Paracaigudes
.jpg){kind=link}
El paracaigudes és, com el seu nom indica, un artefacte dissenyat per a frenar les «caigudes» de sers vius o inertes per mig de la resistència generada per ell mateixa en travessar una capa d'un o més gasos, com l'aire de l'atmòsfera, conseguint una velocitat de caiguda segura i pràcticament constant.
Existix també un atre tipo de paracaigudes, cridat paracaigudes de frenat, destinat a crear una desacceleració al cos al que estan subjectes. S'utilisa majoritàriament en algunes aeronaus que posseïxen una velocitat d'aterrisage molt elevada, en a on la pista no oferix la suficient superfície per a que el vehícul es detinga de manera convencional. També és utilisat en certs artefactes experimentals o en autos de carrera tipo dragsters.
Introducció
El terme «paracaigudes» està casi sempre associat a la seguritat aeronàutica i per això el seu us casi exclusiu en l'actualitat és per als elements de supervivència que desacceleren les possibles caigudes de persones i objectes des d'avions, globos aerostáticos o atres objectes que es puguen ubicar a certa altura perillosa respecte al sol.
El paracaigudes redó és el més conegut (va ser el més usat durant el XX) va ser inventat en el XIX com a método salvavides per a els qui ascendien en aerostatos d'aire calfat; es tracta d'un velam gran en forma de paraigües utilisat per a reduir la velocitat d'una persona o un objecte que cau per l'aire, i que es transporta en els avions com a dispositiu d'emergència, inicialment es fabricava en seda. L'invent del paracaigudes sol ser atribuït als chinencs antics com una variació d'una gran cometa (barrilete o volantín o pandorga) capaç de sostindre importants pesos; els paracaigudes de nilón varen ser inventats pels aliats a mitan de la Segona Guerra Mundial quan les principals zones productores de seda estaven en poder del Japó.
Els paracaigudes triangulars o en forma de delta es varen inventar a mitan dels anys 1950 com a paracaigudes direccionables (la seua evolució va donar lloc al aladeltisme), més concretament els paracaigudes triangulars o delta es varen plantejar per a intentar un aterrisage (no un amerizaje) sobre pista de les càpsules espacials del programa Gemini nortamericà a mitan dels anys 1960. Els actualment difosos paracaigudes rectangulars que posseïxen prou direccionabilitat i capacitat de planege varen ser inventats en el context de la Guerra Freda per a permetre operacions sorpressives de les forces comando.
Alguns paracaigudes tenen un chicotet péntol de tela en el centre que es manté tancat pero que s'expandix quan s'obri el paracaigudes, de manera que minimisa la tirada inicial de la desacceleració.
Les cordes del paracaigudes estan coser a les costures dels panels, passant sobre la part superior del mateix.. El paracaigudiste està equipat en un arnés d'estructura resistent que passa sobre els muscles, al voltant del cos i entre les cames; a la seua volta, este arnés està unit al paracaigudes. El paracaigudes es dobla de forma compacta en una bossa de tela que a la seua volta s'estaja dins del contenidor. El paquet està dissenyat de manera que s'òbriga ràpida i ordenadament. Les cordes són ordenades i subjectades majorment en bandes elàstiques. Els sistemes d'obertura poden ser a través d'una corda de tancament denominada cordonera d'obertura. El paracaigudes està equipat en un atre de menor tamany que ix despedit del paquet en tirar de la cordonera d'obertura i que arrastra al paracaigudes principal; en els sistemes deportius est va ubicat baix del contenidor i és llançat directament per a produir l'obertura.
Un paracaigudiste es llança o es deixa caure des d'una aeronau i pot obrir el seu paracaigudes despuix d'un interval de 3 segons. Açò permet al paracaigudiste separar-se lo suficientment llunt com per a assegurar-se de que l'avió no torbe l'obertura del paracaigudes. En el cas dels paracaigudes redons, una volta obert la persona descendix a una velocitat d'uns 5,2 m/s, i aplega al sol en un impuls menor que si haguera botat des d'una altura de 3 metros.
El disseny dels paracaigudes ha anat millorant en el pas del temps; existixen dissenys especials que controlen la velocitat de descens, l'efecte del vent i mantenen l'estabilitat segons el pes i la forma de l'objecte que transporten. Atres paracaigudes especials s'utilisen per a desaccelerar naus espacials, eixidas experimentals, avions i coches deportius.
