Mir (estació espacial)

Mir (en ruso: Мир, lit. 'pau' o 'món') va ser el nom de l'estació espacial que va operar en òrbita terrestre baixa des de 1986 fins a 2001, originalment soviètica que, despuix de la dissolució de la URSS, va passar a ser russa. La Mir va ser la primera estació espacial modular i es ensambló en òrbita des de 1986 fins a 1996. Tenia una massa major que qualsevol nau espacial anterior. En eixe moment era el satèlit artificial més gran en òrbita, succeït per l'Estació Espacial Internacional (ISS) despuix de la desorbitación de Mir. L'estació va servir com un laboratori d'investigació de microgravedad en el que les tripulacions varen realisar experiments en biologia, biologia humana, física, astronomia , meteorologia i sistemes de naus espacials en l'objectiu de desenrollar tecnologies necessàries per a l'ocupació permanent de l'espai.  

La Mir va ser la primera estació espacial d'investigació en estar habitada de forma permanent i la culminació del programa espacial soviètic. Estava prevista per a que estiguera funcionant durant tan sol 5 anys pero ho va fer durant 13 anys. A través de numeroses colaboracions internacionals va ser accessible a cosmonautas i astronautas. Entre les seues fites notables figuren albergar sers humans durant llarcs periodos de temps en l'espai, la realisació d'experiments científics, l'ampli consens en considerar que l'experiència acumulada gràcies a la Mir ha contribuït de manera notable a proyectes com l'Estació Espacial Internacional i, especialment, conseguir que superpotencia antagónicas com l'Unió Soviètica i els Estats Units colaboraren en l'espai.

La Mir va ser ensamblada en òrbita en conectar de forma successiva distints mòduls cada u llançat de forma separada des del 19 de febrer de 1986 fins a l'any 1996. Estava situada en una òrbita entre els 300 i 400 quilómetros de la superfície terrestre, orbitando completament la Terra en menys de dos horas. Va servir com a laboratori de proves per a numerosos experiments científics i observacions astronòmiques, establint récorts de permanència de sers humans en l'espai. Despuix d'un incendi en febrer de 1997, l'estació va escomençar a quedar-se vella i obsoleta, en la conseqüent cadena de fallos que va proseguir fins al seu desorbitación i desintegració en l'atmòsfera. Va ser destruïda de forma controlada el 23 de març de 2001 precipitant-se sobre l'oceà Pacífic.

Dissenye

L'estació espacial Mir va ser la sèptima estació orbital de llarga duració dissenyada per l'Unió Soviètica des de que en 1971 es conseguira posar en òrbita la Salyut 1. El concepte d'esta nova série d'estacions espacials, que anaven a substituir a la série Saliut, va ser decretat el 17 de febrer de 1976 en un disseny millorat de la base Salyut-DOS 17K. Inicialment constava de la base del bloc DOS equipat en quatre ports d'atraque, dos en cada extrem de la mateixa manera que les Salyut, i dos ports adicionals en una esfera d'acoplament en la part frontal de l'estació. Finalment, en agost de 1978, va evolucionar a un port en la part de popa i cinc ports en proa, en forma d'esfera (nodo).

El programa Mir es va consolidar en l'aprovació del programa militar Almaz, de Vladímir Cheloméi, en febrer de 1979. Els ports d'acoplament es varen reforçar per a donar cabuda a les 20 tonellades de l'estació sobre els mòduls en base de la nau espacial TKS. El NPO Energia era el responsable de l'estació; no obstant, el treball va ser subcontractat a KB Salyut, el braç de desenroll del Centre Jrúnichev, per la tasca en curs d'Energia, Salyut 7, Soyuz-T, i en el progrés de naus espacials. KB Salyut va començar a treballar en 1979, i els primers esbossos de la Mir varen ser publicats en 1982. Entre els nous sistemes incorporats a l'estació incloïen l'ordenador de control de vol Salyut 5B i giroscopis provinents del Almaz.

