Anar al contingut

Apolo 14

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Apolo 14

Apolo 14 va ser la octava missió tripulada en el programa Apolo dels Estats Units, la tercera en aterrisar en la Lluna i la primera en alunizar en les terres altes llunars. Va ser l'última de les "missions H", aterrisages dirigits en estàncies de dos dies en la Lluna en dos EVA llunars, o passejades llunars. El comandant Alan Shepard, el pilot del mòdul de comando Stuart Roosa i el pilot del mòdullunar, Edgar Mitchell, es varen llançar en la seua missió de nou dies el dumenge 31 de giner de 1971 a les 4:03:02 p. m. EST. L'envolament es va retardar quaranta minuts i dos segons, per restriccions climàtiques en elloc de llançament, el primer retart d'este tipo en el programa Apolo.[1]

Shepard i Mitchell varen fer el seu aterrisage llunar el 5 de febrer en les terres altes de Fra Mauro, originalment l'objectiu de l'abortada missió Apolo 13. Durant els dos EVA llunars, es varen recolectar 42,80 kg de roques llunars,[2] i es varen realisar varis experiments científics. Shepard va colpejar dos pilotes de gòlf en la superfície llunar en un pal improvisat que havia dut en si. Shepard i Mitchell varen passar 33 1⁄2 hores en la Lluna, en casi 9 1⁄2 hores d'EVA. A raïl del Apolo 13, es varen realisar vàries modificacions en el sistema d'alimentació elèctrica del mòdul de servici per a evitar la repetició d'eixe accident, inclós un redisseny dels tancs d'oxigen i l'adició d'un tercer tanc. Ellançament s'havia programat per a l'1 d'octubre de 1970[3] i es va retardar uns quatre mesos.[4]

Mentres Shepard i Mitchell estaven en la superfície, Roosa va permanéixer en òrbita llunar a bordo del mòdul de comando i servici Kittyhawk,[5] realisant experiments científics i fotografiant la Lluna, inclós elloc d'aterrisage de la futura missió Apolo 16. Va prendre varis centenars de llavors en la missió, moltes de les quals varen germinar a la seua tornada, lo que va resultar en els cridats "arbres llunars". Shepard i Mitchell varen alçar en èxit a Antares (el nom que se li va donar al Mòdullunar (LM)) per a atracar en el mòdul de comando i, despuix d'un total de 34 òrbites llunars,[6] el barco va ser dut de tornada a la Terra a on els tres astronautes varen aterrisar en el oceà Pacífic el 9 de febrer.

Astronautes i personal clau de control de missió

Shepard era l'astronauta nortamericà més vell quan va fer el seu viage a bordo de l'Apolo 14.[7][8] Va ser l'únic astronauta del programa Mercury (els integrants del grup conegut com «Mercury Seven», els primers astronautes nortamericans) en aplegar a la Lluna. Un atre dels sèt integrants del grup, Gordon Cooper (com a comandant de respal del Apolo 10), havia segut programat inicialment per a comandar la missió, pero segons l'autor Andrew Chaikin, la seua actitut informal cap a l'entrenament, junt en problemes en la jerarquia de la NASA (que es remonta tot el temps al vol Mercury-Atles 9), va resultar en el seu removiment. La missió va ser un triumfo personal per a Shepard, que havia lluitat contra la maltia de Ménière, que ho va castigar des de 1964 fins a 1968. Ell i la seua tripulació originalment tenien previst volar en l'Apolo 13, pero en 1969 els funcionaris de la NASA varen canviar les tripulacions programades per a Apolos 13 i 14. Açò es va fer per a donar-li a Shepard més temps per a entrenar per al seu vol, ya que havia estat en terra durant quatre anys.[9] Aixina i tot, va resultar ser una missió en molt poca experiència en missions anteriors: Dos rookies i Shepard, que únicament totalisaven 14 minuts de vol.

Tripulació de respal

Durant els proyectes Mercury i Gemini, cada missió tenia un equip principal i un de respal. El comandant del Apolo 9, James McDivitt, creïa que s'estaven perdent les reunions que requerien un membre de la tripulació de vol, per lo que per a l'Apolo es va agregar una tercera tripulació d'astronautes, coneguda com la tripulació de respal.[10] Generalment de baixa antiguetat, els membres de la tripulació de respal varen reunir les regles de la missió, el pla de vol i les llistes de verificació, i els varen mantindre actualisats;[11] per a l'Apolo 14, varen ser Philip K. Chapman, Bruce McCandless II, William R. Pogue i C. Gordon Fullerton.[12]

Per a l'Apolo 14, els directors de vol varen ser: Pete Frank, equip taronja; Glynn Lunney, equip negre; Milt Windler, equip granate i Gerry Griffin, equip or.

