nau espacial es va enfosquir durant un periodo de somi. Estos centelleigs/centellejos, encara que no es varen observar en la superfície llunar, tindrien un promig d'aproximadament dos per minut i varen ser observats pels membres de la tripulació durant el viage a la Lluna, de tornada a la Terra i en l'òrbita llunar.[18]

La tripulació de l'Apolo 17 va realisar un experiment, també realisat en l'Apolo 16, en l'objectiu de vincular estos centelleigs/centellejos de llum en rajos còsmics. Com a part d'un experiment realisat per la NASA i la Universitat d'Houston, un astronauta duya un dispositiu que registrava el temps, la força i la trayectòria de les partícules atòmiques d'alta energia que penetraven en el dispositiu. L'anàlisis dels resultats va concloure que l'evidència recolzava l'hipòtesis de que els centelleigs/centellejos ocorrien quan les partícules carregades viajaven per mig de la retina en l'ull.[18][20]

Experiment de propietats elèctriques superficials.

Apolo 17 llunar rover en el seu lloc de descans final en la Lluna. El receptor de propietats elèctriques de superfície (SEP) és l'antena en la part atrassera dreta del vehícul

Apolo 17 va ser l'única expedició de la superfície llunar que va incloure l'experiment de propietats elèctriques de superfície (SEP). L'experiment va incloure dos components principals: una antena transmisora desplegada prop del mòdullunar i una antena receptora ubicada en el Vehícullunar Roving. En diferents parades durant els recorreguts de la missió, les senyals elèctriques varen viajar des del dispositiu de transmissió, a través del sol, i es varen rebre en elRV. Les propietats elèctriques del sollunar podrien determinar-se per comparació de les senyals elèctriques transmeses i rebudes. Els resultats d'este experiment, que són consistents en la composició de la roca llunar, mostren que els 2 quilómetros superiors de la Lluna són extremadament secs.[21]

Llunar Roving Vehicle

Apolo 17 va ser la tercera missió (les atres varen ser Apolo 15 i Apolo 16) en fer us d'un rover llunar. ElRV, ademés de ser utilisat pels astronautes per al transport d'una estació a una atra en les tres passejades de la lluna de la missió, es va usar per a transportar les ferramentes, l'equip de comunicacions i les mostres dels astronautes.[18] El rover de l'Apolo 17 també es va utilisar per a portar a terme experiments exclusius de la missió, com l'experiment de gravímetro travesser i propietats elèctriques de superfície.[19][21] El rover va recórrer una distància acumulada d'aproximadament 35,9 quilómetros en un temps total de maneig d'aproximadament quatre hores i vintissís minuts; la major distància que Eugene Cernan i Harrison Schmitt varen viajar des del mòdullunar va ser d'aproximadament 7,6 quilómetros.[22]

Experiment biològic de rajos còsmics

Apolo 17 va incloure un experiment biològic de rajos còsmics (BIOCORE), que duya cinc rates als que se'ls havien implantat monitors de radiació per a vore si sofrien danys dels rajos còsmics.[23]

Les cinc rates de bojaca (Perognathus longimembris), malnomenats Fe, Fi, Fo, Fum i Phooey per la tripulació de l'Apolo 17, varen ser implantats en monitors de radiació baix del seu cuiro cabellut i varen viajar en la missió. L'espècie va ser elegida perque estava ben documentada, era chicoteta, fàcil de mantindre en un estat aïllat (no requeria aigua potable durant la missió i en residus altament concentrats) i per la seua capacitat per a resistir l'estrés ambiental. Quatre de les cinc rates varen sobreviure al vol; La causa de la mort de la quinta rata no va ser determinada.[23]

L'estudi va trobar lesions en el propi cuiro cabellut i en el fege. Les lesions del cuiro cabellut i les lesions hepàtiques semblaven no estar relacionades entre sí i no es pensava que anaren el resultat dels rajos còsmics. No es varen trobar danys en les retines o vísceres de les rates.[23] En el moment de la publicació de l'Informe Preliminar de Ciència de l'Apolo 17, encara no s'havien examinat els cervells de les rates.[23] No obstant, estudis posteriors no varen mostrar un efecte significatiu en els cervells.[24]