• 
  1986
• 
  1987
• 
  1989
• 
  1990
• 
  1994
• 
  23/5/1995
• 
  2/6/1995
• 
  1996

Evolució de la Mir

Història de l'estació

Primeres missions soviètiques

Fins a la Mir, els soviètics experimentaven en l'estació Salyut 7. Dos mesos abans, esta estació es va quedar buida en emmalaltir un dels cosmonautas que treballaven allí. Pero en una bateria solar de 76 metros quadrats, capacitat per a tres persones i sis molls d'atraque per a uns atres vehículs espacials, la Mir deixava obsoleta a la Salyut 7.

Als 21 dies del llançament del primer mòdul de l'estació Mir, a les 15:30 hora de Moscou, partien cap a ella els cosmonautas que la batejarien; Leonid Kizim i Vladímir Soloviov, transportats per la nau soviètica Soyuz T-15. Dos dies despuix, s'acoplaven en la Mir, a una altura de 400 km. Als 50 dies de l'acoplament, el 6 de maig, els cosmonautas varen partir en la Soyuz T-15 i 500 kg de material i ferramentes cap a l'antiga Salyut 7. Despuix de 52 dies de reparacions varen retornar a la Mir; este seria el primer viage entre dos estacions orbitales de l'història. Despuix de 125 dies ininterromputs en òrbita, realisant un total de 31 hores i 40 minuts d'activitats extravehiculares en huit eixides, varen retornar a la Terra.

Cinc mesos despuix de la tornada de la primera tripulació, es produïx l'acoplament d'una nau no tripulada de suministrament, la Progress 27, a l'estació espacial, aportant combustible, aigua, comestibles i diversos equips. Despuix d'això, es prepara la segona missió tripulada per a batre tots els récorts. El 8 de febrer de 1987 apleguen en la Soyuz TM-2, Yuri Romarenko i Aleksandr Laveikin, ingenier de vol, realisant el seu primer viage espacial. En entrar en l'estació varen trobar pa i sal, símbol de benvinguda que els varen deixar els seus antecessors.

Obertura internacional

El 5 d'abril de 1987 va ser llançat per a acoplar-se al mòdul base Mir (o Mir 1) el mòdul astrofísic Kvant, dissenyat per ingeniers soviètics, britànics, neerlandesos, alemans i tècnics de l'Agència Espacial Europea; pero la maniobra d'acoplament no pot realisar-se: un objecte estrany atollat en la porta d'atraque ho impedix. Els cosmonautas varen realisar llavors una passejada espacial per a poder acoplar-ho. Ya en quatre mòduls, Mir 1, Soyuz TM-2, Progress 29, llançada en març, i el Kvant. D'esta manera, la URSS conseguix el major complex orbital jamai realisat fins a la data. L'eufòria va durar un més; el consum elèctric del Kvant era massa elevat per a l'estació. Per a solucionar-ho va ser necessari una nova passejada extravehicular, instalant noves bateries solars. Dos mesos més vesprada, Aleksandr Viktorenko, Aleksandr Aleksándrov i el siri Mohamed Faris, varen iniciar la primera missió a la Mir en tripulació internacional, sorgint un atre problema; Laveikin sofria d'arrítmia. Va retornar junt a Viktorenko i Faris sis dies despuix d'estar en l'estació. Romarenko va continuar en la Mir per a batre el récort de permanència.

El 23 de decembre de 1987 varen aplegar a l'estació els soviètics Vladímir Titov, Musá Maránov i Anatoli Lévchenko en l'objectiu d'establir la primera tripulació permanent. Dos dies abans de terminar l'any, varen descendir Romanenko (establint un nou récort de permanència en l'espai, 327 dies ininterromputs) Aleksándrov i Lévchenko.

Intercosmos

Artícul principal → Intercosmos.

Logo del programa Intercosmos.