Paràmetros de la missió

Geocéntrico:

Acoplament LM – CSM

  • Desacoplado: 5 de febrer de 1971 - 04:50:43 UTC
  • Acoplat: 6 de febrer de 1971 - 20:35:42 UTC

EVAs

EVA 1
  • Inici: 5 de febrer de 1971, 14:42:13 UTC
  • Shepard - EVA 1
  • Va chafar la Lluna: 14:54 UTC
  • Entrada del Mòdullunar (LM): 19:22 UTC
  • Mitchell - EVA 1
  • Va chafar la Lluna: 14:58 UTC
  • Entrada delM: 19:18 UTC
  • Fi: 5 de febrer, 19:30:50 UTC
    • Duració: 4 hores, 47 minuts, 50 segons.


EVA 2
  • Inici: 6 de febrer de 1971, 08:11:15 UTC
  • Shepard – EVA 2
  • Va chafar la Lluna: 08:16 UTC
  • Ingrés delM: 12:38 UTC
  • Mitchell – EVA 2
  • Va chafar la Lluna: 08:23 UTC
  • Ingrés delM: 12:28 UTC
  • Final: 6 de febrer, 12:45:56 UTC
    • Duració: 4 hores, 34 minuts, 41 segons

Punts destacats de la missió

Llançament del Saturn V en la missió Apolo 14

Llançament i vol a l'òrbita llunar

Apolo 14 es va llançar durant una forta capa de núvols i l'amplificador Saturn V va desaparéixer ràpidament de la vista. Les cambres de llarc alcanç de la NASA, ubicades a 95 km al sur de Vero Beach, tenien una image clara del restant dellançament. Despuix dellançament, el Centre de Control de Llançament en el Centre Espacial Kennedy va ser visitat pel vicepresident d'Estats Units, Spiro T. Agnew, el príncip Juan Carlos d'Espanya i la seua esposa, la princesa Sofia. Al començ de la missió, l'Apolo CSM Kittyhawk va tindre dificultats per a capturar i atracar en elM Antares. Els intents repetits d'atracar varen continuar durant 1 hora i 42 minuts, fins que es va sugerir que Roosa sostinga al Kittyhawk contra el Antares usant els seus propulsors, després la sonda d'atraque es retiraria del camí, en l'esperança d'activar els pestillos d'atraque. El sext intent va ser exitós, i no es varen trobar més problemes d'atraque durant la missió.


Descens llunar

Despuix de separar-se del mòdul de comando en òrbita llunar, elM Antares va tindre dos problemes sérios. Primer, la computadora delM va escomençar a rebre una senyal "ABORTAR" d'un interruptor defectuós. La NASA creïa que la computadora podria estar obtenint llectures errònees com esta si una chicoteta bola de soldadura s'haguera soltat i estiguera surant entre l'interruptor i el contacte, tancant el circuit. La solució immediata, tocar el panel al costat de l'interruptor, va funcionar breument, pero el circuit pronte es va tancar novament. Si el problema es repitía en acabant de que el motor de descens es va encendre, la computadora pensaria que la senyal era real i iniciaria un abort automàtic, fent que l'etapa d'ascens se separe de l'etapa de descens i torne a pujar a l'òrbita. La NASA i els equips de software del Institut de Tecnologia de Massachusetts es varen afanyar a trobar una solució. El software va ser cablejat, evitant que s'actualise directament. La solució implicava indicar que el modo d'abort ya estava actiu, de modo que si la senyal tornara a aparéixer, s'ignoraria en lloc d'iniciar lo que al software li hauria semblat un segon abort.[13] Les modificacions de software es varen transmetre a la tripulació a través de la comunicació de veu, i Mitchell va ingressar manualment la seqüència de canvis (que sumaven més de 80 pulsacions de tecles en el teclat de la computadora delM) just a temps.[14]


Es va produir un segon problema durant el descens motorisat, quan el radar d'aterrisage LM no es va bloquejar automàticament en la superfície de la Lluna, privant a la computadora de navegació d'informació vital sobre l'altitut del vehícul i la velocitat de descens vertical (açò no va ser el resultat de les modificacions a l'ABORTE comando; més be, l'informe posterior a la missió va indicar que era un error no relacionat en l'operació del radar). En acabant de que els astronautes varen posar en marcha l'interruptor del radar d'aterrisage, l'unitat va adquirir en èxit una senyal prop de 5486,4 m, novament just a temps. Shepard després va aterrisar manualment elM més prop del seu objectiu previst que qualsevol de les atres cinc missions d'alunizaje. Mitchell creïa que Shepard hauria continuat en l'intent d'aterrisage sense el radar, utilisant el sistema de guia inercialM i les senyals visuals. Una revisió posterior al vol de les senyes del descens va mostrar que el sistema inercial solament hauria segut inadequat, i els astronautes provablement s'haurien vist obligats a abortar l'aterrisage quan s'acostaven la superfície.

