Anar al contingut

Mercury Seven

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


Al grup d'astronautas de la NASA seleccionats per a volar en les naus del Programa Mercury se'ls va conéixer com «Mercury Seven». L'anunci dels noms dels candidats seleccionats es va fer públic el 9 d'abril de 1959. Estos hòmens, els primers astronautes nortamericans, varen ser Alan Shepard, Gus Grissom, Gordon Cooper, Walter Schirra, Deke Slayton, John Glenn i Scott Carpenter.

Tots els components del grup varen viajar a l'espai. Varen pilotar les naus de les sis missions tripulades del programa Mercury des de maig de 1961 fins a maig de 1963 i alguns també varen volar en tots els programes de vols espacials tripulats de la NASA de el XX: Mercury, Gemini, Apolo i el transbordador espacial. Shepard es va convertir en el primer nortamericà en aplegar a l'espai en 1961 i posteriorment va chafar la Lluna en l'Apolo 14 en 1971. Grissom va volar en les missions Mercury i Gemini, pero va morir en 1967 en l'incendi del Apolo 1; els demés varen sobreviure fins al cap de deixar el servici actiu. Schirra comandó l'Apolo 7, la primera missió tripulada del programa Apolo, substituint a Grissom. Slayton, que no havia pogut volar per una fibrilació auricular, finalment va ser pilot en la missió Apolo-Soyuz en 1975. Glenn va ser el primer nortamericà en orbitar la Terra en 1962 i va viajar en el transbordador espacial Discovery en 1998 convertint-se aixina, a l'edat de 77 anys, en la persona de major edat en viajar a l'espai; era el major del grup i despuix de la seua mort en 2016, va ser últim supervivent dels Mercury Seven.

Antecedents

El llançament del primer satèlit artificial, el Sputnik 1, per part de l'Unió Soviètica el 4 d'octubre de 1957,[1] va iniciar una competència tecnològica i ideològica en els Estats Units, en el marc de la Guerra Freda, coneguda com la carrera espacial. Esta demostració d'inferioritat tecnològica dels Estats Units front als soviètics va provocar una profunda commoció en l'opinió pública nortamericana.[2] L'Unió Soviètica lazó a continuació el Sputnik 2, que duya a bordo a Laika, una gossa espacial soviètica que es va convertir en el primer animal en orbitar la Terra.[3] Els analistes del servici d'inteligència nortamericana varen determinar que els soviètics planejaven posar un home en òrbita, lo que va fer que la Força Aérea dels Estats Units i el Comité Assessor Nacional per a l'Aeronàutica intensificaren els seus esforços per a alcançar eixe objectiu.[4][5]

La Força Aérea va posar en marcha un proyecte de vols espacials denominat «El home en l'espai lo abans possible» (MISS, per les seues sigles en anglés), per al que va obtindre l'aprovació del Estat Major Conjunt i va solicitar una finançació de 133 millons de dólars.[6] El proyecte MISS es va trobar en desafius tècnics, lo que a la seua volta va causar dificultats de finançació, generant un conflicte entre les dos agències que deurien recolzar-la, el Comité Assessor Nacional per a l'Aeronàutica i l'Agència de Proyectes d'Investigació Alvançats de Defensa,[7] encara que provablement el principal problema era que la Força Aérea no podia establir un clar propòsit militar per al MISS.[6]


Com a resposta a la crisis del Sputnik el president Dwight D. Eisenhower va decidir crear una nova agència civil, l'Administració Nacional de l'Aeronàutica i de l'Espai (NASA), que va absorbir al Comité Assessor Nacional per a l'Aeronàutica i passaria a ser responsable de l'administració general del programa espacial nortamericà.[8] En setembre de 1958 la Força Aérea va acordar transferir la responsabilitat del programa MISS a la NASA, establint-se l'1 d'octubre.[9] El 5 de novembre, es va crear el Grup de Tasques Espacials (STG) en el Centre d'investigació de Langley de la NASA en Hampton, Virginia, en Robert R. Gilruth com a director. El 26 de novembre l'administrador de la NASA, T. Keith Glennan, i el seu adjunt, Hugh Dryden, varen acceptar una proposta d'Abe Silverstein, el director de Desenroll de Vols Espacials en el STG, per a que el programa de vols espacials tripulats es denominara Programa Mercury. El programa va ser anunciat públicament per Glennan el 17 de decembre de 1958, 55.º aniversari del primer vol dels germans Wright.[10][11] L'objectiu del Programa Mercury era llançar un home a l'òrbita terrestre, tornar-ho fòra de perill a la Terra i evaluar les seues funcions en l'espai.[12]