En l'estiu de 1988 varen començar les missions conjuntes en els països aliats de la URSS. El 7 de juny de 1988 el búlgar Aleksandr Aleksándrov i els soviètics Anatoli Soloviov i Víktor Savinyj, varen iniciar l'embarque en destí a la Mir. En la missió de 10 dies, es varen incloure espectrometries del territori búlgar. Abdul Mohamed, primer cosmonauta afgà, junt a Vladímir Liájov, pilot, i Valeri Poliakov, mege, varen completar esta missió, en objectius com a experimentació biològica i estudis sobre els efectes de la microgravedad en els cosmonautas (en més de huit mesos habitant la Mir). En aplegar a l'estació, Mohamed va abraçar el Corán i va entonar una pregària. La missió va ser exitosa, pero en retornar a la Terra es varen produir moments de tensió i pànic, ya que la nau, la Soyuz TM-5, va sofrir una cadena de fallos en les maniobres d'aproximació, per lo que varen tindre que quedar-se en òrbita en poc oxigen a bordo (no podien retornar a l'estació espacial per haver descartat ya el mòdul d'acoplament). La situació va ser tan desesperada que la NASA va oferir la seua ajuda, pero els soviètics la varen rebujar. Finalment varen conseguir iniciar la reentrada tornant sano y salvo.

El 26 de novembre de 1988 el francés Jean-Loup Chrétien es va unir a l'exploració espacial en la Mir en els soviètics Vólkov i Serguéi Krikaliov. A punt de terminar 1989, Musá Manárov i Vladímir Titov, despuix de batre de nou el récort de permanència, 366 dies ininterromputs, varen retornar junt a l'astronauta francés a la Terra.

Fi de l'época soviètica

La nova política de restricció de despeses en el programa espacial de la URSS va afectar a la Mir. Aleksandr Vólkov, Serguéi Krikaliov i Valeri Poliakov varen retornar deixant buida l'estació espacial. Pero afortunadament per a la Mir, les mides de retallada presupostària solament varen afectar durant tres mesos. El 5 de setembre de 1989 Aleksandr Viktorenko i Aleksandr Serebrov en la Soyuz TM-8 es varen convertir en la següent missió a la Mir, acoplant-se a l'estació el 8 de setembre. Els cosmonautas varen dur en si un silló espacial, el qual permetia moure's lliurement per l'espai en les eixides extravehiculares, sense necessitat de arneses de subjecció. En novembre d'eixe any, el mòdul Kvant 2 es va acoplar a l'estació en un nou equip per a l'obtenció d'oxigen.

L'astronauta alemà Ewald Reinhold junt a Vasili Tsiblíev, en 1997.

El 19 de febrer de 1990, la Soyuz TM-8 va partir cap a la Terra mentres la Soyuz TM-9 ho feya cap a la Mir. Anatoli Soloviov i Aleksandr Baladin varen descobrir que el seu Soyuz es va averiar en l'envolament, no podent retornar a la Terra. En juliol varen tindre que realisar una passejada de sèt hores (el més llarc de l'història) per a reparar la nau. Guennadi Mannakov i Guennadi Strekálov varen rellevar als cosmonautas en la Soyuz TM-10 (llançada l'1 d'agost de 1990). El 4 de decembre el japonés Toyohiro Akiyama es va convertir en el primer periodiste en l'espai i en visitar la Mir. Va estar durant sis dies compartint l'estació en els cosmonautas que ya estaven ahí i en Musá Manárov i Víctor Afanásiev, en els que va viajar. El govern soviètic va fer un contracte en la cadena de TV japonesa que ascendia a 8,5 millons de €.

Finalment, i marcant el final de l'época soviètica de l'estació espacial, el cosmonauta soviètic Serguéi Krikaliov va desapegar cap a la Mir quan encara era soviètic en la Soyuz TM-11, el 2 de decembre de 1990. En un retart de sis mesos, o siga, dèu mesos despuix, va aterrisar en un nou país, la CEI, el remanente polític de la desintegrada Unió Soviètica.

Euromir

En les següents missions una série d'europeus, alguns en representació de l'ESA, varen formar part de les tripulacions; la britànica Helen Sharman en la Soyuz TM-12 (llançada el 18 de maig de 1991), l'austríac Franz Viehböck en la Soyuz TM-13 (2 d'octubre de 1991), l'alemà Klaus-Dietrich Flade, en la Soyuz TM-14 (17 de març de 1992), i en posteriors missions els francesos Michel Tognini i Jean-Piere Haigneré.