Oficialment, a les rates, quatre mascles i una femella, se'ls varen assignar els números d'identificació A3326, A3400, A3305, A3356 i A3352. Extraoficialment, segons Cernan, l'equip d'Apolo 17 els va malnomenar "Fe", "Fi", "Fo", "Fum" i "Phooey".[25]

Punts destacats de la missió

Llançament i viage d'anada

Apolo 17 es llança el 7 de decembre de 1972

Apolo 17 va ser l'últim llançament tripulat de Saturn V i l'únic llançament nocturn. Ellançament es va retardar dos hores i quaranta minuts per un tall automàtic en el seqüenciador de llançament en la segona marca T-30 en el conte regresiva. El problema va ser ràpidament determinat com un error tècnic menor. El rellonge es va reiniciar i es va mantindre en la marca del minut T-22, mentres que els tècnics varen resoldre la falla per a continuar en ellançament. Esta pausa va ser l'única demora d'inici en el programa Apolo causada per este tipo de falla d'hardware. El reconte es va recomençar i l'envolament es va produir a les 12:33 a. m. EST.[2][26]

Es va estimar que aproximadament 500 000 espectadors varen observar ellançament en els voltants del Centre Espacial Kennedy, a pesar de l'hora de la matinada. Ellançament va ser visible tan llunt com 800 quilómetros; observadors en Miami, Florida, varen vore una "racha roja" creuant el cel del nort.[26]

A les 3:46 a. m. EST, la tercera etapa S-IVB es va encendre de nou per a impulsar la nau cap a la Lluna.[2]

Aproximadament a les 2:47 p. m. EST del 10 de decembre, el motor del sistema de propulsió de servici en el CSM es va encendre per a ralentisar la pila de CSM / LM en l'òrbita llunar. Despuix de l'inserció de l'òrbita i l'estabilisació orbital, la tripulació va escomençar els preparatius per a aterrisar en la vall de Taurus-Littrow.[2]

Alunizaje

Despuix de separar-se del CSM, elM Challenger i la seua tripulació de dos, Eugene Cernan i Harrison Schmitt, varen ajustar la seua òrbita i varen escomençar els preparatius per al descens a Taurus-Littrow. Mentres Cernan i Schmitt es preparaven per a l'aterrisage, el pilot del mòdul de mando Ron Evans va permanéixer en òrbita per a realisar observacions, realisar experiments i esperar la tornada dels seus companyers de tripulació uns dies despuix.[2][27]

Poc despuix de completar els seus preparatius per a l'aterrisage, Cernan i Schmitt varen escomençar el seu descens a la vall de Taurus-Littrow en la superfície llunar. Varis minuts en acabant de que es va iniciar la fase de descens, elM es va llançar sobre el terreny, donant a la tripulació la seua primera ullada alloc d'aterrisage durant la fase de descens i permetent que Cernan guiara la nau a un objectiu d'aterrisage desijable, mentres que Schmitt va proporcionar senyes de la computadora de vol, essencials per a aterrisage. ElM va aterrisar en la superfície llunar a les 2:55 p. m. EST de l'11 de decembre. Poc despuix, els dos astronautes varen escomençar a reconfigurar elM per a la seua permanència en la superfície i varen escomençar els preparatius per a la primera caminada llunar de la missió, o EVA- 1.[2][27]

