Mariner 2

Mariner 2

Mariner 2 va ser la sonda espacial de la NASA de respal de la Mariner 1, la missió de la qual va fallar poc temps despuix del llançament cap a Venus. L'objectiu de la missió Mariner 2 va ser volar fins a Venus i tornar senyes sobre l'atmòsfera del planeta, el seu camp magnètic, entorn de partícules carregades i la seua massa. El Mariner 2 va ser llançat el 27 d'agost de 1962 i va aplegar a Venus el 14 de decembre d'eixe mateix any, finalisant la missió el 3 de giner de 1963.

El 8 de setembre de 1962, durant el vol, es va detectar un fallo en el control d'actitut, que va ser restaurat pel giroscopi tres minuts despuix. No es coneix la causa, pero es creu que va poder ser una colisió en un objecte chicotet.

El 31 d'octubre es va produir un fallo d'un dels panels solars, lo que va obligar a desconectar els instruments científics. Una semana despuix el panel va restaurar l'energia i els instruments varen escomençar a operar normalment. El panel va fallar permanentment el 15 de novembre, pero el Mariner 2 estava ya prop del Sol i l'atre panel va ser suficient per a oferir la potència necessària per a operar tota la nau.

El 14 de decembre el Mariner 2 es va acostar a Venus a uns 30° per damunt del costat obscur del planeta i va passar per baix del planeta a una distància de 34.773 km.

L'última transmissió de la Mariner 2 va ser rebuda el 3 de giner de 1963, permaneixent en una òrbita heliocéntrica.

Resultats de la missió

El Mariner 2 va poder detectar el llent moviment de rotació retrògrada de Venus, va detectar la temperatura superficial i les altes pressions en la seua superfície i també va poder detectar la predominancia del diòxit de carbono en la seua atmòsfera. No va detectar cap camp magnètic. Va proveir importants senyes sobre la massa del planeta.

La nau

La Mariner 2 constava una base hexagonal, 1.04 metros d'ample i 0,36 metros de gruixa, que contenia sis compartimento de magnesi en els que es va almagasenar l'electrònica per als experiments científics, les comunicacions, la codificació de senyes, l'informàtica, el temps, el control d'inclinament i el control d'energia, la bateria i carregador de bateries, aixina com les botelles de gas per al control d'inclinament i el motor d'eixida. Damunt de la base hi havia un gran màstil en forma de piràmide a on es varen ubicar els experiments científics, en els que l'altura total de la nau espacial va ser de 3.66 metros. Adjunt a cada costat de la base, hi havia ales en panels solars rectangulars en una llongitut total de 5,05 metros i 0.76 metros d'ample. Unida per un braç a un costat de la base i estenent-se per baix de la nau, hi havia una gran antena parabòlica.

Llançament del Mariner 2

El sistema de poder 2 estava formada per les dos ales de celes solars, un de 183 cm per 76 cm i l'atre 152 cm per 76 cm (en una extensió de 31 cm de dacrón (una vés-la solar) per a equilibrar la pressió sobre els panels solars), que potencia l'embarcació de forma directa o recarrega de 1000 vats-hora de sagellat d'argent pila de zinc, que es va utilisar abans dels panels es varen desplegar, quan els panels no estaven allumenades pel Sol, i quan les càrregues eren pesades. Un poder de conmutaació i el dispositiu regulador de reforç controlat el fluix d'energia. Comunicacions consistia en un transmissor 3 vats capaços de funcionar de telemetría contínua, la gran antena d'alt guany antena direccional, una antena omnidireccional cilíndric en la part superior del màstil de l'instrument, i dos antenes de comando, un en l'extrem de qualsevol de panels solars, que va rebre instruccions per a les maniobres de mitan de curs i atres funcions.

Les maniobres de propulsió per a mediats de curs varen ser gràcies a un monopropelente (hidracina anhidra) 225 retro N-eixida. L'hidracina va ser encesa utilisant el tetróxido de nitrogen i pastilles d'òxit d'alumini, i la direcció d'espente va ser controlada per quatre paleta situades per baix de la cambra d'espente. El control d'actitut en un grau d'error 1 va ser gestionada per un sistema de chorrada de gas nitrogen. Es va utilisar al Sol i la Terra com a referència per a l'estabilisació d'actitut. El calendari general i el control va ser realisat per un ordenador central digital i el seqüenciador. El control tèrmic es va conseguir per mig de l'us de la passiva reflectix i l'absorció de superfícies, els blindages tèrmics, persianes i mobles.

Els experiments científics estaven montats en el màstil de l'instrument i de base. Un magnetómetro es va adjuntar a la part superior del màstil, baix de l'antena omnidireccional. Els detectors de partícules varen ser montats a mija altura del màstil, junt en el detector de rajos còsmics. Un detector de pols còsmica i el detector solar de l'espectrómetro de plasma es varen adjuntar a les vores superiors de la base de la nau espacial. Un radiómetro de microones i un radiómetro de infrarrojos i les banyes radiómetro de referència varen ser rígidament montats a una antena parabòlica de 48 cm de diàmetro, un radiómetro va ser montat en la part inferior del màstil. Tots els instruments varen ser operats durant tota la travessia i els modos de trobada, llevat els radiómetros, que només es va utilisar en els voltants de Venus.

Referències

• Wade, Mark. «Mariner 1-2» (en anglés). Consultat el 12 d'abril de 2009.