En 1994 Yelena Kondakova es va convertir en la primera russa enviada a l'espai des de 1982. Junt a ella varen ser en la Soyuz TM-20 l'alemà Ulf Merbold i el veterà cosmonauta Aleksandr Viktorenko, conformant la missió 'Euromir 94'. Kondakova permaneixeria en la Mir casi 6 mesos per a l'estudi de l'efecte de la microgravedad en la dòna (169 dies, 5 hores i 21 minuts).

Época rus-nortamericana: programa Shuttle-Mir

Artícul principal → Programa Shuttle-Mir.

De dreta a esquerra: l'astronauta nortamericana Shannon Lluïu, el comandant de la missió Yuri I. Onufrienko, i l'ingenier de vol Yuri V. Usachov, durant la missió Mir-21, el 25 de març de 1996.

Yuri I. Onufrienko realisant una eixida extravehicular, en 1996.

Estats Units havia planejat construir l'estació espacial Freedom com a homòloga a la Mir, pero retallades en el presupost de la NASA varen tirar arrere el proyecte. Passats els anys, al final de la Guerra freda, el programa Shuttle-Mir va combinar les capacitats de l'estació Mir i els transbordadors d'Estats Units. La Mir en òrbita proveïa d'un laboratori científic ampli i habitable en l'espai exterior. Els transbordadors espacials visitants servien de mig de transport de persones i suministraments, aixina com d'ampliacions temporals de les zones de treball i vivenda, creant la major nau espacial de l'història, en una massa combinada de 250 tonellades. Les visites dels transbordadors nortamericans varen amprar un collar d'atraque modificat, dissenyat originalment per al transbordador soviètic Burán.

En juny de 1992, el president de EE. UU. George H. W. Bush i el president rus Borís Yeltsin es varen mostrar d'acort en unir esforços per a l'exploració espacial; un astronauta nortamericà embarcaria en la Mir, i dos cosmonautas russos ho farien en el transbordador espacial nortamericà. En setembre de 1993 el vicepresident nortamericà Al Gore i el primer ministre rus Víctor Chernomirdin varen anunciar els plans per a una nova estació espacial, la qual es cridaria Estació Espacial Internacional EEI (ISS per les seues sigles en anglés). Ells es varen mostrar d'acort en la preparació d'eixe nou proyecte, per ad açò els EE. UU. deurien involucrar-se en el proyecte Mir, baix el nom en còdic "Fase Un" (la EEI seria la "Fase Dos"). Els transbordadors espacials s'encarregarien del transport de persones i suministraments a la Mir i a canvi els astronautes nortamericans viurien en la Mir varis mesos. D'eixe modo EE. UU. podrien deprendre i compartir l'experiència russa dels viages de llarga duració en l'espai.

La nau nortamericana Discovery, en la missió STS-63 (3 de febrer de 1995), va ser la primera nau nortamericana que va visitar la Mir, encara que no es va acoplar. La pilotava ademés per volta primera una dòna, Eillen Collins, i entre la tripulació es trobava el cosmonauta rus Vladímir Titov, que va estar durant un any en l'estació anteriorment. La nau es va aproximar fins als 10 metros, distància en la que el propi cosmonauta rus Polyakov, que es trobava en el mòdul Mir, va poder aguaitar-se i saludar als nortamericans. Un més més vesprada, Norman Thagard es va convertir en el primer nortamericà en viajar en els russos i atracar en la Mir a bordo de la Soyuz TM-21. La NASA va pagar llavors la sifra de 312,5 millons de € per enviar durant un periodo de quatre anys astronautes a la Mir. La nau va desapegar el 14 de març de 1995. El 29 de juny, la llançadora Atlantis va atracar en la Mir: fins a 10 persones es varen juntar en l'espai (6 nortamericans i 4 russos), batent el récort de persones juntes en òrbita. Thagard va estar 115 dies en l'estació, sentint-se de manera forçosa aïllat cultural i llingüísticament. La seua estància en l'estació espacial va ser compartida en els cosmonautas russos Dezhúrov i Strekálov, retornant els tres en l'Atlantis (STS-71). Uns mesos més vesprada, el 2 de setembre, va aplegar a la Mir l'alemà Thomas Reiter, en la Soyuz TM-22, convertint-se en el primer astronauta europeu de l'ESA en realisar una passejada per l'espai, ya que el primer europeu va ser Jean-Loup Chrétien en representació del CNES francés en la Soyuz TM-7 en el 88. El mateix any el rus Valeri Poliakov va batre un atre nou récort de permanència en l'espai (438 dies ininterromputs, que és el récort absolut hui en dia). Despuix del pas del canadenc Chris Hadfield per l'estació a finals de 1995, en setembre de 1996 Shannon Lluïu li va arrebatar a la cosmonauta Yelena Kondakova el récort femení de permanència en l'espai (188 dies), aixina com al seu compatriota Thagard el récort de permanència nortamericana.

