Sismologia

Sismologia

Mapa de l'activitat tectònica global.

Volcà Tungurahua 2011 (encara actiu), juliol de 2015. L'Institut Geofísico, EPN monitorea activitat Volcà Tungurahua.

Sismograma.

La sismologia o seismología (del grec σεισμός (seismós) que significa "sisme" i λογία (logia), "estudi de") és una branca de la geofísica que s'encarrega de l'estudi de terremots i la propagació de les ones elàstiques (sísmiques) que es generen en l'interior i la superfície de la Terra, aixina mateix de les plaques tectòniques. Estudiar la propagació de les ones sísmiques inclou la determinació del hipocentro (o foc), la localisació del sisme i el temps que este haja durat. Un fenomen que també és d'interés és el procés de ruptura de roques, ya que este és causant de la lliberació d'ones sísmiques.

Els seus principals objectius són:

• L'estudi de la propagació de les ones sísmiques per l'interior de la Terra a fi de conéixer la seua estructura interna;
• L'estudi de les causes que donen orige a les tremolació;
• La prevenció del dany sísmic;
• Alertar a la societat sobre els possibles danys en la regió determinada.

La sismologia inclou, entre atres fenomens, l'estudi de maremotos i marejadas associades (tsunamis) i vibracions prèvies a erupció volcàicas. En general els terremots s'originen en els llímits de plaques tectòniques i són producte de l'acumulació de tensions per interaccions entre dos o més plaques. De la mateixa manera, les plaques tectòniques (plaques litosféricas) són una unitat estructural rígida, en una gruixa de 100 km aproximadament, que constituïx la capa esfèrica superficial de la terra, segons la teoria de la tectònica de plaques (esta teoria explica la particularísima distribució, en zones allargades i estretes, de terremots, volcans i cordilleres; aixina mateix, la causa de la deriva continental).

L'interpretació dels sismogrames que es registren al pas de les ones sísmiques permeten estudiar l'interior de la terra. Existixen 3 tipos d'ones sísmiques. Les ones P i L (són les productores de Tsunamis) es propaguen a través del globo, i les primeres, llongitudinals i de comprensió-descomprensión, ho fan en tots els mijos. Les ones S, transversal a la direcció en que es propaguen, solament es transmeten en mijos sòlits.

Tipos d'ona sísmica

Artícul principal → Ona sísmica.

Registres sísmics que mostren els tres components del moviment del sol. La llínea roja marca la primera arribada de les ones P; la llínea verda, l'arribada posterior de les ones S.

.

Les ones sísmiques són ones elàstiques que es propaguen en materials sòlits o decorreguts. Poden dividir-se en ones de cos, que viagen per l'interior dels materials; ones de superfície, que viagen a lo llarc de superfícies o interfaços entre materials; i modos normals, una forma d'ona estacionaria.

Ones corporals

Existixen dos tipos d'ones corporals: les ones de pressió o ones primàries (ones P) i les ones de cisallament o ones secundàries ( ones S). Les ones P són ones llongitudinalss que impliquen compressió i expansió en la direcció en la que es mou l'ona i són sempre les primeres ones que apareixen en un sismograma ya que són les ones que es mouen més ràpit a través dels sòlits. Les ones S són ones travesseres que es mouen perpendicularment a la direcció de propagació. Les ones S són més llentes que les ones P. Per lo tant, apareixen més tart que les ones P en un sismograma. Els decorreguts no poden soportar ones elàstiques transversal per la seua baixa resistència al tall, per lo que les ones S només es propaguen en els sòlits.

Ones superficials

Les ones superficials són el resultat de l'interacció de les ones P i S en la superfície de la Terra. Estes ones són dispersivas, lo que significa que diferents freqüències tenen diferents velocitats. Els dos tipos principals d'ones superficials són les ones de Rayleigh, que tenen moviments tant de compressió com de cizalladura, i les ones de Love, que són purament de cizalladura. Les ones de Rayleigh són el resultat de l'interacció d'ones P i ones S polarisades verticalment en la superfície i poden existir en qualsevol mig sòlit. Les ones Love estan formades per ones S polarisades horisontalment que interactuen en la superfície, i només poden existir si hi ha un canvi en les propietats elàstiques en la profunditat en un mig sòlit, que és sempre el cas en aplicacions sismològiques. Les ones superficials viagen més llentament que les ones P i les ones S perque són el resultat de que estes ones viagen a lo llarc de trayectòries indirectes per a interactuar en la superfície de la Terra. Degut a que viagen a lo llarc de la superfície de la Terra, la seua energia decau menys ràpidament que la de les ones de cos (1/distància² front a 1/distància³), per lo que la sacsada causada per les ones superficials és generalment més forta que la de les ones de cos, i les ones superficials primàries són a sovint les senyals més grans en els seismogramas dels terremots. Les ones superficials s'exciten fortament quan la seua font està prop de la superfície, com en un terremot poc profunt o una explosió prop de la superfície, i són molt més dèbils en el cas de les fonts sísmiques profundes.

Modos normals

Vore també: ona sísmicaOscilacions lliures de la Terra

Tant les ones de cos com les de superfície són ones viageres; no obstant, els grans terremots també poden fer que tota la Terra "sone" com una campana resonante. Este timbre és una mescla de modos normals en freqüències discretes i periodos d'aproximadament una hora o menys. El moviment dels modos normals causat per un terremot molt gran pot observar-se fins a un més despuix del succés. Les primeres observacions dels modos normals es varen realisar en la década de 1960, quan l'arribada d'instruments de major fidelitat va coincidir en dos dels majors terremots de el XX: el terremot de Valdivia de 1960 i el terremot d'Alaska de 1964. Des de llavors, els modos normals de la Terra nos han proporcionat algunes de les restriccions més sòlides sobre l'estructura profunda de la Terra.