Programa Surveyor
El Programa Surveyor va ser el tercer i últim programa nortamericà de sondas llunars automàtiques en capacitat fotogràfica, d'anàlisis químic i excavació del sol.
Història
Es va tractar de 7 missions en 5 èxits, llançades entre el 31 de maig de 1966 i el 7 de giner de 1968 i els objectius del qual en conjunt varen ser: possibilitat de realisar alunizajes suaus, transformant-se en base llunar, proporcionar informació bàsica i realisar estudis científics sobre la superfície de la Lluna per al Programa Apolo. El disseny, desenroll i construcció de la primera sonda va ser realisat pel Jet Propulsion Laboratory l'1 de març de 1961 per mig de contracte en la Hughes Aircraft Company que va encarregar la seua elaboració a la Ryan Electronics, Santa Barbara Research Center, National Waterlift Corp. i Thiokol Chemical Corporation.
Missions
(31 de maig de 1966 / 2 de juny de 1966) - 995 kg
Va descendir en l'Oceà de les Tempestats a una velocitat de 22 m/min. Va emetre 11.150 fotografies fins al 13 de juliol de 1966. L'últim contacte va ser el 7 de giner de 1967. Portava una cambra de TV i més de 100 sensors per a medir les condicions de la nau. Va conseguir provar que el sollunar aguanta el pes d'una nau, encara que la sonda soviètica Lluna 9 ya hi havia alunizado mesos abans. Alunizó a 2,5ºS-43,2ºW.
(20 a 23 de setembre de 1966) - 1.000 kg
Era una còpia del Surveyor 1. Va caure a la superfície llunar per falta d'estabilitat i s'estrela a 5ºN-25ºW detruyéndose completament. No es va obtindre, per tant, cap senya científica.
(17 a 20 d'abril de 1967) - 1.005 kg
Va descendir en l'Oceà de les Tempestats, a 2,9ºS-23,3ºO dins d'un cràter de 198 m de diàmetro i 15 de profunditat. En una draga, va excavar el sollunar, trobant cudols a 15,2 cm de profunditat. Va enviar més de 6.315 imàgens. Va ser posat fòra de servici el 3 de maig de 1967, despuix de deixar de respondre per les baixes temperatures soportades durant 2 semanas en la nit llunar. Els seus restants varen ser analisats per la missió Apolo XII en novembre de 1969, per a estudiar la contaminació llunar, en experiments sobre quarantena.
(14 a 17 de juliol de 1967) - 1.002 kg
Devia repetir les tasques de les sondes anteriors en una zona del Sinus Medii. Es va perdre contacte 3 minuts abans del seu alunizaje, estrelant-se a 0,4ºN-1,3ºO.
(8 a 11 de setembre de 1967) - 1.065 kg
Va descendir en el Mar de la Tranquilitat, a 1,4ºN-23,2ºI, en l'interior d'un cràter de 10 m de diàmetro i a sol 25 km delloc destinat al Apolo XI. Va portar a terme un anàlisis químic en partícules alfa que va revelar l'existència de basalts llunars. Va emetre 19.118 imàgens. Va sobreviure a la primera nit llunar (-150°), pero la calitat de les senyes va disminuir.
(7 a 10 de novembre de 1967) - 1.008 kg
Va descendir en el Sinus Medii a 0,5ºN-1,4ºO. Va efectuar el primer brincar llunar en un bot de 2,4 metros, ensaig d'envolament llunar. Va enviar 30.100 imàgens. Va realisar un estudi de la superfície llunar en partícules alfa.
(7 a 10 de giner de 1968) - 1.491 kg
Va descendir a 40,9ºS-11,5ºO, en el cràter Tycho. Va enviar 21.274 imàgens. Va fotografiar la Terra i Júpiter. Va excavar el sol i va analisar el contingut de ferro. Marca el fi de l'exploració automàtica nortamericana.