• 
  El transbordador Discovery (missió STS-60), la primera del Programa Shuttle-Mir (3 de febrer de 1994)
• 
  Polyakov observant l'arribada del transbordador Discovery (6 de febrer de 1995)
• 
  Transbordador Atlantis atracat en la Mir en la missió STS-71
• 
  L'estació sobre Nova Zelanda (23 de març de 1996)
• 
  La Mir en 1997

Etapa final de la Mir

El cosmonauta rus Vasili Tsiblíev, realisant una eixida extravehicular.

Des de principis de març de 1995, sèt astronautes nortamericans varen passar de forma consecutiva 28 mesos en la Mir. Durant la seua estància en l'estació espacial va haver varis moments difícils deguts a emergències greus. El 23 de febrer de 1997 es va produir un gran incendi a bordo. Dit incendi va colapsar les unitats de filtració d'aire de la nau, mantenint-se les flames durant una miqueta més de 7 minuts, obligant a la tripulació a dur posades les mascarillas. A bordo es trobaven el nortamericà Jerry Michael Linenger, que va aplegar en el transbordador Atlantis en la missió STS-81 (12 de giner de 1997), i els cosmonautas russos Aleksandr Lazutkin i Vasili Tsiblíev, de la missió Soyuz TM-25, que va desapegar a la Mir el 10 de febrer. Les reparacions dels danys causats pel fòc varen començar en abril d'eixe any en ferramentes aplegades des de la Terra.

Pero en el nouvingut astronauta en doble nacionalitat britànica i nortamericana, Collin Michael Foale, de la missió STS- 84, i quan els problemes semblaven haver quedat en anècdota, el 25 de juny d'eixe mateix any es va produir una colisió en una nau de càrrega no tripulada Progress M-34: en la maniobra d'aproximació de la nau Progress, es va produir un choc en el mòdul Spektr, provocant la descompressió del mòdul per culpa del forat en el fuselage de l'estació. Un dels panels solars va quedar sériament danyat, comportant al fallo del suministrament elèctric en tota la Mir. Els tripulants varen tindre que desconectar els atres tres panels del mòdul danyat per a poder tancar l'escotilla d'accés, pero en fer-ho també varen desconectar el cable de suministrament de l'ordenador central, deixant a l'estació en completa obscuritat. Michael Foale va substituir a Vasili Tsiblíev en el mando de la missió, puix este va patir de problemes cardiovasculars. Vasili va anar ademés objecte de les culpes des de Rússia, passant per alt que el cosmonauta va tindre que realisar la fase d'acoplament de la nau Progress a la Mir de manera manual, sense un radar ucraniano imprescindible para dit acoplament, ya que l'instalació d'este radar era excessivament cara. El fet és que, sense les ferramentes adequades, Vasili poc va poder fer per a evitar l'impacte.