Operacions de la superfície llunar

La placa deixada en la Lluna per l'Apolo 14

Shepard i Mitchell varen cridar a la seua base d'aterrisage la Base de Fra Mauro, i esta designació és reconeguda per la Unió Astronòmica Internacional (representada en llatí en els mapes llunars com Statio Fra Mauro). Les primeres paraules de Shepard, despuix de chafar la superfície llunar, varen anar: "I ha segut un llarc camí, pero estem ací". A diferència de Neil Armstrong en el Apolo 11 i Pete Conrad en el Apolo 12, Shepard ya havia baixat del peu de la LM i estava a uns metros de distància abans de parlar. El trage de caminada llunar de Shepard va ser el primer en utilisar ralles roges en els braços i les cames i en la part superior de la "capucha" del parasol EVA llunar, per a permetre una fàcil identificació entre el comandant i el pilot LM en la superfície;[15] en les fotos de l'Apolo 12, hauria segut casi impossible distinguir entre els dos tripulants, causant molta confusió. Esta característica es va incloure en el trage Apolo 13 de Jim Lovell; Com no es va realisar cap aterrisage en eixa missió, l'Apolo 14 va ser el primer en fer us d'ella. Esta característica es va utilisar per a les missions Apolo restants, i per als EVA dels vols del transbordador espacial despuix, i encara s'usa hui en els trages espacials d'EE. UU. i Rússia en la Estació Espacial Internacional. Despuix d'aterrisar en la formació Fra Mauro, el destí de l'Apolo 13, Shepard i Mitchell varen prendre dos caminades llunars, agregant nous estudis sísmics[16] al ya conegut Paquet d'Experiments de Superfície Llunar Apolo (ALSEP), i a l'us del Modular Equipment Transporter (MET), un carro d'arrastre per a transportar equips i mostres, malnomenat "rickshaw llunar". Roosa, mentrestant, va prendre fotos del mòdul de comando a bordo Kittyhawk en òrbita llunar.

Erro al crear miniatura:
Mapa del primer i segon EVA

La segona passejada llunar, o EVA, estava destinat a alcançar la vora del cràter de con de 305 m d'ample. Els dos astronautes no varen poder trobar la vora en mig del terreny ondulat de les ales del cràter. Es varen agotar físicament per l'intent i, en els suministraments d'oxigen dels seus trages començant a agotar-se, l'esforç es va suspendre. Els anàlisis posteriors que varen utilisar les imàgens que varen prendre varen determinar que havien aplegat a aproximadament 20 m de la vora del cràter. Les imàgens del Orbitador de Reconeiximent Llunar (LRO) mostren les chafades dels astronautes i el MET es troba a menys de 30 m de la vora.[17]

Shepard i Mitchell varen desplegar i varen activar varis instruments i experiments científics i varen recolectar casi 45 kg de mostres llunars per a retornar a la Terra, inclosa la roca Big Bertha de 9 kg. Atres guanys de l'Apolo 14 varen incloure l'únic us de MET; major distància recorreguda a peu per la superfície llunar; primer us de tècniques de trobada en òrbita llunar acurtades; i el primer periodo extens de ciència orbital realisat durant les operacions en solitari CSM.

La televisió de la superfície llunar mostra a Shepard prenent un parell de gòlf swing

Els astronautes també varen participar en activitats menys séries en la Lluna. Shepard va dur un cap de sis pals de ferro que podia subjectar al mànec d'una ferramenta d'excavació llunar, i dos pilotes de gòlf, i va prendre vàries engrunsadores en una sola mà (per la flexibilitat llimitada del trage d'EVA). Exuberantemente va exclamar que la segona bola va ser "milles i milles i milles" en la baixa gravetat llunar, pero després va estimar la distància com 180 a 370 m. Mitchell després va tirar un mànec de cullera llunar com si fora una javalina.