Criteris de selecció

El STG devia decidir un nom per al personal que volaria a l'espai, per a lo que, l'1 de decembre de 1958, es va celebrar una sessió de brainstorming. Per analogia en «aeronauta» (viager de l'aire), a algú se li va ocórrer el terme «astronauta», que significava «viager de les estreles»,[13] encara que els objectius del programa Mercury eren molt més llimitats. Encara que varen creure que havia ideat una paraula nova, en realitat el terme es venia utilisant en la ciència ficció des dels anys 1920.[10] Un equip de tres persones format per Charles J. Donlan, Warren J. North i Allen O. Gamble va elaborar un plec d'especificacions per a definir el treball d'un astronauta en el servici civil. L'equip va propondre que els astronautes estigueren inclosos en els nivells 12 a 15 de l'administració pública, depenent de la seua qualificació i experiència, en un salari anual d'entre 8330 i 12 770 dólars (equivalent a entre i  $ actualment).[14]

Encara que l'equip va considerar que moltes persones podrien posseir les aptituts necessàries per a la seua eixercite (pilots d'avió, submarinistes, buços d'aigües profundes o alpinistes es barallaven entre les possibles professions), es va decidir que lo millor seria que recorregueren solament a pilots de proves militars,[15] lo que simplificaria el procés de selecció i ademés satisfaria els requisits de seguritat, ya que el seu treball implicaria casi en tota seguritat el maneig d'informació classificada.[14] Glennan, Dryden i Gilruth varen prendre la decisió de restringir la selecció als pilots de proves militars en l'última semana de decembre de 1958, encara que no es va passar per alt la paradoxa d'utilisar militars en un programa civil i, tenint en conte que el president havia manifestat expressament el seu desig de que l'eixèrcit no estiguera al front del programa espacial, Glennan va considerar que lo millor era deixar la decisió en mans de Eisenhower, per lo que es varen reunir en el president qui, a la vista dels arguments presentats, va acceptar la proposta.[16][17]


El comité també va elaborar criteris de selecció. Els astronautes devien complir sèt requisits: tindre menys de 40 anys, medir menys d'1,80 m d'altura, estar en excelent condició física, posseir una llicenciatura o equivalent, estar graduat per l'escola de pilots de proves, acreditar un mínim de 1500 hores de vol total i ser un pilot de reactor qualificat.[18]

La llimitació de l'altura es va establir pel disseny de la càpsula Mercury, que no podia acomodar a algú més alt.[19] Encara no se sabia si seria possible realisar el pilotage en el sentit convencional en una nau espacial,[18] pero des del principi el disseny de la nau prevea cert grau de control manual.[20]

Procés de selecció

El grup Mercury Seven davant un F-106 Delta Dart.

El primer pas en el procés de selecció va ser conseguir els expedients de servici dels graduats de l'escola de pilots de proves del Departament de Defensa d'Estats Units; tots els departaments varen acordar cooperar per complet i varen cedir els seus registres. Hi havia en total 508 pilots de proves militars, dels quals 225 eren de la Força Aérea, atres 225 de l'Armada, 23 del Cos de Marines i 35 del Eixèrcit. Donlan, North, Gamble i el sicòlec Robert B. Voas varen revisar els expedients en giner de 1959, dels quals varen seleccionar 110 pilots (5 Marines, 47 de l'Armada i 58 de la Força Aérea) que varen considerar que complien els requisits necessaris.[21] Els seleccionats es varen dividir en tres grups, dels que el primer estava format pels candidats en més possibilitats.[22]