Els cosmonautas Pável Vinográdov (ingenier) i Anatoli Soloviov varen partir cap a la Mir, en la Soyuz Tm-26, en un intent d'arreglar l'estació en preparació específica i ferramentes, i de pas rellevar als estressats tripulants. Michael Foale es va quedar en l'estació. Despuix d'un exhaustiu treball, en chicotetes interrupcions que ho varen fer més complicat com és el cas de que Pável tenia un guant defectuós, varen escomençar a conectar cables per a arreglar el problema. Per a això, varen fer una eixida extravehicular dins del danyat mòdul Spektr, que es trobava despresurizado. Millons de persones varen estar durant hores veent en directe per televisió el transcurs de l'operació. En abdós ocasions, en l'incendi i la colisió, es va evitar l'evacuació completa de la Mir (sempre existia una nau d'escape Soyuz per a retornar a la Terra), encara que per un estret marge.

La cooperació entre Rússia i EE. UU. va estar llunt de ser fàcil. Discussions, falta de coordinació, problemes de llenguage, diferents punts de vista de les responsabilitats dels atres i interessos contraposts varen causar molts problemes. Despuix dels accidents el Congrés nortamericà i la NASA varen considerar que EE. UU. devia abandonar el programa per la falta de seguritat dels astronautes, no obstant l'administrador de la NASA Daniel S. Goldin va decidir continuar en el programa. En juny de 1998, l'últim astronauta nortamericà de la Mir, Andy Thomas, va deixar l'estació a bordo del transbordador espacial Discovery.

• 
  Linenger en un respirador despuix de l'incendi
• 
  Rastres de l'incendi
• 
  Mòdul Spektr danyat
• 
  Panel solar del Spektr destrossat per l'impacte

Desorbitación

L'última missió a la Mir va ser la Soyuz TM-30, finalisada el 16 de juny de 2000, sent els cosmonautas Aleksandr Kalery i Serguéi Zalyotin els últims tripulants de la vella estació. Ya deshabitada, la desorbitación de la Mir va concloure el 23 de març de 2001, quan reentró en l'atmòsfera de la Terra prop de Nadi, Fiji, i es va desintegrar al sur de l'Oceà Pacífic. Prop del fi de la seua vida varen aparéixer plans d'inversors privats per a comprar la Mir, possiblement per a usar-la com el primer estudi de cine o televisió en òrbita^{cita requerida}, pero es va considerar que l'estació era massa inestable per a ser usada durant més temps. Part de la comunitat espacial pensava que era possible salvar una miqueta de la Mir i que pels alts costs de colocar material en òrbita, tirar-la a l'atmòsfera era perdre una oportunitat.

L'estació espacial Mir es va planejar en orige per a que anara seguida d'una Mir-2, i elements d'eixe proyecte, incloent el mòdul principal (ara cridat Zvezdá), el qual va estar rotulat com Mir 2 durant algun temps en fàbrica, formen part integral de l'Estació Espacial Internacional.

Mòduls de la Mir

L'estació espacial Mir va ser construïda conectant varis mòduls, cada u d'ells llocs en òrbita de forma separada. El mòdul principal de la Mir (llançat en 1986) albergava les estàncies de vivenda i el control de l'estació. Kvant I (1987) i Kvant II (1989) contenien els instruments científics i les duches de la tripulació, Kristall (1990) va estendre les possibilitats científiques de la Mir. Spektr (1995) va servir de vivenda i espai de treball per als astronautes nortamericans. Priroda (1996) dirigia el sensor remot de la Terra. El mòdul d'atraque (1996) servia de punt de anclaje segur i estable per a la llançadora espacial.

Dins dels seus 100 tonellades, la Mir era similar a un llaberint apretat, abarrotat en mànegues de cables i instruments científics, aixina com objectes de la vida quotidiana, com a fotos, dibuixos de chiquets, llibres i inclús una guitarra. Habitualment hostajava a tres membres d'una tripulació, encara que a voltes hostajava a sis durant més d'un més. Llevat per dos curts periodos, la Mir va ser habitada de forma contínua fins a agost de 1999. Abans, durant i despuix del programa Shuttle-Mir, l'estació era atesa i proveïda de material per les càpsules tripulades Soyuz i els vehículs no tripulats Progress.

Components de la MIR.

Mòduls de la Mir

Mir 1

Mòdul Mir.