Superfície llunar

Eugene Cernan en la superfície llunar, 13 de decembre de 1972

La primera caminada llunar (EVA) de la missió va escomençar aproximadament quatre hores despuix de l'aterrisage, aproximadament a les 6:55 p. m. de l'11 de decembre. La primera tasca de la primera excursió llunar va ser descarregar ellunar Roving Vehicle i atres equips delM. Mentres treballava prop del rover, un guardabarros es va trencar accidentalment quan Gene Cernan ho va roçar i el seu martell va quedar atrapat baix del guardabarros atrasser dret, trencant l'extensió atrassera. El mateix incident també va ocórrer en l'Apolo 16 quan el comandant John Young maniobrava al voltant del vehícul. Encara que este no era un problema de missió crítica, la pèrdua del guardabarros va fer que Cernan i Schmitt quedaren coberts de pols quan el rover estava en moviment.[28] La colla va utilisar cinta adhesiva per a solucionar el problema adjuntant un mapa al guardabarros danyat, pero la pols arreplegada en la superfície de la cinta va evitar que es pegara correctament i la primera solució va ser de curta duració. Despuix d'un replanteig nocturn per part dels controladors de vol, un millor método d'aplicació de la cinta va resultar en una solució satisfactòria que va durar tota l'exploració.[29] Després, la tripulació va desplegar els paquets d'experiments Apolo en la superfície llunar (ALSEP) a l'oest delloc d'aterrisage immediat. Despuix de completar açò, Cernan i Schmitt varen partir en la primera travessia geològica de la missió cap al cràter Steno al sur delloc d'alunizaje, durant el qual varen recolectar 14 kg de mostres; va prendre sèt mides gravimétricas; i va desplegar dos paquets d'explosius, que despuix es varen detonar remotamente per a provar els geófonos que havien segut colocats pels astronautes i els sismómetros que s'havien colocat en les missions anteriors d'Apolo.[30] L'EVA va terminar despuix de sèt hores i dotze minuts.[2][31]

Sitie d'aterrisage de l'Apolo 17, fotografiat en 2011 pel LRO (Llunar Reconnaissance Orbiter)
Regolito llunar recollit durant la missió apolo 17

El 12 de decembre, a les 6:28 p. m. EST, Cernan i Schmitt varen escomençar la seua segona excursió llunar. Una de les primeres tasques de l'EVA va ser la reparació del guardabarros atrasser dret en elRV, l'extensió del qual cap a arrere s'havia trencat el dia anterior. El parell va fer açò pegant quatre mapes cronopacos en cinta adhesiva i subjectant l'extensió del guardabarros de tongada al guardabarros, proporcionant aixina un mig per a evitar que la pols caiga sobre ells mentres estan en moviment.[28][29][32] Durant este EVA, la parella va prendre mostres de varis tipos diferents de depòsits geològics trobats en la vall, inclosa la remugada en la base del Massiç Sur, el sol de color taronja en el cràter Shorty i l'expulsió del cràter Camelot. La tripulació va completar esta passejada llunar despuix de sèt hores i trentasset minuts. Varen recolectar 34 kg de mostres, varen desplegar tres paquets més d'explosius i varen prendre sèt mides gravimétricas.[2]

La tercera passejada llunar, l'últim del programa Apolo, va escomençar a les 5:26 p. m. EST del 13 de decembre. Durant esta excursió, la tripulació va recolectar 66 kg de mostres llunars i va prendre nou mides gravimétricas. Varen conduir el rover al nort i a l'est delloc d'aterrisage i varen explorar la base del Massiç Nort, els Tossals Esculpidas i l'inusual cràter Van Serg. Abans de terminar la passejada llunar, la tripulació va recolectar una roca, una brecha i la va dedicar a vàries nacions diferents que estaven representades en el Centre de Control de la Missió en Houston, Texas, en eixe moment. Una placa ubicada en elM, que commemora els guanys alcançats durant el programa Apolo, es va donar a conéixer. Abans de tornar a ingressar alM per última volta, Gene Cernan va expressar els seus pensaments:[2]