Dos grups formats per un total de 69 candidats es va traslladar a El Pentágono en Washington D. C.[23] El primer grup de 35 candidats es va reunir allí 2 de febrer de 1959. Els oficials de la Marina i del Cos de Marines varen ser rebuts pel cap d'Operacions Navals, l'almirant Arleigh Burke, i els oficials de la Força Aérea pel Cap d'Estat Major de la Força Aérea dels Estats Units, el general Thomas D. White. Els responsables de la NASA els varen informar sobre el programa Mercury, advertint-los que seria una empresa perillosa, pero fent émfasis en que era de gran importància per a la nació.[24][25]


Els candidats varen participar en tres reunions informatives en funcionaris de la NASA. El primer va ser sobre la pròpia agència espacial i el Programa Mercury; el segon, sobre el paper del pilot en el programa; i el tercer estava dedicat al programa de formació d'astronautes propost. Per la vesprada varen mantindre breus entrevistes personals en el comité de selecció de la NASA, en les que es va fer recalcament en que la participació era totalment voluntària, que els candidats podien renunciar lliurement i que no hi hauria repercussions en la seua carrera professional si ho feyen; alguns varen decidir retirar-se del procés de selecció en eixe moment.[25] El restant es va presentar en la sèu de la NASA en Washington al sendemà per a una nova revisió. Voas els va sometre a una série de proves estandardisades: el Test de Analogia de Miller per a medir el cocient intelectual; el Test de Analogia d'Ingenieria de Minnesota per a medir l'aptitut per a l'ingenieria; i el Test de Raonament Matemàtic de Doppelt per a medir l'aptitut matemàtica. Donlan, North i Gamble varen realisar entrevistes en les que varen formular preguntes tècniques i es varen interessar per les motivacions dels candidats per a participar en el programa. Els candidats també varen ser evaluats per dos psiquiatres de la Força Aérea, George E. Ruff i Edwin Z. Levy. Un doctor de medicina aeroespacial de la Força Aérea, William S. Augerson, va revisar el historial mèdic dels candidats. Durant el procés es va comprovar que alguns superaven el llímit d'altura, per lo que varen ser eliminats.[25]

El procés es va repetir en un segon grup de 34 candidats una semana despuix. Dels 69, es va comprovar que sis superaven el llímit d'altura, 15 varen ser eliminats per atres raons i 16 varen renunciar, lo que va deixar a la NASA en 32 candidats: 15 de l'Armada, 15 de la Força Aérea i dos del Cos de Marines.[26] Ya que 32 candidats semblaven un número més que suficient per a seleccionar els 12 que tenien previst, la NASA va decidir descartar als 41 candidats restants. Per una atra part, el grau d'interés mostrat pels pilots semblava indicar que durant els entrenaments abandonarien molts menys candidats de lo previst inicialment, lo que supondria formar a astronautes que finalment no volarien en les missions del Programa Mercury. Per això, es va decidir reduir el número d'astronautes a sol sis.[27][28]

A continuació es va realisar una agotadora série de proves físiques i sicològiques en la Clínica Lovelace i el Laboratori Mèdic de la Base de la Força Aérea Wright-Patterson de giner a març, baix la direcció d'Albert H. Schwichtenberg, un general de brigada retirat de la Força Aérea.[29] Les proves varen incloure passar hores en cintes de córrer i taules basculants, sumergir els peus en aigua gelada, tres dosis d'oli de ricino i cinc enemas.[23][30][31] En esta fase solament es va eliminar un candidat per raons mèdiques, Jim Lovell, un diagnòstic que posteriorment es va considerar erròneu;[32] atres tretze varen passar les proves, pero en reserves. El director del Grup de Treballs Espacials de la NASA, Robert R. Gilruth, no va poder decidir-se per sol sis dels díhuit restants i finalment es varen seleccionar sèt.[32]