El cosmonauta Musabáyev en l'interior del mòdul Mir.

Este mòdul va ser el primer que es va posar en òrbita, el 20 de febrer de 1986. També cridat Mòdul base, per ser el mòdul del com s'entrellaçaven tots els demés. En rus, Mir significa "pau" i "món", i té connotacions de "comunitat". Era el mòdul en a on els cosmonautas vivien, dormien, menjaven, feyen gimnàsia, treballaven i a on es trobava l'ordenador central i els controls de l'estació i les telecomunicacions. Media 13,1 metros de llarc, i pesava 20,4 tonellades en un volum de 90 m³. La temperatura ací (i per tant en tota l'estació, perque este era el mòdul a on s'ubicava el control ambiental) es mantenia entre els 18º i 28 °C, en una humitat del 20 al 70%. Disponia d'una porta per a Eixides Extravehiculares (EVA en anglés), un nodo o nòdul de conexions a on es enramaban el restant de mòduls i dos portes d'atraque per a les Soyuz o Progress.

El mòdul Mir estava preparat per a impactes de meteorits i objectes flotants en òrbita. Dos monitors permetien la telecomunicació en forma dual, per a que els cosmonautas i astronautes veren la gent en Terra, i els de la base als de l'estació. Quatre monitors més ho permetien entre tots els mòduls de l'estació. El mòdul es dividia en quatre compartimientos:

El compartimiento de treball era bàsicament dos cilindres conectats a una secció cònica. Ací es trobava la sala de control de l'estació, en els monitors, el panel de mandos i inclús era el lloc per a alguns dels experiments.

El compartiment de descans en canvi era la residència de la tripulació en tot lo necessari per a una missió de llarga duració: cabines individuals, una bicicleta de gimnàsia, varis elements a on s'eixerciten els músculs, una llibreria, TV i vídeo, assents preparats per a l'ingravidez, sacs de dormir, cuina, i un bany en el seu retret, sabó, una aixeta especial, champú i tovalles. Este compartiment, de la mateixa manera que el de treball, es trobaven presurizados, en un diàmetro de dos metros.

El compartimiento de transferència o nodo tenia una forma esfèrica preparada per a la visita de naus espacials, ademés de quatre ports per a l'acoplament dels atres mòduls de l'estació, i en això l'accés a estos.

El Compartimiento de Control de Propulsió estava despresurizado, i en ell es localisaven els propulsors de navegació de l'estació i els tancs de combustible, les antenes de retransmissió i llums i sensors. La porta d'atraque del Compartimiento de Control es trobava freqüentment ocupada pel mòdul Kvant.

Kvant

Mòdul Kvant

Kvant significa "quant" (física quàntica), un nom derivat de l'utilitat donada al mòdul com a lloc d'investigació astrofísica per a la mida d'espectres electromagnètics i emissions de rajos X. El mòdul Kvant o Kvant-1 també estava destinat als experiments sobre biotecnología. Va ser acoplat a l'estació unit al mòdul Mir 1 en 1987, d'11,5 tonellades de pes en Terra en unes mides de 4 x 13 metros, i en un interior de 40 metros cúbics de volum presurizado.

Este mòdul va ser originalment destinat a ser acoplat a l'estació Salyut 7. No obstant, els retarts en el seu llançament varen obligar a fer-ho al Mir. El Kvant-1 constava de dos compartiment de treball a pressió i un d'experimentació despresurizado. En l'equip científic es va incloure un telescopi de rajos X, un telescopi d'ona ultravioleta, una cambra gran angular, instruments d'experimentació d'alta energia de rajos X, un detector de rajos X i rajos gamma, i una unitat Svetlana d'electroforesis.

El Kvant-1 duya sis giroscopis que podien utilisar-se per a orientar a l'estació sense necessitat de combustible. El Kvant-1 també disponia de sistemes de soport vital incloent un generador d'oxigen Elektrón i equip per a l'eliminació de diòxit de carbono de l'aire. En este mòdul es va desplegar un panel solar adicional en l'estació sobre el mòdul principal en juny de 1987.

