Govern de l'Antiga Roma
El govern de l'Antiga Roma es referix al conjunt d'institucions per mig de les quals els antics romans varen organisar l'eixercici del poder polític, primer en el seu ciutat i després en la seua imperi.
El història de la Roma antiga va presentar quatre formes de govern, a saber: Monarquia, República, Principat i Dominat.
Monarquia
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Monarquia romana .
La monarquia romana comprén el periodo comprés entre la fundació de la ciutat, el 21 d'abril de l'any 753 a. C., i l'expulsió de Tarquino el Soberp, últim i despótico monarca, en l'any 509 a. C.
Segons la tradició romana, el primer rei de la ciutat, i creador les primeres institucions, va ser Rómulo. Es designava per això al règim monàrquic com Constitució de Rómulo. Dites institucions eren tres: El Rei (Rex), el Senat (Senatus) i el Poble (Penelus).
El Rei
[editar | editar còdic]El rei era el cap del govern. El seu poder comprenia atribucions polítiques, judicials, religioses i militars; les quals, englobades en el concepte de imperium, eren vitalícies i dotaven al monarca d'irresponsabilitat i inviolabilitat personal.
El rei velava per la convivència pacífica entre els habitants de la ciutat, per ad açò tenia facultats de llegislador i juge suprem, podent dispondre, en el marc de dites atribucions, de la vida dels seus súbdits. També li era propi cuidar les bones relacions entre la comunitat i els deus, estant dotat per a això del ius auspiciorum, açò és, de la facultat de consultar la voluntat divina a través de l'interpretació de certes senyals denominades auspicis (auspices). En temps de guerra, era el comandant suprem de l'eixèrcit.
El poder del rei no era hereditari. Fallit el monarca, el govern passava als senadors, els qui es turnaban per a eixercir-ho per periodos de cinc dies, baix el títul de interrex, en espera de que el Poble elegira un nou Rei. Dita elecció devia ser ratificada pel Senat. Si els senadors donaven la seua aprovació, procedia la inauguratio, cerimònia en la qual els augurés consultaven els auspicis que indicaven si el rei electe gojava o no del favor diví. La resposta positiva dels deus significava la llegitimació inqüestionable de l'autoritat del nou monarca.
El Senat
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Senat romà.
El senat consistia en un cos colegiat que actuava com a consell assessor del rei. Estava format pels caps de les distintes gens de la ciutat, a els qui se'ls cridava respectuosament "pares" (patres). El propi nom de "Senat" aludia a l'alvançada edat que solien tindre els seus integrants (senex, vell).[1]
El Senat funcionava solament a petició del Rei, manifestant el seu semblar a través de resolucions formals que rebien el nom de senadoconsultos (senatus consulta), les quals, en tot cas, no eren vinculants per al monarca.
Els seus membres eren nomenats pel Rei. Es conta que Rómulo va designar originalment a cent senadors, les famílies dels quals i descendents varen ser coneguts com patricios. Tulo Hostilio, tercer rei de Roma, va crear cent nous patres provinents de la derrotada Alba Longa; Tarquinio Prisco, quint rei, va fer lo propi, sumant al Senat atres cent integrants procedents de ciutats etrusques conquistades. El número de trescents senadors va permanéixer relativament inalterado fins a les reformes de Sila, en temps de la República.
El Senat i els seus dictàmens tenien una especial força moral, fundada en el saber que la societat romana li reconeixia. En raó de tal llegitimació, denominada auctoritas (en el cas concret auctoritas patrium, autoritat dels pares), s'estimava prudent solicitar l'opinió del Senat per a procedir a eixecutar una série d'actes, tant públics com a privats. Al mateix temps, era l'argument que permetia als senadors eixercitar les funcions de govern durant el periodo de interregnum.
El Poble
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Assamblees romanes.
Les assamblees operaven sobre les bases de la democràcia directa. Els ciutadans romans eixercien el dret al vot, encara que no individualment, sino agrupats en categories socials i econòmiques.
Tribus i cúria
[editar | editar còdic]Segons la tradició romana, Rómulo va dividir al poble (constituït este únicament pels patricios) en tres tribus, que va denominar ramnnes, tites i luceres; cada una de les quals subdividió, a la seua volta, en 10 cúrias[2] (curiae, possiblement del indoeuropeo kowiriya = co-vira= reunió de hòmens). Cada cúria era dirigida per un curio maximus o curión, qui tenia atribucions militars i religioses en Roma.
Comicis Calats i Comicis Curiados
[editar | editar còdic]Les cúria, baix el nom de comicis calats (comitia calata), es reunien en les calendas i nonas de cada més (respectivament, primer dia del més i dia quint o sèptim) per a atestar certs actes de caràcter religiós, com la comunicació del calendari anual per part del rei, les adopcions (adrogatio) i els testament (detestatio sacrorum).