Els paracaigudes deportius moderns tenen forma rectangular o elíptica i consten de dos capes de tela, una superior (extrado) i una atra inferior (intrado) unides per segments verticals de tela que separen l'ala en celes. La majoria dels paracaigudes moderns són de 9 o 7 celes. Una varietat d'alt rendiment són els cridats cross braced, a on cada cela és subdividida. Pel costat frontal (vora d'atac) existixen boques que permeten al paracaigudes omplir-se d'aire i posar-se rígides formant l'ala en sí. Per la seua banda posterior (vora de fuga) estan tancades per a impedir l'eixida de l'aire i mantindre's presurizadas. Són elaborats en varis tipos de tela que poden ser combinades. Les més usades són el tipo F-111 o porosa o tipo ZP o zero porositat. Els conductors són les cordes o llínees que el paracaigudiste subjecta en la mà i jala canviant l'àngul posterior esquerre o dret del paracaigudes; jalando els dos al mateix temps el paracaigudes frena la seua velocitat horisontal i vertical per breus moments abans d'entrar en pèrdua o "stall". En els paracaigudes d'alt rendiment el tirar els dos conductors al mateix temps quan el paracaigudes alvança a màxima velocitat pot produir inclús l'ascens de l'ala i el paracaigudiste. Els principis dels paracaigudes de bot B.A.S.E. i tandem són els mateixos pero en les variants necessàries
El parapente és una variant que a diferència del paracaigudes deportiu modern és més ample i té un perfil molt més aerodinàmic, lo que li permet desapegar d'una ala a peu, volar i remontar-se en l'aire per periodos prolongats aixina com alcançar grans distàncies en determinades condicions climàtiques. Un pilot expert pot desplaçar-se més de 200 km sense tocar el sol en poques hores.
Història de l'element
El primer intent conegut de llançar-se en paracaigudes va tindre lloc en Còrdova, Espanya, en l'any 852, en èxit parcial, puix Abbás Ibn Firnás (عباس بن فرناس), el home que va botar, va sofrir algunes ferides en caure.[1][2][3][4][5] L'us del paracaigudes també va ser sugerit per Leonardo dona Vinci i poc despuix per l'humaniste i ingenier Fausto Verancio, autor del més antic precedent conegut d'un paracaigudes, representat com «homo volans» en l'estampa 38 de la seua obra d'ingenis «Machinae Novae», publicada cap a 1616.[6] A lo llarc de l'història hi ha hagut molts atres intents fallancs. El primer paracaigudes pràctic va ser inventat en 1783 per Louis-Sébastien Lenormand. El aeronauta francés Jean Pierre Blanchard va deixar caure un gos equipat en un paracaigudes des d'un globo en 1785, i en 1793 va assegurar haver realisat el primer descens humà en èxit utilisant un paracaigudes. André Jacques Garnerin també francés el 22 d'octubre de 1797, va conseguir indiscutiblement ser el primer humà que va protagonisar bots en paracaigudes (atestats) des del seu globo de hidrogen a 350 m d'altitut en París. En avant, els paracaigudes es varen convertir en un element habitual de l'equipament dels passagers dels globos aerostáticos. Al principi de l'I Guerra Mundial es varen utilisar en cert èxit, pero varen ser trets de primera llínea per resultar, segons les altes autoritats militars, poc varoniles i una opció ràpida de salvació abans d'intentar salvar el propi aparat. Štefan Banič hi havia donado el seu palés al Eixèrcit dels Estats Units d'Amèrica, era un tipo de paracaigudes similar a un paraigües que com a eix central tenia el cos del paracaigudiste.
Durant l'II Guerra Mundial, els eixèrcits varen generalisar l'us dels paracaigudes per mig de cossos especials, que eren llançats en zones situades darrere de les llínees de l'enemic des d'avions de transport. A sovint l'altura de vol era chicoteta i els paracaigudes estaven dissenyats de manera que s'obriren automàticament en botar per mig de grans cintes unides a l'avió de transport. En les guerres posteriors, els paracaigudes s'han utilisat per a deixar caure equipament pesat, com carros de combat, camions i canons. La tela d'un paracaigudes d'equipament pesat pot aplegar a medir fins a 30 m de diàmetro. En la década de 1970 el paracaigudisme deportiu es va fer molt popular gràcies a un sistema de lliberació ràpida del paracaigudes principal i obertura del reserva basat en el "3 rings (Sistema de Triple anell)" dissenyat per l'ingenier Bill Booth [1] que permetia a qualsevol persona realisar el deport fàcilment.