El mòdul Kvant no tenia sistema de propulsió. Va ser llançat en un Mòdul de Servici Funcional (FSM) per a actuar com a remolcador espacial per a acoplar-ho al mòdul Mir. El FSM duya el dispositiu de propulsió i els sistemes elèctrics. Es tractava d'una versió modificada de la nau espacial TKS.

Kvant-2

Mòdul Kvant-2.

Esclusa del mòdul Kvant-2.

El mòdul Kvant-2 tenia una esclusa d'aire per a les eixides extravehiculares i servia també per a investigació biològica i observació terrestre. Va ser enllaçat a l'estació en 1989 en recaptes d'aigua i oxigen, sistemes de control i distribució d'energia, ademés d'un quarto de bany. Ademés de l'esclusa d'aire, disponia dels accessoris necessaris per al soport vital dels cosmonautas quan realisaven una eixida extravehicular. El mòdul era de 19,6 tonellades i 4,3 metros x 13,7 metros en 61,3 m³ de capacitat total i 27,4 m de panels solars.

El Kvant-2 era el primer mòdul de l'estació basat en la nau espacial TKS. Estava dividit en tres compartiment: el compartiment d'instrumentació i càrrega, el compartiment d'experimentació, i l'esclusa per a les EVAs. El compartiment de càrrega podia ser sagellat i usat com a extensió de l'esclusa. Ans que el Kvant-2 formara part de l'estació, les eixides extravehiculares es portaven a terme per mig de la despresurisació del nodo de conexions del mòdul Mir. Junt en este mòdul es va dur la versió soviètica de l'Unitat de Maniobra Tripulada (el silló espacial). --Això delievered el Salyut 5B l'ordenador que era una millora sobre el Argón 16B l'ordenador ya sobre l'estació--. El Kvant-2 tenia un sistema per al reciclat d'aigua, utilisant l'orina dels tripulants, i una ducha per a l'higiene personal. A diferència del Kvant-1, el Kvant-2 disponia de giroscopis pero situats en l'exterior, lo que feya molt difícil la tongada si algun s'averiava.

L'equipament científic del mòdul incloïa una cambra d'alta resolució, espectrómetros, sensors de rajos X, l'experiment de decorregut "Volna-2", i l'unitat "Inkubator-2" que va ser usada per a incubar i criar guales.

Spektr

"Spektr" significa "espectre", cridat aixina pels seus sensors atmosfèrics, i la missió dels quals era l'estudi fotomagnético de l'espectre i l'atmòsfera terrestre exterior.

Mòdul d'acoplament (Docking Module)

Era la baïa a on es interconectaban les naus Progress, Soyuz i també els transbordadors espacials nortamericans en missió.

Priroda

"Priroda" significa "naturalea", era la part de l'estació dedicada a l'experimentació biològica i orgànica en sers vius.

Kristall

"Kristall" significa "cristal" i el fi principal del mòdul era desenrollar tecnologies de producció biològica i de materials en entorns espacials.

Càpsules de reabastiment

Progress

Artícul principal → Progress.

Progress significa "progrés".

Soyuz

Artícul principal → Soyuz.

"Soyuz" significa "unió". Va ser cridat aixina en commemoració a l'Unió Soviètica ("Sovietski Soyuz" = Unió Soviètica) i també perque la nau era una unió de tres mòduls més chicotets.

Atres vehículs acoplats a la Mir

Transbordador soviètic Burán (MKS)

Artícul principal → Transbordador Burán.

Transbordador espacial nortamericà

El transbordador Atlantis acoplat a la Mir en la missió STS-71.

Artícul principal → Programa del transbordador espacial.

Bibliografia

 (2021) ABG Technologies (ed.). L'estació espacial internacional,  Trialtea USA, LLC. ISBN 9781681658742.
Harland, David M. (2007). The Story of Space Station Mir (en en),  Springer Science & Business Mija. ISBN 9780387739779.
Razeghpanah, Violet (2002). Mir Space Station: We Will Return and Pick Stars (en en),  National Book Trust. ISBN 9788123739809.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Mir (estació espacial).