"... estic en la superfície; i, en prendre l'últim pas de l'home de la superfície, retornar a casa per algun temps per vindre, pero creem que no és massa temps en el futur, m'agradaria simplement [dir] lo que crec que l'història registrarà. El desafiu d'hui d'Estats Units ha forjat el destí del matí de l'home. I, quan deixem la Lluna en Taurus-Littrow, nos marchem i venim, i si Deu vol, com retornarem, en pau i esperança per a tota la humanitat. "Bona sòrt, la tripulació d'Apolo 17."[33]

Cernan despuix va seguir a Schmitt alM despuix de passar aproximadament sèt hores i 15 minuts fòra durant l'última excursió llunar de la missió.[2]

Tornada a la Terra

Operacions de recuperació de l'Apolo 17 despuix d'aterrisage
Mòdul de mando de l'Apolo 17 despuix de la descàrrega, en USS Ticonderoga en segon pla

Eugene Cernan i Harrison Schmitt es varen alçar exitosamente de la superfície llunar en l'etapa d'ascens delM el 14 de decembre, a les 5:55 p. m. EST. Despuix d'una trobada i acoplament exitosos en Ron Evans en el CSM en òrbita, la tripulació va transferir equips i mostres llunars entre elM i el CSM per a retornar a la Terra. Despuix d'açò, l'etapa d'ascens LM es va tancar i es va llançar a les 1:31 a. m. del 15 de decembre. L'etapa d'ascens es va estrelar deliberadament en la Lluna en una colisió registrada per sismómetros desplegats en l'Apolo 17 i en les expedicions anteriors d'Apolo.[2][34]

El 17 de decembre, durant el viage de tornada a la Terra, a les 3:27 p. m. EST, Ron Evans va realisar en èxit una caminada espacial d'una hora i sèt minuts per a recuperar la película exposta del compartimiento per a instruments en l'exterior del CSM.[2]

El 19 de decembre, la tripulació va rebujar el SM que ya no es necessitava, deixant solament al CM per a retornar a la Terra. La nau espacial Apolo 17 va tornar a ingressar a la atmòsfera de la Terra i va aterrisar fòra de perill en el Oceà Pacífic a les 2:25 p. m., 6,4 quilómetros del barco de recuperació, USS Ticonderoga. Cernan, Evans i Schmitt varen ser recuperats per un helicòpter de recuperació i es trobaven fòra de perill a bordo del barco de recuperació 52 minuts despuix d'aterrisar.[2][34]

Ubicacions de naus espacials

Mòdul de mando Apolo 17, en exhibició en el Centre Espacial d'Houston

El mòdul de mando America es troba actualment en exhibició en el Centre Espacialyndon B. Johnson en Houston, Texas.[35]

L'etapa d'ascens dellunar Module Challenger va impactar la Lluna el 15 de decembre de 1972 a les 06:50:20,8 UT (1:50 a. m. EST), en les coordenades Coordenades no vàlides</noinclude>.[35] L'etapa de descens permaneix en la Lluna en elloc d'aterrisage, Coordenades no vàlides</noinclude>. En 2009 i novament en 2011, Llunar Reconnaissance Orbiter va fotografiar elloc d'aterrisage des d'òrbites baixes.[36]

La companyia espacial alemana PTScientists planejava aterrisar dos rovers llunars prop delloc d'aterrisage en 2019.[37]

Algunes parts de la missió Apolo 17 estan dramatisades en la miniserie d'HBO De la Terra a la Lluna, en l'episodi titulat "Li Voyage dans la Lune".[38]

El pròlec de la novela Back to the Moon de 1999, d'Homer Hickam, comença en una representació dramatisada del final del segon Apolo 17 EVA. El sol anaranjado es convertix en el principal impulsor de la trama del restant de l'història.[39]

La novela de 2005, Tyrannosaur Canyon, de Douglas Preston, comença en una representació de les passejades llunars de l'Apolo 17 utilisant cites preses de la transcripció oficial de la missió.[40]