A pesar del descarte del primer grup d'astronautes, molts dels 25 finalistes que varen quedar en el camí varen tindre lluentes carreres militars. Tres al final es varen convertir en astronautes: Pete Conrad i Jim Lovell, que varen ser seleccionats en el següent grup en 1962, i Edward Givens, que va ser seleccionat en el quint grup en 1966.[33] Uns atres varen alcançar alts rancs militars: Lawrence Heyworth Jr. contralmirante, Robert B. Baldwin i William P. Lawrence vicealmirantes i Thomas B. Hayward almirant,[34] aplegant a comandar la Sèptima Flota i la Sura del Pacífic i va ser Cap d'Operacions Navals.[35] Tres dels finalistes varen morir més vesprada en accidents aéreus: Halvor M. Ekeren, Jr., el 8 d'abril de 1959,[36] Jack B. Maig l'11 de giner de 1961[37] i Hal R. Crandall el 24 de juliol de 1963.[38] Robert G. Bell va morir en l'explosió de numerosos avions ocorreguda el 16 de maig de 1965 en la Base Aérea de Ben Hoa, Vietnam.[39]

Els elegits

Els sèt primers astronautes nortamericans varen ser Alan Shepard, Gus Grissom, Gordon Cooper, Walter Schirra, Deke Slayton, John Glenn i Scott Carpenter.[23]

(D'esquerra a dreta) Cooper, Schirra (parcialment amagat), Shepard, Grissom, Glenn, Slayton i Carpenter.

Tots eren hòmens i de raça blanca. A les dònes encara no li les acceptava en les escoles militars de pilots de proves,[40] i el primer home de raça negra que es va graduar en l'Escola de Pilots de Proves de la Força Aérea d'Estats Units, John L. Whitehead Jr.,[41] no ho va fer fins a giner de 1958[42] i no va ser un dels finalistes.[35] Els «Mercury Seven» compartien similituts més allà de lo que era un simple resultat dels criteris de selecció: quatre tenien el mateix nom dels seus pares;[23] tots eren els majors o els únics fills de les seues famílies;[43] tots varen nàixer en els Estats Units i varen créixer en pobles chicotets;[40] tots estaven casats i tenien fills; i tots eren protestants.[23]

Les seues edats en el moment de la selecció oscilaven entre els 32 (Cooper) i els 37 (Glenn) anys d'edat. Shepard era el més alt, en una estatura d'1,80 m; Grissom el més baix, en 1,70 m. El pes no era un criteri de selecció tan estricte com l'altura, ya que sempre era possible perdre pes, pero per a la nau Mercury es va fixar un llímit de 82 kg. Cooper era el més llauger, en 68 kg, mentres que Glenn tenia el pes màxim de 82 kg, i Schirra tenia un llauger sobrepés de 84 kg per lo que va tindre que aprimar per a ser acceptat; abdós varen tindre que controlar el seu pes cuidadosadament mentres varen permanéixer en el programa espacial.[44] Les seues coeficients intelectuals oscilaven entre 135 i 147.[23]


Els sèt havien assistit a institucions d'ensenyança superior en la década de 1940. Dels cinc astronautes que havien terminat els seus estudis universitaris abans de ser seleccionats, dos (Shepard i Schirra) eren graduats de l'Acadèmia Naval dels Estats Units en Annapolis, Maryland.[23] Despuix d'una década d'estudis intermitents, Cooper finalment es va graduar en l'Institut de Tecnologia de la Força Aérea (AFIT) en 1956.[45] Grissom va obtindre un BS en ingenieria mecànica en l'Universitat Purdue en 1950,[46] i un segon BS, en aeromecánica, en el AFIT en 1956.[47] Slayton es va graduar en l'Universitat de Minnesota en un BS en ingenieria aeroespacial en 1949.[48] El promig de hores de vol va ser de 3500, de les quals 1700 varen ser en reactors.[49]

Glenn i Carpenter no complien en tots els requisits dels seus centres educatius per a la graduació; Glenn no va aplegar a completar el seu últim any de residència ni va realisar l'examen d'aptitut en el Muskingum College, i Carpenter no havia terminat el seu curs final de l'assignatura de transferència de calor. Abdós varen ser admesos sobre la base de l'equivalència professional, encara que finalment varen obtindre les seues graduacions despuix dels seus vols espacials de 1962.[50][51]