Components d'un paracaigudes personal
- Contenidor: és a on es troben el/els paracaigudes.
- Arnés: és el conjunt que subjecta al pilot, des d'a on sorgixen les bandes que subjecten els contenidors a la persona.
- Campana principal: en els sistemes piggy-bag el paracaigudes principal va estajat en la part inferior del contenidor i va unit al arnés pel sistema de lliberació de tres anelles, situat sobre els muscles.
- Campana de reserva: en els sistemes piggy-bag el paracaigudes de reserva es troba en la part superior del contenidor i està unit al arnés.
- Dispositiu d'obertura:
- Anella d'obertura: és un cilíndric plàstic o una bola, generalment situat en la part superior del pilotillo extractor. Esta anella es troba al final del contenidor, en una bojaca, a la dreta. L'extracció de la bola, extrau el pilotillo extractor del paracaigudes.
- Pilotillo extractor: situat en la bojaca en la part inferior del contenidor. En llançar l'anella, extrau este pilotillo, que en l'aire provoca l'obertura del contenidor del paracaigudes principal.
- Dispositiu de lliberació: permet separar al paracaigudiste de la seua campana principal en cas d'emergència i es troba en la part frontal dreta del arnés.
- Dispositiu d'obertura de reserva: normalment situada en la part frontal esquerra del arnés. Permet l'eixida del paracaigudes de reserva quan es tira d'ella.
- Sistema automàtic d'obertura: este sistema opcional s'activa a una velocitat determinada respecte a l'altura pre-configurada i permet l'obertura automàtica del paracaigudes de reserva.
- RSL: és una cinta que conecta la campana principal en el cable d'obertura de contenidor del reserva, per lo tant permet que en efectuar la lliberació del paracaigudes principal automàticament este s'extraga la campana de reserva.
- Els mandos: permeten el maneig del paracaigudes una volta obert.
Seguritat
Un paracaigudes es plega o «empaqueta» cuidadosadament per a garantisar que s'obrirà de forma fiable. Si un paracaigudes no es plega correctament, pot produir-se un fallo de funcionament en el que el paracaigudes principal no es desplegue correcta o totalment. En Estats Units i en molts països desenrollats, els paracaigudes d'emergència i de reserva són empaquetats per «riggers» que deuen estar formats i certificats d'acort en les normes llegals. Els paracaigudistes deportius sempre reben formació per a empaquetar els seus propis paracaigudes principals.
Les sifres exactes són difícils d'estimar perque el disseny del paracaigudes, el manteniment, la càrrega, la tècnica d'embalage i l'experiència de l'operador tenen un impacte significatiu en les taxes de mal funcionament. Aproximadament una de cada mil obertures de paracaigudes principal deportiu funciona mal, requerint l'us del paracaigudes de reserva, encara que alguns paracaigudistes tenen molts mils de bots i mai han necessitat utilisar el seu paracaigudes de reserva.
Els paracaigudes de reserva s'empaqueten i despleguen de forma alguna cosa diferent. També es dissenyen de forma més conservadora, favorint la fiabilitat sobre la capacitat de resposta, i es construïxen i proven segons normes més exigents, lo que els fa més fiables que els paracaigudes principals. Els intervals d'inspecció regulats, junt en un us significativament menor, contribuïxen a la fiabilitat, ya que el desgast d'alguns components pot afectar negativament a la fiabilitat. La ventaja de seguritat d'un paracaigudes de reserva prové de la chicoteta provabilitat de que una averia principal es multiplique per l'encara menor provabilitat d'una averia de reserva. Açò dona lloc a una provabilitat encara menor d'una averia doble, encara que també existix una chicoteta possibilitat de que un paracaigudes principal que funcione mal no puga soltar-se i, per tant, interferixca en el paracaigudes de reserva. En Estats Units, la taxa mija de víctimes mortals de 2017 es registra en 1 de cada 133.571 bots.[7]
Les lesions i morts en el paracaigudisme deportiu són possibles inclús en un paracaigudes principal totalment funcional, com pot ocórrer si el paracaigudiste comet un error de juí mentres vola la campana que resulta en un impacte a alta velocitat, ya siga en el sol o en un perill en el sol, que d'un atre modo podria haver-se evitat, o resulta en colisió en un atre paracaigudiste baix la campana.