Ademés, hi ha hagut astronautes ficticis en el cine, la lliteratura i la televisió que han segut descrits com "l'últim home en caminar sobre la Lluna", donant a entendre que eren membres de la tripulació en l'Apolo 17. Un d'eixos personages va ser Steve Austin en la série de televisió The Six Million Dollar Man.[41] En la novela Cyborg de 1972, en la que es va basar la série, Austin recorda haver vist cóm la Terra es "caïa durant l'Apolo XVII".[42] En la película de 1998 Deep Impact, l'astronauta fictici Spurgeon "Fish" Tanner, interpretat per Robert Duvall, va ser descrit en una conferència de prensa presidencial com el "últim home en caminar sobre la Lluna" pel president dels Estats Units, interpretat per Morgan Freeman.[43]

En l'Anime Aldnoah. Zero, la missió Apolo 17 localisa una antiga porta de transport que du a Mart a l'esquerra per una raça alienígena desconeguda i extinta. Este descobriment és el punt de divergència per a l'història alternativa de l'història. La cançó "Contact" de Daft Punk inclou àudio de la missió Apolo 17, cortesia de la NASA i el Capità Eugene Cernan. La cançó "Tomorrow" de Public Service Broadcasting també inclou l'àudio del comandant Eugene A. Cernan i del pilot del Mòdullunar Harrison Schmitt de la missió.

Multimèdia

  • Apolo 17 foto de la Terra mentres la nau espacial es dirigix a la Lluna (coneguda com la foto The Blue Marble)
    Foto de la Terra presa en la missió Apolo 17 mentres la nau espacial es dirigix a la Lluna (la foto coneguda és coneguda com "The Blue Marble")
  • Vista de la Terra creixent menguante vista sobre l'horisó llunar sobre el cràter Ritz
    Schmitt en el mòdullunar despuix d'EVA-3
  • Erro al crear miniatura:
    Astronautes Cernan i Schmitt cantant While Strolling Through the Park One Day en la Lluna durant la missió Apolo 17.