A pesar dels exhaustius exàmens físics als que varen ser somesos, a Slayton se li va detectar una fibrilació auricular no diagnosticada prèviament, que li va supondre quedar en terra dos mesos abans de lo que hauria segut el seu primer vol espacial i la segona missió orbital.[52]

Quan la NASA va presentar als astronautes en Washington D. C. el 9 d'abril de 1959,[53] doscents periodistes varen desbordar la sala utilisada per a l'anunci i varen alarmar als astronautes, que no estaven acostumats a semblant audiència i, per a la seua sorpresa, els periodistes varen fer preguntes sobre les seues vides personals en lloc dels seus historials bèlics o experiència de vol, o detalls sobre el Programa Mercury;[23][54] quan se'ls va preguntar qué pensaven les seues famílies sobre el fet de que assumiren un treball tan perillós, la majoria es varen sorprendre, ya que fins a llavors no ho havien considerat.[55] Encara que l'agència considerava com a objectiu del Programa Mercury el determinar si els humans podien sobreviure als viages espacials, els sèt hòmens es varen convertir immediatament en héroes nacionals i varen ser comparats per la revista Clave en «Colón, Magallanes, Daniel Boone i els germans Wright»[23]

Influència

Memorial en el Complex de Llançament 14 de l'Estació de la Força Aérea de Cap Canyaveral.

Els astronautes varen participar en el disseny i la planificació del Programa Mercury.[56] Carpenter tenia formació en electrònica aeronàutica i navegació astronòmica, per lo que es va encarregar dels sistemes de comunicació i navegació de la nau espacial. Grissom tenia un títul en ingenieria mecànica, aixina que es va fer responsable dels sistemes de control d'actitut. Glenn tenia experiència de vol en molts tipos d'avions, per lo que va supervisar la disposició de la cabina. Schirra es va responsabilisar dels sistemes de soport de vital i dels trages presurizados. Basant-se en la seua experiència com a oficial naval, Shepard es va ocupar de la ret de seguiment i va mantindre el contacte en l'Armada en les operacions de recuperació. Cooper i Slayton eren oficials de la Força Aérea en formació en ingenieria, per lo que varen tractar en Atarassana Redstone i Convair, que varen construir les eixides Redstone i Atles utilisats pel Programa Mercury.[57] Els astronautes varen intervindre de manera significativa en el disseny de la nau espacial Mercury, insistint que s'instalara una finestreta i pressionant per a que es conseguira un major grau d'autonomia dels astronautes en el maneig de la nau.[58]

El grup d'astronautes va permanéixer en servici actiu com a oficials de les forces armades i se'ls pagava d'acort al seu ranc. Per a compensar les seues despeses de desplaçament, se'ls va concedir una dieta de 9 dólars diaris (equivalent a uns  $ actuals) per als viages d'un dia, i una dieta de 12 dólars diaris (uns ) per als desplaçaments en pernoctación, lo que no cobria el cost dels hotels i els menjars en els restaurants per lo que els astronautes varen evitar gastar diners mentres viajaven, ya que tenien que fer-se càrrec a les seues expensas de les despeses que excedien les dietes assignades. Un complement important dels seus ingressos era el pagament mensual dels vols, que oscilava entre 190 i 245 dólars (entre i  $ actuals).[59]

Els astronautes acodien a freqüents reunions per tot el país en vols comercials, lo que els obligava a guanyar-se el sòu dels vols les fins de semana. Grissom i Slayton conduïen regularment a la base de la Força Aérea de Langley, i intentaven volar les quatre hores requerides al més, pero tenien que competir per conseguir avions Lockheed T-33 en coronels i generals. Cooper va acodir a la base de la Guàrdia Nacional Aérea McGhee Tyson en Tennessee, a on un amic li va deixar pilotar avions F-104B d'alt rendiment. Este tema va sorgir durant un almorzar de Cooper en William Hines, un periodiste de The Washington Star, qui ho va publicar en el periòdic. Cooper va discutir el tema en el congressiste James G. Fulton i l'assunt va ser tractat pel Comité de Ciència i Astronáutica de la Cambra de Representants;[60][61] en poques semanes els astronautes varen tindre accés prioritari als T-33, F-102 i F-106 de la Força Aérea en Langley. En 1962, la NASA va adquirir una flota de Northrop T-38 Talon per al seu us.[62]

Placa en el Complex de Llançament 14.