Marques
El 16 d'agost de 1960, Joseph Kittinger, en el Bote de prova Excelsior III, va establir la marca mundial mundial anterior per al bot en paracaigudes més alt. Va botar d'un globo a una altitut de 31 333 m (que també va ser un récort d'altitut de globo pilotat en eixe moment). Un chicotet conducte estabilisador es va desplegar en èxit i Kittinger va caure durant 4 minuts i 36 segons.[8] també va establir una marca mundial per a la caiguda lliure en paracaigudes més llarc, si es conta com a caiguda lliure la caiguda en un paracaigudes estabilisador. A una altitut de 5 300 m, Kittinger va obrir el seu paracaigudes principal i va aterrisar fòra de perill en el desert de Nou Mèxic. Tot el descens va prendre 13 minuts i 45 segons.[9] Durant el descens, Kittinger va experimentar temperatures tan baixes com −70 °C. En l'etapa de caiguda lliure, va alcançar una velocitat màxima de 988 km/h o 274 m/s, o Mach 0,8.[10]
Segons Guinness World Records, Evgeny Andreev, un coronel de la Força Aérea Soviètica, ostentava el récort oficial de la FAI pel bot en paracaigudes de caiguda lliure més llarc (sense paracaigudes de frenat) despuix de caure de 24 500 m des d'una altitut de 25 457 m prop de la ciutat de Sarátov, Rússia l'1 de novembre de 1962, fins que Felix Baumgartner ho va trencar en 2012.
Felix Baumgartner va trencar la plusmarca de Joseph Kittinger el 14 d'octubre de 2012, en un bot des d'una altitut de 38 969,3 m i alcançant velocitats de fins a 1 342 km/h o 72,8 m/s, o casi Mach 1,1. Kittinger va ser assessor del bot de Baumgartner.[11]
Alan Eustace va fer un bot des de l'estratosfera el 24 d'octubre de 2014, des d'una altura de 41 419 m. No obstant, degut a que el bot d'Eustace va involucrar un paracaigudes de frenat mentres que el de Baumgartner no ho va fer, les seues marques de velocitat vertical i distància de caiguda lliure permaneixen en diferents categories de récorts.
Usos
Ademés de l'us d'un paracaigudes per a desaccelerar el descens d'una persona o objecte, un paracaigudes de frenat s'usa per a ajudar a la desacceleració horisontal d'un vehícul terrestre o aéreu, inclosos avions d'ala fixa i drag racers, proporcionen estabilitat, com per a ajudar a certs tipos d'avions llaugers en perill,[12] caiguda lliure en tàndem; i com a pilot que activa el desplegament d'un paracaigudes més gran.
Vore també
Referències
- ↑ Poore, Daniel (1952). A History of Early Flight (en anglés), Alfred Knopf.
- ↑ Smithsonian Institution. Manned Flight. Pamphlet 1990.
- ↑ IslamOnline.net (ed.): «Flights of Fancy on Manmade Wings». Archivat des d'el original, el 2007-03-18. Consultat el 2008-07-09.
- ↑ Franklin Institute (ed.): «Parachutes» (en anglés). Archivat des d'el original, el 8 de juliol de 2010. Consultat el 25 de decembre de 2013.
- ↑ KUHF-FM Houston (ed.): «'Abbas Ibn Firnas» (en anglés). The Engines of Our Ingenuity (The Engines of Our Ingenuity). Consultat el 25 de decembre de 2013.
- ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREF Núñez2006"> Núñez (2006). Associació de Jóvens Llingüistes (ed.). Les «Machinae novae» de Fausto Verancio: un eixemple barroc d'obra tècnica políglota sobre ingenis i màquines (en espanyol), CSIC.
- ↑ «Skydiving Safety». United States Parachute Association.
- ↑ Jeffrey S. Hampton. 'Hero of Aviation' speaks about record-setting free fall, The Virginian-Pilot, p. Y1.
- ↑ Tim Friend. Out of thin air His free fall from 20 mills (32 km) put NASA on firm footing, USA Today, p. 1D.
- ↑ «Data of the stratospheric balloon launched on 8/16/1960 For EXCELSIOR III». Stratocat.com.ar.
- ↑ «Faster than the speed of sound: the man who falls to earth».
- ↑ Sistemes de recuperació balística A/en Patent dels Estats Units 4607814 A, Boris Popov, August 26, 1986
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Paracaigudes.
Erro al crear miniatura: Paracaigudes en el Viccionari.
- The European Military Parachuting Association
- Invent del Paracaigudes [2] archivat en Wayback Machine.
- US1108484 Palés del paracaigudes de Štefan Banič.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Paracaídas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.