Característiques
L'estructura de la nau Surveyor consistia en un trípode d'alumini de parets fines i canonada d'interconexió d'aparats en superfícies de montage i accessoris per a l'energia, comunicacions, propulsió, orientació, electrònica i càrrega útil. Un màstil central està estés a un metro per damunt del vèrtiç del trípode. Tres pates d'aterrisage de frontiça es monten als cantons inferiors de l'estructura. Les cames contenen els esmortidors, rompibles, blocs d'alumini de niu d'abella, i l'implementació de mecanisme de bloqueig i camins en fondos rompibles. Les tres almohadillas s'estenia a 4,3 metros del centre de la nau Surveyor. La nau media 3 metros d'altura. Les cames doblades són per a cabre la nau en el vehícul de llançament. Un panel de 855 cm quadrats en 792 cèles solars va ser montat sobre un posicionador en la part superior del màstil i genera 85 watts de potència que s'almagasena en bateries recargables d'argent, zinc. Les comunicacions s'han conseguit a través d'una antena d'alt guany en forma de panel montada en la part superior del màstil central per a transmetre les imàgens de televisió, dos antenes omnidireccionals còniques montats en els extrems de 2 braços plegables per a atres comunicacions, dos receptors i dos transmissors. El control tèrmic es va conseguir per mig de l'us de pintura blanca, acabats d'emissió tèrmica d'ANAR d'alt Grau, i alumini polit. Dos compartimento en control tèrmic, estaven equipats en mantes d'aïllament, tubos de calor per conducció, interruptors tèrmics i chicotets calfadors elèctrics, ells varen ser montades en l'estructura de la nau espacial. Un dels compartimientos, en temperatura de 5 a 50 graus C, contenia els components de comunicacions i electrònica d'energia . L'atre, de temperatura entre -20 i 50 graus C, contenia el sistema del comando i processament de senyals. La cambra de TV va ser montada en la part superior del trípode i també es varen montar medidors de tensió, els sensors de temperatura, i atres instruments d'ingenieria en la nau espacial. Un dels equips fotomètrics varen ser montats en l'extrem d'una cama d'aterrisage i un en un curt braç des de la part inferior de l'estructura. Atres paquets de càrrega útil, d'una missió a una atra, varen ser montats en vàries parts de l'estructura. Un sensor solar, un escàner Canopus i giroscopis proporcionen els coneiximents d'actitut en tres eixos d'estabilisació. La propulsió i el control d'actitut va usar gas fret de nitrogen, motors de control d'actitut durant les fases de travessia, tres motors d'eixides Vernier durant les fases de potència, inclós l'aterrisage, i el motor sòlit com retrocohete carburant durant el descens de la nau. El retrocohete era una caixa d'acer esfèrica montada en la part inferior central de la nau. Els depòsits de combustible eren hidrat d'hidracina, MON-10 (N2O2 90%, 10% NO) oxidant per al motor Vernier. Cada cambra d'espente podria produir de 130 N a 460 N d'espente , un motor podia rotar per a controlar el balancege. El combustible estava almagasenat en tancs esfèrics montats en l'estructura de trípode. Per a la seqüència d'aterrisage, a una altitut es va activar el radar per a activar el retrocohete principal de frenat. Despuix d'això, el retrocohete i el radar varen ser expulsats i l'altímetro de radar Doppler va ser activat. Ells aporten informació al control automàtic que dirigia el sistema propulsor Vernier. Els instruments científics de la Surveyor 1 consistien en dos cambres - una montada en la part inferior del marc per a la fotografia d'aproximació, i una atra cambra de televisió per a les imàgens, i un espectrómetro de rajos Alfa per a estudiar la superfície llunar. També es va montar un braç per a la recollida de mostres. Existien a bordo un total de més de 100 sensors d'ingenieria. Surveyor 1 tenia una massa de 995,2 kg en ellançament i 294,3 kg en l'aterrisage.
Programa de vol
- Dispar directe per mig d'un llançador de la série Atles en tram superior Centauro.
- A 98 km d'altitut es desprenen els panels aïllants.
- A 121 km d'altitut s'obri el con de protecció del Surveyor mentres els motors espenten a la sonda cap a la Lluna.
- La sonda orienta el panel fotoeléctrico cap al Sol mentres l'antena d'alt alcanç és orientada cap a la Terra.
- Despuix d'orientar-se en l'estrela Canopus, el Surveyor efectua unes correccions d'ajust per mig d'unes eixides
- A 1.609 km de la Lluna, la sonda té una velocitat de 7.884 km
- A 84 km de la superfície, el motor s'activa durant 41 segons, actuant com retrofreno en un espente negatiu de 4.536 kg. En el moment de l'encés, a causa de l'atracció llunar la velocitat de la nau és de 9.493 km/h, descendint fins als 110 km/h a 12.000 m d'altitut.
- A 305 m, la velocitat és de 116 km/h, descendint la nau de forma suau gràcies a les eixides propulsor Vernier guiats pel radar-altímetro.
- A 3,66 metros d'altitut sobre la Lluna, i en una velocitat de 5,6 km/h, les eixides d'apaguen i la sonda cau al sol en caiguda lliure a una velocitat de 13 km/h, actuant els esmortidors i les tres solgues en forma de panal situades baix les pates.
- S'inicien els experiments prevists.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Programa Surveyor.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Programa Surveyor» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.