Els astronautes del Mercury varen establir l'estil i l'apariència dels astronautes. Gene Kranz, ingenier i assistent del director de vol del Programa Mercury i director de vol durant els programes Gemini i Apolo, recordava «Pronte vaig deprendre que si vees algú en una camisa de mànega curta Ban-Lon i ulleres de sol d'aviador, estaves veent un astronauta».[63] Encara que estaven ocupats en l'intens entrenament per als seus vols, també bevien i es divertien.[64] Alguns tenien aventures en les dònes groupie que es reunien a la seua entorn.[65] La NASA va tractar activament de protegir als astronautes i a l'agència de la publicitat negativa i de mantindre una image de «chics pulcros, típicament nortamericans».[66] Els sèt varen acordar compartir equitativamente qualsevol guany per les entrevistes sense importar quí fora el primer en volar.[23][67] En agost de 1959 els astronautes i les seues esposes varen firmar un contracte en la revista Life per 500 000 dólars (equivalent a  $ actuals) a canvi de l'exclusiva sobre les seues vides privades, llars i famílies.[30][67] El seu portaveu oficial entre 1959 i 1963 va ser l'oficial d'assunts públics de la NASA, el tinent coronel de la Força Aérea John «Shorty» Powers, conegut en la prensa com el «octau astronauta».[68]

Erro al crear miniatura:
Els per llavors quatre astronautes supervivents dels «Mercury Seven» en una recepció despuix del memorial de Shepard en 1998. D'esquerra a dreta: Glenn, Schirra, Cooper i Carpenter.

A mida que es varen seleccionar nous grups d'astronautes en el deceni de 1960, els Mercury Seven varen seguir mantenint el control de les decisions de gestió. L'Astronaut Office, dirigida per Shepard, era una de les tres divisions de la Direcció d'Operacions de Vols Tripulats, que estava dirigida per Slayton. Ya que vintissís dels trenta primers astronautes eren militars, l'Astronaut Office tenia caràcter militar, encara que pocs dels astronautes vestien els seus uniformes ni una volta a l'any.[69] Se celebrava una reunió quinzenal de pilots de tipo militar en la que es discutien les activitats previstes per a les dos semanes següents.[70]

Shepard va dirigir l'Astronaut Office aplicant normes de «el ranc té els seus privilegis».[69] Els astronautes del Mercury i de 1962 tenien les seues pròpies places d'estacionament assignades en l'exterior de l'Edifici 4 en el Centre Espacial Johnson, mentres que els astronautes de grups posteriors tenien que disputar-se el restant dels espais assignats als astronautes.[71] Encara que Shepard va prohibir als astronautes jóvens que reberen regals i que assessoraren o ensenyaren ocasionalment, va seguir sent vicepresident i copropietari del Baytown National Bank de Houston, al que va dedicar gran part del seu temps.[72]


L'entrenament sempre va ser sense calificació; els Mercury Seven no tenien res que guanyar i molt que perdre si se'ls comparava objectivament en les noves promocions, ya que podia amenaçar el seu estatus privilegiat, el seu control de la gestió i la seua prioritat en les assignació de vol. L'assistència de l'astronauta a les seues sessions d'entrenament va ser voluntària.[69] El funcionament de l'Astronaut Office es va mantindre fins que els Mercury Seven es varen retirar en la década de 1970, moment en que el control va passar a mans de George Abbey.[58]

El grup va escriure personalment relats sobre la seua selecció i preparació per a les missions del Programa Mercury en el llibre de 1962 We Seven.[73] En 1979 Tom Wolfe va publicar una versió menys idealizada de la seua història en The Right Stuff;[74] el llibre de Wolfe va ser la base de la película de 1983 del mateix títul dirigida per Philip Kaufman.[75]