Apolo 14 mostres llunars

Erro al crear miniatura:
El pilot del mòdullunar de l'Apolo 14 Edgar Mitchell i el comandant Alan Shepard analisen a Big Bertha mentres estan en el laboratori.
Erro al crear miniatura:
Mostra llunar 14053, un basalt trobat durant l'Apolo 14

Les roques llunars, o mostres llunars, de l'Apolo 14 són úniques, ya que la majoria dels 40 quilograms de roques són breches, que són roques compostes de fragments d'atres roques més antigues. Les breches es formen quan la calor i la pressió dels impactes de meteorits fusionen chicotets fragments de roca. Va haver alguns basalt que es varen recolectar en esta missió en forma de clastos (fragments) en breches. Els basalt de l'Apolo 14 són generalment més rics en alumini i a voltes més rics en potassi que atres basalt llunars. La majoria dels basalt d'egua llunars recolectats durant el programa Apolo es varen formar fa 3,0 a 3,8 mil millons d'anys. Els basalt de l'Apolo 14 es varen formar fa entre 4 i 4 300 millons d'anys, més antics que el vulcanisme observat en qualsevol de les ubicacions d'egües estudiades durant el programa Apolo.[18]


En giner de 2019, l'investigació va mostrar que Big Bertha, una roca de 8 quilograms, té numeroses característiques que fan que siga un meteorit terrestre (Terra). Es va confirmar que el granit i el cuarzo, que es troben comunament en la Terra pero molt rars de trobar en la Lluna, existixen en Big Bertha. Per a trobar l'edat de la mostra, l'equip d'investigació de la Universitat de Curtin va analisar fragments de circón mineral incrustat en la seua estructura. "En determinar l'edat del circón que es troba en la mostra, vàrem poder determinar l'edat de la roca hoste a uns quatre mil millons d'anys, fent-la similar a les roques més antigues de la Terra", va dir l'investigador Alexander Nemchin, i va agregar que "la La química del circón en esta mostra és molt diferent de la de qualsevol atre gra de circón analisat en mostres llunars, i notablement similar al dels circones trobats en la Terra". Açò significa que Big Bertha és el primer meteorit terrestre descobert i la roca terrestre més antiga coneguda.[19][20]

Tornada, salpicaduras i quarantena

Apolo 14 aterrisant

En el camí de tornada a la Terra, la tripulació va realisar els primers experiments de processament de materials d'EE. UU. En l'espai. El mòdul de comando Kittyhawk va caure al oceà Pacífic Sur el 9 de febrer de 1971 a les 21:05 UTC, aproximadament a 1407 km al sur de Samoa Americana. Despuix de la recuperació del barco USS New Orleans, la tripulació va ser traslladada en avió al Aeroport Internacional Pague-Pagament en Tafuna per a una recepció abans de ser traslladada en un avió de càrrega C-141 a Honolu. Els astronautes de l'Apolo 14 varen ser els últims exploradors llunars en ser posats en quarantena a la seua tornada de la Lluna. Roosa, que va treballar en la silvicultura en la seua joventut, va prendre varis centenars de llavors d'arbres en el vol. Estos varen germinar despuix de la tornada a la Terra i es varen distribuir àmpliament en tot lo món com a arbres commemoratius de la Lluna.[21]

Ubicacions de naus espacials

El mòdul de comando Kittyhawk en el Centre Espacial Kennedy

El mòdul de comando Apolo 14 Kittyhawk s'exhibix en l'edifici del Centre Apolo/Saturn V en el Centre Espacial Kennedy despuix d'estar en exhibició en el Saló de la Fama de l'Astronauta dels Estats Units prop de Titusville, Florida, durant varis anys.[22]

Les fotografies preses en 2009 pel Llunar Reconnaissance Orbiter es varen publicar el 17 de juliol, i l'equip Fra Mauro era el hardware de l'Apolo més visible en eixe moment, per les condicions d'allumenament particularment bones. En 2011, elRO va retornar alloc d'aterrisage a menor altitut per a prendre fotografies de major resolució.[23]


Galeria

  • Erro al crear miniatura:
    L'astronauta de l'Apolo 14 Ed Mitchell posa un peu en la Lluna
  • Erro al crear miniatura:
    Shepard i Mitchell erigixen una bandera nortamericana en la superfície llunar
  • Foto del mòdul d'aterrisage llunar Antares durant el primer EVA
    Foto del mòdul d'aterrisage llunar Antares durant el primer EVA
  • Erro al crear miniatura:
    Lloc d'aterrisage de l'Apolo 14, fotografia de LRO
  • Foto posterior delloc d'aterrisage presa per LRO
    Foto posterior delloc d'aterrisage presa per LRO
  • Una vista de primer pla de l'estació central (CS) del paquet d'experiments de la superfície llunar Apolo (ALSEP), que va ser desplegat en la Lluna pels astronautes de l'Apolo 14 durant la seua primera activitat extravehicular (EVA)
    Una vista de primer pla de l'estació central (CS) del paquet d'experiments de la superfície llunar Apolo (ALSEP), que va ser desplegat en la Lluna pels astronautes de l'Apolo 14 durant la seua primera activitat extravehicular (EVA)
  • El transportador d'equips modular, també conegut com el rickshaw llunar
    El transportador d'equips modular, també conegut com el rickshaw llunar
  • El trage espacial usat per Alan Shepard en la superfície de la Lluna durant l'Apolo 14
    El trage espacial usat per Alan Shepard en la superfície de la Lluna durant l'Apolo 14