Vore també

Bibliografia

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Landing Site Overview». Apollo 17 Mission. Llunar and Planetary Institute. Consultat el 23 d'agost de 2011.
  2. ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 Wade, Mark. «Apollo 17». Encyclopedia Astronautica. Archivat des d'el original, el 12 d'agost de 2011.
  3. ↑ «Apollo 17 Mission Overview». Apollo Llunar Surface Journal. Consultat el 25 d'agost de 2011.
  4. ↑ "Harrison Schmitt"
  5. ↑ [see chart]
  6. ↑ «Extravehicular Activity». NASA. Archivat des d'el original, el 18 de novembre de 2004.
  7. ↑ «Astronaut Bio: Harrison Schmitt». NASA. Consultat el 15 de decembre de 2016.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 «A Running Start – Apollo 17 up to Powered Descent Initiation». Apollo Llunar Surface Journal. Archivat des d'el original, el 20 de març de 2012.
  9. ↑ «Astronaut Bio: Joe Henry Engle». NASA. Consultat el 25 d'agost de 2011.
  10. ↑ Williams, Mike. «Professor emeritus Curt Michel dies». Rice University News & Mija. Archivat des d'el original, el 6 de juliol de 2015. «He maintained that his decision to return to research prompted a shuffle among flight crews that led to one scientist, Harrison "Jack" Schmitt, landing on the Moon with Apollo 17. "The National Academy of Sciences got all pushed out of shape when I left," Michel said. "I think that was largely influential in Jack getting his flight. When it looked like their primary idea of getting a scientist to the moon was going to flop, they finally started pushing their weight around." (Full interview at [1])»
  11. ↑ 2 Astronauts Quitting Jobs And Military. Recuperate le 26 d'agost de 2011.
  12. ↑ Slayton & Cassutt 1994, p. 279
  13. ↑ «Astronaut Bio: Robert Overmyer». NASA. Consultat el 26 d'agost de 2011.
  14. ↑ «Astronaut Bio: Robert Allan Ridley Parker». NASA. Consultat el 26 d'agost de 2011.
  15. ↑ «Astronaut Bio: C. Gordon Fullerton». NASA. Consultat el 26 d'agost de 2011.
  16. ↑ 16,0 16,1 «Apollo Mission Insígnies». NASA. Archivat des d'el original, el 21 de juliol de 2011.
  17. ↑ Mason, Betsy. The Incredible Things NASA Did to Train Apollo Astronauts, Wired Science, Condé Nast Publications. Recuperate le 23 d'agost de 2011.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 18,5 18,6 18,7 18,8 «Apollo 17 Press Kit» (PDF). Washington, D. C.: NASA.
  19. ↑ 19,0 19,1 «Apollo 17 Traverse Gravimeter Experiment». Apollo Llunar Surface Journal.
  20. ↑ (1975) «jsc. nasa. gov/books/apollo/S4CH2. htm Apollo Light Flash Investigations», Biomedical Results of Apollo, Foreword by Christopher C. Kraft Jr., Washington, D. C.: NASA.
  21. ↑ 21,0 21,1 «Surface Electrical Properties». Apollo 17 Science Experiments. Llunar and Planetary Institute.
  22. ↑ «The Apollo Llunar Roving Vehicle». NASA. Archivat des d'el original, el 15 de juliol de 2011. Consultat el 26 d'agost de 2011.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 Bailey. O. T. (1973). «26. Biocore Experiment», Apollo 17 Preliminary Science Report (NASA SPP-330).
  24. ↑ «nasa. gov/SP-368/s4ch4. htm The Apollo 17 Pocket Mouse Experiment (Biocore)», SP-368 Biomedical Results of Apollo (SP-368), Lyndon B. Johnson Space Center. OCLC 1906749.
  25. ↑ Animals in Space: From Research Rockets to the Space Shuttle, Springer Science & Business Mija, p. 320. ISBN 9780387496788.
  26. ↑ 26,0 26,1 «Apollo 17 Launch Operations». NASA. Consultat el 16 de novembre de 2011.
  27. ↑ 27,0 27,1 «Landing at Taurus-Littrow». Apollo Llunar Surface Journal. Consultat el 22 d'agost de 2011.
  28. ↑ 28,0 28,1 «ALSEP Off-lloeu». Apollo Llunar Surface Journal.
  29. ↑ 29,0 29,1 Phillips, Tony (21 d'abril de 2008). «Moondust and Duct Tape». NASA. Archivat des d'el original, el 16 d'agost de 2011.
  30. ↑ Plantilla:Cite journalast1=Brzostowski
  31. ↑ «The First EVA». Apollo Llunar Surface Journal. Archivat des d'el original, el 16 de juliol de 2011.
  32. ↑ «Preparations for EVA-2». Apollo Llunar Surface Journal.
  33. ↑ «EVA-3 Close-out».
  34. ↑ 34,0 34,1 «Return to Earth». Apollo Llunar Surface Journal. Consultat el 22 d'agost de 2011.
  35. ↑ 35,0 35,1 «Apollo: Where llaure they now?». NASA. Archivat des d'el original, el 17 de juliol de 2011.
  36. ↑ «NASA Spacecraft Images Offer Sharper Views of Apollo Landing Sites». NASA (6 de setembre de 2011).
  37. ↑ «Mission-to-the-moon». Archivat des d'el original, el 5 de decembre de 2018. Consultat el 19 de novembre de 2018.
  38. ↑ «From the Earth to the Moon - Season 1, Episode 12: Li Voyage Dans La Lune». TV. com. Sant Francisco, CA: CBS Interactive.
  39. ↑ Hickam 1999, pp. 3–8
  40. ↑ Anderson, Patrick. Rex Marks the Espot. Recuperate le 24 d'agost de 2011.
  41. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  42. ↑ Caidin 1972, p. 15
  43. ↑ «Deep Impact quotes». Subzin. com. Consultat el 24 de juliol de 2013.

Enllaços externs

Apollo 17 en Wikimedia Commons.

Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Apolo_17&oldid=1590246»