Les cúria, ademés, eren la base de l'organisació del primitiu eixèrcit romà. Cada cúria devia contribuir en 100 soldats d'infanteria (milites) i 30 de cavalleria (celeres). De tal forma, cada tribu aportava 1000 milites i 300 celeres, contingents que eren comandados per tribunos; respectivament, pel tribunus militum i el tribunus celerum. El conjunt de l'eixèrcit romà rebia el nom de legió (legio).
Reunides les cúria, segons la senyalada organisació militar, constituïen els comicis curiados (comitia curiata), assamblea de caràcter polític, la funció del qual era sancionar les decisions del rei, ademés d'aprovar l'elecció del mateix per mig de la lex curiata d'imperi.
Comicis centuriados
[editar | editar còdic]Segons les fonts romanes, Servio Tuli, el sext rei de Roma, va reorganisar la població de Roma en circumscripcions o tribus per a establir un impost o tributum i incloure als plebeus en l'eixèrcit. Va distinguir, segons dien armar-se per a la guerra, dos grups: Els classis i els infra classem; a estos últims els va excloure del servici armat; als primers, els va dividir en cinc subgrups (classes) d'acort en la seua riquea. A partir d'esta distinció, va crear noves tribus territorials; 16 rústiques per als propietaris, cridats també adsidui, i 4 urbanes per als no propietaris. Va dispondre, finalment, que cada classe contribuïra a l'eixèrcit en un determinat número de centurias (grups de cent hòmens), devent la primera classe aportar el major contingent (80 centurias). Esta organisació militar serà la base dels comicis centuriados, nova assamblea que reemplaçarà políticament als comicis calats, els quals quedaran restringits a funcions sacras.
Si ben els comicis centuriados otorgaven vot a tots els habitants de Roma, patricios i plebeus (inclús els de la infra classem, els qui participaven agrupats en una gran centuria), cal tindre present que el vot no era individual, sino per cada centuria, i que les primeres classes, integrades bàsicament per patricios adinerats, en aportar un major número de centurias a l'assamblea, decidien en la pràctica, sense contrapeso, qualsevol votació.
República
[editar | editar còdic]- Artícul principal → República romana.
El règim republicà de Roma antiga comprén el periodo comprés entre l'expulsió de Tarquino el Soberp, en l'any 509 a. C., i l'arribada d'Augusto al poder en el 27 a. C.
La constitució de la República Romana es basava en l'equilibri de tres òrguens que es controlaven mútuament: Magistrats, Comicis i Senat. L'unió entre ells es plasma en l'expressió SENATUS POPULUSQUE ROMANUS (SPQR).
Les Magistratura
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Magistratura (Antiga Roma).
Finalisada la monarquia, el lloc del rei va ser ocupat per dos magistrats als que es va cridar primer pretores i després cònsuls.[3] Es varen establir una série de mides per a llimitar els seus poders: cada u tenia vet sobre la decisions de l'atre; governaven solament per un any, sense possibilitat de reelecció immediata; les penes o castics que impongueren podien ser apelades pels ciutadans davant els comicis (provocatio ad populum) i, una volta terminat el seu mandat, responien pels actes contraris a la llei que hagueren comés.
En el temps, les funcions dels cònsuls es disgregaron en una série de magistratura que varen ser organisades en un sistema jeràrquic que implicava, per al polític romà, haver eixercitat la d'orde inferior per a poder accedir a l'immediatament superior (vore cursus honorum). Seguint dita gradualitat, les magistratura eren, de menor a major, les següents: cuestura, edilitat, pretura, consulat i censura. Totes elles compartien les característiques de ser colegiades, temporals i responsables.
Les magistratura senyalades regien en temps de normalitat. En els periodos d'anormalitat, deguts a causes externes o internes, s'abolia temporalment el sistema ordinari i es nomenava a un magistrat especial, en poders extraordinaris: el dictador.
Atres magistratura extraordinàries, d'existència restringida a determinats periodos de la República, varen anar: el decenvirato i el triumvirat.
El tribuno de plebeus
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Tribuno de la plebe.
Producte de les lluites patricio-plebees, a poc anar la República, va sorgir una nova institució: el tribuno de la plebe (en llatí, tribunus plebis). La seua funció bàsica era el auxilium plebis, o siga, protegir els interessos dels plebeus front a les demés institucions del govern de Roma. Per a això estava dotat d'una série de poders, que en el seu conjunt constituïen l'anomenada potestat tribunicia: a través de la intercessio, podia vetar les decisions de qualsevol magistrat, del senat i dels comicis; podia impondre multes i inclús la pena capital, en estar dotat de la summa coercendi potestas, i la seua persona era sacrosant [per la qual cosa, qui ho danyara quedava impuro i podia ser mort impunement per qualsevol]. Solament un dictador (o potser un interrex) estava exent del vet al seu poder.[4]
Encara que tenia similituts en elles, en rigor, el tribunado de la plebe no era una magistratura.
El senat
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Senat romà.
Durant l'esplendor de la constitució republicana de Roma, el senat va ser l'institució més important del govern;[5] centre i motor de l'activitat política romana. Tal importància es fundava en la auctoritas,[6] açò és, en el saber que la societat romana li reconeixia als senadors.
