Soyuz (eixida)
El vector Soyuz o llançador Soyuz (en ruso: Союз, AFI: [sɐˈjus], "Unió") és un vehícul de llançament desechable fabricat per TsSKB-Progress en Samara, Rússia. S'ha usat com a llançador per a les naus tripulades Soyuz com a part del programa Soyuz. Actualment s'usen per a llançar naus de suministrament Progress no tripulades fins a l'Estació Espacial Internacional i per a llançaments comercials dirigits per TsSKB-Progress i el Port espacial de Kourou en la Guayana Francesa.
El combustible de les eixides Soyuz-O és el querosén, pero les eixides Soyuz-U2 usen una variant denominada Syntin.
Història
El llançador va ser usat per primera volta en 1966, derivat del llançador Vostok, que a la seua volta es basa en el missil balístic intercontinental 8K74 o R-7a. Inicialment era una eixida de tres etapes en una etapa superior Block I. Més tart es va produir la variant Molniya per mig de l'adició d'una quarta etapa, que li permetia alcançar la molt elíptica Òrbita de Mólniya. Una variant posterior va ser la Soyuz-O.[1]
La producció de llançadors Soyuz va alcançar un màxim de 60 per any a principis de la década de 1980. S'ha convertit en el llançador espacial més usat del món, volant en 1700 ocasions, molt més que qualsevol atra eixida. Té un disseny bàsic molt vell, pero és notable pel seu baix cost i alta fiabilitat, abdós coses atractives per als clients comercials.
A principis de la década de 1990 es varen fer plans per a un Soyuz redissenyat en una etapa superior Fregat. El motor Fregat va ser desenrollat per NPO Lavochkin a partir del mòdul de propulsió de les seues sondes interplanetarias Phobos. Encara que respalat per l'Agència Espacial Federal Russa i el Ministeri de Defensa rus en 1993 i designat "Rus" per ser una rusificaació i modernisació del Soyuz, posteriorment va passar a cridar-se Soyuz 2, no obstant, la falta de finançació va impedir dur avant el pla.
La creació de Starsem en juliol de 1996 va aportar nous fondos per a la creació d'una variant menys ambiciosa, la Soyuz-Fregat o Soyuz O/Fregat. Est consistia en un Soyuz O llaugerament modificat combinat en l'etapa superior Fregat, en capacitat per a dur fins a 1350 kg a una òrbita de transferència geoestacionaria.
En abril de 1997, Starsem va obtindre un contracte de l'Agència Espacial Europea per a llançar dos parells de satèlits científics de plasma Cluster 2 usant el Soyuz-Fregat. Abans de l'introducció d'este nou model, Starsem va llançar 24 satèlits de la constelació Globalstar en sis llançaments en una etapa superior Ikar rearrancable, entre el 22 de setembre i el 22 de novembre de 1999.[2]
Despuix dels exitosos vols de prova del Soyuz-Fregat el 9 de febrer i el 20 de març de 2000, els satèlits Cluster 2 varen ser llançats el 16 de juliol i el 9 d'agost de 2000. Un atre Soyuz-Fregat va llançar la sonda Mars Express de l'ESA des de Baikonur en juny de 2003.[3]
La Soyuz-Fregat és reemplaçada per un nou llançador, cridat Soyuz/ST (o Soyuz 2), que tindrà un nou sistema d'orientació digital i una tercera etapa en un nou motor.
La primera versió de desenroll Soyuz 2 és denominat Soyuz-2-1a, que ya està equipat en el sistema d'orientació digital, pero que encara és impulsat per un motor de tercera etapa vell, va ser llançada el 4 de novembre de 2004 des de Plesetsk en un vol de prova suborbital, seguit per un vol orbital el 23 d'octubre de 2006 des de Baikonur. El llançador plenament-modificat (versió Soyuz-2-1b) va volar per primera volta el 27 de decembre de 2006 en el satèlit COROT des del cosmódromo de Baikonur.[4][5]
Una llarga cadena de llançaments Soyuz exitosos es va trencar el 15 d'octubre de 2002, quan el llançament del satèlit Foton M en un Soyuz O no tripulat des de Plesetsk va caure prop de la plataforma de llançament i va explotar 29 segons despuix de desapegar. Una persona de la tripulació de terra va resultar morta i va haver huit ferits. Un atre fracàs es va produir el 21 de juny de 2005, durant el llançament des de Plesetsk d'un satèlit de comunicacions militar Molniya, que utilisa una versió de quarta etapa de l'eixida cridada Molniya-M. El vol va terminar sis minuts despuix del llançament per un fallo del motor de la tercera etapa o a una orde incomplida de separar-se la segona i tercera etapes.[6][7]
Les etapes segona i tercera de l'eixida, que són idèntiques a les Soyuz, i la seua càrrega útil (un satèlit Molniya-3K) es varen estrelar en la regió de Uvatski en Tyumen (Siberia). No obstant, el llançador denominat Molniya-M ha realisat en èxit els atres 274 llançaments Soyuz no tripulats.
Plataforma de llançament
L'eixida queda essencialment suspés per quatre braços que ho mantenen en posició vertical. En quant les eixides comencen a accelerar, els braços són retirats per acció de contrapeso actuats per la força de la gravetat.
El concepte d'eixida suspesa va ser una de les novetats introduïdes en el R-7/Soyuz. L'eixida es manté pels extrems superiors de les eixides reforzadores. Successivament, les eixides reforzadores mantenen el núcleu central de l'eixida. Este montage emula les condicions de vol, quan espenta el núcleu central cap a davant.
En el llançament s'inicien primer les eixides laterals, després els motors de la segona etapa. Quan l'eixida desapega, els braços han segut retirats de la trayectòria pels seus contrapeso.
Quan els motors de les eixides laterals es detenen, estos simplement es desprenen. No hi ha complexos sistemes mecànics, elèctrics o hidràulics per a desconectar les eixides laterals del núcleu.
Vore també
Referències
- ↑ «"Soyuz" - séries launch vehicles». Samara Space Centre. Archivat des d'el original, el 7 de febrer de 2012.
- ↑ «Карточка борта» (en ru). russianrockets.net. Consultat el 2 d'agost de 2020.
- ↑ «El MARS EXPRESS de camí al Planeta Rojo». www.esa.int. Consultat el 2 d'agost de 2020.
- ↑ «Запуски» (en rus). roscosmos.ru.
- ↑ «COROT en òrbita». danielmarin.naukas.com.
- ↑ «Soyuz rocket fails on launch from Plesetsk cosmodrome carrying ESA experiment payload» (en en). Consultat el 2 d'agost de 2020.
- ↑ «One killed in Plesetsk launch failure» (en en). Consultat el 2 d'agost de 2002.
Bibliografia
- International Reference Guide to Space Launch Systems, Third Edition, Iaskowitz, Hopkins, and Hopkins ed., 1999, Reston, Virginia, AIAA Publications. ISBN 1-56347-353-4
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Soyuz (cohete)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.