Els per llavors sis supervivents del grup, junt en Betty Grissom, la viuda de Gus Grissom, en 1984 varen crear la Mercury Seven Foundation, que recapta diners per a proporcionar beques universitàries a estudiants de ciència i ingenieria;[76] en 1995 la fundació va passar a denominar-se Astronaut Scholarship Foundation.[77] Shepard va ser elegit el seu primer president i director, càrrecs que va ocupar fins a octubre de 1997, quan va ser succeït per Jim Lovell.[78]

Premis i reconeiximents

Els Mercury Seven varen rebre el premi Iven C. Kincheloe de la Societat de Pilots de Proves Experimentals en 1963.[79] El president John F. Kennedy va entregar al grup d'astronautes el Trofeu Collier de 1962 en la Casa Blanca «per ser pioners en els vols espacials tripulats en els Estats Units».[80][81] El 10 de novembre de 1964 es va dedicar un monument als Mercury Seven en el Complex de Llançament 14, a on varen tindre lloc els quatre llançaments del Mercury-Atles; una càpsula del temps que conté informes, fotografies i una película està enterrada baix el monument, que deurà obrir-se en 2464.[82]

Vore també

Mercury 13

Referències

  1. ↑ Dickson, 2001, p. 9.
  2. ↑ Dickson, 2001, pp. 2, 151, 247.
  3. ↑ Swenson, Grimwood y Alexander, 1966, pp. 28-29, 37.
  4. ↑ Swenson, Grimwood y Alexander, 1966, pp. 69-74.
  5. ↑ Logsdon y Launius, 2008, p. 11.
  6. ↑ 6,0 6,1 Logsdon y Launius, 2008, pp. 9-10.
  7. ↑ Swenson, Grimwood y Alexander, 1966, pp. 91-93.
  8. ↑ Swenson, Grimwood y Alexander, 1966, p. 82.
  9. ↑ Logsdon y Launius, 2008, pp. 11-12.
  10. ↑ 10,0 10,1 Burgess, 2011, pp. 29-30.
  11. ↑ Swenson, Grimwood y Alexander, 1966, pp. 131-132.
  12. ↑ Swenson, Grimwood y Alexander, 1966, p. 134.
  13. ↑ «Etimologia d'astronauta». etimologias.dechile.net. Consultat el 18 de juny de 2020.
  14. ↑ 14,0 14,1 Swenson, Grimwood y Alexander, 1966, p. 129.
  15. ↑ Atkinson y Shafritz, 1985, p. 34.
  16. ↑ Swenson, Grimwood y Alexander, 1966, p. 130.
  17. ↑ Atkinson y Shafritz, 1985, pp. 36-37.
  18. ↑ 18,0 18,1 Swenson, Grimwood y Alexander, 1966, p. 131.
  19. ↑ Burgess, 2011, p. 35.
  20. ↑ Atkinson y Shafritz, 1985, p. 38.
  21. ↑ Atkinson y Shafritz, 1985, pp. 36-39.
  22. ↑ Burgess, 2011, p. 38.
  23. ↑ 23,00 23,01 23,02 23,03 23,04 23,05 23,06 23,07 23,08 23,09 "«SPACE: Rendezvous with Destiny».Clave.
  24. ↑ Burgess, 2011, pp. 46-51.
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 Atkinson y Shafritz, 1985, pp. 40-42.
  26. ↑ Burgess, 2011, pp. 57-58.
  27. ↑ Atkinson y Shafritz, 1985, p. 42.
  28. ↑ Logsdon y Launius, 2008, pp. 14-15.
  29. ↑ Atkinson y Shafritz, 1985, pp. 43-47.
  30. ↑ 30,0 30,1 Logsdon y Launius, 2008, p. 16.
  31. ↑ «Astronaut Selection». Project Mercury Overview. NASA. Consultat el 19 de juny de 2020.
  32. ↑ 32,0 32,1 Burgess, 2011, pp. 234-237.
  33. ↑ Burgess, 2011, pp. 284-285.
  34. ↑ Burgess, 2011, pp. 353-354.