El senat era bàsicament l'orgue assessor dels magistrats, tal com ho havia segut del rei; pero a diferència de lo que succeïa en el monarca, els magistrats estaven moralment obligats a consultar sempre el semblar del senat i a seguir els consells que els donaren els senadors (Senatusconsultum). Atres funcions del senat eren: ratificar els acorts dels comicis, administrar el tesor públic, manejar la política exterior, i nomenar al dictador (a través del Senatus consultum ultimum).
El poble
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Assamblees romanes.
Poc despuix de la fundació de la República romana,[7] els principals poders llegislatius es varen transferir a dos noves assamblees: Comitia tributa i Comitia centuriata, en les que el poble s'organisava segons la seua pertinença a les tribus i a les centurias, respectivament. Posteriorment, en el context de les lluites entre patricios i plebeus, es va fundar una nova assamblea: Concilium plebis,[8] solament per als plebeus.
Comicis centuriados
[editar | editar còdic]- Artícul principal → comicis centuriados.
Els comicis centuriados, integrats per patricios i plebeus, varen conservar durant la República l'organisació en classes i centurias dels temps monàrquics. Les seues principals funcions eren: aprovar les lleis propostes pels magistrats en facultat per a convocar a l'assamblea (Ius agendi cum populo) i elegir a censores, cònsuls i pretores.
Concilia plebis i Comicis tribunados
[editar | editar còdic]En el context del conflicte en el patriciado, la plebe va utilisar la divisió tribus (que ordenava territorialment a la població romana) per a organisar reunions destinades a definir les seues accions darrere de conseguir les reivindicacions socials, jurídiques i polítiques que reclamava. Tals assamblees es denominaven Concilia plebis; eren convocades i presidides pels tribunos de la plebe, als quals elegien, i els seus acorts, vinculants en primer moment sol per als plebeus, rebien el nom de plebiscits (plebis scita). Posteriorment, els plebiscits seran obligatoris per a tots els órdens de la societat romana; en un primer moment en la posterior ratificació del Senat, després en la prèvia aprovació de dit orgue i, finalment, prescindint d'ella a través de les lleis Valeria Horacia, Publilia i Hortensia.[10]
Despuix del terme del conflicte patricio-plebeu, els Concilia plebis es confonen en els Comicis tribunados, reunions en les que participava, seguint l'organisació territorial per tribus, tota la població de Roma. Esta nova assamblea estarà perfectament integrada en les demés institucions romanes i tindrà per principals funcions: aprovar els plebiscits proposts per un tribuno de la Plebe, un cònsul o un pretor, i elegir a edils i cuestorés.
Vore també
[editar | editar còdic]- Constitució de la Monarquia romana
- Constitució de la República romana
- Constitució del Principat Romà
- Constitució del Dominat (Roma)
- Costums de l'Antiga Roma#Organisació de l'Estat
- Cultura de l'Antiga Roma
- Eleccions en la República romana
- [[Archiu:{{#switch:Antiga Roma|20px|Vore el portal sobre Antiga Roma]] Portal:Antiga Roma. Contingut relacionat en Antiga Roma.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Isaac Asimov La República Romana. Història universal Asimov. 1994 ISBN 84-206-1822-5
- Frank Frost Abbott. A History and Description of Roman Political Institutions. 1901 ISBN 0-543-92749-0
- Barrow, R.H. (1986). Els romans, Ciutat de Mèxic: Fondo de Cultura Econòmica. ISBN ISBN 968-16-0004-5.
- Cornell, Tim; Matthews, John (1993). Roma: Llegat d'un imperi, Barcelona: Foli. ISBN ISBN 84-7583-361-6.
- Rostovtzeff, Mijail (1984). Roma: Dels orígens a l'última crisis, Buenos Aires: Eudeba. ISBN ISBN 950-23-0089-0.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ I. Asimov La República Romana, p.25
- ↑ F. Abbott A History and Description of Roman Political Institutions
- ↑ I.Asimov La República Romana, p.32
- ↑ Oxford Classical Dictionary, 2nd Ed. (1970), "Tribuni Plebis."
- ↑ Andrew Lintott The Constitution of the Roman Republic, Oxford University Press
- ↑ Jean Rougé Els institutions romaines: de la Rome royale à la Rome chrétienne
- ↑ Jesús Benito, Apunts de Dret Romà - Tema 9 - Assamblees populars [1] archivat en Wayback Machine.. Vore Lleis Porcias -en la wikipedia en anglés -Valerian and Porcian laws-
- ↑ Abbott, Frank Frost (1901). A History and Description of Roman Political Institutions. Elibron Classics (ISBN 0-543-92749-0). Font citada en Plebeian Council
- ↑ Nits Áticas; XV-27.
- ↑ El Romà, la terra, les armes. Evolució històrica de les Institucions del Dret Romà. Haroldo Ramón Gavernet i Mario Antonio Mojer. Editorial Lex, 1992. L'Argent, Argentina. ISBN 950-9076-30-9.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Gobierno de la Antigua Roma» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.