Referències

  1. ↑ Wheeler, Robin (2009). «archive. org/web/20090402101131/https://history. nasa. gov/afj/launchwindow/lw1. html Apollo llunar landing launch window: The controlling factors and constraints». Apollo Flight Journal. NASA. Archivat des d'el original, el 2 d'abril de 2009. Consultat el 17 de juliol de 2013.
  2. ↑ Orloff, Richard W.. «nasa. gov/SP-4029/Apollo_18-30_Extravehicular_Activity. htm Extravehicular Activity», Apollo by the Numbers: A Statistical Reference, Washington, D. C.: NASA. ISBN 0-16-050631-X. Consultat el 1 d'agost de 2013. For some reason, the total reported does not match the sum of the two EVAs.
  3. ↑ Next Moon flight to await solving Apollo's woes, Eugene Register-Guard, p. 1A.
  4. ↑ Astronauts, families visit on launch eve, Eugene Register-Guard, p. 1A.
  5. ↑ Most references cite the name as Kitty Hawk, which is incorrect. Email message from Ed Mitchell, 09JAN12, "Stu chose Kittyhawk, not Kitty Hawk, for the command module. He would be lleve upset at the error were he still alive. I'veu tried in vain to point out the error (one word, not two)."
  6. ↑ «Apollo by the Numbers».
  7. ↑ Rincon, Paul (3 de febrer de 2011). archive. org/web/20110204051501/http://www. bbc. co. uk/news/science-environment-12344613 Apollo 14 Moon shot: Alan Shepard 'told he was too old', BBC News. Recuperate le 3 de febrer de 2011. Archivate ab le original le 4 de febrer de 2011.
  8. ↑ «1971 Year in Review: Apollo 14 and 15». UPI. com. United Press International (1971). Consultat el 3 de maig de 2009.
  9. ↑ Chaikin 2009
  10. ↑ Slayton y Cassutt, 1994, p. 184.
  11. ↑ Hersch, Matthew. “The fourth crewmember”. Air & Space/Smithsonian. Recuperate le 4 d'octubre de 2019.
  12. ↑ CREWS AND SUPPORT FOR MANNED APOLLO FLIGHTS, NASA.
  13. ↑ How an MIT computer scientist saved Apollo 14, Astronomy, Kalmbach Mija. Recuperate le 27 de juny de 2019.
  14. ↑ Cass, Stephen. Don Eyles: Space Hacker, IEEE Spectrum.
  15. ↑ von Braun, Wernher. “Space Suits—from Pressurized Prison to Mini-Spacecraft”. Popular Science.
  16. ↑ Brzostowski and Brzostowski, pp 414–416
  17. ↑ Lawrence, Samuel (19 d'agost de 2009). «Trail of Discovery at Fra Mauro». Featured Images. Tempe, Arizona: LROC News System. Consultat el 23 de febrer de 2020.
  18. ↑ «Apollo 14 Mission Llunar Sample Overview» (URL). Llunar and Planetary Institute.
  19. ↑ “Terrestrialike zircon in a clast from an Apollo 14 breccia” (2019). Earth and Planetary Science Letters 510: 173–185. doi:10.1016/j. epsl.2019.01.010.
  20. ↑ «A llunar roc sample found by Apollo 14 astronauts likely came from Earth» (URL). Astronomy.
  21. ↑ Williams, David R.. «The 'Moon Trees'». Goddard Space Flight Center. NASA. Consultat el 17 de juliol de 2013.
  22. ↑ «Location of Apollo Command Modules». Smithsonian National Air and Space Museum. Archivat des d'el original, el 1 de juny de 2021.
  23. ↑ «NASA Spacecraft Images Offer Sharper Views of Apollo Landing Sites». NASA (6 de setembre de 2011). Consultat el 17 de juliol de 2013.


Bibliografia

Enllaços externs

Commons

Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Apolo_14&oldid=1424175»