  35. ↑ 35,0 35,1 Burgess, 2011, pp. 110-117.
  36. ↑ Burgess, 2011, pp. 273-274.
  37. ↑ Burgess, 2011, pp. 152-153.
  38. ↑ Burgess, 2011, pp. 96-97.
  39. ↑ Burgess, 2011, pp. 70-71.
  40. ↑ 40,0 40,1 Atkinson y Shafritz, 1985, p. 100.
  41. ↑ Gubert, Sawyer y Fannin, 2002, pp. 291-293.
  42. ↑ Eppley, 1963, p. 23.
  43. ↑ Sherrod, 1975, p. 152.
  44. ↑ Mercury Seven, 2010, p. 9.
  45. ↑ Burgess, 2011, p. 337.
  46. ↑ Boomhower, 2004, pp. 55-57.
  47. ↑ Boomhower, 2004, p. 71.
  48. ↑ Burgess, 2011, p. 345.
  49. ↑ «14 New Astronauts Introduced at Press Conference».NASA Roundup.NASA.3(1)
  50. ↑ «College says Glenn degree was deserved». The Day. Consultat el 4 d'abril de 2020.
  51. ↑ Carpenter y Stoever, 2003, p. 97.
  52. ↑ Carpenter y Stoever, 2003, pp. 238-240.
  53. ↑ «Mercury - April 1959». NASA. Consultat el 21 de juny de 2020.
  54. ↑ Logsdon y Launius, 2008, pp. 16-19.
  55. ↑ Wolfe, 1979, p. 115.
  56. ↑ Logsdon y Launius, 2008, pp. 25-26.
  57. ↑ Swenson, Grimwood y Alexander, 1966, pp. 235-237.
  58. ↑ 58,0 58,1 Cunningham, 2009, pp. 442-443.
  59. ↑ «Military Hazardous Duty Pay Charts 1955-1967». Navy Cyberspace. Consultat el 21 de juny de 2020.
  60. ↑ Wolfe, 1979, pp. 152-153.
  61. ↑ Cooper y Henderson, 2000, pp. 24-25.
  62. ↑ Burgess, 2016, pp. 42-43.
  63. ↑ Kranz, 2000, p. 14.
  64. ↑ Logsdon y Launius, 2008, p. 35.
  65. ↑ Thompson, 2004, p. 336.
  66. ↑ Logsdon y Launius, 2008, p. 20.
  67. ↑ 67,0 67,1 «Press: The Big Story».Clave.Consultat el 15 de febrer de 2019.
  68. ↑ «The Original "Voice of the Astronauts" - John "Shorty" Powers». Màrqueting the Moon. Consultat el 21 de juny de 2020.
  69. ↑ 69,0 69,1 69,2 Cunningham, 2009, pp. 40-43.
  70. ↑ O'Leary, 1971, pp. 168-169.
  71. ↑ O'Leary, 1971, pp. 113-114.
  72. ↑ O'Leary, 1971, p. 83.
  73. ↑ Mercury Seven, 2010, pp. 5-6.
  74. ↑ «Books: Skywriting with Gus and Deke».Clave.Consultat el 15 de febrer de 2019.
  75. ↑ «Cinema: Saga of a Magnificent Seven».Clave.Consultat el 15 de febrer de 2019.
  76. ↑ «History». Astronaut Scholarship Foundation. Archivat des d'el original, el 8 d'agost de 2020. Consultat el 22 de juny de 2020.
  77. ↑ «About ASF». Astronaut Scholarship Foundation. Consultat el 22 de juny de 2020.
  78. ↑ «Alan B. Shepard, Jr.». 40th Anniversary of the Mercury 7. NASA. Consultat el 30 de juliol de 2020.
  79. ↑ «Cooper the Cool Handles a Hair-Raiser». Chicago Tribune. Consultat el 22 de juny de 2020.
  80. ↑ «Astronauts Have Their Day at the White House». Chicago Tribune. Consultat el 22 de juny de 2020.
  81. ↑ Warren-Findley, 1998, p. 165.
  82. ↑ «Launch Complex 14». US Air Force Space and Missile Museum Foundation. Consultat el 5 de novembre de 2023.

Bibliografia

Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».

Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Mercury_Seven&oldid=1444777»